Encara avui, dia 1 de gener, després de sortir de dinar amb la família, una senyora m’ha aturat pel carrer i m’ha dit que la seva filla em segueix sempre que surto per la tele. Des de l’estiu que ja no vaig a cap tele, ni ràdio, ni escric a El Periódico ni a cap digital. Però és maco veure que molta gent encara et té present com a tertulià i comentarista als mitjans (allò d’analista em sona tan cursi i, en la majoria de casos, tan forçat…!). I no us enganyaré que fa una mica de “morriña”. Una mica bastant, per moments, sobretot quan la gent em diu que m’hi troba a faltar… i també quan veus o sents segons què… quan les coses que passen es comenten com es comenten en certs espais, sense resposta. No ens enganyem: a mi el debat en tots els seus formats és una de les feines que més m’ha estimulat de sempre. Però és una etapa que he aparcat, i el cas és que a la vida cal ser conseqüent amb les teves decisions. I no me’n penedeixo.

D’altra banda, la tasca de director de Comunicació del PDeCAT és un estímul constant. Per la dificultat de la tasca encomanada i per la lluita constant contra els elements, molt especialment. La Marta Pascal em va llençar el guant l’estiu passat i jo el vaig recollir. El desafiament feia la fila de ser gros, i s’ha demostrat així amb escreix. El paper tot ho aguanta, també quant a la construcció d’equips, d’un relat, d’un posicionament i de mil i una coses més. Però quan això ho has de materialitzar en el món real i en un dels contextos polítics més convulsos que es recorden a Catalunya, mirant de dibuixar una línia recta muntat en un Shambala que mai no s’atura, llavors la cosa ja pinta més elaborada d’aconseguir. I en això estem.

El 12 de setembre, l’endemà del meu aterratge al PDeCAT amb el meu tàndem i cap de Premsa, l’amic Pep Rius, vam haver d’organitzar la roda de premsa de presentació d’una campanya del PDeCAT pel referèndum de l’1 d’Octubre que nosaltres ni havíem muntat ni sabíem en què consistia. Au, benvinguts al món! I llavors, la campanya, amb les seves peculiaritats i dificultats afegides. El brutal 1-O (en positiu i en negatiu). I després les setmanes de gestionar institucionalment i política el resultat d’aquella jornada històrica. DUI sí, DUI no. DUI suspesa o pura. Llavors, el desenllaç, el 27 d’octubre (per a més INRI, el dia del meu entranyable aniversari), la proclamació. I després, presó i exili per als membres del govern, 155, intervenció de l’autonomia, convocatòria de les eleccions… la campanya i els comicis del 21 de desembre. No és per dir-ho, però no sé si un dircom d’un partit s’ha trobat mai a casa nostra amb una tessitura tan “tranquil·leta” com aquesta en aterrar. En broma he dit a més d’un company de la facultat (el meu link imprescindible amb la meva vida anterior) que si el 2007 vaig llegir la meva tesi doctoral, aquest 2017 estic fent “opos” per a càtedra universitat enllà. (per cert que quin momentàs estan vivint els meus alumnes del Màster en Comunicació Política i Institucional de la BSM-UPF enguany!)

I si personalment el resum del 2017 es compondria de moltes coses, jo crec que, sens dubte, el meu 2017, professionalment parlant, es resumeix i culmina en la participació en la campanya de Carles Puigdemont i de Junts per Catalunya. La campanya Puigdemont per dins. Ha concentrat força el tot del món i de l’espai polític on m’he ficat. L’elaboració del logo, en una tarda de diumenge i mà a mà amb un dels companys de l’agència de publicitat. La construcció de la base d’una imatge corporativa d’una marca electoral que naixia a un mes d’unes eleccions. La gestió comunicativa de la integració d’un partit com el PDeCAT en una plataforma electoral com JxCat. Les trobades de feina preparatòries, en cap de setmana i a casa de qui seria la cap de campanya, primer 6 dels 13 membres que acabaríem conformant el Comitè Estratègic de can JxCat. Això i tot el que vindria després. Ruta a Brussel·les amb un casual i divertit compartir avió amb Pilar Rahola al costat de l’equip. La relació amb la premsa, d’aquí i d’allà. El curset accelerat de diplomàcia que ha tocat fer en aquest i a tots els nivells. Les reunions a les 8h del matí (diumenges inclosos, és clar) durant aprox un mes i jo sense tastar ni un sol dels boníssims croissants que algú de l’equip sempre s’encarregava de dur (perquè sé que les campanyes engreixen, i així hauria estat la cosa encara més dramàtica). La constatació de la importància de la logística i de la definició d’una estratègia encertada, a parts iguals. La nit electoral amb connexió constant amb el president Puigdemont via vídeoconferència per ordinador. I tantes i tantes coses…!

