Va dir ahir Pere Aragonès que per “primera vegada en molts anys no hi ha les mateixes cares al capdavant del Govern de Catalunya”. Tenint present que ERC va accedir al govern Maragall el 2003, va repetir amb Montilla el 2006 fins al 2010 i va tornar-hi el 2016 amb Puigdemont i el 2018 amb Torra, potser el president hauria pogut singularitzar en ell, en la seva cara al capdavant del Govern, com la gran novetat que volia destacar.

I si Maragall va ser el president de l’Estatut, Montilla el de la sentència de l’Estatut, Mas el del 9-N, Puigdemont el de l’1-O i Torra el de la pancarta, Aragonès ja vam veure ahir que bé podria ser el de la taula, de moment de diàleg i ja veurem si de negociació.

Però fer de la taula el gran bé a defensar, quan només hauria de ser una eina, no una bandera, genera les desconfiances que ell mateix va admetre ahir al Parlament. No ho tindrà fàcil. Com cap dels seus més recents predecessors. Cap novetat.

(Píndola d’opinió per a El Món a RAC1)

Diuen que l’ERC d’Oriol Junqueras viu una nova etapa que vol sumar i que ofereix mà estesa a CiU per mirar d’avançar políticament en clau sobiranista.  N’hi ha que no hi creuen gaire, perquè això exactament no veuen que s’hagi deixat notar en els últims temps en l’acció política dels republicans. No han vist accions de gruix, de risc, de la valentia que anunciaven en el seu últim eslògan electoral. No han trobat encara accions que mostrin que l’obligat canvi de cares després del seu cataclísmic últim cicle electoral té conseqüències en l’acció política, en les seves apostes estratègiques. Però jo hi crec, i d’aquí que entengui el moment Puigcercós d’ahir. Surt ell, així, ja de vacances, i una mica com rememorant el “Mans netes!” del Carod del 2003, demana que per albirar opcions d’èxit com a fruit de l’entesa sobiranista, abans cal “que CiU faci acte públic de contrició”. Diu recomanar-ho a tomb d’uns presumptes casos de corrupció (el de les ITV i el del cas Palau, tots dos sense resolució judicial encara) dels quals ell mateix admet: “No és cap casualitat que cada vegada que CDC ha fet un pas manifest de caràcter sobiranista, l’endemà hi ha hagut moviment judicial”. I aquí l’he enxampat.

Puigcercós, que juntament amb Carod va personificar una cúpula d’ERC carregada de desconfiança, de prejudici, d’incomprensió compulsiva, de petita competència tàctica i de permanent confrontació en l’esfera sobiranista, vol fer un favor a Junqueras. Un més. Vol deixar clar quina és l’etapa i el xip a desinstal·lar. Li ho vol posar fàcil al nou líder i al seu equip, vaja! Ahir ho vaig veure clar. Perquè segurament Puigcercós, com Junqueras, és conscient com pocs a ERC del moment clau que vivim. Saben que Espanya no romandrà immòbil davant els qui la vulguin “trencar”. I sabem que la força que hi oposi serà directament proporcional a la credibilitat que atorgui al repte català. Puigcercós bé que diu públicament que ho veu, però fa com si no. I així és com ara es posa a parlar d’actes de contrició de CiU. Ara. Oi que sona tan marcià que hom reclamaria del robot Curiosity per mirar de desxifrar-ho del Planeta Vermell estant? Doncs no. No passin pena. Ja els ho desxifro jo. Quan arribi l’entesa CiU-ERC (que arribarà), els qui se sentin identificats amb aquest argumentari demodé, malgrat encara no entendre res, se sabran per fi minoria i hauran de fer cop de cap o prejubilar-se com en Puigcercós. Ahir el de Ripoll ens ho va voler deixar clar. Va fer un acte de servei a la causa sobiranista. No en tinguin cap dubte.

