Aquest cap de setmana, després d’un silenci volgut i evident, la coordinadora general del Partit Demòcrata, Marta Pascal, en ple xàfec pel cas Millet i pel 3%, ha volgut marcar distàncies amb l’etapa que la va precedir. Diu que el PDECAT “no té un problema amb el 3%” (una altra cosa és Convergència) i que “si hi ha algú que vol flirtejar amb la corrupció, no té cabuda” en el seu partit. No podrà dir que quan va assumir el repte d’impulsar un partit nou i hereu de CDC no estava avisada de les dificultats que això implicaria. Però tampoc se li podrà negar que haver posat la cara per liderar-ho, ara, en diu coses interessants. No li assegura l’èxit, ni de lluny, però la reivindica, com a mínim, per estar-ho intentant.

Va agafar el tren quan passava, i aquí val a dir que va tenir la sort dels qui saben estar en el lloc adequat i en el moment precís (no per casualitat, és clar). N’hi ha que mai de la vida veuen el tren del lideratge ni de lluny. Però també cal afegir que, ja fa temps que el poder en l’espai polític que havia representat Convergència es dóna més un aire al tron de Joc de Trons, on tothom que hi seu acaba socarrimat, que no pas al típic de les pel·lícules de prínceps i princeses de Disney, sempre amb happy end. El tron, a CDC d’un temps cap aquí i al PDeCAT des que va néixer, es dóna més un aire a barra de pollastre a l’ast que a púlpit confortable. Per tant, que Pascal s’hi posés en diu molt. No sé si del seu grau de temeritat o de cabuderia o de convicció, o de tot plegat, però del que estic segur és que supera de llarg la caricatura fàcil que en fan propis i estranys, molt centrada en la seva joventut, inexperiència i, per què no dir-ho, amb una suficiència masclista de fons que a casa nostra encara persisteix.

Surt Esquerra dissabte i Junqueras fa una demostració de força. Reivindica el seu lideratge i el seu espai. Reivindica la netedat de les seves sigles i el seu impuls. I fa bé. Perquè una Esquerra forta és imprescindible per als qui volen assolir la independència. Com també l’és el PDeCAT, igual d’imprescindible, per a això i per a la construcció d’un país homologable, amb un espectre polític que abraci la centralitat (i més enllà) de la seva molt diversa societat. D’aquí que els independentistes (petits interessos de part a banda) haurien de ser els primers de no recelar de l’impuls d’ERC ni de la voluntat de consolidació i de creixement del Partit Demòcrata. Perquè titllar els uns d’oportunistes o els altres d’acabats és un recurs de l’unionisme més rampant, que ja sap què fa quan s’hi posa.

(Per llegir l’article a Món.cat, cliqueu aquí)

Eulàlia Reguant, de la CUP i una de les polítiques catalanes amb una estètica més característica i pròpia, va dir al juny, quan el seu grup va rebutjar la tramitació dels pressupostos al Parlament: «Això no és trencar cap acord polític, avui un acord polític muta». Doncs això: mutar. Paraula que va fer fortuna i que bé podríem aplicar al que pateix (o de què disfruta) la imatge de molts polítics que assumeixen un paper en la primera línia. Aquí els tenim, exposats com pocs al taulell de la cosa pública, i, amb el temps, assumint consells que van deixant empremta en l’intent de perfeccionar els aspectes bons de ses senyories i de llimar els menys vistosos.

BEATLE DELS PRIMERS 60

Sabem que el president de la Generalitat, Carles Puigdemont, és un fan dels Beatles i que fins i tot és aficionat a versionar amb la guitarra grans temes del mític quartet de Liverpool. La seva estètica, de fet, així ho delata en certa manera. Però si ens fixem en una comparativa entre la seva intervenció al Parlament quan va prendre possessió del càrrec el gener del 2016, i una altra de recent al mateix hemicicle fa pocs dies, veurem canvis clars. No només en el pentinat, però especialment notoris en aquest aspecte.