No puc més que sentir-me un privilegiat. No només per haver pogut contribuir a una campanya exitosa i excepcional. Recordava el cuquet aquell de guanyar contra pronòstic (i aquí per “guanyar” ja m’enteneu) de quan vaig participar quan era un pipiolo en la campanya d’en Jan Laporta a la presidència del Barça en 2003. Però això ho ha superat tot. Per les dimensions de la cosa i del moment històric, polític i social en què ha tocat fer-ho. I ara, un altre repte. De nou, no s’acaba un de bèstia que ja toca afrontar un altre de dimensions també importants. Caldrà materialitzar el resultat electoral amb una majoria parlamentària i amb un Govern que hi siguin fidels i que responguin eficaçment a les necessitats d’una ciutadania que Déu n’hi do els reptes individuals i col·lectius que també està havent de superar en els últims temps. Ningú va dir que seria fàcil.

Per la meva banda, tot això que us he apuntat del 2017 (i molt més que no puc explicar per raons òbvies, de prudència i de confidencialitat contractual) m’impulsa molt fortament a mirar de seguir fent aquest 2018 amb aquella alegria. Això que s’està construint en l’espai que descriu la centralitat política del país i l’independentisme és molt gros i està en un moment clau, determinant, de caixa o faixa. I a nivell de país, tots sabem què ens hi estem jugant. Així que, som-hi que no ha estat res.

Gràcies a tots els qui continueu seguint-me la pista per xarxes com Twitter, Instagram o Facebook, on (com aquí) vaig compartint allò que puc i que sé que els de la malaltada compol xaleu de veure.

Gràcies als qui m’heu fet confiança al més alt nivell, Marta i president Carles. Gràcies als companys d’equip de Premsa: Pep, Helena, Raquel, Mariona, Nerea, Sergi i un munt de professionalassos amunt i avall. Gràcies a l’equip de campanya, a l’estratègic i al logístic: Elsa, Albert, Jaume, Eduard, Ramon, Josep, Francesc, Damià, Jordis, Miquel Àngel, Clara, Roser, Magda, Pere, Ferran, Sònia, Lluna, Anna, Tià, Laia, Anna… i una bona colla més.

Ah, i gràcies als companys de la premsa, ara que tracto amb vosaltres des d’una trinxera diferent, però sempre des del respecte i la voluntat d’ajudar en la mesura que pugui. Sense premsa lliure i de qualitat no hi ha democràcia, i sense ella no hi ha partits. Tot i no ser-ne sovint gaire conscients, en això com a mínim som equip ;)

Seguim!

Aquest cap de setmana, després d’un silenci volgut i evident, la coordinadora general del Partit Demòcrata, Marta Pascal, en ple xàfec pel cas Millet i pel 3%, ha volgut marcar distàncies amb l’etapa que la va precedir. Diu que el PDECAT “no té un problema amb el 3%” (una altra cosa és Convergència) i que “si hi ha algú que vol flirtejar amb la corrupció, no té cabuda” en el seu partit. No podrà dir que quan va assumir el repte d’impulsar un partit nou i hereu de CDC no estava avisada de les dificultats que això implicaria. Però tampoc se li podrà negar que haver posat la cara per liderar-ho, ara, en diu coses interessants. No li assegura l’èxit, ni de lluny, però la reivindica, com a mínim, per estar-ho intentant.

Va agafar el tren quan passava, i aquí val a dir que va tenir la sort dels qui saben estar en el lloc adequat i en el moment precís (no per casualitat, és clar). N’hi ha que mai de la vida veuen el tren del lideratge ni de lluny. Però també cal afegir que, ja fa temps que el poder en l’espai polític que havia representat Convergència es dóna més un aire al tron de Joc de Trons, on tothom que hi seu acaba socarrimat, que no pas al típic de les pel·lícules de prínceps i princeses de Disney, sempre amb happy end. El tron, a CDC d’un temps cap aquí i al PDeCAT des que va néixer, es dóna més un aire a barra de pollastre a l’ast que a púlpit confortable. Per tant, que Pascal s’hi posés en diu molt. No sé si del seu grau de temeritat o de cabuderia o de convicció, o de tot plegat, però del que estic segur és que supera de llarg la caricatura fàcil que en fan propis i estranys, molt centrada en la seva joventut, inexperiència i, per què no dir-ho, amb una suficiència masclista de fons que a casa nostra encara persisteix.

