I dues recomanacions de llibre:

“L’AUDÀCIA DE L’ESPERANÇA”, de Barack Obama.
“LA CAMPAÑA EMOCIONAL”, de Guillermo Bertoldi.

Aquest dilluns, a Els Spin Doctors de Catalunya Ràdio, hem fet programa sobre el llegat d’Obama en saber que aviat tindrà nou successor. Què en quedarà, del president del “Yes, we can”? Els seus eslògans, en què s’han concretat? Ha estat el primer president negre, però els de la seva raça han notat algun avenç per aquest fet? El seu Nobel de la Pau s’ha vist recompensat per la seva acció? L’era Obama pot ser un bon indicador de les limitacions del poder del president nord-americà i del mateix poder dels Estats Units al món? Totes aquestes preguntes les hem respost amb el periodista Joan Cañete. Actualment, exerceix al diari “El Periódico”. Abans, corresponsal als Estats Units del 2006 al 2009.  Aquí us deixo aquests minuts de ràdio online. Gaudiu-ne!

I també del Per saber-ne més d’en Canosa.

També de la recomanació 2.0 Política Aplicada de na Núria Escalona.

També del viatge a la història de Catalunya via compol, amb El més petit de tots.

I també, per reblar, el vers pervers del nostre col·laborador més líric.

De Disney a una de Tarantino. Entre els assessors de guió de la mítica sèrie El ala oeste de la Casa Blanca, hi havia algun dels consellers i spin doctors de la candidata Hillary Clinton. Ho havien sigut molt abans a l’equip del president Bill Clinton i quan el seu substitut va ser el republicà George W. Bush, del seu gran atac de nostàlgia en va sortir una sèrie que va enlluernar mig món i que, a la vegada, va projectar una imatge de la presidència dels Estats Units magistralment brodada pel guionista Aaron Sorkin.

¿Més arma política que retrat de la realitat? ¿Una foto del que podria haver sigut i llavors no va ser? ¿D’aquelles accions, aquestes conseqüències? Perquè, d’aquella sèrie, en part, després va arribar la presidència de Barack Obama. I del contrast entre la idíl·lica ficció i la crua realitat, ara Donald Trump. De la fictícia presidència de somni, a la campanya més bruta i a una presidència que s’ha obert camí amb una violència verbal que ha disparat sense pietat, precisament, a aquest Washington del poder que les sèries projecten, amb afecte o sense.

Sorkin va construir una ficció que va avançar durant set temporades, de 1999 al 2006. I en l’última va introduir situacions en els diferents capítols, per analitzar a posteriori la reacció de l’audiència. A partir de les dades extretes, l’equip de campanya d’Obama realitzava promeses electorals. Enquestes que es feien després dels capítols calibraven l’acceptació del públic a les iniciatives del fictici president Josiah Bartlet i això ajudava a configurar els missatges del que acabaria sent el primer president negre dels Estats Units. Però en la sèrie tot acostumava a acabar més o menys bé malgrat els maquinadors polítics de Washington, mentre que Obama es va topar amb la crua realitat, i en aquesta, per exemple, una Cambra de Representants molt a la contra. Molts diran que, malgrat tot, la seva presidència ha donat bastant de si, però com en la vida l’èxit o el fracàs acostumen a calibrar-se en funció de les expectatives, es pot afirmar també que Obama, entre molts, ha generat una gran frustració. I aquests no han votat Clinton. Alguns fins i tot s’han decantat pel seu antagonista Trump.

La idea sembla clara: si fins i tot el polític més inspirador dóna per al que dóna a Washington, ¿el problema no deu ser allò que políticament aquest lloc representa? I és per això que molts han optat per destinar un justicier (un xèrifmés que un polític) a l’epicentre del poder als Estat Units. Allà on en la ficció triomfen personatges com el matrimoni de Frank i Claire Underwood, de House of cards. Kevin Spacey i Robin Wright, brillants en els seus rols, exerceixen una gran atracció sobre audiències de mig món, però no deixen de retratar el pitjor de la política. Gent disposada a fer el que sigui per mantenir-se en el tinglado, i que no ha fet altra cosa a la vida que dedicar-se a això i a viure d’això. ¿Potser com els Clinton? Els paral·lelismes hi són, i la ficció, sovint, també construeix realitat.

