Val a dir que l’article d’ahir del conseller Andreu Mas Colell on expressava seriosos recels davant d’un possible pacte amb la Cup segur que és compartit per una part substantiva del votant de Junts pel Sí. Hi ha pors fundades a què pot significar un paper decisiu de la Cup durant la legislatura del procés. Però un cop assumit això, deixin que apunti només dues idees annexes. Una: assumir l’actual aritmètica parlamentària com a inviable per tirar endavant el procés sobiranista seria tant com dir que Cup i Junts pel Sí van mentir quan va donar a entendre que s’entendrien en l’essencial, que van dir que era construir un Estat independent. I dos: sembla que ja es dóna per fet que Artur Mas ha cedit en tot davant la Cup, quan això no és cert.

(Per llegir l’article al Món.cat, cliqueu aquí)

Montoro ha avançat que en el Consejo d’avui es parlarà sobre el fet que “els territoris” que hagin aconseguit retallar més, aquells que tinguin més pes en el PIB o aquells que hagin de recórrer al Fons de Liquiditat Autonòmica (FLA) puguin disposar d’algunes dècimes més de marge quant a límit de dèficit. Tres en ratlla. Catalunya compleix les tres hipòtesis de partida, així que el senyor ministre per fi ens concedirà la gràcia (que no l’és) d’escanyar-nos una mica menys. Quant? “Unes dècimes”. Poden ser moltes, poden ser poques. Aquí la gràcia d’allò que hauria d’escoltar avui Mas-Colell in situ. I aquí la trampa, el recurs sàdic de Madrid (cap sorpresa) de fer evident que ens té collats i que manté ferma la corretja amb què ens lliga. Només ens afluixarà un foradet del collar, o dos o vagin vostès a saber. Dependrà. Igual ens el pot tornar a ajustar. Dependrà (aquest és el missatge) de si fem bondat i creiem com pertoca. Una vexació més. Però així ens hem de veure, i així de gossa és l’existència de la Catalunya autonòmica. Amb conseqüències per al benestar dels seus ciutadans, és clar.

Avui a Madrid es constituirà un grup de treball tècnic al CPFF per estudiar aquesta mesura. Ja veurem, doncs. Igual, ni això. Diu Montoro que sobre la taula del grup hi haurà el repartiment dels esforços en la reducció del dèficit per establir “objectius diferents per a cada territori”. Catalunya compleix les tres condicions de partida que justificarien tracte diferencial en el seu cas. Fet i fet, l’asimetria ja es dóna amb escreix, per discriminar fiscalment el Principat. Ara caldrà veure també si això admet d’alguna treva. N’estarem amatents. A veure què ens explica el conseller, en tornar. En tot cas, no ens enganyéssim, res que no sigui un pedaç, una gràcia del senyor amo amb opció de ser repensada en funció del seu estat d’ànim o lluna. Res que no sigui una excusa perquè demà Alícia Sánchez-Camacho o el seu escuder Enric Millo no surtin a glossar les bondats d’Espanya i de la seva misericòrdia vers una díscola Catalunya que hauria de posar-hi seny pel seu propi bé. Res a agrair, com deia. Més del mateix. Res que ens tregui de pobres ni de vassalls. I sí, en canvi, molta més comèdia i fatxenderia.

(Per llegir l’article a el singular, cliqueu aquí)