Toni Aira » Podemos

El “racisme” de Podem

Toni Aira — Fri, 14 Mar 2025 18:05:04 +0000

La columna de la setmana a La Vanguardia: “El “racisme” de Podem”.

No és un pols, és un nyap

Toni Aira — Tue, 14 Feb 2023 18:41:49 +0000

La columna de la setmana a La Vanguardia: No és un pols, és un nyap.

Llach i “els seus”

Toni Aira — Sat, 13 Aug 2022 14:13:32 +0000

La columna de la setmana a La Vanguardia: Llach i “els seus”.

2022: Escoltarem el silenci?

Toni Aira — Sat, 01 Jan 2022 18:11:01 +0000

La columna de la setmana a La Vanguardia: 2022: Escoltarem el silenci?

Més que un govern

Toni Aira — Sat, 30 Oct 2021 19:26:14 +0000

La columna de la setmana a La Vanguardia: Més que un govern.

Curioses referències (i autoreferències) en els cartells #10N

Toni Aira — Fri, 01 Nov 2019 13:41:38 +0000

En clau de comunicació política us apunto algunes imatges que m’han vingut al cap quan he vist els cartells electorals dels diferents partits en motiu dels comicis del 10N. N’hi hauria moltes més i de més partits i d’iconografia propagandística de tot el món, però per resumir:

PSOE – PEDRO SÁNCHEZ

El cartell amb més “ego” i amb menys “nosaltres” de tots, el de Pedro Sánchez s’autoreferencia al seu de fa mig any, que ja recordava a un del candidat del PSC en les eleccions catalanes de 2012…

… que a la vegada es va dir que recordava a una portada de Esquire amb George Clooney de protagonista:

PP – PABLO CASADO

Una imatge distesa, relaxada, en “diàleg” amb algú que és allà (potser tu?)… que recorda l’Alfredo Pérez Rubalcaba candidat el PSOE de 2011, a qui també es volia fer especialment proper, després d’anys de fama d’home dur de l’aparell de partit.

I alguna de les fotos escollides per a la imatge d’aquella campanya, una corretja de rellotge surt per allà, com en un dels cartells de Casado.

PODEMOS – PABLO IGLESIAS

Intent de “regreso al futuro”? Pablo Iglesias intenta recuperar l’esperit de 2014, en les seves primeres eleccions com a cap de cartell, quan va donar la campanada. Ha guanyat en maduresa, en quilos i en desgast polític. Temps era temps…

CIUDADANOS – ALBERT RIVERA

Albert Rivera ha canviat les banderes espanyoles del seu cartell de fa sis mesos per persones. Li caldrà molta gent que no l’abandoni a les urnes. I així conjuga més nítidament que en els últims temps aquell “nosaltres” que ha de tenir tot cartell electoral. I busca més empatia, amb més somriure. Això sí, també “en marxa”, caminant, fent com que avança.

Feia temps que Rivera no s’envoltava de gent i optava en cartelleria per ser ll el protagonista en solitari, quan tenia un lideratge més fort:

VOX – SANTIAGO ABASCAL

Mirant a l’horitzó, al futur, allà on un líder diu que s’hi ha d’ara (a conquerir) i on els votants el segueixen, Santiago Abascal protagonitza un cartell de Vox que reprodueix allò que hem vist mil cops (en iconografia Che Guevara o Obama, per exemple), però que recorda, pel posat estil esfinx, a un cartell de CiU de 2011, amb Josep Antoni Duran i Lleida i Artur Mas de protagonistes.

Les mogudes negociacions PSOE-Podem

Toni Aira — Fri, 13 Sep 2019 15:57:55 +0000

Aquest divendres, al “Tot es Mou” de TV3, després d’interessar-nos a fons pels greus aigüats al País Valencià, hem debatut sobre les negociacions per formar govern que estan protagonitzant des de fa mesos PSOE i Podem. Amb Gerar Pisarello a taula. Aquí us en deixo el vídeo.

Premis polítics a 8tv

Toni Aira — Wed, 19 Dec 2018 21:07:54 +0000

En l’última setmana de “La Nit a 8tv” (una gran pena), última secció de “Política per a no polítics”, en clau de comunicació política i amb bon humor. Amb Pablo Iglesias, Aitor Esteban i Jean Claude Junker, entre altres, com a protagonistes. Aquí us en deixo el vídeo.

Nus a can Basté

Toni Aira — Tue, 30 Oct 2018 21:18:47 +0000

Aquest dimarts, a “El Món a RAC1“, hem tingut tertúlia “El perque de tot plegat” ben acompanyats del periodista Enric Juliana i del líder de Podemos, Pablo Iglesias, que hi han presentat el seu llibre “Nudo España”. Aquí us en deixo l’àudio.

L’hàmster del Rei

nuria — Tue, 27 Dec 2016 22:42:04 +0000

Diuen que el procés i els partits sobiranistes es repeteixen. Que són com un hàmster fent girar sempre la mateixa roda. I el Borbó i els seus discursos? Què dir-ne? Perquè si bé és obvi que ell hereta a son pare, que a la vegada va heretar a Franco “només” amb la condició de “mantenir Espanya unida”, això de fer cada any el discurs del PP i no aportar res també hauria de posar-se en relleu. Bé, ho han fet les audiències, que van marcar el discurs de dissabte de Felip VI com el menys vist d’un monarca espanyol els últims 18 anys. I això que ben bé tenia totes les teles allà fent-li de plató. Per cert que aquest any no TV3, sinó el 3/24, cosa que vaig trobar interessant.

Més enllà de les frases de cara a la galeria, com aquella que va dir de “l’orgull de viure a Espanya”, ell amb la mare a Londres, el pare més als EUA que aquí, i amb se germana Cristina que en vol marxar “per sempre”, val a destacar que el va fer amb la mateixa buidor d’idees respecte de Catalunya que Joan Carles I. La diferència és que al pare tot plegat el va agafar ja fora d’òrbita, mentre que Felip VI ens havien dit sempre que era “de nuestro tiempo”, i en aquest sentit les seves velles idees fan feredat. El PSOE, per cert, que s’ho faci mirar, sortint espitats a fer la rosca a aquest discurs mediocre, com PP i Ciutadans. Sort en tenen, del sidral a can Podemos.

I mentrestant, allà el marit de Letizia, en un despatx del pare que vam veure ja fa dècades quan La Transició, tunejat amb quatre detalls, i amb el nou inquilí allà xerrant, sota l’atenta mirada de Carles III, “campió del despotisme il·lustrat”, com bé va apuntar el professor Joan Queralt.

I allà el teníem, amb el seu discurs, alguns diran que advertint, jo veient-lo clarament amenaçant. Parlant de radicalisme annex a la idea de la independència, no a la de l’immobilisme i de la regressió democràtica. Dient que la intolerància i l’exclusió no caben a Espanya, ell que no va voler ni rebre la presidenta del Parlament català. Això i més és aquell discurs de sempre, que ja no interessa ni a una audiència captiva. Aquell hàmster a qui ningú no assenyala. Aquella operació diàleg que bàsicament és xerrameca.

(Per llegir l’article a Món.cat, cliqueu aquí)