Els partits creuen que la gent està pendent d’ells quan en realitat en passa olímpicament en un tant per cent elevadíssim que voreja la majoria a la búlgara. Partim, si us plau, d’aquesta premissa (malaurada o no). I a partir d’aquí, fora pors, senyors polítics: Arrisquin! 

A Convergència, en l’actualitat qualla la sensació que res no s’hi ha de moure perquè allò que passi al partit pot desestabilitzar el moment polític crucial que viu el país. “El primer és el procés i la resta queda en segon pla”, t’asseguren. I una certa raó la poden tenir. Si es refereixen a les petiteses individuals i pròpies de la politiqueria, d’acord. Però això no ho pot hipotecar tot, i alhora ha de quedar clara una altra cosa: el procés tira endavant gràcies a la gent però també mercès a unes majories parlamentàries i institucionals que les fan els partits polítics. Si els partits que estan pel dret a decidir s’esllangueixen o pateixen un daltabaix, el procés tampoc no podrà culminar. Oi que ho veuen?

Dit això, preguntem-nos-ho molt sincerament: la salut de Convergència com a partit és bona? Parlem-ne. L’és la de la majoria de partits del moment? Evidentment que no. I la dels partits que governen encara menys. Si a això hi sumem que el secretari general de Convergència, Oriol Pujol, està imputat (no sabem fins quan) i va delegar (fa temps) els seus càrrecs en tres persones diferents, això suma desgast evident a una maquinària de partit que no hem de perdre mai de vista que primer de tot ha de ser útil com a eina al servei d’aquells que des de la militància o des del territori o des de les seves plataformes de representació volen ser alhora útils a la resta de la societat. I la militància a Convergència fa temps que reclama atenció i estímul en el seu dia a dia. Per dir-ho finament.

En aquest context cal llegir el post d’ahir del diputat al Congrés Carles Campuzano “CDC, partit obert”. Sé de què va. S’hi poden fer matisos però l’entenc, i en part és així perquè fa uns dies vaig participar en la convenció de Convergència com a convidat. Ell hi era. Jo intervenia en una taula rodona sobre regeneració democràtica i vaig reclamar partits oberts, política oberta, primàries per triar candidats i estructures (per què no?) també a CDC. I el cas és que cap dels assistents (militants ben bé tots) no me’n va donar un retorn negatiu. Perquè la base assumeix que cal moure’s, que cal buscar vies de reconnexió, que cal obertura i intents sincers d’implicació de la ciutadania en la política. I més en el moment que vivim actualment.

“La proposta d’en Campuzano és molt inoportuna”, em deia un dirigent del partit ahir. Error! És inoportú per al procés? Veritablement algú creu que la reactivació interna d’un partit, més enllà dels titulars interessats de la premsa adversària, influirà negativament en la població? Algú creu que els distraurà del procés? De veritat que tan pendents creuen els partits que tenen la gent? Però si malauradament (i en molts casos amb raons de pes per fer-ho) passa tot el contrari! Per això cal que CDC es plantegi reactivar-se el màxim d’obertament possible. I tan aviat com pugui, sense abandonar-se a la inèrcia. Per greixar-se com a maquinària al servei de la seva societat i del procés pel dret a decidir que impulsa un Artur Mas amb tota l’autoritat per liderar, com ho fa externament, també un salt endavant intern en un partit amb dècades a les espatlles però que no vol esdevenir rovellat. Nous escenaris de país i nous reptes col·lectius reclamen instruments polítics renovats, atractius, que comptin, que sumin, potents i útils. Per tant, primàries i mecanismes d’elecció més oberts? A Convergència i pertot, #SíSíSí. Pels partits, per la política i pel país.

(Per llegir l’article a El Singular, cliqueu aquí)

Aquest dimecres, 1 de gener de 2014, Resum Informatiu de l’any 2013 a RAC1. Amb Xavi Freixes, comentant els grans temes de l’any. Aquí l’àudio de la primera hora. Aquí el de la segona.

No els negaré que la tornada de l’estiu m’ha inspirat la imatge d’aquells dies que, ben d’hora, ben d’hora, ben d’hora, del llit estant, s’engega la ràdio-despertador i només d’escoltar-ne les primeres notícies se m’activa un moviment reflex que em torna a tapar amb el llençol amb ganes de dir, en comptes de “bon dia”, “bona nit i tapa’t”. Però hi ha coses que no cal tenir oberts els ulls per veure-les. S’ensumen.

