Malgrat tot el que va arribar a fer, i que va sorprendre propis i estranys, Artur Mas mai no va acabar d’espolsar-se prejudicis i clixés que pesaven sobre ell per a una part de la població. Li retreien ser fill de casa bona, prepotent o independentista reconvertit per un càlcul electoral. Carles Puigdemont, en canvi, entra millor i de forma més natural a més gent. No genera tants anticossos, i bona part d’això és pel que respira també en aquesta entrevista. Allò que descrivia aquell conte tradicional europeu que els germans Grimm van ser els primers en recollir. Respira un punt important a aquell “En Pere sense por” (Joan, en alguna versió) que qui no el conegui en detall segur que com a mínim n’ha sentit a parlar.

És un convergent i un independentista de cap a peus, però no posa fàcil la caricatura que tradicionalment es penja com a llufa tant als militants convergents com als independentistes de primera hora. I a partir d’aquí, traspua una tranquil·litat d’esperit, una calma i un punt de bon sentit de l’humor que només s’entenen en algú que fa exactament allò en què creu. Sense complexos. Sense por al què diran.

Fermesa, desacomplexament. I així pot dir, per exemple, sense que li retreguin canvi de posicionament, que dins la Constitució hi cap la consulta, i defensar-la. I quan li pregunten si després de trobar-s’hi veu Pedro Sánchez pel cas, mostra prudència a l’hora d’extraure conclusions, amb cordialitat alhora que amb contundència en el contingut del que diu. Argumenta que l’únic camí és la democràcia, i aquí com a clau, apunta l’opinió de la gent. Demanar-la, diu, és símptoma de maduresa democràtica. I, jo afegeixo, d’un sobiranisme que a Convergència, amb el lideratge institucional de Puigdemont, apunta a què ha vingut per quedar-s’hi.

¿I si algú podia tenir la temptació de veure’l com un independentista intransigent? Assegura estar disposat a negociar les condicions del referèndum que acontenti les dues parts (Catalunya i Espanya). Es mostra encantat amb la idea de fer un referèndum. Amb la gran bandera del sobiranisme, també la del partit polític dominant a Escòcia. Sense complexos diu que “si hi ha voluntat de fer un referèndum, ens podem entendre en tot”. I sense por, afegeix: “Si l’Estat espanyol no vol pactar i negociar, no tenim per què pagar els plats trencats d’aquesta opció intransigent”. Autoconfiança.

Parla “d’allò que afecta la gent”. “No ens hi trobaran reculant ni un mil·límetre”, diu. Toca dos fronts sensibles per a molta gent: la normalització lingüística i els diners que l’Estat mateix admet que deu a Catalunya i que no paga, per exemple els pendents des del gener del 2014 i que ara diu que fins l’estiu no liquidarà. “Si l’Estat espanyol no canvia el fet que un tribunal pugui descarta l’opinió de la gent expressada a les urnes, tindrà problemes”, adverteix.

I recorda que Convergència sempre ha estat sobiranista. I davant els dubtes sembrats aquests dies, defensa amb total naturalitat que el seu partit, si hagués nascut fa cent anys, hauria estat regionalista. Explica que amb la recuperació de la democràcia, va ser una formació autonomista, i que ara aposta per tenir un Estat independent com a partit sobiranista, no amb la independència com a objectiu final sinó amb la voluntat de gestionar un estat independent. Deixa clars als adversaris (externs i interns) que Convergència no vol desaparèixer amb un nou Estat, sinó que vol governar-lo des de la seva diversitat. No demana permís, s’explica.

(Per llegir l’article a EL PERIÓDICO, cliqueu aquí)

És com si el pitjor ja hagués passat, a jutjar pel que respiren convergents de sensibilitats ben variades. A Madrid han retrobat el seu discurs lligat a la utilitat, que ara podria passar per sumar a fer possible una investidura de Pedro Sánchez, i no els cauen els anells en dir-ho. ¿A canvi? Referèndum, una opció que també reclama una formació política espanyola com Podem. Assumeixen la complexitat del seu espai polític i del seu rol.

A Catalunya, tenen al capdavant del govern un Carles Puigdemont que ha aportat calma i desacomplexament. És netament convergent però no facilita la caricatura que es fa d’aquest espectre de votant i de polític. ¿I al partit? Han trobat la fórmula per versionar allò de “la puta i la Ramoneta”, adaptat als nous temps i a la seva nova pell: són sobiranistes. ¿Independentistes? Ara sí, però sobretot perquè defensen la sobirania del país. Volen seguir fent de partit d’ampli espectre, abraçant sensibilitats diferents, i això incorpora els qui en un referèndum per la independència votarien ‘no’, tot i que ara el partit defensa el ‘sí’ perquè les circumstàncies així els han empès a fer-ho. La complexitat reversionada.

