No deixarem tota la quota de pantalla per a Pablo Iglesias… ni per a Albert Rivera», em diu un dirigent socialista amb molt coneixement del mitjà televisiu. Però quota de pantalla, alerta, als programes d’entreteniment, els de més audiència, no als informatius, que aquí el públic és un altre i el PSOE ja hi té la seva ració gairebé diàriament assegurada. A més, ¿estem d’acord que un vot d’un espectador de Sálvame o d’El hormiguero val el mateix que el d’un que només miri telenotícies o debats densos? Doncs a tots ells ha de mirar de dirigir el seu missatge un polític 
De públics n’hi ha per a tots els gustos, i d’aquí que el PSOE de Pedro Sánchez hagi decidit dedicar-s’hi. I ho fa de la mà de la nova responsable de comunicació del líder, Verónica Fumanal, una experta en assessoria d’imatge que va tenir molt a veure en el llançament de Ciutadans, així com en la projecció i elaboració de la molt mediàtica imatge d’Albert Rivera. Ella li va advertir que l’aposta per fer les Espanyes li restaria més que li sumaria i a partir d’aquí ell la va anar escoltant menys fins que l’assessora va tirar la tovallola. Va treballar amb Jaume Collboni en la seva candidatura a les primàries del PSC per triar alcaldable per Barcelona, i van guanyar. Després ho va intentar amb Pere Navarro tot i que aquí li va durar poc el candidat, que va dimitir poques setmanes després que Fumanal aterrés a la seu de Nicaragua. Però l’assessora ja havia connectat amb Collboni (marit d’Óscar Cornejo, gran cap de La Fábrica de la Tele, productora deSálvame i de Viajando con Chester entre altres programes) i amb Miquel Iceta i la seva mà dreta, un Enric Casas que la va proposar a Pedro Sánchez com a responsable a Catalunya de la comunicació de la seva candidatura a les primàries del PSOE. I carambola. Ara, ja l’hi tenim, a ella, al seu control de l’assessoria d’imatge i comunicació (va impulsar la consultoria Politikom) i als seus bons contactes amb el món de la tele. 
L’hi tenim, i de fons, diuen al PSOE, també un altre il·lustre en el ram de la consultoria política a Espanya, un Luis Arroyo que va treballar a La Moncloa de José Luis Rodríguez Zapatero i amb Carme Chacón de ministra, de qui és amic íntim, i també del seu marit, Miguel Barroso, gran guru de ZP. Tots ells, molt pendents sempre del front imatge i del seu paper en política. Arroyo, de fet, va escriure fa un parell d’anys el llibre El poder político en escena (RBA). També és amic íntim de Miguel Contreras i d’Antonio García Ferreras, capitostos de La Sexta, i al programa del segon (Al Rojo Vivo) ja hem vist Sánchez en més d’una ocasió. 

Avui toca el ‘Chester’ 
Quan pregunto al PSOE per la relació de les connexions de Fumanal i companyia amb el món televisiu i la presència de Sánchez aquesta setmana a El hormiguero i a Sálvame (i avui diumenge a Cuatro, aViajando con Chester, de Risto Mejide, també amic de Cornejo i Collboni), la resposta és lacònica però alhora diàfana: «Els amics hi són per a alguna cosa». I és que els socialistes ho tenen clar: «No estem per menystenir vots, i per tant tampoc audiències» . 
Perquè al segle XXI, ¿d’on rep la gent impactes de la política? ¿Als mítings? No, allà hi van bàsicamente els convençuts, que d’altra banda són cada dia menys. La majoria de la població, que viu hiperconnectada en multimèdia, rep sobretot notícies dels polítics a través dels mitjans de comunicació, i això no vol dir solament a través de la televisió. Perquè allà hi ha des de fa anys les grans audiències, però ara molt acompanyades de la ràdio, la premsa i sobretot d’internet, i concretament en unes xarxes socials digitals que a través del ciberespai consumeixen milions d’usuaris diàriament via ordinador, mòbils o tauletes. «Si allà hi ha la gent, allà hem de ser nosaltres també», diuen des de l’equip de comunicació de Pedro Sánchez. «I després la gent ja triarà si ens segueix o no, si li agrada o no allò que diem i com ho diem». Hi estan treballant. I vindran més sorpreses.