Surt Esquerra dissabte i Junqueras fa una demostració de força. Reivindica el seu lideratge i el seu espai. Reivindica la netedat de les seves sigles i el seu impuls. I fa bé. Perquè una Esquerra forta és imprescindible per als qui volen assolir la independència. Com també l’és el PDeCAT, igual d’imprescindible, per a això i per a la construcció d’un país homologable, amb un espectre polític que abraci la centralitat (i més enllà) de la seva molt diversa societat. D’aquí que els independentistes (petits interessos de part a banda) haurien de ser els primers de no recelar de l’impuls d’ERC ni de la voluntat de consolidació i de creixement del Partit Demòcrata. Perquè titllar els uns d’oportunistes o els altres d’acabats és un recurs de l’unionisme més rampant, que ja sap què fa quan s’hi posa.

(Per llegir l’article a Món.cat, cliqueu aquí)

Eulàlia Reguant, de la CUP i una de les polítiques catalanes amb una estètica més característica i pròpia, va dir al juny, quan el seu grup va rebutjar la tramitació dels pressupostos al Parlament: «Això no és trencar cap acord polític, avui un acord polític muta». Doncs això: mutar. Paraula que va fer fortuna i que bé podríem aplicar al que pateix (o de què disfruta) la imatge de molts polítics que assumeixen un paper en la primera línia. Aquí els tenim, exposats com pocs al taulell de la cosa pública, i, amb el temps, assumint consells que van deixant empremta en l’intent de perfeccionar els aspectes bons de ses senyories i de llimar els menys vistosos.

BEATLE DELS PRIMERS 60

Sabem que el president de la Generalitat, Carles Puigdemont, és un fan dels Beatles i que fins i tot és aficionat a versionar amb la guitarra grans temes del mític quartet de Liverpool. La seva estètica, de fet, així ho delata en certa manera. Però si ens fixem en una comparativa entre la seva intervenció al Parlament quan va prendre possessió del càrrec el gener del 2016, i una altra de recent al mateix hemicicle fa pocs dies, veurem canvis clars. No només en el pentinat, però especialment notoris en aquest aspecte.

Quan va assumir el càrrec, fins i tot vam llegir declaracions de la Mercè als mitjans, que l’ha atès des de fa anys en una perruqueria de la cadena Llongueras a Girona. En aquell moment la perruquera va dir que el pentinat «bastant progre» de Puigdemont era difícil de canviar perquè ell «sempre vol el mateix». L’estilista proposava «buidar-li una mica els cabells» perquè s’adeqüés al càrrec. Doncs bé, al final sembla que l’experta va sortir-se amb la seva. Ara el presidentllueix un look d’estil beatle, però més pròxim al dels formals Lennon i McCartney de principi dels 60, i no tant als ja molt hippiesd’avançada la dècada.

A Puigdemont li han retocat els cabells, i també van treballant la seva indumentària, la major part del temps americana i pantalons de conjunt. De més clars a més foscos. Als seus inicis com a president va lluir amb gamma de marrons (en corbata i americana), cosa que hauria escandalitzat aquell aristòcrata català i mestre del bon gust que va ser José Luis de Vilallonga. Ell assegurava que «gentlemen don’t

wear brown in town» (els senyors no vesteixen de marró a la ciutat). Doncs aquí tenim Puigdemont, ara més de negre i blau fosc. Això sí, encara sense fer cas del tot als seus assessors de Palau, que en més d’una ocasió li han aconsellat deixar enrere unes camises blaves amb puntets de color blau fosc. Aquí persisteix. Tot no pot ser. Com a mínim, no tot a la vegada.

D’ARTESA A MADRID

L’estiu del 2014 va fer parlar bastant l’estampa d’Oriol Junqueras en la inauguració de la Fira del Meló i de Sant Bartomeu d’Artesa de Segre. Era l’agost i les autoritats locals l’esperaven de vint-i-un botó (corbata incorporada en més d’un cas). El líder d’ERC, en canvi, s’hi va plantar amb una camisa de quadros de màniga curta, bermudes i sandàlies. Fa pocs dies, amb Puigdemont, Artur Mas i altres dirigents catalans, va assistir a Madrid a un acte en suport del diputat Francesc Homs, del PDECAT i en vies de desfilar davant el jutge per la consulta del 9-N. Allà hi havia Junqueras, i ho va fer amb americana i pantalons de conjunt fets a mida de color blau fosc.

Una indumentària elegant, no dues peces diferents, i molt menys amb els texans amb què acostumava a combinar l’americana sovint. Ara, roba a mida i camisa blanca (no aquelles fosques de dirigent d’Esquerra) amb coll més ampli que li dóna opció a incorporar corbata, quan ho consideri necessari, sense risc d’asfíxia. El van fent més de presidenciable.

