¿El que va fer Ciutadans i va entronitzar de nou Albert Rivera el mes passat van ser unes eleccions primàries? Sí, a l’espanyola. Molt en la línia d’una de les grans tendències que més han marcat els processos de primàries en els partits espanyols: competició amb un únic candidat amb opcions de guanyar, amb dos aspirants alternatius gairebé desconeguts per la pròpia militància, i amb molt poc temps per a una campanya gairebé inexistent que provoca una baixa participació. ¿Això és el que està passant al PSOE? No. I per això hi ha opció de sorpresa. De totes maneres, aquesta possibilitat aniria molt en la línia del que s’està veient (i que no està donant el millor dels resultats) en molts partits socialdemòcrates del nostre entorn.

“A un secretari general elegit per la militància només el pot treure la militància”. Aquesta frase la projecta la candidatura d’un Patxi López que, paradoxalment o no, segueix al seu lloc sense haver dimitit després que precisament impulsessin el contrari els seus companys del comitè federal, encapçalats a l’ombra per una Susana Díaz que acaba de confirmar que serà candidata a les eleccions primàries del juny per elegir nou líder socialista. En contraposició, la víctima d’allò, Pedro Sánchez, s’erigeix com la possible sorpresa després que, una vegada més, tothom el donés per mort després de la seva decapitació política fa gairebé mig any.

Sánchez pot encarnar un dels valors afegits clàssics d’unes primàries: el candidat antiaparell, aquell que fa sentir a les bases que són elles i no “els de dalt” les que tenen el poder. Si a això s’hi suma que últimament en els partits socialdemòcrates acostuma a imposar-se el candidat en primàries més a l’esquerra, hem d’assumir que Pedro Sánchez té opcions reals de guanyar. També és veritat que quan això passa, fruit que aquí vota sobretot una militància molt ideologitzada i decantada més que l’electorat en general, s’acaben perdent les eleccions. Es guanyen les primàries però el candidat elegit perd els comicis en competició amb altres partits.

PRIMÀRIES POC OBERTES

A Espanya, les primàries encara estan poc obertes més enllà de la militància estricta. En proporció, a l’hora de la veritat, aquest tipus d’elecció compta amb poca participació de no militants, sobretot en comparació amb el que passa en països com la veïna França. Així, el retrat que ofereixen de l’electorat potencial és poc ajustat i no acostuma a impulsar a la victòria en unes eleccions en lluita amb altres partits.

A això Susana Díaz hi vol contraposar el concepte “guanyar”. Una militància socialista que fa temps que passa pel desert de l’oposició, i que veu negra la seva perspectiva de triomf, també vol assaborir alegria. I aquí un candidat que declara textualment que li agrada guanyar, com ho va fer Díaz, també pot generar una expectativa de victòria que acostuma a ser un altre dels factors clau que decanten unes primàries. Sempre parteix amb un plus el candidat que s’intueix amb més perspectiva d’imposar-se als adversaris externs, i això es pot prioritzar a la ideologia.

La presidenta andalusa, de fet, segons les enquestes, és més ben valorada pels votants del PP i de Ciutadans que pels del PSOE. Així podria disputar més vots a aquests adversaris en unes eleccions generals, però abans l’han de votar els seus. Veurem en pocs mesos de què té més ganes la militància socialista en els pròxims temps. Si de més esquerra o més guanyar.

(Per llegir l’article a EL PERIÓDICO, cliqueu aquí)