Quan va assumir el càrrec, fins i tot vam llegir declaracions de la Mercè als mitjans, que l’ha atès des de fa anys en una perruqueria de la cadena Llongueras a Girona. En aquell moment la perruquera va dir que el pentinat «bastant progre» de Puigdemont era difícil de canviar perquè ell «sempre vol el mateix». L’estilista proposava «buidar-li una mica els cabells» perquè s’adeqüés al càrrec. Doncs bé, al final sembla que l’experta va sortir-se amb la seva. Ara el presidentllueix un look d’estil beatle, però més pròxim al dels formals Lennon i McCartney de principi dels 60, i no tant als ja molt hippiesd’avançada la dècada.

A Puigdemont li han retocat els cabells, i també van treballant la seva indumentària, la major part del temps americana i pantalons de conjunt. De més clars a més foscos. Als seus inicis com a president va lluir amb gamma de marrons (en corbata i americana), cosa que hauria escandalitzat aquell aristòcrata català i mestre del bon gust que va ser José Luis de Vilallonga. Ell assegurava que «gentlemen don’t

wear brown in town» (els senyors no vesteixen de marró a la ciutat). Doncs aquí tenim Puigdemont, ara més de negre i blau fosc. Això sí, encara sense fer cas del tot als seus assessors de Palau, que en més d’una ocasió li han aconsellat deixar enrere unes camises blaves amb puntets de color blau fosc. Aquí persisteix. Tot no pot ser. Com a mínim, no tot a la vegada.

D’ARTESA A MADRID

L’estiu del 2014 va fer parlar bastant l’estampa d’Oriol Junqueras en la inauguració de la Fira del Meló i de Sant Bartomeu d’Artesa de Segre. Era l’agost i les autoritats locals l’esperaven de vint-i-un botó (corbata incorporada en més d’un cas). El líder d’ERC, en canvi, s’hi va plantar amb una camisa de quadros de màniga curta, bermudes i sandàlies. Fa pocs dies, amb Puigdemont, Artur Mas i altres dirigents catalans, va assistir a Madrid a un acte en suport del diputat Francesc Homs, del PDECAT i en vies de desfilar davant el jutge per la consulta del 9-N. Allà hi havia Junqueras, i ho va fer amb americana i pantalons de conjunt fets a mida de color blau fosc.

Una indumentària elegant, no dues peces diferents, i molt menys amb els texans amb què acostumava a combinar l’americana sovint. Ara, roba a mida i camisa blanca (no aquelles fosques de dirigent d’Esquerra) amb coll més ampli que li dóna opció a incorporar corbata, quan ho consideri necessari, sense risc d’asfíxia. El van fent més de presidenciable.

HOLA PASTA, ADÉU PERLA

Marta Pascal (PDECAT) i Marta Rovira (ERC), dirigents en la cúpula dels seus respectius partits, també han anat adequant el seu estil. A Pascal, molt més jove que els seus homòlegs, li han modernitzat l’estil clàssic de les arracades de perles, al mateix temps que li han donat un punt més executiu, amb americanes de colors (a l’estil Merkel) i amb la incorporació de penjolls que lliguin amb la seva indumentària. Li treballen més un pentinat que lluïa sovint desarreglat.

Una cosa similar al que s’ha fet amb Rovira, que fa temps que va deixar enrere les ulleres a l’aire que mostraven unes faccions molt dolces d’aficionada al foc de camp. Ulleres modernes de pasta negra, cabells més llarg que l’estilitzen, i més color als vestits, que des de fa un temps incorpora el vestit jaqueta. Aquella tendència de les dones amb poder en política, tirant al look masculí, però amb la seva nota de color i estil. Perquè tot suma o pot restar. Perquè allò de la primera impressió és la que compta té base en una societat on l’aparença cotitza a l’alça i on acostuma a passar que molts es fixen en el com i una mica menys en el què.