HOLA PASTA, ADÉU PERLA

Marta Pascal (PDECAT) i Marta Rovira (ERC), dirigents en la cúpula dels seus respectius partits, també han anat adequant el seu estil. A Pascal, molt més jove que els seus homòlegs, li han modernitzat l’estil clàssic de les arracades de perles, al mateix temps que li han donat un punt més executiu, amb americanes de colors (a l’estil Merkel) i amb la incorporació de penjolls que lliguin amb la seva indumentària. Li treballen més un pentinat que lluïa sovint desarreglat.

Una cosa similar al que s’ha fet amb Rovira, que fa temps que va deixar enrere les ulleres a l’aire que mostraven unes faccions molt dolces d’aficionada al foc de camp. Ulleres modernes de pasta negra, cabells més llarg que l’estilitzen, i més color als vestits, que des de fa un temps incorpora el vestit jaqueta. Aquella tendència de les dones amb poder en política, tirant al look masculí, però amb la seva nota de color i estil. Perquè tot suma o pot restar. Perquè allò de la primera impressió és la que compta té base en una societat on l’aparença cotitza a l’alça i on acostuma a passar que molts es fixen en el com i una mica menys en el què.

(Per llegir l’article a EL PERIÓDICO, cliqueu aquí)

«Potser passa que estem com el PSC i encara no ens n’hem adonat». M’ho plantejava un diputat convergent, en clau pessimista (o realista, segons com es miri), el mateix dia que, ja de nit, el president Carles Puigdemont estrenava amb Andreu Buenafuente el programa d’entrevistes Fora de sèrie, a TV3. I ell allà, amb el seu somriure tranquil, fins i tot passejant pel teòric territori comanxe, pel centre de Cornellà, on el presentador havia decidit dur-lo per parlar sobre la independència. Amb aquella calma, que ja té mèrit enmig del pànic que s’estén entre amplis sectors de les seves files.

Anem a eleccions catalanes, com a més tard, diuen, l’estiu vinent. Així és normal que el vertigen s’estengui entre quadres i bases, concretament les que hi queden després de l’intent (de moment frustrat) de canvi de nom, de CDC a PDC. Aquí hi ha una de les batalles, de fons i imprescindibles, amb què ha de lluitar l’equip d’una Marta Pascal que fins fa pocs dies tenia la plantilla de vacances estivals. Així es va trobar el pati quan va arribar, i la feina que li queda al davant serà en part el contrari d’això: «Trobar-se» menys coses, tics i rutines heretades, per mirar de reflotar la nau. Però de moment van traient, amb galledes, l’aigua que els inunda via un cràter de dimensions considerables.

«Ara, a salvar l’exèrcit», diu un experimentat polític de la casa que està en sintonia amb l’opció Puigdemont al Govern i amb l’aposta Pascal al partit. «No es tracta de guanyar la guerra o de fer la pau amb ningú, perquè ara el principal és salvar la tropa». Es refereix a la base social que encara (i malgrat tot, que no és poc) encara els dóna suport a les urnes, i a la militància que ha d’impulsar la formació al territori, i d’aquí la importància de les eleccions territorials de la setmana vinent al Partit Demòcrata Català (o com es digui).

I davant tot aquest panorama, davant els mals auguris pertot, veusPuigdemont i Pascal, i encara somriuen. Inconsciència, diran alguns. Un bàlsam per als (amb raó) preocupats partidaris de dos processos polítics molt diferents però que cada un a la seva escala està removent el quadre clàssic de la política catalana. Puigdemont, al capdavant del Govern de la desconnexió, aquesta setmana que ve amb la qüestió de confiança i l’altra amb el Debat de Política General, tot al Parlament. I Pascal, mirant de fer realitat allò que hauria de ser (i allò que ha de deixar de ser) la nova Convergència, primer a casa i després, si qualla, al carrer.

Per llegir l’article a EL PERIÓDICO, cliqueu aquí)

Després que passin de tu en un acte de la Diada, que t’indignis i que d’això se’n faci tema, total per a no ser-hi convidat ni així i per haver-te d’empassar que el teu soci al govern s’hi faci la foto amb la CUP i Podemos. Això després que a Madrid t’hagin deixat sense grup parlamentari i que no et tinguin per res. I tot plegat mentre no et deixen ni rebatejar-te com vols i a més als mitjans tothom et diu “l’antiga Convergència”. Potser que amb aquest panorama facis el reset definitiu. I això de vegades passa per un retorn als orígens. A l’essència.

