Aquest dilluns em despertava amb una entrevista a moltes veus que l’amic Jofre Llombart conduïa a RAC1 amb aquest personatge sinistre que es diu José Manuel Villarejo i que com a comissari de la policia espanyola va tenir molt a veure amb allò que anomenaren “Operació Catalunya”. De fet, l’individu ha estat ficat en això i en un munt més de sidrals llefiscosos, i malgrat tot, el PSOE s’ha unit al PP a l’hora d’impedir que desfili davant d’una comissió al Congrés dels Diputats on teòricament s’està investigant tot plegat. Dubte existencial que al moment em va assaltar en pensar-hi: tampoc no caldria, oi? Total, per a què? Hores després, seguint la compareixença de Luis Bárcenas a la mateixa casa i de Vicky Álvarez al Parlament, m’hi refermava mentalment amb èmfasi: no, no cal. Més antisistema allà on diuen que resideix la sobirania popular, no, si us plau. Prou ens han castigat aquests individus amb els seus moments de glòria a la televisió porqueria, als digitals porqueria i fins i tot al cine porqueria. Cal que ens empastifin també (i més) les institucions? No, sobretot si a més de tot plegat no se’n destil·la res de bo ni útil que aporti llum o conseqüències per als qui han delinquit.

Personatges com Bárcenas, Villarejo o Álvarez buiden el pap a plaer en uns mitjans de comunicació on, en molts casos, això passa previ “caixa cobri” o a canvi d’un tractament determinat per part del mitjà de referència o de companys de grup. Bárcenas n’ha estat el rei, en això d’aconseguir que altres parlin per ell a través de digitals porqueria que són màquines de desinformació massiva. Per tant, ja m’estaria bé que res de tot plegat no passés al Parlament de Catalunya o en un Congreso de qui també en pago les misses.

Ara Villarejo parla a través de programes de televisió i de ràdio amb prestigi, però la seva autèntica vocació la mostrava en cameos en pel·lícules de Chiquito de la Calzada i altres d’aquest nivell. Cine porqueria per algú que s’hi ha mogut tota la vida i que ara, ni amb totes les rentadores del món no se’n podria blanquejar la imatge. Un parlament no hauria d’ajudar a intentar-ho ni de lluny, sumant-se a la festa.

I Vicky Álvarez, a qui només supera en esperpent la seva antiga companya de confidències Alicia Sánchez Camacho, ja va fer el seu agost en els platós de la televisió porqueria. No trobo la justificació real perquè el Parlament sumi una plataforma de projecció a una subjecta d’aquestes característiques, més, hi insisteixo, quan no va annexa a cap esclariment real, a cap prova de pes o a cap cosa que no hagi dit del dret i del revés a través dels mitjans de comunicació. Això sí, el ventilador (amb funció d’aspersió selectiva) l’hi porta ella, en Bárcenas, en Villarejo i tota aquesta fauna. I la porqueria, au a volar, empastifant, de passada, les parets d’unes institucions que haurien de fer-se respectar més. M’agradaria creure que si algun dia a Catalunya podem muntar un nou país, coses d’aquestes es contemplaran d’entrada.

(Per llegir l’article a elmon.cat, cliqueu aquí)

Donar-se per al·ludit. A partir d’aquí pair fatal una hipotètica crítica que reps. I, automàticament, sense dedicar ni un minut a contraargumentar el suposat retret, passar a l’atac per mirar de destruir qui ha verbalitzat un punt de vista seu, per punyent que sigui. Això apunta a autoritari. I descriu uns quants dels actors polítics i mediàtics que ahir van saltar com a feres després de la lectura que Pep Guardiola va fer d’un manifest prorefrèndum a Montjuïc. En un tram del seu discurs, aquest referent per a molts (més enllà de l’àmbit esportiu) parlava d’un “Estat autoritari”. I alerta perquè aquí feia esment de l’Estat (per tant, el poder) espanyol, no d’Espanya (del país sencer i els seus ciutadans tots dins).

A banda que, en un Estat del tot sa, Guardiola (i qui sigui) hauria de poder gaudir la seva llibertat d’expressió sense l’amenaça del linxament i l’acarnissament personal, val a dir que allò que jo hauria verbalitzat com a “tics autoritaris” hi són. I el poder espanyol ens n’ha donat sobrades mostres. Els n’apunto només tres. Una de fa pocs dies i un parell d’aquest dilluns mateix, en reacció al moment Guardiola.