(Per llegir l’article a EL PERIÓDICO, cliqueu aquí)

«Potser passa que estem com el PSC i encara no ens n’hem adonat». M’ho plantejava un diputat convergent, en clau pessimista (o realista, segons com es miri), el mateix dia que, ja de nit, el president Carles Puigdemont estrenava amb Andreu Buenafuente el programa d’entrevistes Fora de sèrie, a TV3. I ell allà, amb el seu somriure tranquil, fins i tot passejant pel teòric territori comanxe, pel centre de Cornellà, on el presentador havia decidit dur-lo per parlar sobre la independència. Amb aquella calma, que ja té mèrit enmig del pànic que s’estén entre amplis sectors de les seves files.

Anem a eleccions catalanes, com a més tard, diuen, l’estiu vinent. Així és normal que el vertigen s’estengui entre quadres i bases, concretament les que hi queden després de l’intent (de moment frustrat) de canvi de nom, de CDC a PDC. Aquí hi ha una de les batalles, de fons i imprescindibles, amb què ha de lluitar l’equip d’una Marta Pascal que fins fa pocs dies tenia la plantilla de vacances estivals. Així es va trobar el pati quan va arribar, i la feina que li queda al davant serà en part el contrari d’això: «Trobar-se» menys coses, tics i rutines heretades, per mirar de reflotar la nau. Però de moment van traient, amb galledes, l’aigua que els inunda via un cràter de dimensions considerables.

«Ara, a salvar l’exèrcit», diu un experimentat polític de la casa que està en sintonia amb l’opció Puigdemont al Govern i amb l’aposta Pascal al partit. «No es tracta de guanyar la guerra o de fer la pau amb ningú, perquè ara el principal és salvar la tropa». Es refereix a la base social que encara (i malgrat tot, que no és poc) encara els dóna suport a les urnes, i a la militància que ha d’impulsar la formació al territori, i d’aquí la importància de les eleccions territorials de la setmana vinent al Partit Demòcrata Català (o com es digui).

I davant tot aquest panorama, davant els mals auguris pertot, veusPuigdemont i Pascal, i encara somriuen. Inconsciència, diran alguns. Un bàlsam per als (amb raó) preocupats partidaris de dos processos polítics molt diferents però que cada un a la seva escala està removent el quadre clàssic de la política catalana. Puigdemont, al capdavant del Govern de la desconnexió, aquesta setmana que ve amb la qüestió de confiança i l’altra amb el Debat de Política General, tot al Parlament. I Pascal, mirant de fer realitat allò que hauria de ser (i allò que ha de deixar de ser) la nova Convergència, primer a casa i després, si qualla, al carrer.

Per llegir l’article a EL PERIÓDICO, cliqueu aquí)

Hi ha un joc, d’aquells de nit amb amics, que comença amb un «jo mai mai…» i que acaba amb algun, tots o cap membre del grup, bevent si és que han fet allò que descriu la frase culminada. Si ha passat allò que en teoria «mai mai» has fet, beus. Els partits, a Catalunya i a Madrid, acabarien ben entonats, si s’apliquessin el joc tot parlant d’una (antiga) Convergència que diuen que està amortitzada però que segueix estant en el centre del tauler polític. Sense Convergència no hi ha independencia, diuen. Però ja unes quantes coses no s’explicarien ara per ara sense aquest espai polític, tampoc a Madrid.

El de moment pretès (com a nom) Partit Demòcrata Català passa un moment crític, i així ens ho projecten els seus representants, encapçalats per Artur Mas, que constantment surten als mitjans en clau de plany, de queixa. És com un partit Calimero, que a l’estil d’aquell aneguet lleig de dibuixos animats, està trist i plora constantment perquè troba que ningú l’estima i que tots l’odien. ¿I té raó quan creu que fa nosa? Sí, però això no en justifica el pensament negatiu, sobretot si es fixen en com la resta de partit els segueixen concedint la talla d’interlocutor i d’adversari a batre, amb fets que contradiuen paraules.