(Per llegir l’article a El Periódico, cliqueu aquí)

Pere Navarro va dir que abandonava i ho va fer. No tothom pot dir-ho, com és el cas de Josep Antoni Duran i Lleida, que ho va deixar anar i ho farà per fases. Per cert, que em diuen fonts d’Unió que demà, dilluns, viurem el primer pas d’aquesta retirada per etapes, amb la renúncia oficial de Duran a la secretaria general de CiU en favor de Ramon Espadaler . M’ho assegura gent de l’entorn de Duran, malgrat que amb ell s’ha de fer com sant Tomàs: o es veu (i es palpa) o no es creu. 
Però tornant al PSC, a un Navarro que ni manava ni liderava (que no és exactament el mateix) el relleva ja oficialment un Miquel Iceta que manarà segur i que enfocarà la seva etapa de lideratge a allò que en descriu el concepte de base: dirigir. ¿Cap a on? ¿Cap a la victòria? De moment, no. De moment, per començar, cap a l’ordre i el concert, en temps de molt de desordre (ben bé caos) i de desconcert (general) a la parròquia socialista. I al final del seu mandat al capdavant del PSC sabrem què ha estat un parèntesi (més o menys llarg): si el seu lideratge o la crisi profunda dels socialistes catalans. 
«Dijous passat van estar hores i hores a la quarta planta en Miquel i l’Enric Casas», assegura un nou membre de l’executiva sorgida sobretot del cap d’aquests dos gats vells de la política, aliança que fa anys que dura i que ara torna amb força després d’anys cuinant campanyes i estratègies per a altres i ara amb Iceta de líder i amb Casas (nou secretari de comunicació i acció electoral) com el seu gran conseller i còmplice a l’aparell, i a l’executiva mateix. Ja comencen a fer xup-xup. No debades, a la quarta planta de la seu nacional del PSC al carrer de Nicaragua de Barcelona hi ha el despatx del primer secretari i el seu equip més immediat. En temps de José Montilla, amb José Zaragoza i Iceta. Ara amb el nou primer secretari, amb equip, sí, però sobretot amb ell. Sap manar i en té fam. «Massa temps de callar», va dir ahir. Massa temps de proposar i escriure perquè altres acabessin decidint, fent i dient per ell. 
Temps era temps, es deia que a CiU hi manaven tres persones: «en Jordi , en Pujoli en Soley». Ara al PSC passarà força això amb Miquel, Iceta i Llorens. Una situació que els socialistes afronten en un context molt diferent del d’aquella Convergència de les successives majories absolutes de Pujol. L’avantatge de l’invent, pels optimistes de l’indret, és que «si això surt malament es cremarà bàsicament en Miquel». Segons els més realistes, «si això tampoc surt ens cremarem tots irremeiablement». 

CARES NOVES / Hi ha algunes noves incorporacions a l’Executiva, com per exemple els joves Esther Niubó (descavalcada del Parlament Europeu pels mals resultats del partit, i ara portaveu), David Lizoain (d’origen navarrès i canadenc, al capdavant d’estudis i programes) i Joaquín Fernández (secretari d’organització de la Federació del Baix Llobregat, ara també secretari de coordinació territorial, i a qui més d’un company veu com «un Zaragoza en potència»). 
Hi ha noves cares com aquestes i altres de fa anys, com Assumpta Escarp, un bon enllaç a la cúpula del partit amb el projecte barceloní de Jaume Collboni, que patia molt per les seves expectatives municipals (i les d’altres) amb Navarro al capdavant del projecte. Hi són ells i dirigents com Núria Parlon, que serà l’oficial número dos d’Iceta, però que, com diu un company d’executiva, «tant hi fa que vagi de 2 com que hagués anat de 15, perquè al final manarà igual de poc». Perquè Iceta no s’ho mirarà des de dalt ni farà que altres estirin el carro per ell. Però s’ho cobrarà. Traduït: manarà ell. No vol ser un parèntesi.

