Va dir ahir Pere Aragonès que per “primera vegada en molts anys no hi ha les mateixes cares al capdavant del Govern de Catalunya”. Tenint present que ERC va accedir al govern Maragall el 2003, va repetir amb Montilla el 2006 fins al 2010 i va tornar-hi el 2016 amb Puigdemont i el 2018 amb Torra, potser el president hauria pogut singularitzar en ell, en la seva cara al capdavant del Govern, com la gran novetat que volia destacar.

I si Maragall va ser el president de l’Estatut, Montilla el de la sentència de l’Estatut, Mas el del 9-N, Puigdemont el de l’1-O i Torra el de la pancarta, Aragonès ja vam veure ahir que bé podria ser el de la taula, de moment de diàleg i ja veurem si de negociació.

Però fer de la taula el gran bé a defensar, quan només hauria de ser una eina, no una bandera, genera les desconfiances que ell mateix va admetre ahir al Parlament. No ho tindrà fàcil. Com cap dels seus més recents predecessors. Cap novetat.

(Píndola d’opinió per a El Món a RAC1)

“Som com som”. L’eslògan de campanya d’ERC de l’any 2006 era clar i va obtenir un molt bon resultat electoral, sorprenent per als mateixos dirigents del partit, que anaven a aquelles eleccions com qui enfila cap a l’escorxador, després de l’experiència del primer tripartit i del seu paperot en tot allò. Llavors va venir el govern Montilla, i llavors sí que van acabar tocant fons electoral, l’any 2010. Però ningú no podia negar-los sinceritat. S’havien mostrat com eren, no havien volgut fer passar bou per bèstia grossa, i força gent els va donar suport. El 2006, dic. Ara la consellera Dolors Bassa i altres, a tomb de la mort de Fidel Castro i els elogis que n’han fet, han projectat un revival d’aquell moment i ens ha mostrat allò que també és Esquerra. Que ara és moltes altres coses? Segur. Però això també, tot i que no es mostra d’un temps ençà, gràcies als esforços d’un equip d’Oriol Junqueras que sap molt bé per on ha de mirar de créixer electoralment: pel centre. Aquests dies més d’un a Palau o a la seu del carrer Calàbria ha degut pensar quina pena de vots i esforços llençats a la bassa. De moment s’ho poden permetre. Tenen marge, però no haurien de fer moltes patinades com aquesta.

Escoltava ahir la consellera Bassa com entrava en directe a la gàbia del “Tallat Party” de can Basté a RAC1, i vaig tenir clar, pocs minuts després, que la dona no era prou conscient d’on s’havia posat. Però no pel presentador i pels tertulians, sinó pel jardí on s’anava ficant ella tota sola, mirant de justificar l’injustificable, és a dir, l’acció d’un dictador i els efectes del seu règim. Que havia tingut coses bones, deia. Com quan Raphael deia que Franco “algun pantà va fer”. O com quan hi ha xilens que diuen que Pinochet va fer remuntar el país i va convertir-lo en punter en no-sé-quants fronts. Però quan parlem d’una dictadura no hauríem de parlar de xifres o dades econòmiques, sinó de valors, d’ètica, i més concretament de la manca de totes dues coses. Polítics que ho miren amb distància i a Europa, especialment.

Dir que Fidel no va ser més que un dictador és no dir del tot la veritat, sobretot si ens referim a la seva etapa inicial. Però dir que no va ser un dictador també és faltar a la veritat. I de models d’aquesta mena, a Europa no ens en calen. En absolut si ens hem d’emmirallar en referències engrescadores de cara a la construcció d’un nou Estat. Ahir, en aquest sentit, el PDECAT va trobar una bona via per marcar perfil i diferenciar-se de certes idees que treuen el cap entre els seus socis d’ERC (i ja no parlem de la Cup) i que a ca seu pinta que no han quallat, malgrat la seva reubicació ideològica. El Secretari del Govern, Joan Vidal de Ciurana (segueixin aquest nom) va piular: “Podent posar exemples com les democràcies nòrdiques o el Canadà, sorprèn justificar models que en la seva globalitat ningú voldria per a ell”. És això.