(Per llegir l’article al NacióDigital, cliqueu aquí)

Una de les primeres imatges d’Oriol Junqueras com a nou president d’ERC va ser la visita a la seu nacional del partit. Allà, Joan Puigcercós li va cedir el testimoni en el que en aquell mateix instant va deixar de ser el seu despatx. De fons, en algun pla furtiu de les càmeres, el seu cap de premsa, Jordi Trilla, es distingia clarament, a una distància prudent, vetllant pel transcurs del guió previst. I encara ho fa (sí però no).

En aquell acte simbòlic, Puigcercós li va regalar a Junqueras un rellotge de sorra que ell utilitzava a les reunions de la seva executiva per controlar els temps d’intervenció. I la cordialitat d’aquella estampa, asseguren des d’Esquerra, s’ha mantingut. De fet, n’hi ha que des del mateix partit adverteixen que Puigcercós és «un dels pocs suports reals i inequívocs amb què compta Junqueras». «¡Ostres, Oriol ! Si no pots ni canviar el president de l’Irla…», es va exclamar fa poques setmanes un dels seus homes quan Junqueras va admetre que encara no podia rellevar Josep Vall com a director de la fundació d’ERC.

L’equip, com diu Godin, també ens descriu el líder. Junqueras va portar de Brussel·les el seu assistent i interlocutor amb els mitjans, Jordi Bacardit. Tot apuntava que seria el nou cap de premsa, però no. Diuen que emprèn el camí de retorn a la capital europea. En comptes d’ell, el nou cap de premsa d’ERC és Sergi Sol, que ja havia exercit durant el lideratge de Puigcercós. I Trilla, el gran interlocutor amb els mitjans des de la cuina de Calàbria en temps del polític de Ripoll, segueix sent-ho per a molts, ara com a responsable de l’àrea al Parlament.

¿Total? Junqueras recorda aquella obra de Joaquim Carbó, La casa sota la sorra, i sembla construir la seva humil casa dintre de les parets de vidre d’aquell rellotge de Puigcercós. De moment el protegeixen.

S’ha reunit a Palau amb Quico Homs. Amb Oriol Pujol ho fa més sovint. Hi ha sintonia. Aquesta setmana Junqueras ha defensat per televisió el diàleg «amb tots» i la seva aposta per fer front comú amb Artur Mas pel pacte fiscal. Per ara, a Esquerra (…)

(Per llegir l’article complet a EL PERIÓDICO, cliqueu aquí)

Hi ha molt de votant de CiU que diposita tradicionalment el seu vot a l’urna amb l’únic “però ” del soci democristià. I ho fan molt especialment pensant en Duran, que des de fa tres dècades s’ha encarnat (no “ha encarnat”) unes sigles amb solera i amb una trajectòria històrica impecable i heroica en temps difícils. Però, ai las, per a molts Unió és Duran. I el discurs de Duran no ha canviat a l’estil del discurs dels seus socis convergents, que sense histrionismes de cap tipus han anat evolucionant quant a doctrina igual com ho ha fet el centre polític del país.

Duran per a molta gent no és creïble quan en campanya intenta elevar el to de la reivindicació nacional. Per raons òbvies. Algú a qui companys seus de partit com els molt honorables Joan Rigol i Núria de Gispert li han hagut d’advertir que “Unió no es pot convertir en el partit anti-independentista de Catalunya” té un problema quan en campanya busca abraçar el màxim possible de l’espectre nacionalista (molt d’ell ja sobiranitzat). I Duran ho ha provat, un cop ha vist que no tenia d’on gratar de PP i PSOE a nivell electoral.

D’aquest panorama en són molt conscients a Convergència, i també a Esquerra. El líder republicà, Oriol Junqueras, demanava aquesta setmana “jubilar Duran”. Perquè sap que hi ha un espectre de vot que vol que CiU segueixi fent via, i que bàsicament troba que Duran és el gran escull que ho atura. Però d’aquí a pensar que automàticament tota aquesta gent que no vol Duran votarà Esquerra és erroni. Això no passarà. Esquerra, per a aquest segment de l’electorat, encara ha de purgar “pecats” més grossos que els de Duran (…)

(Per llegir l’article complet a El Singular, cliqueu aquí)

Al Parlament ho estem vivint amb el debat de política general. Simula i dissimula. Ho va fer el president Artur Mas dimarts, en el seu primer discurs, i ahir, en les seves rèpliques als discursos de l’oposició, fent veure que creu que alguna vegada a la vida serà possible la unitat de les principals forces polítiques catalanes pel concert. Simula això, fa com que no veu clar que mentre el PSC no es despengi del PSOE això no arribarà mai, i dissimula fent una crida que sap que caurà, per aquesta banda, directa a la pica.