(Per llegir l’article a EL PERIÓDICO, cliqueu aquí)

Aquest dijous la pregunta del dia a ca Els Matins ha estat: “El PSC s’hauria de sumar al Pacte Nacional pel Dret a Decidir?”. I n’hem parlat. Jo considero que si no ho vol (allò que queda amb les sigles de PSC) i no ho pot fer (perquè el PSOE no li ho permetrà), la pregunta es respon sola: NO. Però evidentment, debat se’n pot fer i ha estat el cas. Aquí us deixo el primer tram de la tertúlia. Aquí el segon.

La comparació pot sonar exagerada, però Iceta es té en grandíssim concepte i aquests dies va especialment crescut. Fins al punt que no es talla un pèl al descriure l’actual nucli de poder al PSC com«l’aparellet», amb sorna i deixant clar que allò que existia temps era temps, amb Josep Maria Sala o amb José Zaragoza o amb ell mateix, «allò sí que era un aparell», no això d’ara, que és «el que en queda». Va disparat.

Normal, si tenim en compte que té a tocar dels dits allò pel que feia dècades que sospirava: la primera secretaria del Partit dels Socialistes de Catalunya.

«¡No saben el que han fet!», diu amb somriure murri i amb les galtes vermelles d’emoció. I es refereix a un reglament d’elecció directa (un militant, un vot) del líder socialista en primera volta, i amb posterior ratificació d’ell i la seva Executiva per delegats. Aquest mètode donarà un gran poder a qui surti elegit primer secretari. I com que sortirà triat ell si no és que hi ha una sorpresa majúscula, ja està afilant els ullals per clavar-los sense manies al lideratge del partit i al que queda del seu aparell.

«¿Qui millor per atrevir-se amb ell i per desmuntar aquesta estructura de poder que algú que la coneix com casa seva?», adverteix sobre Iceta i l’aparell un veterà de l’indret. Per cert, algú molt veterà al PSC, tot i que una mica menys que Iceta.

Va mamar un PSC naixent, a finals dels anys 70 del segle passat, ja des d’unes Joventuts Socialistes de Catalunya que va cofundar, que el van foguejar en la gresca interna. Ara, passats els anys i acumulats els galons i l’autoestima, veu que ha arribat el gran moment de posar en pràctica tot allò que durant anys ha anat aprenent no completament des de l’ombra, però sí des de posicions de privilegi sempre amb un altre al capdavant que es cremés per ell.

«Si arribo a agafar el partit unes setmanes abans, en Joan Ignasi Elena no se’n va, ¡i ja ni t’explico com estaríem si ho faig fa dos anys i mig!». I ho diu amb una convicció que espanta. Ho creu profundament, igual com creu en la seva capacitat de convicció. Lector compulsiu i amant de la retòrica, durant molt temps ha estat el gran redactor de discursos de líders del partit que han anat passant per la cúpula. «Amb José Montilla va tenir el seu gran repte», i aquí segueix. S’ho reconeix a si mateix: «Amb perdó, però tinc una molt bona ploma». I ho diu amb somriure juganer, provocador, recreant-se en el doble sentit i desinhibit com ho està respecte a la seva condició de gai des de fa dècades quan en un míting va sortir oficialment de l’armari.

Però sí, no per amanerament sinó per un verb fluid que plasma a la perfecció sobre el paper, ha escrit alguns dels discursos més excel·lents que hem pogut sentir de líders del PSC. Ara els escriurà per a ell. Se suposa, fins al del seu comiat (quan aquest arribi), ja que d’ell han dit en més d’una ocasió que «enterrava més bé que ningú». I amb això apunten companys seus a l’habilitat d’Iceta per brodar els discursos de comiat o de dimissió de primers secretaris i presidents sortints.