El passat 22 de maig, el president Carles Puigdemont va fer una conferència a Madrid, en el context d’un espai municipal que va cedir per a l’ocasió l’alcaldessa Manuela Carmena, malgrat el veto del govern espanyol i de les forces majoritàries al Congrés perquè el cap del govern català pogués explicar el seu projecte a la capital espanyola. Tic autoritari 1: la campanya que el PP (des del govern i des del partit) van impulsar per intentar evitar que un electe fes un simple discurs. Van arribar a dir que aquella conferència on es defensaria un referèndum era “anticonstitucional”. I, davant de quatre arreplegats (sort d’això), van fer un acte sota l’eslògan “No en Cibeles”, on Andrea Levy (diputada al Parlament), Alicia Sánchez Camacho (Diputada al Congrés) i el cap de files del PP a l’Ajuntament de Madrid no només van mostrar el seu rebuig a un acte de llibertat d’expressió impecable, sinó que a més van interpel·lar Carmena perquè s’hi repensés i no acabés autoritzant aquella conferència. Tic autoritari, mínim. I els socialistes, xiulant.

Aquest dilluns mateix, tic autoritari 2: surt disparada la vicepresidenta del govern espanyol, Soraya Sáenz de Santamaría, amb un llenguatge impropi del seu càrrec, més comú entre els pinxos, i titlla de “burrada” l’acte a Montjuïc i allò que s’hi va dir. Fa això, amb un to entre sobrat i maleducat, parla del “rollo de la independencia”, i a la vegada escampa de nou falses acusacions sobre allò que diu que passa a Catalunya, però amb mala sort. I és que, mentre ella a TVE deia que a Catalunya no es deixa que se sentin les veus pro espanyolistes, al seu delegat al país, Enric Millo, l’entrevistaven dient coses semblants a TV3. De nou, estigmatitzant, des del poder i els seus altaveus, una reivindicació democràtica i pacífica i unes institucions que com a mínim són tan legítimes les que ara assumeix el PP. I els socialistes, posant al mateix nivell els uns i els altres.

I també d’aquest dilluns, però de la mà d’una diputada socialista en la línia de Pedro Sánchez, tic autoritari 3: Margarita Robles, en unes declaracions en un programa de televisió en directe, i sobre la polèmica amb Guardiola, deixa anar que “quan es faci autocrítica del que passa a Catalunya (parlant del cas Pujol), es podrà parlar d’altres coses”. És a dir, que ja ells des de Madrid ens donaran permís per poder parlar (a tots els ciutadans de Catalunya i als seus representants) del que pertoqui, quan a ses senyories del Congrés i companyia els plagui. Perquè, evidentment, sempre hi haurà una excusa (per ridícula i grotesca que sigui) que els permeti dir que això que passa a Catalunya millor no tocar-ho perquè hi ha altres prioritats, que evidentment són les seves i avall. Això també és un tic autoritari. I gràcies, Pep, per posar en titulars de pertot obvietats com aquestes que clamen el cel. El teu prestigi i projecció hi ha posat una part del mèrit. L’altra, els tics autoritaris que aquest diumenge, amb raó, vas atrevir-te a denunciar en veu alta.

(Per llegir l’article a elmon.cat, cliqueu aquí)

No voldria contribuir ni una micona a fer néixer una expressió que repliqui aquella durant mesos tan soferta (i tramposa) del “pressing cup”. No voldria que ara naixés el “pressing Comuns”, però el cas és que no per això deixaré de parlar del món Colau. No callaré per por a què algú que assumeix un rol destacat en el mapa polític passi a fer victimisme davant de crítiques plausibles o de requeriments raonables. Haurien d’estar contents i entendre les conseqüències i responsabilitats annexes al fet de tenir un paper protagonista, com ho fan molts altres.

Ara estan fent un art del nedar i guardar la roba en política i se n’ha de poder parlar. Però el temps corre i en breu hauran de mullar-se. 

Hauran de triar entre la seva ànima pragmàtica que els vols posicionar constantment com a opció creïble de poder, i la seva ànima més reivindicativa que els ha projectat davant de nous votants i votants decebuts que van creure en la seva sinceritat quan els Comuns van néixer i van proposar exercir sobiranies i provocar trencaments clars com el passat.

