I s’ha acabat la comèdia. I amb aquesta, segurament, el pes decisiu de la CUP aquesta legislatura. La comèdia, mediàticament explotada a la perfecció com sempre per la CUP, ha estat la ficció política en la qual ens han fet viure els anticapitalistes des de l’estiu, venint a dir que tenien opcions d’emetre un ‘no’ als pressupostos del Govern. El president Carles Puigdemont havia avortat aquesta opció en plantejar una qüestió de confiança parlamentària que anava lligada a l’aprovació dels números de l’Executiu. De manera que si la CUP votava sí a la qüestió de confiança, votava sí als pressupostos. Així el màxim líder institucional del Partit Demòcrata es plantava i deia prou davant la CUP d’Anna Gabriel i Benet Salellas, que per cert ha estat parlamentàriament decisiva gràcies als vots que va rebre la CUP de David Fernández i Antonio Baños com a líders electorals. ¿Que són la mateixa CUP? Segur. Però expliquin-ho als votants que desconeixien que la CUP actuaria com ho fa en la present legislatura i que van empatitzar amb dos caps de llista que potser pocs sabien que no militaven a la formació anticapitalista.

Aire de CUP autèntica

La intervenció d’Eulàlia Reguant i de Quim Arrufat aquest dissabte, explicant el seu sí als pressupostos, tenia aquest aire de la CUP autèntica. Aquell renyar. Aquella cara llarga. Aquell no poder deixar que l’independentisme visqui un mínim moment de tranquil·litat o que pugui gaudir, ni que sigui un minut, d’una pedra més superada com a obstacle en el camí, un roc per cert posat a lloc per una part del propi camp independentista. «Sí, però». Sempre un cedir a l’últim minut, amb el públic esgotat i posant l’accent en les diferències, en les divergències, en els problemes, en l’antagonisme. ¿On ha quedat aquella «revolució dels somriures»? Una part, sens dubte, en aquelles setmanes on, contra tot pronòstic, la CUP es va fixar com a objectiu i va assolir enviar Artur Mas a «la paperera de la història». Amb aquest esperit ja van deixar clar cap on anaven i cap on enfilava la legislatura. Ara, dos vots a favor dels pressupostos, i vuit abstencions. Que quedi clar que fan el favor de la vida i que d’entusiasme, zero. Com el que generen. Però el cas és que ara el que queda de legislatura pot anar tirant perfectament sense ells.
No són els pressupostos que necessita el país, diu la CUP que els aprova. I la cosa és que en això PDeCAT i ERC hi podrien estar perfectament d’acord, especialment si recordem que uns i altres van prometre en campanya dedicar aquesta legislatura a construir un nou Estat, no a fer els pressupostos de la seva vida amb els recursos actuals i en un context autonòmic d’infrafinançament. Però la CUP és així. Ahir de fet no va poder reconèixer el mèrit al govern de Junts pel Sí ni en les «cessions» en ensenyament i renda de ciutadania garantida d’aquesta setmana. Li va estar més fàcil a Reguant dir que això ha estat gràcies a «la dècima de dèficit» de Cristòbal Montoro Una mostra més de l’esgotament que genera (i que pateix) la gota malaia de la legislatura.

(Per llegir l’article a EL PERIÓDICO, cliqueu aquí)

Igual com el ministre Cristóbal Montoro, un individu que en un país desenvolupat a l’ús no aspiraria més que a animador d’espectacles de creuer en el paper de pallasso antipàtic. I des d’aquí tots els meus respectes als del ram. Amb el seu estil tavernari, sempre energumen, sempre amb to de fanàtic i amb mostres sobrades d’una intransigència que fa caure d’esquena, ara xiscla al Senat (una altra broma de mal gust, a l’estil del senyor ministre) que Catalunya li ha de donar gràcies al govern de l’Estat perquè ens paga les factures. Amb aquella alegria. Amb aquella poca vergonya. Amb aquella mediocritat i aquella farsa que els caracteritza.

Ho diré una vegada més, i tant com calgui mentre aquesta gentola i la seva mediocritat ens acompanyin: Espanya no paga les factures a Catalunya. La vexa econòmicament. No paga allò que li deu. No retorna allò que li pertoca. I això acumula tant com 16.000 milions d’euros l’any. I això entre d’altres coses perquè no es compensa de cap manera, per exemple, allò que dades del mateix Ministeri d’Hisenda de 2013 diuen: que a l’hora de pagar impostos Catalunya se situa 19 punts per sobre de la mitjana de comunitats autònomes de règim comú. I el Fons de Liquiditat Autonòmica (FLA) no ens regala ni un cèntim d’euro. Malgrat la bancarrota a què ens sotmet el govern de l’Estat, quan aquí generem recursos suficients que ens permetrien passar (i en bones condicions) el greu moment actual, ens saquegen per després deixar-nos calers (nostres) amb interessos. Burla sobre burla. Manicomial. Espanya. Però tranquils, ja ens en queda menys.