Podem critica Convergència per corrupta i l’estigmatitza com «la dreta» amb qui la lògica diria que no hi tenen res a parlar, però en volia els vots (gratis) per tenir un president de l’escola Pablo Iglesias al Congrés dels Diputats. No feien mala cara als vots del grup de Francesc Homs, si la cosa anava d’una bona butaca. De fet, el PP, amb el seu ínclit portaveu parlamentari, Rafael Hernando, assumint-ho en públic, va acceptar aquests vots per compondre una mesa cómoda al Congrés, a canvi de no se sap què però claríssimament contradient el veto, per independentistes, que tenen penjat com a llufa als convergents. Un estigma que pesa molt sobre un PSOE que també va dir fa uns mesos que mai no faria res amb el PDC mentre fos independentista, i de fet va dir que no s’hi reuniria per mirar de formar govern alternatiu a Mariano Rajoy, però ara sí, Pedro Sánchez s’hi troba per sondejar. Ells mai mai. Diuen.

Com aquí a Catalunya, que després de mesos de desgast amb els d’Oriol Junqueras assegurant que de cap manera no anirien amb Convergència en una llista electoral conjunta, van compartir el projecte de Junts pel Sí. Ara formen govern amb una Convergència que aspiren a rellevar com a partit sobiranista hegemònic. La donna e mobile, diu la mítica cançó, com una ploma al vent. La política també, és mòbil, i fa que de moment Convergència encara pinti coses, no tant per encerts propis com perquè així li ho reconeixen els seus adversaris.

Per llegir l’article a EL PERIÓDICO, cliqueu aquí)

Després que passin de tu en un acte de la Diada, que t’indignis i que d’això se’n faci tema, total per a no ser-hi convidat ni així i per haver-te d’empassar que el teu soci al govern s’hi faci la foto amb la CUP i Podemos. Això després que a Madrid t’hagin deixat sense grup parlamentari i que no et tinguin per res. I tot plegat mentre no et deixen ni rebatejar-te com vols i a més als mitjans tothom et diu “l’antiga Convergència”. Potser que amb aquest panorama facis el reset definitiu. I això de vegades passa per un retorn als orígens. A l’essència.

La gent que (dins i fora del partit) encara queda rere “l’antiga Convergència”, i que socialment no és poca ni menyspreable, pateix de fa temps una crisi d’autoestima important. Un acomplexament brutal que ha impregnat l’aire que respira la formació política. Se senten maltractats i malpagats (electoralment parlant) i traspuen aquest punt de pena, de tristor, de rebot i de malenconia que és tan poc atractiu (també electoralment parlant). I mentre no s’espolsin això del damunt, seguiran patint. Que reaccionin no els assegura l’èxit, però si no ho fan, el pati només farà que empitjorar.

Perquè la suma ERC-Podem-CUP pot existir i donar-se, en gran part si en el pròxim cicle electoral “l’antiga Convergència” s’esfondra o baixa encara més del previst. Això passarà si no fa els seus propis deures, vull dir. I els té, i són molts. El primer, recuperar l’autoestima i recuperar el sentit de la seva existència en el mapa polític. Un retorn als orígens però conjugats d’una nova manera i amb gent nova. I això pot passar si es deixa feinejar com cal gent com Marta Pascal al partit, que com a mínim hauria de poder intentar-ho. I caldria també fer el mateix, al Govern i al Parlament, amb Carles Puigdemont. I implicaria, de ple, deixar enrere complexes que portin a amagar l’essència d’allò que s’és. I això últim no passa només per un nom, però en temps de sequera, tota suma és d’agrair.

De fet, que et tombin allò de PDC pot ser un drama o una oportunitat, segons el xip mental que tinguis i la capacitat d’aprofitar les poques opcions de rellançament que tinguis. Dir-te Convergència de nou? Per què no? Així et diu tothom, ara precedint-ho de la paraula “antiga”. Ser convergent és una manera (política) de ser i de fer. I això està instal·lat en la nostra societat, com tot, per a bé i per a mal.

Mirar de recuperar el rumb de vegades passa per fer un petit pas enrere per agafar impuls. “Nova Convergència”? “Convergència Democràtica”? “Convergència” amb allò q soni bé al davant o al darrere? Per què no? I, a partir d’aquí, per què no anar donant algun símptoma d’auto retrobament? Sumaria al conjunt del mapa polític sobiranista, encara que aquest no ho vegi així, de vegades començant per la pròpia Convergència.