En tot això hi ha un lideratge institucional que emergeix, el de Puigdemont, i un que comprensiblement no acaba de trobar el seu espai i to, el del president Artur Mas. En els últims dies, però, ja hi ha qui li ha dit que hauria de saber fer un cert “mut” que li estalviés a ell i al partit la sensació que vol i dol. És a dir, que tothom té clar a Convergència el sacrifici que ha fet Mas i com això i la seva feina en el dia a dia els pot sumar, però a la vegada són conscients que el president viu un “dol” intern per com va haver de deixar la primera línia, que el fa aparèixer en fotos on sembla que estigui posat amb calçador i que el fa fer declaracions on traspua una agror i ressentiment (molt especialment vers la CUP) que no engresquen. “Anirà trobant el to i l’espai”, en diu gent propera.

Mas, de fet, treballa en la reconversió del partit, i en això tothom a casa seva hi confia especialment. Té l’autoritat per demanar els sacrificis personals que calguin, i això pot implicar la jubilació d’una sèrie de noms que ja resten més que sumen a una formació política en vies de retrobament, més que no pas de reinvenció. Convergència busca retrobar l’essència d’allò que la va fer important en el seu dia, per sorpresa, i vol reeditar-ho, també ara agafant desprevinguda una majoria que ja la donava per morta (un cop més). Ara, fins i tot, en els sondejos que estan fent en les agrupacions territorials, es palpa (a diferència de fa uns mesos) l’estima per un nom, Convergència, que la base no vol perdre.

(Per llegir l’article a EL PERIÓDICO, cliqueu aquí)

Després del 27-S, el tauler de la política catalana ha canviat. Hi ha una nova constel·lació d’herois i malvats, de negociacions i travetes. No és difícil establir un paral·lelisme amb ‘Juego de tronos’, on s’entaula la guerra dinàstica pel control de Ponent i l’amenaça dels Altres.

La política catalana fa temps que va deixar l’erotisme enrere i es va endinsar en el que és més explícit, en el costat salvatge de la vida, que diria Bob Dylan. A l’estil de Juego de tronos, una de les grans sèries del moment. Es van deixar de subtileses i van rodar caps. Van emergir com mai els enfrontaments entre cases que fins fa poc pactaven o mantenien acords de no agressió més o menys estables. Van assumir, per tots costats, un estil semblant al dels trolls que incendien les xarxes socials cada dos per tres, sovint sense gaire sentit ni recorregut.

En definitiva, ens van portar (i aquí estem) a una lluita sense quarter on les regles i el fair play més d’una vegada llueixen per la seva absència. Com en la mítica sèrie. I com allà, la cosa se sap més o menys com va començar, però a cada capítol hi ha girs de guió i sorpreses que es carreguen personatges principals, secundaris i el que s’escaigui, que fan difícil dipositar esperances i certa confiança en algú, i que, entre els uns i els altres, es dibuixa un horitzó ple de suspens que només som capaços de descriure com a incert.

Els protagonistes diversos de la història són molts, però aquí en van uns quants que respiren, a la seva manera, el mateix que grans personatges de la trama televisiva. No us quedeu només amb la semblança física, o amb el gènere de l’individu. Deixeu fluir la imaginació, i si coneixeu bé la sèrie, en més d’un cas veureu que no heu de fer un gran esforç per veure’n el paral·lelisme. ¡Ah! I si no sou seguidors del producte televisiu, igual això us animarà a posar-vos-hi.

Carles Puigdemont
Tyrion Lannister

Heroi per accident, l’un. Líder pel mateix l’altre. No us fixeu només en les grenyes respectives, ni en la talla del personatge de ficció ni en la de l’actual president català. Per Tyrion ningú donava ni un euro (o la moneda que es gasti a Desembarcament del Rei) perquè no estava cridat ni remotament a encapçalar les esperances de regnar dels manaires de la seva família. Ell s’ocupava de les seves coses quan els girs de guió del procés el van exposar i el van portar a haver d’assumir una responsabilitat (i segurament un destí) que no s’hauria imaginat mai, només en els seus somnis més bojos.

Oriol Junqueras
Jaime Lannister

A un republicà, que el coneguin com el mata reis (metafòricament, és clar) hauria de ser la cosa més elogiosa del món. A Jaime Lannister el van rebatejar així i la seva fama el persegueix. Tots sabien a què aspirava, a Rei, i va poder ser Mà del Rei (la seva extensió), però bàsicament ha sigut Lord Comandant de la Guàrdia Reial. Les relacions amb els membres de casa seva són tempestuoses i, en molts moments, contradictòries, i incorporen de l’incest a la traïció, passant per l’amor i la lleialtat contra pronòstic més absoluta. La casa Lannister sovint recorda el millor i el pitjor que tenen els polítics sobiranistes i les seves vicissituds.

Inés Arrimadas
Joffrey Baratheon

Va arribar a regnar. Per poc temps, però ho va fer. Per aquells atzars del guió i d’una història on res és el que sembla. ¿I on va regnar? Bàsicament a casa seva, a la seva fortalesa. Com una Arrimadas, igual que Joffrey barreja de dues cases (andalusa i catalana), que bàsicament va heretar del gran líder del seu partit quan aquest va decidir expandir els seus dominis i deixar Catalunya com una plaça forta. Ella regna aquí. ¿Per quant temps? Segur que més que Joffrey.