(Per llegir l’article a ElSingular, cliqueu aquí)

Montoro ha avançat que en el Consejo d’avui es parlarà sobre el fet que “els territoris” que hagin aconseguit retallar més, aquells que tinguin més pes en el PIB o aquells que hagin de recórrer al Fons de Liquiditat Autonòmica (FLA) puguin disposar d’algunes dècimes més de marge quant a límit de dèficit. Tres en ratlla. Catalunya compleix les tres hipòtesis de partida, així que el senyor ministre per fi ens concedirà la gràcia (que no l’és) d’escanyar-nos una mica menys. Quant? “Unes dècimes”. Poden ser moltes, poden ser poques. Aquí la gràcia d’allò que hauria d’escoltar avui Mas-Colell in situ. I aquí la trampa, el recurs sàdic de Madrid (cap sorpresa) de fer evident que ens té collats i que manté ferma la corretja amb què ens lliga. Només ens afluixarà un foradet del collar, o dos o vagin vostès a saber. Dependrà. Igual ens el pot tornar a ajustar. Dependrà (aquest és el missatge) de si fem bondat i creiem com pertoca. Una vexació més. Però així ens hem de veure, i així de gossa és l’existència de la Catalunya autonòmica. Amb conseqüències per al benestar dels seus ciutadans, és clar.

Avui a Madrid es constituirà un grup de treball tècnic al CPFF per estudiar aquesta mesura. Ja veurem, doncs. Igual, ni això. Diu Montoro que sobre la taula del grup hi haurà el repartiment dels esforços en la reducció del dèficit per establir “objectius diferents per a cada territori”. Catalunya compleix les tres condicions de partida que justificarien tracte diferencial en el seu cas. Fet i fet, l’asimetria ja es dóna amb escreix, per discriminar fiscalment el Principat. Ara caldrà veure també si això admet d’alguna treva. N’estarem amatents. A veure què ens explica el conseller, en tornar. En tot cas, no ens enganyéssim, res que no sigui un pedaç, una gràcia del senyor amo amb opció de ser repensada en funció del seu estat d’ànim o lluna. Res que no sigui una excusa perquè demà Alícia Sánchez-Camacho o el seu escuder Enric Millo no surtin a glossar les bondats d’Espanya i de la seva misericòrdia vers una díscola Catalunya que hauria de posar-hi seny pel seu propi bé. Res a agrair, com deia. Més del mateix. Res que ens tregui de pobres ni de vassalls. I sí, en canvi, molta més comèdia i fatxenderia.

(Per llegir l’article a el singular, cliqueu aquí)

Bon Nadal!

Dimecres, un José María Aznar en estat pur ho va deixar clar. Diu que la fractura d’Espanya passaria abans per la fractura de la societat catalana. S’agraeix, almenys, la sinceritat d’admetre el propòsit del que busquen atacs i polèmiques impulsats des de fora de Catalunya en els últims temps, per exemple a propòsit de la llengua, de les escoles o de l’origen de catalans que fa dècades que estan al país i als quals ja hi ha qui reclama davant una hipotètica independència. Molt greu. I perillós. 

Poca o nul·la voluntat hi ha hagut sempre a Madrid de construir un Estat espanyol plurinacional, pluricultural i plurilingüístic, i ara l’alternativa que es proposa des dels sectors més durs de l’espanyolisme és la recentralització o treballar per la fractura d’una societat catalana sinònim d’integració i de convivència a la vegada que de fort sentiment nacional i contrastada resistència als intents de destrucció. 

D’això van els atacs de Cospedal, de Gallardón, de Sánchez-Camacho o de Margallo, entre molts altres. Un ministre d’Exteriors, Margallo, per cert, que ja ha deixat clar, igual que ara Aznar, fins a quin punt el pertorba una cosa tan constructiva com la internacionalització de la causa catalana. Per cert, com a Rubalcaba. Perquè ell al PSOE, com el projecte espanyol, se sent feble. I aquí tenen un perill especial. Han oblidat com construir. Però sempre els quedarà destruir.

(Per llegir l’article a EL PERIÓDICO, cliqueu aquí)

I el cas és que com a versionador de clàssics de la Nueva Canción Chilena tampoc no qualla. Perquè ara ens demana que repetim amb ell un “gràcies per perdonar-nos la vida” que no és lògic. Elabora i tira endavant uns pressupostos injustos amb Catalunya i al damunt té la fatxenderia de fer un comunicat on diu que ara ens concedeix 99 milions d’euros. Gràcies? No. O sí?

El relat del PP (i d’uns quants altres) ara és que Madrid “ajuda” Catalunya i que des del Principat això es paga amb confrontació. Gran fal.làcia. Perquè els diners que arriben de Madrid es paguen amb els diners que no tenim en part gràcies a Espanya. Les xifres canten.

L’estiu passat, un Govern de la Generalitat escanyat (per Madrid) demana a l’Estat, via el Fons de Liquiditat Autonòmica, uns 4.500 que l’ajudin a tapar els forats imprescindibles per mirar d’anar tirant. L’Estat hi respon que sí, però que atendrà la petició via un crèdit (del qual se’n cobrarà religiosament els interessos) i que anirà pagant a poc a poc. És a dir, quan li doni la reial gana i mantenint el malalt ben connectat al comptagotes, allà ben quiet. Gràcies? No. O sí?

Fins ara (des de l’estiu) han complert amb 1.000 milions del previst. Només. I aquí, a anar passant pena per pagar les factures. I aquest dimarts va el ministeri de Montoro i es despenja amb un comunicat que anuncia que ara ens passaran 99 milions del pack, diuen, per fer possible que el Govern pagui el deute contret amb les farmàcies. Almoina. Gràcies? No. O sí?

99 a 99, podran emetre suficients comunicats com per empaperar el camp del Barça, abans no hagin eixugat el seu compromís, que ja ens és prou car quant a interessos com per al damunt haver de sumar-hi aquest plus de cinisme, de vexació, d’insult a la intel.ligència i de constant befa. Gràcies? Sí, senyor Montoro. Per la mà d’independentistes que fabrica a diari.

(Per llegir l’article a El Singular, cliqueu aquí)