 (Per llegir l’article a Món.cat, cliqueu aquí)

 (Per llegir l’article a Món.cat, cliqueu aquí)

Teatre, però del dolent. Allò de divendres al Congrés i el segon fracàs de Mariano Rajoy ja se sabia, perquè estava escrit en el guió d’una obra de teatre que no per nova aporta res de positiu. És com allò de la diferència entre “nova” i “bona” política. Això de tant de fracàs en debats de (no) investidura és nou, però no necessàriament bo, molt especialment si acaba en terceres eleccions i si tot el que hem viscut d’un temps ençà es converteix en una mena de “retorn al futur” . ¿Tornarem al bipartidisme PP-PSOE a Espanya? Està molt en mans de Pedro Sánchez, que si vol això últim haurà tirat per la borda el crèdit que ha guanyat resistint les pressions a què l’han sotmès propis i estranys.

Perquè una cosa no treu l’altra i això se li ha de reconèixer al líder del PSOE: està resistint com no era d’esperar. Ho vaig dir en el seu dia: allò del “pressing Cup” no era res més que un “benvinguts al món real” que va dramatitzar amb molta salsa una formació política molt donada a criticar molt i a construir poc. Ho veia clar fa mesos, però ara, comparant aquelles suposades pressions perquè els d’Anna Gabriel investissin Artur Mas, amb les que ha patit, pateix i patirà Sánchez per investir Rajoy, allò queda clarament en massatge amb carícia final. Però això no salva Sánchez per si sol.

LA FRAGMENTACIÓ POLÍTICA

Està quedant clar que a dia d’avui (demà ja ho veurem) és Sánchez i no Pablo Iglesias el gran antagonista de Rajoy. Però també és veritat que Podem (i Ciutadans amb alguna ajuda més) hi és pels errors de PP i PSOE. Els populars està clar que no volen rectificar perquè creuen que el que es deriva de l’actual fragmentació política, malgrat tot, els pot acabar beneficiant electoralment. Però, ¿i el PSOE?

Ni Rajoy ni terceres eleccions. Aquest hauria de ser el mantra que Sánchez i el seu entorn (el que li vol bé) haurien de repetir mentalment fins interioritzar-lo i traduir-lo en la construcció d’una majoria parlamentària al Congrés que s’ha demostrat que existeix. 180 enfront de 170 diputats. Aquí hi ha un bloc que comprèn de l’esquerra de Podem al centre del Partit Demòcrata Català i el PNB. Això sí, la majoria alternativa existeix si es vol fer alguna cosa nova i de profit. Aquest és el gran desafiament i la gran veritat o mentida de l’espectacle amb què aquests dies ens torturen ses senyories, sobretot si és per tenir més del mateix.

(Per llegir l’article a EL PERIÓDICO, cliqueu aquí)

De l’eix que aglutinava molts, al partit que ha d’intentar mobilitzar i reanimar els més fidels. Jordi Pujol va impulsar el 1974 un moviment polític que buscava atraure gent molt diversa per fer-la convergir (confluir, en llenguatge actual dels Pablo Iglesias i Ada Colau que miren de fer una cosa semblant per l’esquerra). Gent d’orígens diferents que convergirien en un punt de trobada. I d’aquí ve que el primer símbol convergent fos les quatre barres de la bandera formant un tronc que s’obria al capdamunt. Això aquell 1974, i poc després, d’aquell tronc i branques en brotarien unes fulles verdes que donarien peu al símbol de Convergència que més recorda la major part de gent: l’arbre.

L’arbre amb tronc conformat per quatre barres vermelles que desembocaven en unes fulles verd fosc ja acompanyava el 1977 el cartell del Pacte Democràtic per Catalunya (amb les sigles PDC que aspira a assumir el Partit Demòcrata Català), on els de Pujol compartien llista amb l’Esquerra Democràtica de Ramon Trias Fargas i el PSC-Reagrupament de Josep Verde.