«Més espanyol que jo, cap», i es refereix als seus companys de partit. «I més pro PSOE, tampoc» (és en la seva Executiva pel PSC). Ho assumeix amb naturalitat i amb un punt d’orgull que frega la supèrbia i que supura sense problemes aparents. Això sí, ningú més que ell està per un PSC que vol important i que compti. Vol que torni a ser allò que era. El vol recosir. I que no li quedi un Frankenstein, un mort vivent lleig i poc àgil en els moviments.

Fa massa anys que espera aquest moment i té massa ego per permetre que la petjada que d’ell quedi al PSC sigui imperceptible o lletja.

Ha estat a l’ombra de Narcís Serra (a la Moncloa mateix, al Departament d’Anàlisi del Gabinet de Presidència), de Raimon Obiols, de Pasqual Maragall, de Montilla i de Pere Navarro, amb diferents responsabilitats, com a portaveu i viceprimer secretari, passant per altres càrrecs sempre ben amunt en l’escalafó de comandament.

Va aterrar com a president de la Fundació Campalans, com mig retirat en aquest think tank (laboratori d’idees) del PSC, «però sense perdre mai la seva autoritat i el seu ascendent sobre molts en el partit».

Ara, després d’anys a la recambra, és potser aquesta última bala que li queda al PSC. A ell li agrada citar en francès, així que se li pot aplicar aquell eslògan de François Mitterrand, «La force tranquille» (1981). Tranquil·litat és el que busca ara un PSC immers en el caos. I de força i decisió per treballar en això a Iceta no n’hi faltaran. Durant anys ha estat esperant força tranquil (la major part del temps) una oportunitat que ara, quan potser ja ni l’esperava, li ha arribat. No la voldrà desaprofitar.

(Per llegir l’article a EL PERIÓDICO, cliqueu aquí)

Miquel Iceta diu que si els seus companys li fan confiança ell podrà començar el camí dels canvis, «però els haurà de culminar la generació de Núria Parlon», l’alcaldessa de Santa Coloma de Gramenet, que aquest agost compleix 40 anys i que el cap de setmana passat va protagonitzar una espantá al més pur estil del torero Curro Romero, deixant el partit (encara més) en estat de xoc. Però Iceta la comprèn i la justifica. Diposita en ella i en la seva generació les esperances futures del partit.

«Gent jove, pa tou», diu el refrany, que vol dir que el jovent, per la falta d’experiència, no és gaire de fiar en empreses dures o perilloses, i cal preparar-li la feina i minvar-li l’esforç. Ja és això. El PSC sembla que s’hi està posant. I, de moment, diferents joves van ocupant càrrecs de responsabilitat en el cercle més estret de confiança dels principals líders.

Ja Pere Navarro va fer en el seu dia una aposta decidida per un jove Víctor Francos com a cap de gabinet, i diu la llegenda (que tot apunta que no l’és) que entre els desencadenants de la renúncia del primer secretari hi hauria estat la negativa de l’aparell a assumir Francos de secretari d’organització, com volia Navarro. Perquè Francos era d’aquest jovent que anava creixent a l’ombra, igual que Gisela Vargas (a la trentena), que va treballar per al breu líder a nivell de discurs, també amb molta mà en el que va pronunciar en el seu comiat.

Vargas, l’hivern del 2007, va fer un article per a la Fundació Rafael Campalans sota el títol Els joves i la política. Allà apuntava quatre tipologies de joves: «acomodats», «conformistes», «arriscats» i «decebuts». ¿De quin peu calça la generació Parlon? D’això en dependrà bona part de les expectatives que els Iceta dipositen en ells. Per cert, l’article de Vargas sobre els joves el va escriure juntament amb Héctor Mora (també a la trentena), que va ser coordinador del think tank del PSC, que ja va treballar amb l’alcalde Jordi Hereu en l’àrea de discurs, i que ara exerceix aquestes funcions en el grup municipal de Jaume Collboni a Barcelona. Un grup municipal on el regidor David Escudé (1975) és la cara visible de la colla coneguda com la dels «barbuts» a la federació de Barcelona. Joves amb ambició i mètodes sovint expeditius, que tenen de referent Ferran Pedret (1979), diputat i ara mà dreta de Collboni al PSC de la ciutat. Aquests arrisquen, i ja provoquen una certa coïssor a les agrupacions. Com a mínim, no esperen que altres els facin la feina menys lluïda.

