El partit de Carles Puigdemont (ara sí) va prenent forma. Mai millor dit. Va definint-se, en breu en procés congressual, organitzativament, i camí d’això, com també és tradició en el context de conclaves de partit decisius, es redefineix gràficament. I tot amb un sentit, amb tres factors a tenir presents i que ara apunto:

1. L’opció de nou logo i imatge corporativa de Junts per Catalunya ha estat decisió molt presa per Carles Puigdemont, i poc compartida pels qui fins ara havien pilotat l’evolució de la imatge i disseny de marca de JxCAT. Ja vaig explicar en el seu dia com vam parir la marca JxCAT en l’atropellat camí a les eleccions del 21-D de 2017. I després d’allò la marca va fer una evolució controlada que va apostar per la lletra del logo en negre i les quatre barres que en feien de base a tall de tronc d’arbre (convergent) amb un vermell amagentat. Ara l’opció és de canvi radical respecte d’allò, en disseny i cromatisme, això sí, tirant d’un color, el turquesa, que té precisament en el magenta un dels seus complementaris per excel·lència.

2. He esmentat en més d’una ocasió el llibre ‘La psicologia del color’ d’Eva Heller. Una delícia. I tirant de psicologia del color, en una de les primeres explicacions que es dona al turquesa online, trobem aquesta descripció que cau com anell al dit a l’opció de Puigdemont (i del que busca perquè s’han receptat que els cal): “En la psicologia del color, el turquesa controla i sana les emocions creant equilibri i estabilitat emocional. En el procés pot semblar que està en una muntanya russa emocional, amunt i avall, fins que s’equilibra.

Una combinació de blau i una petita quantitat de groc, encaixa en l’escala de colors entre verd i blau. Irradia la pau, la calma i la tranquil·litat del blau i l’equilibri i el creixement del verd amb l’energia elevadora del groc.

Aquest és un color que recarrega el nostre esperit en moments d’estrès mental i cansament, alleujant els sentiments de solitud. Només has de concentrar-te en el color turquesa, ja sigui a la paret o a la roba i sentiràs una calma instantània i una suau vigorització, llest per enfrontar-te al món de nou”. Com escrit per al món JxCAT. No tant per a un Partit Nacionalista de Catalunya (PNC) que fa poc també tirava de turquesa (junt amb blau fosc, més tipic de partit de centre-dreta o de dreta).

3. Després és evident que JUNTS (al web ara són junts.cat), prioritzat a la marca clarament per damunt de la resta (per Catalunya) vol incidir en la idea que aquest partit és “el de la unitat”, mantra que repeteixen molt els seus representants i que es proposa dir alhora que la base sobiranista/independentista que la vol hi té el gran instrument i opció política, així com que ERC no l’és i que l’invent que recull millor l’esperit de la candidatura de Junts pel Sí (2015, amb independents, Convergència i ERC) és el partit de Puigdemont. El partit o el moviment, de fet, i en aquest sentit, ja que en la línia més actual en el naixement de partits, la marca no descriu l’invent com a “partit”. Parla d’un “nosaltres”, que en aquest cas és la gent que vol unitat (anar junts, convergir) per culminar el camí cap a la independència. Val a dir que el color més característic de Junts pel Sí era el turquesa. Opa clara al votant d’aquell projecte.

* Bonus track: el jove dissenyador (de qualitat) Josep Muñoz, que ha desenvolupat la imatge de PDeCAT i JNC els últims anys, en veure el nou logo de Junts per Catalunya, va dir “molt pla, no el trobo gaire encertat. Poc atreviment, no transmet res, cap idea… de moment només he vist el logo… aviam com es conjuga la direcció d’art i el branding de la nova marca en els diferents suports”. En falta el pack, efectivament. Però com també ha apuntat Muñoz, “La tipografia és la steradian de Emtype Foundry, una tipografia dissenyada per Eduardo Manso, un gran tipògraf de Barcelona. Una tipografia que no és de franc”. No gens improvisat, evidentment. I a mi que em recorda el disseny modern d’Ángel Uzkiano per als llibres de Club Editor…