Ahir, de fet, i també a Twitter, un jove membre d’Esquerra deia: “Molts militants d’ERC agrairíem que diputats al Congrés i conselleres recordin que som republicans. Defensem els drets civils i polítics”. No com Fidel Castro i la seva dictadura, venia a dir. I la seva petició anava dirigida a Joan Tardà, Dolors Bassa i altres “cares” d’Esquerra que després del traspàs del cubà han expressat opinions totalment legítimes en democràcia, però força allunyades de la centralitat social i política del nostre país. Afortunadament.

(Per llegir l’article a Món.cat, cliqueu aquí)

Que diu en Justo Molinero que el diputat d’Esquerra Gabriel Rufián és “gilipollas” per parlar de “charnegos” al Congrés. No hi estic d’acord, i això que fa molt de temps que segueixo en Justo i n’admiro un munt de coses. Però el cas és que, sense posar-me en el fons d’allò que deia el famós comunicador sobre si Rufián es creu o no allò que diu, entenc per què el diputat va fer esment a aquest terme i sobretot per a denunciar què o, sobretot, per a defensar què en nom d’ERC. Això a banda, si en Justo o qualsevol altre es considera insultat quan sent que algú utilitza el terme “charnego”, és evident que la resposta no passa per un altre insult

És cert el que diu Molinero quan qüestiona que Rufián, nascut a catalunya fa 34 anys, hagi escoltat mai que ningu li digui això de “charnego”. Jo fa uns quatre anys més que el d’Esquerra, que volto per aquests mons de Déu, dels meus quatre avis només un era nascut a Catalunya, i tampoc no he tingut afortunadament mai aquesta experiència. Però és que de fet era això el que crec que Rufián volia remarcar quan en ple debat d’investidura a Madrid va dir: “Soy lo que ustedes llaman charnego, y soy independentista”. No se’n definia com a tal. Deia que uns altres així el podrien considerar. Alguns per exemple del PSOE, com Jordi Sevilla, un dels negociadors del PSOE per mirar de tirar endavant la investidura de Pedro Sánchez.

Sevilla, quan era ministre, l’any 2006 (i aquí en Rufián ja tenia els seus 24 anys ben bons), va ser enxampat en conversa amb un dirigent sindical, José María Fidalgo, tot especulant sobre si José Montilla seria president o no. Concretament, l’àudio va captar com l’alt càrrec socialista deia: “Es cojonudo para mil cosas, pero es muy pronto para un ‘charnego'”. I no, Esquerra fent-lo president va demostrar que ni “molt d’hora” ni “charnego”. Que aquí s’està per altres coses i que el càlcul polític passa pels fronts típics, elevats o prosaics, però allunyats de l’origen d’un candidat o l’altre. Jo, de fet, quan més he llegit o escoltat el terme “charnego” ha estat de la mà dels qui ara assenyalen el catalanisme polític majoritari com el responsable d’emprar aquest tipus d’expressions. De fet, a la biografia autoritzada de Montilla, Radiografía de la calma (Planeta, 2006), al començament mateix s’hi fa referència, jo diria que innecessàriament per allò d’assenyalar, com diu en Justo, allò que no és rellevant en aquesta societat. Però llavors ningú no va insultar Montilla o l’autor de la seva biografia. Ningú tan sols s’hi va posar per com la cosa podia fer tuf a electoralisme. Però, de fons, el problema és el que jo crec que volia destacar Rufían fa unes setmanes: que aquí n’hi ha que estan buscant una fractura social que no existeix.

N’hi ha, Pedro Sánchez mateix, que diuen que aquí a Catalunya s’està fracturant la convivència, i quan es fa això s’està atiant poc dissimuladament el fantasma de “dues Catalunyes” que, a diferència d’aquelles “dues Espanyes” de les quals tant se n’ha parlat, si és que existeixen, no han estat mai enfrontades per un catalanisme que ha comptat i que compta amb tothom, molt especialment ara que en el seu tronc polític central s’ha proposat impulsar un canvi d’statu quo que o es fa amb una gran majoria o no arribarà. I n’hi ha que a Madrid ho han identificat i ho volen combatre posant zitzània on hi ha harmonia o, com a mínim, respecte per la diversitat. No és de “gilipollas”, veure això.