Per llegir l’article a EL PERIÓDICO, cliqueu aquí)

En el número d’aquest mes de novembre on servidor entrevista personatge mític per a la Revista Esguard, he establert conversa amb Ramon Rovira, autor del llibre “Gracias Estados Unidos”. Aquí la conversa sencera.

Hi ha un acudit popular que defineix el jersei com aquella peça de roba que les mares posen als seus fills al parc quan elles tenen fred. La idea és la de la protecció dels progenitors als seus fills, fins i tot quan ells no ho necessiten. Però quan s’és petit això va així, de la mateixa manera que també arriba un moment que la criatura creix i es troba «sola davant el perill».

Amb els candidats passa una cosa semblant, ja que la major part del temps viuen confortablement entre els consells i l’assistència dels seus assessors i equip. Però hi ha un moment que es queden allà sols, davant els adversaris directes i sense intermediaris. És el moment dels debats televisius, i en el context nord-americà, el dels cara a cara, un contra un, duel sota el sol, o millor, sota el focus de les càmeres.

Des que el 1960 es va produir el primer debat cara a cara televisiu de la història, ja res va tornar a ser igual. En aquelles eleccions es van enfrontar Richard Nixon i John Fitzgerald Kennedy. Finalment, s’imposaria JFK per uns milers de vots. Havien partit tots dos com a aspirants (cap havia sigut abans president) i les enquestes reflectien quelcom molt pròxim a l’empat. I aleshores van arribar els debats televisius per ajudar a decantar la balança. I en van ser més d’un, però el primer va marcar un abans i un després.

Els enquestats, celebrat el cara a cara, van reflectir una clara tendència: els que l’havien seguit per ràdio donaven com a guanyador del duel Nixon, mentre que els espectadors del debat televisiu deien que havia sigut Kennedy qui s’havia imposat. Algú (i els seus spin doctors) havia entès millor que el seu adversari el nou format.

ELS ASSESSORS de Kennedy havien captat que aquella confrontació televisiva no anava de convèncer el seu rival ni d’imposar-se amb un gran carregament d’arguments. La cosa anava (i va), sobretot, de parlar directament al públic, d’aconseguir una connexió emocional amb l’audiència. En aquest fet resideix bona part del secret de l’èxit (o del fracàs) en un debat electoral, en cadascun dels seus formats. Aquests últims dies n’hem vist un, el del town hall debate, que facilita especialment aquest simulacre de diàleg a moltes bandes, amb l’excusa de la confrontació cara a cara.

El town hall debate procedeix com a format de les audiències locals en les quals històricament els ciutadans han entaulat conversa amb els seus representants més pròxims. És un espai que presidents com Barack Obama han reproduït en les seves visites a ciutats i pobles dels Estats Units. I és una idea que va inspirar un programa televisiu que a Espanya va tenir el seu moment d’èxit en el primer mandat de José Luís Rodríguez Zapatero. Es va estrenar el 27 de març de 2007, a TVE-1, presentat pel periodista Lorenzo Milá i amb el títol Tengo una pregunta para usted, señor presidente.

Va ser un èxit d’audiència, després va tenir rèpliques amb altres polítics com Mariano Rajoy, Gaspar Llamazares, Josep-Lluís Carod-Rovira o Josep Antoni Duran Lleida, però no s’havia inventat res. De fet, només un mes abans, el 5 de març, Nicolas Sarkozy havia protagonitzat a la LCI francesa un espai clavat: J’ai une question à vous poser. El format, igualet: un president (o candidat) davant d’una selecció de ciutadans que li formulen preguntes, i amb un periodista de repartidor de paraules. Una manera de mostrar proximitat i contacte «directe» amb els votants potencials, si no t’equivoques en el preu d’un cafè (Zapatero), si et negues a confessar el teu sou (Rajoy) o has de reivindicar que et dius Josep-Lluís (Carod) «aquí i a la Xina Popular».