Ressenya de Camilo S. Baquero a EL PAÍS, sobre L’altra Guerra de Successió (Catarata). Aquí us en deixo el text:
La pugna entre Junts per Catalunya i Esquerra és, sens dubte, el signe dels temps en la política catalana. Després dels anys durs del pujolisme, el repartiment de l’hegemonia de la sociovergència i l’explosió de l’independentisme, aquests dos rivals es preparen per a una lluita que evidentment no serà l’última, però que posarà moltes coses al seu lloc. La incògnita sobre el moment en què les urnes revelaran la veritable relació de forces només afegeix suspens a una batalla que fa anys que es gesta i per a la qual tots dos s’han estat preparant minuciosament.

L’altra guerra de Successió, l’últim llibre de periodista Toni Aira (Barcelona, 1977), és el pas de revista d’aquests dos exèrcits i la travessa que els ha portat a estar en la posició que ara ocupen, amb avantatges i contradiccions a bord. El també tertulià coneix com pocs els secrets de la competència per l’hegemonia independentista, cosa a la qual indiscutiblement ajuda haver estat en els budells de la comunicació del PDeCAT quan Marta Pascal hi estava al capdavant. Però sobretot, és el llibre d’un professor i expert en comunicació política (treballa a la UPF Barcelona School of Management).

Després de l’allau de textos interessantíssims sobre el procés, amb una certa (sana) competència entre molts dels millors periodistes de Catalunya sobre qui explicava la reunió més secreta de totes, aquest assaig d’Aira opta per un altre camí. Fa seure al divan de la comunicació política tant ERC com JuntsxCat per fer emergir revelacions pel cap baix provocadores i que poden donar pistes sobre com serà la lluita final. I els reptes tant per al guanyador com per al perdedor, els quals, per cert, i passi el que passi, estan condemnats a entendre’s.

Tot i el seu pas pel backstage, Aira no tira de batalletes personals. L’última cosa que vol un polític és que qui l’ha assessorat expliqui les seves misèries. Però les poques que hi ha són prou reveladores. Per exemple, el problema que representa el ball de sigles i la indeterminació ideològica en l’espai neoconvergent. Campanya de les generals del 2019 de Junts per Catalunya. Acte amb empresaris a Figueres amb la candidata Mariona Illamola. Un dels assistents la interromp: “Mira, jo no votaré ERC ni la CUP, perquè no soc ni d’ERC ni de la CUP. Però no m’ho poseu més difícil”.

Aira veu un error en el canvi de nom de Convergència, una fugida cap endavant per intentar escapar de la corrupció i dels escàndols de la família Pujol. Tot i que no es tractava, segons l’autor, d’un debat merament nominal. “No hi havia la mínima autoconfiança i convicció en això que es representava i s’havia representat en el passat. I aquest historial es va voler oblidar. No ha quallat”, argumenta. Un debat encara obert entre els que volen enterrar completament aquest moment i fer tabula rasa i les pulsions vindicatives d’una part de la direcció del PDeCAT que refusa diluir-se. I la cirereta: com seria la supervivència sense Carles Puigdemont?

La gran incògnita de les pròximes eleccions és si ERC aconseguirà imposar-se. No només en vots. Aira es pregunta si també ha madurat prou per donar el cop sobre la taula i imposar-se davant les tesis neoconvergents, així com si el seu gir cap a un independentisme més pragmàtic ha aconseguit eixamplar la base. “Esquerra acabarà fent d’Esquerra”: una llegenda negra basada en fets reals? Concretarà la seva moderació? En definitiva, s’arrencarà l’espina?

.

Cinc anys després… publico nou llibre! I no sabeu l’alegria que tinc al damunt. MOLT content de la nova criatura i amb moltes ganes que el pugueu tenir a mans i que el puguem comentar. Així també parlem d’una altra cosa que no sigui coronavirus, que ja aniria sent-ne hora.