Hauran de triar entre la reivindicació democràtica sense precedents que s’impulsa des de les principals institucions polítiques i entitats socials catalanes (entre el “sí se puede”) i el possibilisme que sembla que apliquen de base a l’opció d’un referèndum, i que els anivella en certs moments a les forces més velles i conservadores.

Hauran de triar entre fer dels Comuns una força política diferenciada però a la vegada amb un nexe indestriable amb un temps i un país, o quedar en aquest debat com a l’ombra de Podemos, que supera en molt allò que el PSOE ha estat sempre per al PSC, però que no deixa de ser un projecte espanyol per a Espanya, tot i que en el debat sobre el referèndum s’ha mostrat en diferents moments més obert a entendre l’abans i després que s’està vivint a Catalunya. Hauran de triar, i això no és pressionar, és demanar que es defideixin. És posar damunt la taula que si Catalunya sí que ho ha de poder fer, els seus partits polítics també.

(Per llegir l’article a elmon.cat, cliqueu aquí)

M’hi vaig fixar la setmana passada quan Mariano Rajoy va comparèixer per sorpresa des de la seu del PP per parlar de la conferència del president Carles Puigdemont a Madrid. I m’hi vaig fixar ahir quan Soraya Sáenz de Santamaria ha comparegut aquest dilluns des de la seu del govern espanyol per parlar de la cimera convocada pel president a Palau. L’un va abandonar la comfortabilitat del plasma i l’altra ha deixat de banda l’àmplia taula de la sala de premsa de Moncloa, i en tots dos casos han optat per proferir el seu discurs des d’un faristol. A fer un míting, vaja. És a dir, a mostrar amb paraules i gestos que no estan per a taules de negociació, que no s’hi asseuran, però que en canvi sí que s’enfilaran tant com calgui en els faristols de la confrontació, de les consignes buides i de la retòrica d’atac.

Han decidit camuflar així que no proposen res de real ni de tangible que sigui sinònim de solució, i que van constantment a remolc d’allò que impulsa el govern i el parlament català, fent rodes de premsa que són bàsicament mítings preventius d’una campanya negativa i abocada a la destrucció, no a la construcció de res. I així des d’aquesta posició i assumint coherentment aquest rol, es poden dir estratosfèriques barbaritats (o absurditats, segons es miri), com la pronunciada per la vicepresidenta espanyola aquest dilluns: “Puigdemont quiere hacer un referéndum en lugar de escuchar a los catalanes”. I podria haber reblat: “Y con esto y un bizcocho, hasta mañana a las ocho”. Més que lamentable, denigrant.

Res de greu per si sol, acostumats com ens tenen a aquesta manera de fer que a tants els ha convertit a l’independentisme. Però drama si, en paral·lel, aquí a Catalunya, teòrics defensors del dret a decidir dels catalans, a l’hora de la veritat, es posen estupendus amb allò d’anar o no anar a reunions per treballar-hi, en funció de qui les convoqui. I drama doble si els teòrics socis impulsors de la cosa decideixen baixar-se del carro de l’organització per enfilar-se al de l’agitació social per mirar de marcar paquet i, en definitiva, per entrar en la retòrica tàctica i electoral destructiva dels del PP i companyia.

(Per llegir l’article a elmon.cat, cliqueu aquí)

El saben aquell que diu que la gent ja fa temps que té unes ganes de tornar-s’hi que fa por? És allò del “tot torna” del karma, o com a mínim que s’intenta que així sigui. El llindar de tolerància del respectable és cada dia més baix amb allò que s’identifica com a casta, com a establishment. I els que formen part d’aquest grup selecte tenen més opcions de rebre, especialment en política, malgrat que molts d’ells encara es creuen ungits per decidir pels altres i alhora enfotre-se’n a la cara. Si a això li sumes el cansament respecte d’una generació manaire que ho va ser tot (fins i tot bona part de la solució) però que fa temps que va perdre l’oremus, el món de vista, i que supura caspa pertot a ulls del més pintat, llavors estava cantat que això de Susana Díaz acabaria en trompada. Però no ho volíem veure. Una mica en la línia del que passava amb el soci blaugrana de tota la vida davant de lligues que, ja en època Cruyff i una mica enllà, es veien guanyades però que ningú no s’atrevia a verbalitzar-ho… “no fos cas”. Per allò de l’experiència (i de la frustració acumulada). Si la cosa encara podia anar malament, el més probable seria que s’esguerrés. Però es veu que els temps estan canviant (i avui aquí parlo de política). I si no estan canviant i això de Pedro Sánchez al PSOE és conjuntural, com a mínim podem dir que alguna cosa es mou. Ell per descomptat, que de nou ha demostrat que no estava mort.