Miquel Iceta
Varys

Sap que no regnarà mai, però ell no juga aquesta lliga, com a mínim en aparença. La seva tasca és influir, manar des de les bambolines del poder on sempre s’ha sabut moure amb habilitat i destresa. I només ha fet un pas endavant i ha arriscat quan s’ha mogut sota els seus peus tothom i l’status quo on havia viscut tan confortablement. No és explícitament ni dels uns ni dels altres, sinó bàsicament d’ell i les seves circumstàncies.

Lluís Rabell
Samwell Tarly

Un personatge molt secundari encara que amb esclats de protagonisme que en el cas de Lluís Rabell es van centrar bàsicament durant la campanya electoral, quan el seu gran líder el va deixar sol i a la seva sort. Com va fer John Nieve a Samwell Tarly al Castell del Mur, i aquest gairebé no ho explica.

Xavier garcía Albiol
Khal Drogo

És clarament d’una altra tribu, d’una de bastant diferent que es reivindica com a tal amb les seves pintures i estètica. Hi ha voluntat no només de fixar-se com a diferent, sinó, sobretot, de marcar un perfil amenaçador. Però Khal, sota una aparença mastodòntica i ferotge, és fràgil. Com el lideratge d’un Albiol que sovint ensenya les dents però que ha arribat al lideratge del PP de Catalunya en un moment òptim per a la cocció ràpida de qui ocupés aquest lloc.

Anna Gabriel
Pardal Suprem

No es coneix el nom del Pardal Suprem, el líder de la Fe dels Set, que és l’organització que s’autoproclama a la sèrie com a guardiana de les essències i d’una fe que consideren que els altres posen en perill. El nom del líder i de la resta no se sap perquè no importa. En teoria la cosa és col·legiada. ¿Us sona? Però el Pardal Suprem és un indiscutible primus inter pares, i no són molts però condicionen (¡i de quina manera!) la vida de la casa regnant.

(Per llegir l’article a EL PERIÓDICO, cliqueu aquí)

El president Pasqual Maragall, passat el seu mandat, va arribar a confessar en petit comitè quina era la seva tàctica durant el seu govern tripartit per tenir entretinguts els seus socis d’Esquerra i així mirar d’evitar que li provoquessin “focs”: “Donar-los molta feina”. Tenir-los ocupats, vaja. Aquesta era la idea. Un procedir que Maragall va abraçar potser massa tard (i val a dir que de forma poc efectiva) quan ja el seu govern havia estat rebatejat per propis i estranys com un “Dragon Kahn”. Les peces que conformaven el Govern (no només a causa d’ERC) no acabaven d’encaixar i, com passa habitualment, els seus integrants es limitaven a carregar les culpes en la comunicació.

Matar el missatger és en aquest sentit un clàssic polític, molt especialment destinat a voler amagar problemes més de fons, de gestió política. “No ens hem sabut explicar bé”, “els mitjans han generat molt de soroll” i mil i una excuses de mal pagador més, són allò típic que un portaveu acaba havent de dir en sala de premsa o a peu de micro, quan ja és massa tard i el mal ja està fet.

Amb el tripartit, el problema de fons era que aquesta denominació va quallar per damunt de la de “govern d’entesa” o altres provatures que van intentar vendre els estrategs de comunicació de l’Executiu. ¿Per què? Perquè l’entesa no s’hi intuïa, i en canvi sí un engendre composat per tres formacions polítiques que sovint es veia que anava cadascuna per la seva banda. Aquest és un repte que el govern del president Carles Puigdemont amb Esquerra haurà de conjurar des del minut u, perquè alguna pista de fins a quin punt poden caure en repetir errors del passat ja l’han donat aquesta setmana.

Serà un dels reptes, entre d’altres, del Secretari de Comunicació, Miquel Martin Gamisans, i del director general de Comunicació, Jaume Clotet. En el govern d’Artur Mas, amb Josep Martí Blanch i Jordi Cuminal (en els càrrecs respectius), la de mantenir la coherència de discurs entre departaments va ser una obsessió, i així cada dimarts, quan els consellers es reunien a Palau, els seus directors de comunicació (tots) ho feien també per coordinar-se, uns pocs metres enllà. Aquesta setmana, dimarts, els directors de comunicació d’Esquerra ja van ser cridats a reunir-se a Calàbria, a la seu d’ERC. I aquesta segurament no és la idea. O no només, com a mínim, si el que es vol és que els debats mediàtics, en conjunt, no arrosseguin l’agenda del govern, sinó al revés. Fàcil, per sort, un Executiu no ho té mai, en aquest sentit. Però si ni tan sols ho intenta, gran error de partida.

(Per llegir l’article a EL PERIÓDICO, cliqueu aquí)