¿En quin món vivim que hi ha responsables polítics que es dediquen a espiar uns seus adversaris concebuts com a enemics a destruir a qualsevol preu, com per exemple el de la minuta d’una tèrvola agència de detectius? Perquè això del PSC i de José Zaragoza, a l’espera que un jutge en dicti sentència, és molt gros. Oi que ho veuen? Ja no estem parlant d’allò fosc que es mou entre bambolines. És allò llefiscós que es mou a les clavegueres! I ahir, amb la seva “renúncia temporal” al càrrec en l’executiva del PSOE (en qualitat de membre del PSC), Zaragoza ja ens va deixar clar que la cosa va de debò. Que va bruta-bruta.

La nova és nefasta per si sola, però ni camí del seu desenllaç judicial i polític no ens regala un bri d’esperança. Perquè hi torno: en quin món vivim? ¿En quin món vivim que hi ha responsables polítics que implicats en un procés judicial renuncien “temporalment” als seus càrrecs de partit però no als seus càrrecs institucionals? On s’és vist, això? Resposta trista: a Catalunya, últimament amb més d’un exemple d’aquest nefast procedir. Ho vaig criticar en el seu dia quan ho va fer Oriol Pujol, i hi torno ara amb Zaragoza. A casa seva cada partit que faci allò que bonament pugui, però amb l’escó triat pels ciutadans, si us plau, tinguin la major de les cures del món. Zaragoza, si ha de deixar algun càrrec, és el seu escó. I prou de martingales. Que no enredin més, que la gent ja fa dies que n’està molt farta.

En quin món vivim? En una Catalunya on els polítics fan com que saben la megacrisi de confiança que vivim en la relació política-ciutadania, però no actuen en conseqüència i segueixen eixamplant la fractura. I jo em pregunto: Quan, un fer net de veritat? Quan, una regeneració real? I si la resposta és mai, a les pròximes eleccions els votants no baixaran de la nau, però seguiran propulsant per la finestra més escons i més senyories dels grups majoritaris. PP i el seu procedir aquí i a Madrid a banda, jo crec que hi haurà premi per al primer dels dos, CiU o PSC, que a casa seva posi ordre de veritat, talli caps i deixi la ja inutilíssima retòrica clàssica davant les esquitxades de la corrupció, per desprendre-se’n i passar a l’acció. Crec fermament en això. Gairebé tant com crec que cap dels dos no s’hi posarà. I més els valdrà que m’equivoqui. Perquè aquí s’està construint una nova Catalunya on viure i, ja posats a enfilar un recomençar, seran majoria els qui no voldran conviure amb segons quines rutines del passat. I això no ho crec. Ho tinc claríssim.

(Per llegir l’article a El Singular, cliqueu aquí)

Artur Mas ha reaccionat i en públic ha cridat a no fer soroll i a concentrar-se en la feina. «No ha desautoritzat ningú però a la vegada ha posat tothom a lloc», diu un dels seus assessors més propers. Al final, després de la setmana de creuament de declaracions entre els consellers Germà Gordó i Francesc Homs, hom podria pensar que tot plegat va néixer per acabar amb la figura presidencial reforçada internament, davant l’electorat i davant del soci republicà. No debades, tots dos són homes de la seva més estricta confiança, no han dit res que no hagués defensat abans Mas, i quan ell ha badat boca han cregut i han callat. «Les mateixes bases han matat el debat successori. Després de Mas, en Mas. Amb assumpció esportiva per part de tothom. Queda clar que no hi ha alternativa. Serà de nou candidat, i reforçat», diuen des del partit.

Un altre indicador positiu per als convergents és l’entesa i la coordinació «renovades» entre l’equip que pilota el partit i l’equip que governa Palau. L’estil de Josep Rull i Lluís Maria Corominas, els dos hereus interins d’Oriol Pujol, es deixa notar a Còrsega. L’un, Rull, aplicant l’estil d’activista i mobilitzador de la tropa que ja va practicar en el seu dia a la JNC, les joventuts del partit. La trobada de quadres d’aquest cap de setmana a Cardona és part d’això. I, fent tàndem amb ell, un Corominas «que ha tornat al partit» i quadra alcaldes i responsables territorials. La bona sintonia de tots dos amb el president i amb Homs i el seu equip han fet possible la reactivació recent de reunions de coordinació partit-govern.

La resta de l’optimisme que ara s’han autoreceptat a CiU per encarar el futur rau en la perspectiva econòmica. En unes autoritats econòmiques internacionals i unes institucions europees que faran quallar en breu la flexibilització del dèficit a l’Estat, i la seva correspondència amb autonomies com la catalana. Es parla fins i tot d’un 1,8% de dèficit permès, enfront de l’actual 0,7 exigit i davant el límit de l’1,5 que Oriol Junqueras va dir que era el límit que ERC podia assumir per donar suport als pressupostos del Govern. «Hi haurà pressupostos aquesta primavera», assegura ara ferm un dels homes de Mas a Palau. I en això confien per reprendre l’acció i la iniciativa política. En això, en el paper del president, en la reactivació de les bases i en la coordinació partit-govern. Aspiren a «la primavera» després d’un hivern que ben bé els deixa glaçats.