HI HEM vist Hillary Clinton i Donald Trump en el penúltim dels seus debats televisius de campanya. Un format en què dóna per a molt més l’espontaneïtat d’un Trump que fins i tot va amenaçar de ficar a la presó la seva oponent en cas de ser president. La formalitat i el punt distant de Hillary (tot i que està treballant per dissimular-ho al màxim) no resulta. D’aquí ve que un Trump que arribava al cara a cara en hores baixes sobrevisqués al repte.

Perquè els debats segueixen tenint èxit, en audiència i en repercussió. Perquè marquen estats d’ànim, i per tant, d’opinió. I perquè si són de debò, sense jersei, sense la protecció dels seus en directe, duels sota el sol, com aquells del llunyà Oest, amb el candidat sol davant el perill, tenen encara un punt de morbo i d’interès irresistible. I això és audiència i vots en potència. Encara avui.

Per llegir l’article a EL PERIÓDICO, cliqueu aquí)

I també del Per saber-ne més d’en Canosa.

També de la recomanació 2.0 Política Aplicada de na Núria Escalona.

També del viatge a la història de Catalunya via compol, amb El més petit de tots.

I també, per reblar, del vers pervers del nostre col·laborador més líric.

Dilluns, n’Anna Boza, que de normal ja ho fa amb la seva simpatia i el seu verb, ens va enlluernar amb un vestit digne de l’esperit més ramblero. Aquí el vídeo del programa.

Últimament és notícia a tomb de la guerra fratricida que es viu a l’UMP, precisament per la disputa pel relleu de Nicolas Sarkozy. I en el procés n’hi ha que hi veuen la seva mà (negra?): “Comment l’UMP a retoqué à bulletins secrets le favori de Patrick Buisson“. Fotos com l’adjunta (tan en la línia de l’estigma de Príncep de les Tenebres que  persegueix la imatge de molts spin doctors) ajuda a creure-hi, ni que sigui una micona, oi?

I d’un dels gurus de Sarkozy, al gran d’entre els guardians del missatge de l’italià Beppe Grillo: Gianroberto Casaleggio. També dijous passat, en aquest cas a Le Monde, Philippe Ridet en feia peça (a plana sencera) titulada “Le gourou de Grillo“. L’Enric Juliana me n’alertava via twitter fa uns dies, amb una una informació de La Repubblica via web (que mai no vaig trobar via paper…): “Grillo e il suo spin doctor: la Casaleggio Associati“. Remeneu-hi. Hi trobareu pistes interessantíssimes que ens expliquen una mica millor l’èxit político-mediàtic de Grillo i el seu M5S, especialment a internet.

 Ah! I un detall divertit. Aquí a ca Els Guardians de la Setmana vam obrir parlant del bisbe Georg Ganswëin, secretari i gatekeeper del Papa Benet XVI. Doncs bé, aquests dies de conclave, dimarts, en començar, La Repubblica va dedicar una informació destacada a un jesuïta… No, no a Bergoglio. El protagonista dimarts en aquest diari era el portaveu del Vaticà, el pare Federico Lombardi, a qui a més de “jesuïta, culte i irònic” el descriu com: “Camerlengo dei media“. 

El mateix dilluns, Libération enfocava la mirada als Estats Units via un dels grans spin doctors de Barack Obama: Jim Messina, el seu cap de campanya en les presidencials de 2012. Ara, davant un segon mandat que ja s’ha vist clar que serà difícil, Obama ha encarregat a Messina el lideratge i impuls d’OFA. Que què vol dir OFA? Potser l’acrònim d’Obama for America (2008) després transformat en Organizing for America (2009)? No. Ara parlem d’Organizing for Action, per reactivar els seus instruments de campanya (permanent) i la seva font de finançament: “Obama ou la politique du tiroir-caisse à la Maison Blanche“. Obama i els seus guardians, a la recerca de “caixes de ressonància”, govern i cambres polítiques enllà. Clau.

Amèrica, França, Itàlia i el Vaticà han estat els protagonistes de la setmana spindoctoral via mirada a la premsa internacional. Confio que en gaudiu tant com jo.

La setmana vinent més!