L’he titulat L’ALTRA GUERRA DE SUCCESSIÓ. L’hegemonia més disputada, i el publico amb l’editorial Catarata. Els protagonistes? Els dos grans universos electorals que composen el món (post)convergent i el món d’Esquerra, que fa anys que lliuren una guerra (amb mil i una batalles, sense aturador, a èpoques ben explícites, a èpoques mig dissimulades) per mirar d’imposar-se l’un a l’altre, camí d’ocupar el tron del sobiranisme que va deixar mig buit la desaparició de CiU.

El món (post)convergent ha fet ben bé tot allò que el manual diu que NO ha de fer qui vulgui construir un espai guanyador. Eppur si muove. Segueix comptant amb unes sorts i actius que el manté a totes en la lluita per l’hegemonia indepe. En contrast, ERC ha fet ben bé tot allò que aconsellen els grans estrategs de cara a construir una formació política exitosa… i malgrat això segueix tenint una sèrie de deures per fer i carrega amb certes creus que malgrat la seva progressió encara no li han permès imposar-se en unes eleccions catalanes, enquestes enllà.

Us explico en aquest llibre tot això, aquest escanejat dels uns i dels altres (i per descomptat, annex, del seu moment i del país que en part també descriuen). I ho faig ara perquè sens dubte en les properes eleccions catalanes (2020 o 2021, Covid-19 mediante) la guerra entre (post)convergents i republicans viurà un clar abans i després que en decantarà el desenllaç, la configuració de tots dos espais polítics i, de retruc, la del conjunt del mapa polític català. Poca broma.

Ganes de compartir aquesta anàlisi amb vosaltres perquè, com sempre en un servidor, la voluntat divulgativa l’hi he posat tota, junt amb l’ofici i la curiositat immensa pel món polític que fa ja prop de dues dècades que treballo als mitjans i a la universitat.

M’hi he posat, amb un munt d’entrevistats de tots dos bàndols, i confio que el resultat final us doni claus d’interpretació útils i que a més, a poder ser, us entretingui.

Ja m’explicareu! Bona lectura! Aquí el podeu comprar online al web de l’editorial.

I aquí us en vaig deixant ressò als mitjans:

Entrevista al TOT ES MOU de TV3, amb Helena Garcia Melero

Article “Les guerres de religió”, de Josep Martí Blanch a EL PERIÓDICO

Article “La ‘Carnalunya’ incest de llonganissa i botifarra”, de Francesc Canosa a l’ARA

“Sánchez pactó con Aragonés al margen de Torra otra prórroga de la alarma”, LA RAZÓN

“La otra guerra de sucesión”, CRÓNICA GLOBAL

“La successió impossible”, de Josep Gisbert a LA VANGUARDIA, sobre la presentació del llibre

Entrevista al MÉS 324 de TV3, amb Xavier Graset

Entrevista en el programa AL ROJO VIVO, amb Antonio García Ferreras

Entrevista a LA NOCHE EN 24H, amb Marc Sala

Entrevista a EL SUPLEMENT de Catalunya Ràdio, amb Roger Escapa

Entrevista a COMUNICACIÓ21, amb Quim Miró

Entrevista al diari ARA, amb Núria Orriols

Entrevista per a BEERS&POLITICS, amb Marina Isun

Article “L’altra guerra de successió”, de Santi Vila, a LA VANGUARDIA

Entrevista a AQUÍ, AMB JOSEP CUNÍ, de SER Catalunya

Entrevista a EL VALLENC, amb Diego González

Entrevista a EL MATÍ DE RÀDIO 4, amb Ramon Castelló

Entrevista al PLANTA BAIXA de TV3, amb Xavi Rossinyol

Entrevista al VIA LLIURE de RAC1, amb Xavi Bundó

Entrevista a LA BRUÍXOLA d’Onda Cero, amb Robert Calvo

Entrevista al BÀSICS de betevé, amb Eva Arderius

Ressenya a EL PAÍS, de Camilo S. Baquero

Entrevista al QUÈ FEM? de TVECAT, amb Ricard Aparicio