(Per llegir l’article a EL PERIÓDICO, cliqueu aquí)

De pocs think tanks del país s’ha parlat tant en els últims anys. No ha deixat indiferent, s’ha fet notar. Com el seu director. I els recels que ha aixecat en diuen molt. No ha agradat ni als qui volien la CiU tradicional amb el discurs i les fronteres de sempre (on se sentien confortables), ni als qui van veure-hi una OPA hostil a part del seu espai via eixamplament del típic de CiU. Ara caldrà veure si aquesta tasca es reimpulsa o si passa a assumir el rol discret que descriu la majoria dels laboratoris d’idees en el nostre mapa polític.

Colomines ho deixa i ja sonen noms per al seu relleu. Un amb força: Ferran Sáez Mateu, professor de prestigi. En tot cas, aquest cop sembla que l’operació no s’escaparà del tot del control d’Oriol Pujol. Ja no és oficialment secretari general de CDC, però els interessats saben que també han de parlar amb ell. S’ha «apartat» a mitges, és clar. Com el mateix Colomines, «que ara s’ha tret del damunt la pressió del partit però mantindrà la línia directa amb el president», segons un proper a tots dos.

Malgrat que al partit saben que «el pitjor del cas Palau (i la seva derivada amb la Trias Fargas) és a punt de caure i serà un desastre», no volen deixar perdre del tot la Catdem. Els temps van de cases grans. D’intents dels partits per mirar d’eixamplar les seves fronteres i llenguatge tradicionals. Ho necessiten, grans i petits, perquè no van precisament sobrats d’idees ni de ciutadans o militants amb ganes d’enllaçar el debat polític amb el del carrer. A Iniciativa, per exemple, amb gent del PSC i amb d’altra no militant enlloc, ja n’hi ha que treballen amb l’opció d’un projecte (que a Barcelona pugui desembocar en candidatura) encapçalat per la popular portaveu de la Plataforma del Afectats per la Hipoteca, Ada Colau. Davant les limitacions manifestes dels partits tradicionals, s’albiren temps de cases grans, de sumes que fa un temps haurien sonat impossibles. Tot això si els partits ho permeten, és clar.

(Per llegir l’article a EL PERIÓDICO, cliqueu aquí)

Aquesta setmana, Lluís Recoder ha estat notícia. Ha deixat el seu escó. Algú podria pensar en una retirada definitiva, però, ¿i si vol dir tot el contrari? No va agradar gens, entre sectors de la militància i quadres de CDC, el pas enrere a mitges que va fer l’avui exconseller després de les eleccions del mes de novembre, quan va renunciar a seguir en el Govern català però va decidir mantenir l’acta de diputat. Ara ha corregit el tret i fa punt i a part clar. «Si ens estavellem moltíssim i tots els qui ara formen part del projecte Mas en surten esquitxats, potser llavors uns quants l’aniran a buscar», admeten des del partit. És l’alternativa total.

En contrast, d’entre les hipòtesis de futur lideratge a Convergència, el conseller de la Presidència i portaveu del Govern, Francesc Quico Homs, és el més proper i identificat amb la causa del president. A Palau ja manava molt. Ara més, sense Germà Gordófísicament a l’indret i amb conselleria pròpia a Justícia. Hi ha qui interpreta que el nomenament de Jordi Vilajoana com a secretari general de la Presidència va ser un moviment de Mas per amortir-ne el pes, però a Palau, Homs i el seu equip -els Quicos- hi tenen el seu feu. Això sí, en els últims temps, Homs accepta invitacions per visitar agrupacions locals del partit (per petites que siguin), fa xerrades amb els joves de la JNC (cosa que diuen que no feia fins ara) i volta pel territori els caps de setmana. Agrupacions, joventuts, territori. Bàsic.

I amb un Oriol Pujol en hores baixes, el secretari d’Organització del partit, Josep Rull, guanya protagonisme mediàtic i busca el cos a cos amb Josep Antoni Duran Lleida i amb el Partit Popular, manera de fer que agrada a la base convergent. Sap comunicar, gaudeix de poc coneixement entre la població en general, encara no té un grup compacte afí dins de CDC, però sap de la importància de comunicar bé. Hi treballa amb el seu cap de gabinet, Emili Aberich. I si ha de rellevar Pujol en breu, ni que sigui temporalment, s’hi dedicarà, perquè entén que a la Convergència actual li cal. I a ell. Com a d’altres que també es mouen, de moment amb discreció. Potser ja arribaran temps més inflamables. Però de moment hi ha Artur Mas. Hi ha qui ha posat una espelma perquè això duri molt.

(Per llegir l’article a EL PERIÓDICO, cliqueu aquí)