El PSC també simula i dissimula. Fa com que entoma el repte d’anar cap a la unitat, quan sap realment que no té cap marge de maniobra per fer-ho amb uns mínims de mans lliures, i dissimula com posant fins i tot condicions a Mas de cara a un acord que està escrit i és profecia que si arriba només serà perquè hauria estat possible rebaixar-lo al mínim comú denominador.

Esquerra tanca el cercle d’aquest tronc central del catalanisme. Evidentment, també optant pel simula i dissimula. Amb Joan Puigcercós dissimulant i fent com que no ha entès perfectament que l’oferta del president va directa i gairebé en exclusiva a ells, o si ho volen, sobretot-sobretot al partit republicà. Dissimulen, posen com els socialistes condicions damunt la taula, però aquestes són tan accessibles que com a xiulada mirant al cel queda lluny de ser gaire efectiva. Diu ERC que calen objectius clars per donar el seu suport a la petició d’un pacte fiscal just entre Catalunya i Madrid. I ja saben que, potser altres coses no, però números al Govern no paren de fer-se des que Mas i el seu equip hi van accedir.

(Per llegir l’article complet i fer-hi comentaris, cliqueu aquí)

Si algun dia ha d’arribar la independència de Catalunya, no ho farà només de la mà dels partits sobiranistes, nacionalistes o diguin-li com vulguin. Haurà de ser cosa d’una majoria que trenqui amb les fronteres i les parets mentals i físiques que aixequen els partits. Això és indiscutible. Però, igualment, un dels trams del camí previ, indestriablement, passa per la recomposició de sinergies entre les forces catalanistes amb més independentistes per metre quadrat. És a dir, entre CiU i ERC.

Passarà? L’escepticisme al respecte s’entén perfectament. Però un optimista antropològic (no de l’escola ZP, sinó de l’altra, de la no naïf del tot) els defensarà ara i demà que la situació de present per assolir-ho és molt més bona que la del passat més immediat. CiU està pel cas. Millor dit, a Convergència s’està molt pel cas, i a certs sectors emergents d’Unió, també. És una dada important. I s’hi està anant sincerament, pel que tinc entès. Ara faltarà veure si a l’altra banda Oriol Junqueras correspon a la mà estesa que ha reiterat aquests últims dies Oriol Pujol. I quan dic correspon, no parlo de fer-ho amb un “sí, vull” sense més. Parlo de correspondre al canvi de xip. En part això ha estat el secret de l’èxit de Junqueras. S’ha fet en dos dies i sense soroll amb el lideratge d’ERC. I per què? Perquè ja només un cec no podia veure que a ERC si es seguia amb l’aversió amb CiU li quedaven llargs anys de desfilada pedregar avall. I Junqueras i el seu equip, en teoria, representaven una medicina contra aquest error crònic de l’ERC dels últims temps.

L’eren? La són? S’haurà quedat tot només en un eslògan? Crec que no. Seria imperdonable. Però alarma veure cert estil “de sempre” en les primeres reaccions de Junqueras a les ofertes d’entesa per part de Pujol. Diu que vol un full de ruta i un pautar passes calendaritzades per posar-s’hi. És a dir, ja comencen a exigir a CiU (només per parlar) allò que mai no van demanar al PSC (per governar). Estrany. Un fer-se valer? Potser. Un mal moment inevitable en tota fase de recuperació? Ja veurem (…)

(Per llegir l’article complet i fer-hi comentaris, cliqueu aquí)

Alícia Sánchez Camacho surt a totes les travesses com a ministrable, i un altre català, Jorge Moragas, pinta que regnarà al complex de la Moncloa, a sa cuina, com a cap de gabinet o ministre de la Presidència. Són hipòtesis, com la de la victòria popular, ben plausibles. I a aquests noms catalans, en les últimes setmanes se n’hi afegeix un altre: Josep Piqué. El seu feeling amb Rajoy mai no ha deixat de ser-hi. Sona amb força per a carteres com Economia. El van veure dijous al Ritz? No, oi? Bon senyal.