El 1980, primeres eleccions al Parlament recuperat, i CDC ja es presenta en coalició amb Unió. L’arbre conviurà amb el logo clàssic dels democristians (una bandera onejant), i les lletres de la marca seguiran totes el format de l’arbre quadribarrat, que s’integrarà en la i de la paraula Convergència.

Als 90, en temps de Pere Esteve de secretari general, es va apostar pel color taronja. CiU es veia abocada a un pacte amb el PP, i el taronja en llenguatge cromàtic polític europeu ha sigut clàssicament sinònim de centre. Van posar CiU en blau marí (color sinònim d’ordre, d’institució) i ho van envoltar tot de taronja. Però allò no va acabar de rutllar, per aquest motiu al final la cosa va quedar en una línia taronja que subratllava el nom de la marca. I ja seria així fins al relleu de Pujol per Artur Mas.

El 2003, pel mètode clàssic a CDC que era aprofitar un cicle electoral per carregar la despesa en redisseny al treball gràfic de campanya, la marca es va compactar en les seves sigles CiU subratllades per una franja amb les quatre barres. Després de la crisi amb Josep Antoni Duran Lleida per la successió de Pujol, calia mostrar cohesió, i les lletres ben juntes podien sumar en aquesta línia. Això no treu que Convergència fes com sempre i aprofités el redisseny de la marca CiU per després simplement adaptar-se via reestyling amb les sigles CDC. Després dels dos intents fallits del 2003 i 2006 per accedir al Govern, el 2010 CiU va voler projectar-se en positiu, en clau guanyadora, no d’atac agre al tripartit, i va incorporar un somriure que convertia el logo en una icona. Franja-somriure taronja que en les eleccions del 2012 es convertiria en una fletxa que apuntava cap amunt. No era context per a gaires somriures, sí per elevar la reivindicació nacional. A Unió no va agradar, però va passar.

Junts pel Sí

Les últimes eleccions al Parlament, el 2015, ja la marca no existiria en cartell. La fórmula seria Junts pel Sí, que tenia una tipografia que recordava bastant la del convergents que CDC havia adoptat en un Consell Nacional Extraordinari on aquell mateix any havia nomenat coordinador general Josep Rull, i que apareixeria en petit a les eleccions al Congrés (també del 2015), al costat del logo de Demòcrates (els independentistes escindits d’Unió) i Reagrupament, tots sota el paraigua de Democràcia i Llibertat. El blau d’aquest últim logo era el clàssic de Convergència, que ja veurem si segueix en la seva nova etapa o si aquesta representa un retorn als orígens i recorre a la senyera.

(Per llegir l’article a EL PERIÓDICO, cliqueu aquí)

Fa un parell d’anys, van nomenar un bon conegut (no tant com amic) secretari general d’un Departament del Govern. El vaig voler felicitar i li vaig demanar qui seria el seu gran projecte. Em va dir que cap, no fer soroll, no fos cas. Jo vaig preguntar “no fos que… què?”, i ell em va contestar “no fos cas que el conseller (de qui penjava i que entenc que l’havia nomenat) no s’emprenyés. Repregunta: “Com?”. Reresposta: “Sí home, que no pensi que vull destacar massa i que no se senti amenaçat”. En un context polític on malauradament aquest trist procedir no és anecdòtic, personatges com Santi Vila destaquen per poc que faci.

Jo no sé si és el millor candidat al Consell Nacional d’això que de moment han anomenat. No sé tampoc si serà la millor opció com a candidat del PDC (quan se’n digui oficialment) a l’alcaldia de Barcelona, ara que ell hi apunta menys dissimuladament. De fet, puc tenir la intuïció que pot ser així en tots dos casos, però no en tinc la certesa. Ara bé, el que tinc claríssim és que la seva no és una opció mediocre ni inercial. Va a contracorrent? Sovint, però de moment no ha comès grans errors. Sorprèn? Sí, té aquell rampell maragallà amb un punt de geni tocat per la tramuntana que, efectivament, agafa desprevingut. Incomoda certs instal.lats? Molts, de dins i de fora del seu partit, que ja és. Té allò que diu en un dels seus llibres del “perfil propi”? Sens dubte, i fa temps que, amb un hiperlideratge com el d’Artur Mas al seu partit i Govern, ha sabut treure el cap i aixecar el dit i existir en el mapa, com pocs dels seus correligionaris, alguns d’ells amb més poder polític que ell en més d’un tram del trajecte.