(Per llegir l’article a EL PERIÓDICO, cliqueu aquí)

El títol no és fruit d’un moment de dislèxia sobrevingut. És perquè trobo que mai el nom “partit” s’havia escaigut tant a una formació política com ara al PSC, per trencat internament, per separat de la seva pròpia història i per desconnectat d’una part important d’aquells que un dia el van votar.

Ara amb la perspectiva de Miquel Iceta a l’horitzó, n’hi ha que al PSC s’afanyen a dir que ja veuen la llum al final del túnel, que han començat la remuntada i que els seus maldecaps anaven bàsicament d’un problema de comunicació i de lideratge. Pobre Pere Navarro, que sí, que era un problema, però que sobretot va ser culpa dels qui el van triar i que ara segueixen remenant les cireres. En què pensaven quan el van triar? En ell? En el partit? En el país? I ara quan l’han deixat caure, en què han pensat? En ell? En el partit? En el país? Fa tota la fila que no, però en tot cas van demostrar abans i demostren ara una gran desconnexió amb una part important de la societat que respecte del PSC ja fa unes quantes eleccions que dura.

Iceta redreçarà l’indret? Més aviat l’endreçarà, o mirarà de fer-ho, i defensarà el mateix que el Navarro post document de Granada, això sí, amb més convicció, do de l’oportunitat i gràcia. I no ens enganyem: en aquesta vida val més caure en gràcia que ser graciós. I Miquel Iceta cau en gràcia, així en general. Als mitjans de comunicació molt especialment, i en aquest sentit només cal veure com en general l’han rebut, fins i tot aquells que més es posaven amb en Navarro.

Molt bé, doncs ja tenim Iceta a lloc. I ara què? Com refer el trencament del PSC amb els seu programa i el seu compromís electoral pel dret a decidir? Parlant retòricament d’una “consulta legal i acordada”, quan se sap que el PP a una pregunta no innòcua ni en farà possible la legalitat ni l’acord? Com recompondrà la trencadissa amb els catalanistes? Amb el mantra del federalisme? Com trencarà i mirarà de fer reversible la ruta que molts dels qui abans votaven PSC han enfilat via casa seva, via Ciutadans, via CiU, via Iniciativa, via Esquerra, via Podem o altres? Amb quina credibilitat? Com fer possible que el PSC encara soni a útil? Pinta difícil. Repte important per a un Iceta descrit sovint com l’eminència grisa d’aquest PSC (de fa dècades). Haurà de fer-ne gran demostració. Tot i que potser ni tota la intel·ligència i l’olfacte polític del món poden ja reconstruir un PSC partit en massa bocins, en massa fronts.

(Per llegir l’article a El Singular, cliqueu aquí)

Dimecres 18 vam tancar temporada a cal Polièdric, amb l’home de la setmana: un Miquel Iceta embalat camí de la primera secretaria del PSC. Aquí us deixo “l’hora de periodisme polític a la ràdio pública i nacional de Catalunya” (com sempre rebla en Martí Farrero) que vam compartir amb ell.

En principi no tenen a veure, però aquests dos conceptes han anat junts els últims dies en el relat informatiu. A La Nit a RAC1, dimarts mateix, hores abans que Joan Carles I signés la seva renúncia al tron, i durant una de les successives crisis que van afectant el PSC. Aquí us deixo l’àudio de la primera hora. I aquí el de la segona.