I amb tant de català per metre quadrat en el govern d’un PP pujat a la cresta de sa majoria absoluta, quin espai li resta a CiU en la política espanyola? En tindrà? Cal? Per exemple a tomb del pacte fiscal, un dels cuiners de Sant Jaume és clar: “Això ja no s’ho creu ningú.”

Alternativa? L’arreplegament a Catalunya i l’evolució definitiva del discurs. Sobre el concepte de transició catalana, al carrer Còrsega també són clars: “La transició nacional va de l’autonomia a l’estat. No té més secret.” I reblen: “Ho tenim clar. però no podem fer-ho de la nit al dia perquè no tindríem credibilitat i no hi arrossegaríem tothom qui voldríem. Ha de ser un procés, curt. però procés. Fa temps que hi estem anant.”

El proper congrés de CDC ha de ser això, un nou pas en aquesta transició dels nacionalistes de Convergència cap a una aposta decidida per allò que Mas va pronunciar reiteradament en el seu discurs a TV3 en motiu de la Diada, i en la seva compareixença posterior a l’acte institucional al parc de la Ciutadella: la transició nacional catalana.

També es contempla amb alegria des de Sant Jaume i Còrsega, seus de govern i CDC respectivament, com a cal soci democristià hi ha moviment. Parin compte de la foto de la Diada, amb estelada de fons, dels democristians Josep Maria Vila d’Abadal, alcalde de Vic, i Antoni Castellà, secretari d’Universitats. I Josep Antoni Duran i Lleida? “Són les seves últimes eleccions com a candidat”, hi confien dirigents convergents. Sí, però li quedarien per davant 4 anys de diputat, oi? “Sense pintar res a Madrid?”, es pregunten retòricament les mateixes fonts.

Davant d’aquest escenari, decisions a curt? (…)

(Per llegir complet l’article d’aquest diumenge a l’AVUI, cliqueu aquí)

“Em va estranyar que Ridao dissabte passat no tirés la tovallola i pactés anar de dos d’Alfred Bosch a la llista. Potser per orgull. Potser perquè encara arrossega el trauma del 2004, que el va marcar molt. Potser mal aconsellat per Ignasi Llorente, que és del poc afí que li queda al partit.” Aquest junquerista de primera hora, interrogat sobre per què creia que finalment Ridao cediria, assegura: “Ell és de mena pactista i amb gran tendència a defugir el conflicte frontal.” I com que Llorente tampoc no respon a un perfil molt més guerrer, altres fonts d’Esquerra assenyalen el diputat Joan Tardà com una de les grans explicacions de l’enrocament de l’actual portaveu parlamentari al Congrés.

“El 90% dels avals de consellers nacionals aconseguits per la candidatura de Ridao per les primàries els ha obtingut a través de Tardà”, valora un dels homes d’Oriol Junqueras. El de Cornellà és molt apreciat a Esquerra, on la majoria el valora com un home íntegre. En ell i en la seva capacitat de convicció és on se centren els maldecaps dels junqueristes de cara a les primàries del dissabte 17 de setembre: “És força clar que Bosch s’hi imposarà, però el repte és que la votació no quedi ajustada, que no faci començar el mandat de l’Oriol amb sensació d’inestabilitat interna.” I és que l’equip de Junqueras, primer amb calma al partit, vol mirar d’eixamplar les actuals fronteres d’ERC, “sense dogmatismes”. Mitjançant la tècnica de l’aspersor que s’atribueix a l’eurodiputat i alcalde de Sant Vicenç dels Horts.