Aquest diumenge, segons tots els manuals de la vella política, havia de guanyar Díaz. Però a la vegada tots sabíem que mereixia que algú li retornés (el karma, per exemple) allò que havia fet apunyalant Sánchez per l’esquena i orquestrant un assetjament múltiple per terra, mar i aire contra ell. Tots sabíem que malgrat ser jove (o millor, allò que en castellà en diuen “viejoven”), sona i respira a vell, a una generació enquistada en el poder (com a mínim mentalment) i que és casta pura. I també tots érem conscients que representa la caspa que el PSOE i altres partits no s’acaben d’espolsar del damunt, tot i que Déu n’hi do el pas endavant que van fer ahir els socialistes per traure’s del damunt aquesta ala arnada. Això vol dir González, Guerra, Bono, Rodríguez Ibarra (o fins i tot ZP) aniran desfilant cap a les respectives jubilacions daurades que ja gaudeixen de fa anys, però ara sense enredar? Jo no seria tan optimista. I només cal llegir l’editorial d’aquest dilluns del diari de referència d’aquesta gent per veure clar que, certament, el sentit comú és el menys comú dels sentits.

Igualment, el que ha passat aquest diumenge al PSOE vol dir que Pedro Sánchez és el miracle anti greix (d’aquest flotador molest que li sobra al socialisme) o el miracle anti caspa? No. No necessàriament. No segurament, fins i tot. Però és que el contrast era tan gran…! Sánchez vindrà a arreglar el problema entre Catalunya i Espanya? No en fa la fila. Però tot apunta que li posarà més difícil a Rajoy seguir fent a plaer i amb la coartada dels socialistes, com a mínim en potència. També podria ser que Sánchez ara tirés pel mètode tradicional, defraudés les expectatives i es posés al costat del PP, però pinta complicat.

El seu accent diferent amb el cas català no vol dir que entengui, que comprengui o que tan sols pugui estar en sintonia mínima amb el que passa a Catalunya. Però, com a mínim, ara al PSOE hi ha vida més enllà de Rajoy i del discurs del “doctor No” aplicat per sistema amb Catalunya. Sánchez haurà de demostrar ara això i si és alternativa de govern a Espanya. I de moment hi ha un nou actor (de nou renascut) al mig de l’escena, Eppur si muove. Alguna cosa es mou, malgrat tot. Malgrat els qui sempre fins ara havien estat indemnes al retorn del mal karma, que se saben casta i que són caspa que encara no ens hem espolsat prou.

(Per llegir l’article a elmon.cat, cliqueu aquí)

Mariano Rajoy va declamar allò de “somos sentimientos y tenemos seres humanos”. Ahir Pedro Sánchez dir que “una nació és un sentiment” i em va fer la sensació que, sense voler-ho, l’imitava una mica. Per allò del cacau mental. I també perquè va caure en el parany dialèctic del seu contrincant Patxi López en un debat de les primàries del PSOE on el basc va fer una descarada pinça amb Susana Díaz per mirar d’enfonsar al seu antic secreteri general. Un Sánchez que, per cert, sovint no necessita d’ajuda per perjudicar-se.

Patxi, crític com Susana amb el fet que Sánchez hagués dit que Catalunya és una nació i Espanya una nació de nacions, s’escapolia així de la pregunta que li feia el seu antic amic Pedro sobre si assumia que el PSOE havia votat a favor d’un Estatut on es definia Catalunya com a nació. I més i tot, després de la resposta improvisada i matussera de Sánchez, Patxi va i diu, exclamant-se: “¡¿Pero de verdad que este es el debate en el que debe estar el PSOE?!”. Com dient: “De veritat que hem d’estar parlant d’aquestes xorrades?!”. Fets, no paraules. Tens raó, Patxi.

I mentrestant, la Sultana del Sur, a fer del cinisme una bandera més gran que l’espanyola de la Plaza Colón de Madrid (que ella mateixa va citar en el debat), a deixar que el bo d’en Patxi (futur president del PSOE amb ella de secretària general?) li fes la major part de feina bruta contra Sánchez, i au a emetre minuts i minuts de paraules buides quan no directament grotesques en boca seva, com quan apel·lava a la “fraternitat”. Amb aquell odi que destil·la vers un Sánchez a qui ben bé ni podia mirar a la cara. Amb aquell tractar el respectable com a menor d’edat, descrivint la situació del PSOE dient que “el partido está malito”.

