Aquest dimarts, a Els Matins de TV3, taula d’actualitat on hem parlat sobre la declaració de l’exministra Ana Mato en el judici del cas Gürtel, i les responsabilitats de l’exgovernador del Banc d’Espanya Fernández Ordóñez, de la cúpula de supervisió del mateix banc, i de l’expresident de la Comissió Nacional del Mercat de Valors, en la sortida a borsa de Bankia, que van autoritzar malgrat els informes negatius de l’inspector encarregat de l’expedient al Banc d’Espanya. Durant la tertúlia, ha començat la roda de premsa de la fiscal en cap de Barcelona Ana Magaldi, per explicar com va viure els moments en què la van cridar quan era al carrer, davant del TSJC i hi hem connectat. Però també hem abordat l’informe sobre pobresa infantil presentat per l’ONG Save the Children a Catalunya i el futur de Podem després del congrés del partit a Vistalegre II, on van triomfar les tesis de Pablo Iglesias davant de les d’Íñigo Errejón.

Tot plegat amb Gemma Ubasart, Jordi Mercader i Sara González, Guiomar Todó i un servidor. Aquí us deixo el vídeo de la primera part. I també el de la segona part.

El poder ja no és el que era, o així ho va escriure Moisés Naím al seu llibre El fin del poder (2013), però la diferència entre tenir-lo o no tenir-lo sovint marca un abisme entre partits. El 2016, dues formacions que aspiraven a ostentar-lo i que a molts els van convèncer que així seria han vist com les seves circumstàncies es convulsionaven i els seus líders, estrelles mediàtiques rutilants fins fa poc, patien una apagada que veurem si remunten. La política no és una tertúlia. I si bé als platós de televisió, el paper i la bona oratòria ho aguanten gairebé tot, en l’arena política el combat és molt més dur, llarg i deixa més cicatrius. Els ha passat a dos astres polítics ara de llum minvant, Pablo Iglesias i Albert Rivera. L’un, a Podem, centrat a mirar de guanyar batalles internes amb estratagemes de vellíssima política i desaprofitant l’ocasió de superar un PSOE en hores baixes, sense líder i ostatge de l’estratègia PP. L’altre, a Ciutadans, eclipsat i menyspreat per un PP que fa no tant el temia.

Iglesias va voler anar de Felipe González i podria acabar com Julio Anguita. En l’àmbit personal podria ser que això no li importés gaire, ja que ell mateix ha manifestat sovint la seva admiració per l’exlíder d’IU, a la vegada que ha mostrat el seu pesar per la trajectòria de qui va ser durant lustres totpoderós líder socialista. Però, políticament, qui havia de ser l’impulsor de la nova esquerra espanyola i alternativa al PP fa mesos que lliura una lluita per imposar tant si com no les seves idees i sobretot la seva persona a la d’un Íñigo Errejón de qui també es va dir al seu dia que formava amb Iglesias un tàndem guanyador a l’estil del que juntament amb Felipe havia completat durant anys Alfonso Guerra. I que aviat que ha saltat pels aires aquesta aliança comparada amb aquella.

Rivera va voler anar d’Adolfo Suárez, a qui cita reiteradament en els seus discursos per allò de buscar la relació d’idees. Però si ell volia ser el Suárez de la Transició, dels grans pactes, de la telegènia i de les jugades audaces, aquest 2016 l’ha ubicat perillosament a la vora del Suárez del CDS, minorizat, escàs d’escons i amb l’ombra allargada del PP en el seu poc favorable horitzó electoral. Ha volgut ser el més monàrquic dels monàrquics, i igual que Suárez va ser el més amic de Joan Carles I, Rivera ha aspirat a annexar la seva imatge a la de Felip VI. Però tampoc la monarquia és el que era. L’aspiració de Rivera ha sonat massa pretensiosa i, sobretot, massa insuficient per als resultats electorals que ha donat i per al que va prometre que transformaria i el que finalment aconsegueix que el PP li concedeixi, que més d’una vegada es queda en una foto reclamada amb malestar, i poca cosa més.

L’èxit o el fracàs en política es mesura sovint segons les expectatives generades. El nou Felipe i el nou Suárez anaven molt bé com a titulars i com a esgrimidors en debats. Però això, traduït en política, ha quedat el 2016 molt lluny del que prometien.

(Per llegir l’article a EL PERIÓDICO, cliqueu aquí)

Aquest dilluns, a Els Spin Doctors de Catalunya Ràdio, hem fet programa sobre el fenomen comunicatiu de Podem. Com van passar de la protesta a la proposta? Quina mirada estratègica han aplicat a la seva comunicació? Quin paper han reservat al front audiovisual, i molt especialment a la televisió i a les xarxes socials? Totes aquestes preguntes les hem respost amb Marc Bertomeu, secretari general de Podem a Barcelona des de desembre del 2014.  Aquí us deixo aquests minuts de ràdio online. Gaudiu-ne!

I també del Per saber-ne més d’en Canosa.

També de la recomanació 2.0 Política Aplicada de na Núria Escalona.

També del viatge a la història de Catalunya via compol, amb El més petit de tots.

I també, per reblar, el vers pervers del nostre col·laborador més líric.