Alfred Bosch, l’aposta de Junqueras per Madrid, és això. Algú que havia estat a Esquerra, que se n’havia allunyat, i que ara hi torna per implicar-s’hi del tot. La foto de Junqueras amb Ramon Tremosa (CiU) i Raül Romeva (ICV) aquesta setmana en la presentació del llibre del republicà és part de la mateixa estratègia. Mirar de fer aspersió de forma transversal en l’àmbit del sobiranisme. Aquest vol ser el segell Junqueras de primera hora: un escoltar aquells que vulguin interactuar-hi. De fet, l’aspirant a líder d’ERC ja ho està aplicant (en off) en la construcció del seu projecte (…)

(Per llegir complet l’article d’avui jornada de Diada a can ElpuntAvui, cliqueu aquí)

L’entrevista concedida dilluns a TV3 no es va fer a l’Ajuntament de Sant Vicenç dels Horts ni a la seu local d’Esquerra. Va ser a casa del liderable. Casualitat? No. Ell no es vol projectar com a establishment ni com a opció de l’aparell del partit. La imatge a transmetre és la d’outsider de l’actual Esquerra. Com més lluny, millor, però al cap i a la fi, de la casa. De la família, però sense jugar a “les famílies”.

Per a qui encara a aquestes alçades d’article pugui dubtar de la intenció a l’hora triar el marc –també mental, estil George Lakoff– de les primeres entrevistes al Junqueras aspirant a presidir ERC, una anècdota. Es mou pel món amb un model de cotxe Renault Clio atrotinat. Fa uns mesos, en resposta a la pregunta d’un amic a propòsit de com és que amb sou d’eurodiputat no tenia algun cotxe millor, ell va contestar: “Perquè a mi ja m’està bé, em fa servei… I a més la gent es fixa en aquestes coses”. Igual que veu si apareix com a flamant aspirant a la presidència d’Esquerra des de casa seva, modesta com a mínim pel que fa a decoració. Diu coses del candidat, de la seva persona.

Les persones són molt importants, i si no que li ho preguntin als milers d’elles que estan rei-vindicant-ho al voltant del moviment 15-M. El candidat és el missatge? Això es diu en el context de democràcia mediàtica que vivim. Les persones, qui lidera i qui no, els noms en definitiva, pesen molt arreu. En política també. És per això que el debat precongressual d’Esquerra comença a sacsejar-se amb la proposta de noms per liderar-la en els propers temps. La personalitat i les tries dels candidats diuen molt de la renovació que proposen. Diuen molt de les seves idees. I per això no és casual que el senador Carles Bonet s’enfili al terrat de la seu nacional d’Esquerra per fer-se la foto. I pel mateix, Junqueras opta per la república independent de casa seva.

L’eurodiputat i alcalde ja ha optat per fer tàndem amb Marta Rovira, dona preparada, molt dominadora de l’anglès i no adscrita a cap família d’Esquerra. Joan Ridao es va movent, “però sobretot per mirar de retenir la plaça de cap de cartell a Madrid”, en diuen. I en paral·lel, el puigcercosisme es considera desarticulat fins i tot pels qui en van formar part. Xavier Vendrell ha intentat “vendre” Anna Simó com a tàndem amb Junqueras, “com si ella fos una opció nova, però no l’és, i a més segrestaria Junqueras a Calàbria”, veuen clar des de dins. Igual com antics puigcercosistes afirmen de Junqueras: “Guanyarà el congrés, però ara cal veure amb quina força, i si aquesta serà suficient com perquè no hagi de fer els equilibris de sempre amb les famílies, havent de tirar de noms per quotes”.

Hi ha un Joan Tardà Coma que és a Facebook i que és membre del grup “Jo també vull que l’Oriol Junqueras sigui el proper president d’ERC”. Això és el que jo vaig apuntar ara fa unes setmanes en aquest espai. Però el cas és que el Joan Tardà diputat, en article posterior en aquest diari, va dir que ell no dóna suport “a cap nom”. Deia que això no és “la prioritat”. Els noms no són prioritat. S’aclarirà? I, sobretot, ho parlarà amb sa família política? Algú li ho havia de dir.

(Per llegir el meu article d’aquest diumenge a l’AVUI, cliqueu aquí i hi podreu fer comentaris)