I el PSC, per la seva banda, allà fent també una mica de Rajoy, i compareixent-hi via plasma. Al Telenotícies vaig poder veure com Miquel Iceta, Àngel Ros i companyia seguien el debat des de la seu del PSC a Barcelona, a través d’una tele d’aquelles ben planes. Des de la comfortabilitat de la distància o des del pintar-hi més aviat poc? No sabria dir ara mateix quina de les dues opcions hi va fer més. En tot cas, lligats de peus i mans a aquest PSOE en risc d’implosió, a la deriva en la major part de fronts i amb un lideratge que, sigui quin sigui d’aquests tres que ara competeixen per assumir-lo, tindrà feina per refer el cacau que ells mateixos han provocat.

(Per llegir l’article a elmon.cat, cliqueu aquí)

Hi ha tant de llest per metre quadrat, que jo no sé com és que a Catalunya no fa ja temps que hauríem d’haver trobat una solució al conflicte polític que vivim. Hi ha llestos que saben com acabarà tot plegat i diuen que no pot ser d’altra manera. Uns diuen que votarem claríssimament i sense problemes. Els altres diuen que simplement no es pot votar i que això ni es contempla. D’altres diuen que si això no va, la culpa serà dels convergents, com qualsevol cosa sempre des de l’assassinat d’en Kennedy, i ja sabent fins i tot qui mourà els fils a l’ombra per dinamitar-ho tot des del pèrfid invent del PDeCAT. Altres diuen que està clar que és l’ambició desfermada de Junqueras i el seu Maquiavel a l’ombra, els qui estan pactant en secret per salvar-se d’un fracàs polític anunciat i així heretar l’hegemonia convergent en una nova pantalla política. Diuen, diuen, diuen. I quan recordes aquesta expressió, et ve al cap el president Pujol, i amb ell els seus fills i la seva dona, que podria haver-se descrit com “la mare superiora” per traginar diners per comptes corrents del país dels Pirineus. I tot plegat seria com per fer caure l’ànima als peus, perquè a més passa quan es fa desfilar una presidenta del Parlament i el gruix de la seva mesa davant el jutge per unes votacions al Parlament, però és quan això s’esdevé que hauríem de veure-hi clar. Quan encara hi ha gent disposada a fer costat a aquests representants de la ciutadania, malgrat tot. Alguns deien que els qui ahir van acompanyar Forcadell, Simó i companyia van ser pocs, però jo crec que, vist el panorama, segueixen essent molts. I encara diria més, el context diu clar que ara no és l’hora que la gentada surti en tromba al carrer. Per a què? Per cremar ara aquest cartutx? No pas. Massa cremat, a banda de llest, ja tenim per metre quadrat.

Ara no és l’hora de sortir en tromba al carrer, tot i que un cop dit això, també m’agradaria veure quina altra causa política i social treu avui dia les persones que ahir de bon matí i en jornada laborable van acompanyar i donar suport a Forcadell i companyia. Però ara no és l’hora perquè el pols a l’Estat no ha arribat al seu moment clau. Ens ho demostra la mà de ruqueries que uns i altres van fent córrer entre bambolines, tot entretenint-se a fer d’oracles i a fer cartes als Reis Mags, mentre no hi ha concrecions i gruix d’accions i d’iniciatives que forcin a centrar-nos-hi i a pronunciar-nos-hi en funció de realitats, no d’especulacions. Ara sembla que és l’hora on el càlcul petit encara va acompanyant un procés polític que reclamarà de la grandesa individual de molts i de grans mobilitzacions al carrer i a les urnes. Quan passarà això? Ens n’anirem assabentant, entre d’altres coses, quan el soroll i els llestos vagin escampant. I si no ho fan, també ens n’assabentarem, en aquest cas d’un fracàs estrepitós.

(Per llegir l’article a elmon.cat, cliqueu aquí)

S’imaginen si el col·lapse que s’han viscut aquests dies de pont a l’aeroport del Prat hagués estat responsabilitat del Govern de Catalunya? S’imaginen el sidral político-mediàtic que s’hauria format? I s’imaginen les derivades sobre el món “procés” que s’haurien fet? Doncs no ha passat, bàsicament perquè la responsabilitat és del govern espanyol.