El PSOE és un partit segrestat pel seu passat. Ergo el PSC és un partit segrestat per un partit segrestat pel seu passat. I d’aquest bucle no se’n surten. Ahir sentia com Miquel Iceta i Núria Parlón debatien en el marc del seu procés de primàries, i la gran cosa sembla que era que cadascú d’ells emfatitzava que el PSC s’atreviria a votar “no” a Rajoy (s’entenia que amb independència d’allò que fes el PSOE, fins que Iceta va dir que ell estava perquè el PSC fes vot negatiu… i el PSOE també). Es pot tenir un debat més ‘vintage’, antic, superat i de poc interès?

Iceta és un polític que, per la seva audàcia, ja el voldrien en els seus rengles la immensa majoria de partits. I Parlón és una jove alcaldessa que tots intuïm que és un volcà que en qualsevol moment pot entrar en erupció. Totes dues coses són or pur, com deia aquell, aquí i a la Xina Popular. Però al PSC tenen com a destí un pansiment més o menys gradual. És el que passa quan durant massa temps et vens com el ‘progre’ del pati i al final acabes demostrant-te com dels conservadors de l’indret. Conservador el PSOE per tirar del mateix fons d’armari de fa 40 anys, segrestat pels Felipe, Bono, Rodríguez Ibarra i els seus clons Susana, Page i Vara, entre altres perles de la socialdemocràcia més rónega i superada. Ells no es mouen, pel plom a les ales que tenen, però sobretot per una obsessió malaltissa per mirar de conservar allò que els queda, que cada dia és menys. I el PSC és conservador, per no atrevir-se a apostar per res de diferent.

Neix Podem i té mil i un defectes, i molts dels seus tenen tics sectaris i reconsagrats en la línia dels coneguts per tots en les èpoques de màxim auge dels socialistes, però entenen que això de Catalunya va diferent, que cal assumir amb la calma que és una nació, que hem de poder votar i que això passa, de base i sense dramatismes, perquè una colla de diputats ho puguin fer també al Congreso respecte del seu referent espanyol. Això que fins i tot ho capta Pablo Iglesias, a can PSC és un debat encara per superar. I al damunt sembla que en vulguin fer bandera. Deu ser de les poques que els quedaven a mà. I així els va, que només els mira una part significativa de l’audiència quan hi ha ball de bastons.

 (Per llegir l’article a Món.cat, cliqueu aquí)

S’ha comentat força, i no per manca de motius, el desgavell vital i electoral a cal convergent. Però, en canvi, com si fossin forces polítiques que ja es donen per amortizades del tot, no es comenta gaire la pràctica desaparició d’Iniciativa i l’estancament a la baixa del PSC. Recordem, per a qui no hi caigui o no ho hagi viscut, que aquests partits van governar durant dècades l’Ajuntament de Barcelona. Ara Iniciativa hi torna, gràcies a Ada Colau, i el PSC s’hi ha afegit de resquitlló, però en una posició subsidiària. Si aspiren a tornar a governar al Govern de la Generalitat, on també van campar durant 7 anys de tripartits amb Esquerra, serà igualment amb la participació imprescindible del món Colau. Però res no està garantit.

A can Iniciativa ja donen per fet que el colauisme haurà de liderar la “confluència d’esquerres” que pretenen impulsar junt amb un Podem que a Catalunya, amb un lideratge com el d’Albano Dante Fachin, queda clar que o assumeix el segon pla que va mantenir en les eleccions municipals a la capital, o no podran créixer com pretenen en zones frontereres amb PSC i ERC. Això ho veu tothom, menys Fachin i potser un Iglesias encara noquejat pels resultats del 26-J, amb mala maror interna i amb un recel evident vers el lideratge de l’alcaldessa de Barcelona. D’aquí els numerets de pati d’escola, per exemple reclamant quotes de pantalla i de poder en el Grup Parlamentari de Catalunya Sí Que Es Pot (CSQEP). Un festival de “nova política”, vaja. I, mentrestant, Colau parlant de desnonaments, afortunadament per a ells. Però malauradament per a tots plegats, qualla de fa temps el run-run que l’alcaldessa és en aquest càrrec com a transició cap alguna més alta responsabilitat. És el que té, ser ben bé l’únic reclam electoral d’un espectre polític en convulsió constant.

En paral·lel, al PSC ara estan de primàries i la tria tampoc no la tenen fàcil. Núria Parlon s’hi ha repensat, després de l’espantá que va protagonitzar fa dos anys, i ara ja sí, amb la creença que els socialisme català ja ha tocat fons, pretén desplaçar un Miquel Iceta que va assumir inesperadament el lideratge del partit quan tothom xiulava i mirava a una altra banda. Iceta i el seu equip han fet una feina molt meritòria i han evitat un daltabaix que podria haver estat encara més contundent del que ha anat essent en les seves successives cites amb les urnes dels últims temps. Això sí, a ell el van anunciar (i els seus així ho constataven en públic i en privat) com un líder de transició. Havia d’endreçar la casa i passar el relleu a una nova generació. Ara s’hi resisteix i demana que no l’aturin en aquest moment, en anglès i en homenatge a la cançó de Queen. Iceta, Parlon i Colau, tres polítics en transició, vagin vostès a saber cap a on.

 (Per llegir l’article a Món.cat, cliqueu aquí)