Dic això i no sé si els projectes de Vila quallaran. Però ho intenta, que no és poc. Genera expectativa. I això suma. I, per a mi, el més important és que a més sona a símptoma del que està passant a l’antiga Convergència, que malgrat cert fatalisme que els sobrevola (a ells i a la seva projecció de futur) de fa temps, no acaba de rendir-se i es reivindica. Reivindica el seu espai i no ser arrossegada per la inèrcia i per uns vicis acumulats que n’han estat llast important. Fer-ho, en general el PDC i en particular en Vila, no és en absolut garantia d’èxit. L’absurd, en tot cas, si es donen les circumstàncies que acompanyin, seria ni tan sols intentar-ho.

(Per llegir l’article a Món.cat, cliqueu aquí)

Ja hi ha nova direcció del Partit Demòcrata Català (mentre així se’n pugui dir), però val a dir que de la campanya de les dues candidatures que hi aspiraven n’hem tingut poca notícia fins divendres mateix, quan començaven les votacions.

La raó, per alguns, la «nefasta gestió» que Francesc Homs hauria fet a Madrid dels vots del grup de Convergència per triar els membres de la mesa del Congrés dels Diputats.

La raó, per uns quants altres, una molt més de fons, i on Homs no apareixeria com a causa, sinó com a conseqüència. ¿El resum d’aquesta segona opció? La dificultat de voler començar una nova etapa que sembli una nova era, amb un paper pel mig dels qui han protagonitzat l’etapa anterior.

L’eclipsi d’allò de bo que pugui arribar amb una nova etapa s’albira el primer i gran repte a superar. S’ha vist clar en l’elecció mateixa de la seva direcció.

«És evident que les declaracions de Marc Castells (alcalde d’Igualada i membre de l’equip renovador de Marta Pascal) no van ser un accident». Així de clar es mostra un dels homes de la nova coordinadora general. Castells, després que Homs fracassés en tots els seus intents davant els mitjans per mirar de justificar o dissimular el vot dels seus diputats a Madrid, va dir davant els micròfons de Catalunya Ràdio que no es pot tractar la gent d’imbècil. Textualment.

I és que, de fet, més enllà que aquest nou capítol hagi significat per a la nova direcció que a partir d’ara «s’ha acabat que Homs prengui decisions sol», allò que més posen en valor és que toca «parlar clar» i un comandament ferm de Marta Pascal que doti de coherència allò que volen que sigui el nou PDC.

¿Com es pot fer això, ja no amb Homs a Madrid, que tant ha manat i significat durant anys a partit i Govern, sinó amb el mateix Artur Mas presidint i (en molt menor mesura) amb Neus Munté de vicepresidenta? Serà difícil evitar la interferència, però segurament les ulleres de protecció contra aquest eclipsi de sol que tan ràpidament pot cremar la mirada fresca del «nou» partit haurà de ser una direcció que dirigeixi. I aquesta tasca executiva, al PDC, recau en l’equip de 12 membres de la direcció que ja lidera Marta Pascal.

No repeteixen partida. Tots són nous. Es volen desvinculats totalment de «vicis i no vicis» de l’etapa anterior, assumint-ne bàsicament les qüestions administratives que se’n puguin derivar. ¿Però això, de veritat, com es fa? Per començar, mirant de cara allò que els pot eclipsar. Aquesta, paradoxalment, és en aquest cas la millor protecció si és que volen evitar lesions irreversibles.

(Per llegir l’article a EL PERIÓDICO, cliqueu aquí)