Ho va dir dimarts passat en Bolaño, que li té moltes ganes perquè segons ell “és el candidat de Rubalcaba”. Veurem si es compleix el vaticini. En tot cas és cert que amb Pedro Sánchez al PSOE hi ha alternativa. I al PSC? Alternativa al de sempre, que és Miquel Iceta? Desert. Aquí us en deixo el vídeo, on per cert també veureu en Margallo dient que Catalunya es pot tirar en avió sense paracaigudes. Nova boutade en boca d’un ministre espanyol sobre el dret a decidir.

Raimon, guardonat aquesta setmana amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, va donar a llum el 1964 la cançó D’un temps, d’un país, en què parlava amb esperança «d’un temps que serà el nostre, d’un país que mai no hem fet». Cinquanta anys clavats després, una realitat política i social molt diferent ha fet que un grup de polítics s’adoni (finalment) que el temps i el país que han construït durant anys ha canviat. Que van sumar en etapes, trinxeres i responsabilitats diferents, però que aquest ja no és el temps ni el país que els va fer protagonistes. 
Joan Carles I, després de gairebé 40 anys de regnat, cedeix finalment el pas al seu fill Felip. «Abdica a contracor», com han advertit des d’un primer moment els que el coneixen bé. Ho fa, però no serà present en l’acte de coronació del nou rei perquè diuen que «vol que tot el protagonisme sigui per a Felip VI». Però amb la seva absència Joan Carles I també serà protagonista, com ho seran la seva filla Cristina i el seu gendre Iñaki Urdangarin. Ells, de fet, personifiquen el que la Casa Reial espanyola vol deixar enrere. El que ha situat la monarquia en el moment més crític i en la diana de les crítiques durant anys, amb un Joan Carles I que en va ser el gran actiu i impulsor, però que ha demostrat durant el crepuscle com a monarca una nefasta adaptació a un nou temps i a un nou país. 

Ja no són intocables 
Un nou context en què la monarquia i els seus protagonistes ja no són intocables. Un nou món on el temps no ho cura tot, on un rei no pot dir en un discurs de Nadal que «la justícia és igual per a tothom» i pretendre que la gent s’ho empassi mentre veu com actuen amb la seva filla les estructures de l’Estat. Una nova (i crua) realitat social, en què no pots dir que pateixes «amb el patiment dels espanyols» mentre alhora creus que ser descobert de safari de luxe a Botswana no tindrà conseqüències. Finalment ho ha assumit. 
Igual que Alfredo Pérez Rubalcaba ha acabat assumint que amb ell el PSOE anava de dret al desastre. I per decidir-se ha necessitat totes les enquestes del món i terrabastalls electorals de grans dimensions que primer van donar la majoria absoluta a Rajoy a les eleccions al Congrés del 2011 i després van provocar un drenatge de 2,5 milions de vots a les europees. Alguns diuen que no perdia la fe en «algun miracle» que canviés la seva sort o la de Rajoy. 
Alguns altres el descriuen com un «jonqui de la política», enganxat al poder. I així va ser com va fer de tot, de perfecte Rasputina l’ombra de Felipe González, d’Almunia i de José Luis Rodríguez Zapatero, fins que aquest darrer es va cremar acceleradament amb la seva nefasta gestió de la crisi i «l’avi va heretar del nét». Difícil paperot, «però si algú podia mirar de remuntar allò, era Alfredo». I no va ser el cas. Grinyolava amb els nous temps. Havia rellevat l’home que havia representat un canvi generacional que també volia ser sinònim de modernització i renovació. I Rubalcaba, incapaç de fer ni un tuit, un home que en un acte electoral de cap de setmana enmig de la muntanya anava amb mocassins, es va demostrar clarament com una opció fallida per reimpulsar el PSOE. Fins i tot era manifestament poc creïble com a defensor del federalisme, ell, a qui durant els seus anys de govern, quan era conegut com «el Fouché espanyol», el descrivien propis i estranys com «el gran jacobí». 
Simplement no era l’home que necessitava el PSOE ara i aquí. ¿Havia estat un home determinant en moments clau per al partit? Sens dubte. Però en el tram final com a candidat i secretari general del partit ha estat decisiu, sobretot, per contribuir a enfonsar-lo.
I si parlem de líders polítics desubicats, Pere Navarro, entre els que se’n van aquests dies, s’emporta la palma. «Com un pop en un garatge», el descriu un dirigent socialista dels que el van animar a presentar-se i, alhora, dels que feia temps que ja no confiaven gens en ell. Va ser un bon alcalde de Terrassa, o almenys així l’hi reconeixen conciutadans seus i polítics de tots colors. Però l’exemple fa bona aquella dita popular que diu que «no tothom serveix per a tot». Va assumir el poder, empès pel nucli dur del PSC (ja molt tocat), que tenia al cap una fotografia del partit que ja no era. Es va presentar a unes eleccions catalanes que volia afrontar «en clau social», però assumint un eslògan («federalisme») que entrava de ple en la dialèctica nacional. Va començar la legislatura dient que s’abstindria en tot allò referent al dret a decidir (que ell havia incorporat en el seu programa electoral) i va acabar, «tard i malament», com assumeixen al partit, fent-se la foto el Dia de la Constitució a la Delegació del Govern espanyol a Barcelona, amb Alicia Sánchez Camacho i Albert Rivera. 
Va fer això i va protagonitzar un culebró absurd, fent d’una agressió a mans de «la senyora de Terrassa» una derivada sobre un «clima de crispació a Catalunya» que ell va copsar per «percepcions», i que d’altres, com Rosa Díez (UPyD), van aprofitar per dir que a Catalunya es viu una «violència insuportable». Va fer tot això i va sonar a extraterrestre. Com hauria dit el mateix Raimon, fora «d’eixe món». 

