De l’eix que aglutinava molts, al partit que ha d’intentar mobilitzar i reanimar els més fidels. Jordi Pujol va impulsar el 1974 un moviment polític que buscava atraure gent molt diversa per fer-la convergir (confluir, en llenguatge actual dels Pablo Iglesias i Ada Colau que miren de fer una cosa semblant per l’esquerra). Gent d’orígens diferents que convergirien en un punt de trobada. I d’aquí ve que el primer símbol convergent fos les quatre barres de la bandera formant un tronc que s’obria al capdamunt. Això aquell 1974, i poc després, d’aquell tronc i branques en brotarien unes fulles verdes que donarien peu al símbol de Convergència que més recorda la major part de gent: l’arbre.

L’arbre amb tronc conformat per quatre barres vermelles que desembocaven en unes fulles verd fosc ja acompanyava el 1977 el cartell del Pacte Democràtic per Catalunya (amb les sigles PDC que aspira a assumir el Partit Demòcrata Català), on els de Pujol compartien llista amb l’Esquerra Democràtica de Ramon Trias Fargas i el PSC-Reagrupament de Josep Verde.

El 1980, primeres eleccions al Parlament recuperat, i CDC ja es presenta en coalició amb Unió. L’arbre conviurà amb el logo clàssic dels democristians (una bandera onejant), i les lletres de la marca seguiran totes el format de l’arbre quadribarrat, que s’integrarà en la i de la paraula Convergència.

Als 90, en temps de Pere Esteve de secretari general, es va apostar pel color taronja. CiU es veia abocada a un pacte amb el PP, i el taronja en llenguatge cromàtic polític europeu ha sigut clàssicament sinònim de centre. Van posar CiU en blau marí (color sinònim d’ordre, d’institució) i ho van envoltar tot de taronja. Però allò no va acabar de rutllar, per aquest motiu al final la cosa va quedar en una línia taronja que subratllava el nom de la marca. I ja seria així fins al relleu de Pujol per Artur Mas.

El 2003, pel mètode clàssic a CDC que era aprofitar un cicle electoral per carregar la despesa en redisseny al treball gràfic de campanya, la marca es va compactar en les seves sigles CiU subratllades per una franja amb les quatre barres. Després de la crisi amb Josep Antoni Duran Lleida per la successió de Pujol, calia mostrar cohesió, i les lletres ben juntes podien sumar en aquesta línia. Això no treu que Convergència fes com sempre i aprofités el redisseny de la marca CiU per després simplement adaptar-se via reestyling amb les sigles CDC. Després dels dos intents fallits del 2003 i 2006 per accedir al Govern, el 2010 CiU va voler projectar-se en positiu, en clau guanyadora, no d’atac agre al tripartit, i va incorporar un somriure que convertia el logo en una icona. Franja-somriure taronja que en les eleccions del 2012 es convertiria en una fletxa que apuntava cap amunt. No era context per a gaires somriures, sí per elevar la reivindicació nacional. A Unió no va agradar, però va passar.

Junts pel Sí

Les últimes eleccions al Parlament, el 2015, ja la marca no existiria en cartell. La fórmula seria Junts pel Sí, que tenia una tipografia que recordava bastant la del convergents que CDC havia adoptat en un Consell Nacional Extraordinari on aquell mateix any havia nomenat coordinador general Josep Rull, i que apareixeria en petit a les eleccions al Congrés (també del 2015), al costat del logo de Demòcrates (els independentistes escindits d’Unió) i Reagrupament, tots sota el paraigua de Democràcia i Llibertat. El blau d’aquest últim logo era el clàssic de Convergència, que ja veurem si segueix en la seva nova etapa o si aquesta representa un retorn als orígens i recorre a la senyera.

(Per llegir l’article a EL PERIÓDICO, cliqueu aquí)

UMP (Unió per a un Moviment Popular) ja no existeix a França. ¿Ha mort? No, perquè aquesta formació, que en el seu dia va néixer de la fusió de diferents partits com aquell RPR que tampoc ja no existeix i que també va ser força de govern, ara es diu Les Républicains. Aquesta nova plataforma electoral, que neix sense sigles i en plural (com ho fa la moda, aquí allà) és el partit de Nicolas Sarkozy i d’Alain Juppé, com abans l’era la UMP, i com abans d’aquest l’era l’RPR de Jacques Chirac. ¿Ha mort el gaullisme? ¿Ha mort l’espai polític del centre-dreta a França? No, ha canviat de pell. A la darwiniana, ha sabut adaptar-se al medi, com ho fan la majoria de partits arreu, quan cal amb canvi de nomenclatura inclòs, com ara ho fa Convergència.

La mala notícia és això que està passant, per als apòstols de la desaparició de Convergència, que ja li cantaves les absoltes als anys 80 del segle passat, quan va caure la UCD d’Adolfo Suárez, amb qui comparaven l’invent de Jordi Pujol, Miquel Roca, Ramon Trias Fargas i altres. La mala notícia, per als qui sempre han trobat incòmode i sobrera l’existència d’aquest espai que com pocs ha ajudat a diferenciar i a singularitzar el mapa polític català, és que Convergència no va desaparèixer llavors, tampoc quan va perdre la majoria absoluta, tampoc quan va perdre el poder, tampoc amb la defenestració de Pujol ni ara amb el pas al costat d’Artur Mas. Perquè com ens deien a escola, a classe de Naturals, res no es crea ni es destrueix, únicament es transforma. I a Convergència són mestres en això del «transformisme».

La crisi del comunisme o de la socialdemocràcia ha afectat i afecta diferents partits que s’hi ubiquen, i això acostuma a passar amb totes les ideologies. Quan està a l’alça, bona salut. Quan decau, decadència. Però en això Convergència sempre ha estat una rara avis. L’és en tots els sentits, no només en l’ideològic, on és difícil de classificar. I potser d’aquí bona part de la seva connexió amb una part substantiva d’un país que també té el seu punt important de dificultat de classificar. Molts no s’expliquen com, tants segles després, Catalunya segueix existint i reivindicant-se. A molts els fa nosa. Però allà que aguanta.

Pasqual Maragall va dir al seu dia que el PSC era el partit que més s’assemblava a Catalunya. Aquell PSC ja no existeix ni ell en forma part. En canvi, Convergència (o com es digui) segueix disputant aquesta lliga que afortunadament mai ningú no guanyarà en solitari.

(Per llegir l’article a EL PERIÓDICO, cliqueu aquí)