Les llargues cues i aglomeracions a la zona de controls de passaports al Prat, efectes col·laterals de les noves mesures antiterroristes, han estat “combatudes” pel govern d’Espanya amb 20 agents més. I ha anat genial, sens dubte (és ironia). I el delegat a Catalunya d’aquest govern, Enric Millo? Doncs “out”, no com quan vénen aquí dos congressistes nord-americans a veure el president Puigdemont. En aquest cas li falta temps per forçar una foto absurda i sortir a tots els mitjans. Com també quan ve aquí la vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaria i necessita atrezzo català per a una altra foto-opportunity buida de servei públic.

I aquests són els que diuen que es preocupen “dels problemes reals de la gent”. Els que donen lliçons i després, a l’hora de la veritat, ni cinc de calaix de les responsabilitats pròpies. I critiquen el “processisme”, quan això és el que els catapulta als mitjans en la clau que els interessa: pim-pam-pum declaratiu, escenificació de pols amb els pèrfida “separatistas”, i atrapar els seus teòrics adversaris de PSOE i Ciudadanos en un relat polític on qui es mou no surt a la foto. En això sí que excel·leixen Millo, Santamaria, Rajoy i els seus. En retre comptes i fer feina ben feta més enllà de la propaganda, això ja si de cas per exigir-ho als altres.

(Per llegir l’article a elmon.cat, cliqueu aquí)

Guanya Emmanuel Macron i ara tots voldran ser de centre. I no. Més i tot, ell és situat com de centre i antisistema. És possible? Sí, i a Catalunya això ho defensa un PDeCAT a qui tots donen per mort. Els falta un lideratge electoral que s’apropi ni que sigui una mica al del potent i bon comunicador Macron, però quant a proposta, la dels post-convergents és la que més s’hi acosta. Per exemple, per l’opció pròpia dels hereus del partit que des d’aquí ja defensava François Bayrou quan el seu era l’únic partit de centre que optava a la presidència de França (sense opcions), és a dir, quan no estava de moda però aquí ja hi havia un partit que pactava amb socialistes o amb populars, teòriques esquerra i dreta a Espanya, i que ara ho fa amb l’esquerra a Catalunya. Això és centre. Com l’és també un tarannà liberal que mai ha estat de moda a Espanya, però sí a Catalunya, sense fer-ne gaire bandera, i que ara triomfa a França de la mà de Macron. D’altra banda, el líder de la primera volta francès és antisistema perquè vol jubilar tota una manera de fer i de gestionar un estat insostenible. Proposa, de fer-la, una veritable revolució. Aquí, el PDeCAT ha optat per la independència, i això li ha posat de cul un establishment que no hi creu. Això el fa marginal? Diuen que sí, però quanta gent de classe mitja a casa nostra no està farta de l’estatu quo que pateix i voldria que un Estat nou funcionés d’una manera diferent?

Ara diu Ciutadans que és de centre i que vol atraure els votants decebuts de l’antiga Convergència. I diu Esquerra que també s’ha centrat, i aspira a una cosa semblant. Però no va així. Ni una cosa ni l’altra. Ciutadans no és palanca de canvi real ni profund de res. Com a molt, matís d’un PP que procedeix com sempre i que segueix enfangat en la corrupció al més alt nivell, això sí, amb els d’Albert Rivera, apuntalant-lo. A Rajoy a Espanya i al PSOE més esquitxat per la corrupció a Andalusia. Molt a canvi de sistema des del centre no sona. Igual com la seva posició amb la llengua a Catalunya. Centre? Quin? El de la marginalitat més frontista?

D’altra banda, Esquerra se sap que ha fet suar sang als seus socis del PDeCAT amb el front d’impostos com el de successions o els ajuts a l’escola concertada, que segueixen identificant, com l’esquerra més dogmàtica, amb coses de rics. En contra de l’impost de la mort i a favor d’un tipus d’escola que fa sostenible el conjunt, només, a govern, els de Puigdemont. Dos fronts que, entre molts altres, connecten amb una centralitat política àmplia del país. I ERC, per la seva banda, tots sabem que es trobaria molt més cómode pactant amb els Comuns o amb la Cup o, fins i tot (de no ser tan PSOE en aquests moments) amb el PSC. Això molt a centre tampoc no sona.