Desbordats pel present 
Fora de context. Desubicats. Aptes per a altres moments i altres contextos, però desbordats pel present i amb escassa perspectiva de futur. El mateix li ha passat a un Jordi Portabella que era cap de llista d’ERC a l’Ajuntament de Barcelona des de 1999. I ha costat que l’equip d’Oriol Junqueras, d’una nova Esquerra que té poc a veure amb aquella en què Portabella es va afiliar el 1987, el convencés que havia de fer «un pas enrere» i «un gest de generositat» com el de Joan Puigcercós i el d’una direcció que s’havia socarrimat amb les apostes pels tripartits. Només en quedava ell, d’aquella etapa, com a cap de cartell. Ja feia temps que s’havia donat el relleu al Congrés i al Parlament, i encara quedava el Cap i Casal .Perquè ERC parla d’un «nou país» , però va entendre ja fa dies que per mirar de liderar-lo abans havia de fer un «nou partit». Amb cares noves. 
I de tots ells, de tots els líders polítics que els darrers dies han optat per la retirada, només n’hi ha un que ha optat per fer-ho per fascicles: Josep Antoni Duran Lleida. Aquesta setmana encara citava Francesc Cambó al Congrés, quan aquest era el referent de la CiU de fa uns quants anys, d’aquella que volia «modernitzar Espanya des de Catalunya». La que liderava a Madrid Miquel Roca i a Catalunya un Jordi Pujol aleshores abonat al «peix al cove». Però allò va passar, progressivament i adaptant-se a una nova societat en què la centralitat del catalanisme s’ha desplaçat cap al sobiranisme. Però Duran encara no. I no sembla que hi reflexioni, de moment. I així segueix predicant al desert del Madrid polític per un «gest» del poder espanyol que no arriba. «No m’han donat ni aigua», es va lamentar. I el cas és que sembla com si encara se’n sorprengués, quan això a Catalunya la immensa majoria ja ho veu com el més previsible del món. El més normal d’un temps que ja no és el seu, d’un país on difícilment farà com fins ara.

(Per llegir l’article a EL PERIÓDICO, cliqueu aquí)