El PDeCAT té els seus propis i actualment grans reptes/problemes a superar. El del seu lideratge n’és un, i gros. El de defensar amb credibilitat la seva condició de nou partit, una altra. I podríem seguir amb desafiaments importants que necessita superar si no vol patir molt (més) en els pròxims temps. Però que la seva ubicació ideològica i el seu posicionament polític està en la línia del que ara triomfa a França i d’allò que molts volen encarnar aquí perquè saben que connecta amb una part central del país, això també és així. No sé ni si ells mateixos en són conscients, fet que només seria un primer pas necessari per després mirar de posar-ho en valor.

(Per llegir l’article a Món.cat, cliqueu aquí)

Massa mala llet reconcentrada, i mal canalitzada. On? En el catalanisme. I més concretament? En el sobiranisme. I més específicament encara? Entre els independentistes. De fet, el món dels opinaires i xarxero, massa sovint un reflex sobretot de l’esfera política més que no pas de la societat de base, és una bona mostra d’això. Ho he vist clar aquests dies de teòrica calma santa, amb el xup-xup mediàtic i la seva plasmació a la xarxa, a tomb de les polisèmiques paraules de David Bonvehí en un sopar en principi privat, i davant de l’atacada reacció dels seus teòrics companys de viatge cap a Ítaca, i també davant la raríssima reacció del Partit Demòcrata, duent l’afer a Fiscalia. Un bon indicador de com massa sovint, en això que n’hem dit “el procés”, la mala llet s’imposa a la il·lusió, en el camp independentista.L’unionisme, per la seva banda, sorprèn pel seu bonrotllisme intern. Ells hauran entès alguna cosa que els altres no acaben de pillar.

Ho noto en la relació i en el tarannà de companys dels mitjans de comunicació. Per exemple, els opinaires unionistes i els seus mitjans de comunicació han assumit el repte que tenen davant seu amb un aprofundiment de les relacions personals, fins i tot entre individus en principi antagònics fins ara. Fan pinya. Pro-socialistes amb pro-populars, pro-Ciutadans amb vells militants de l’extrema esquerra. De forma gradual, des que va començar “el procés”, han anat establint un punt important d’escalf, de companyonia, i fins i tot d’associació en els àmbits personal, professional, empresarial i corporatiu. Personatges de molt divers pelatge munten àpats i grups de whatsapp que generen entre ells un bon ambient davant l’adversari comú. Per contra, aquells que teòricament haurien d’estar remant en una mateixa direcció per construir, en un moment extraordinari i davant d’un repte titànic, això sí, de la manera més honesta possible però entenent que el context té la seva transcendència, gairebé sempre fan el contrari. Com passa també força en l’arena política, i igual com ho veiem en el món que s’expressa a xarxes com Twitter. Entre independentistes, a la mínima surt l’instint i la mala llet emergeix.

Els recels, les desconfiances, aquell estar a la que salta i aquell no construir ponts i projectes en comú són els de sempre. Existeix com una permanent tensió (molt poc creativa) on la mala maror de fons es palpa, i a la que hi ha una petita prova d’estrès a la teòrica legislatura de l’“ara és el moment”, emergeix la crua realitat: aquesta pulsió fratricida i desagradable que ha estat un tradicional aturador del catalanisme en general, i en els últims temps de l’independentisme en particular.

Les enquestes, però, són tossudes i insisteixen a apuntar que a Catalunya hi ha una majoria social que vol que la ciutadania pugui votar. Fins i tot els mitjans més escèptics amb “el procés” no poden evitar de projectar, en uns moments tan depriments políticament (per l’espectacle que ofereixen els protagonistes indepes del pati), que la gent, de votar, podria fer guanyar el ‘sí’ a la independència. Amb tot, al capdavant de les institucions, dels mitjans i dels internautes més mobilitzats, l’esperit de l’exèrcit de Pancho Villa segueix regnant. Un procedir massa poc constructiu a l’hora de la veritat, com obligat a mostrar una unitat que fa tota la fila de ser de cartró-pedra. I després es preguntaran com és que hi ha gent que no acaba d’apostar per construir un país nou, i que encara dubta. Per què dubta? Perquè li donen raons per fer-ho. Però vés que al final no els agafi un atac de lucidesa, s’hi repensin i es posin a sumar. Els de la mala llet, vull dir.

(Per llegir l’article a Món.cat, cliqueu aquí)