La gent que (dins i fora del partit) encara queda rere “l’antiga Convergència”, i que socialment no és poca ni menyspreable, pateix de fa temps una crisi d’autoestima important. Un acomplexament brutal que ha impregnat l’aire que respira la formació política. Se senten maltractats i malpagats (electoralment parlant) i traspuen aquest punt de pena, de tristor, de rebot i de malenconia que és tan poc atractiu (també electoralment parlant). I mentre no s’espolsin això del damunt, seguiran patint. Que reaccionin no els assegura l’èxit, però si no ho fan, el pati només farà que empitjorar.

Perquè la suma ERC-Podem-CUP pot existir i donar-se, en gran part si en el pròxim cicle electoral “l’antiga Convergència” s’esfondra o baixa encara més del previst. Això passarà si no fa els seus propis deures, vull dir. I els té, i són molts. El primer, recuperar l’autoestima i recuperar el sentit de la seva existència en el mapa polític. Un retorn als orígens però conjugats d’una nova manera i amb gent nova. I això pot passar si es deixa feinejar com cal gent com Marta Pascal al partit, que com a mínim hauria de poder intentar-ho. I caldria també fer el mateix, al Govern i al Parlament, amb Carles Puigdemont. I implicaria, de ple, deixar enrere complexes que portin a amagar l’essència d’allò que s’és. I això últim no passa només per un nom, però en temps de sequera, tota suma és d’agrair.

De fet, que et tombin allò de PDC pot ser un drama o una oportunitat, segons el xip mental que tinguis i la capacitat d’aprofitar les poques opcions de rellançament que tinguis. Dir-te Convergència de nou? Per què no? Així et diu tothom, ara precedint-ho de la paraula “antiga”. Ser convergent és una manera (política) de ser i de fer. I això està instal·lat en la nostra societat, com tot, per a bé i per a mal.

Mirar de recuperar el rumb de vegades passa per fer un petit pas enrere per agafar impuls. “Nova Convergència”? “Convergència Democràtica”? “Convergència” amb allò q soni bé al davant o al darrere? Per què no? I, a partir d’aquí, per què no anar donant algun símptoma d’auto retrobament? Sumaria al conjunt del mapa polític sobiranista, encara que aquest no ho vegi així, de vegades començant per la pròpia Convergència.

 (Per llegir l’article a Món.cat, cliqueu aquí)

Ja hi ha nova direcció del Partit Demòcrata Català (mentre així se’n pugui dir), però val a dir que de la campanya de les dues candidatures que hi aspiraven n’hem tingut poca notícia fins divendres mateix, quan començaven les votacions.

La raó, per alguns, la «nefasta gestió» que Francesc Homs hauria fet a Madrid dels vots del grup de Convergència per triar els membres de la mesa del Congrés dels Diputats.

La raó, per uns quants altres, una molt més de fons, i on Homs no apareixeria com a causa, sinó com a conseqüència. ¿El resum d’aquesta segona opció? La dificultat de voler començar una nova etapa que sembli una nova era, amb un paper pel mig dels qui han protagonitzat l’etapa anterior.

L’eclipsi d’allò de bo que pugui arribar amb una nova etapa s’albira el primer i gran repte a superar. S’ha vist clar en l’elecció mateixa de la seva direcció.

«És evident que les declaracions de Marc Castells (alcalde d’Igualada i membre de l’equip renovador de Marta Pascal) no van ser un accident». Així de clar es mostra un dels homes de la nova coordinadora general. Castells, després que Homs fracassés en tots els seus intents davant els mitjans per mirar de justificar o dissimular el vot dels seus diputats a Madrid, va dir davant els micròfons de Catalunya Ràdio que no es pot tractar la gent d’imbècil. Textualment.

I és que, de fet, més enllà que aquest nou capítol hagi significat per a la nova direcció que a partir d’ara «s’ha acabat que Homs prengui decisions sol», allò que més posen en valor és que toca «parlar clar» i un comandament ferm de Marta Pascal que doti de coherència allò que volen que sigui el nou PDC.

¿Com es pot fer això, ja no amb Homs a Madrid, que tant ha manat i significat durant anys a partit i Govern, sinó amb el mateix Artur Mas presidint i (en molt menor mesura) amb Neus Munté de vicepresidenta? Serà difícil evitar la interferència, però segurament les ulleres de protecció contra aquest eclipsi de sol que tan ràpidament pot cremar la mirada fresca del «nou» partit haurà de ser una direcció que dirigeixi. I aquesta tasca executiva, al PDC, recau en l’equip de 12 membres de la direcció que ja lidera Marta Pascal.

No repeteixen partida. Tots són nous. Es volen desvinculats totalment de «vicis i no vicis» de l’etapa anterior, assumint-ne bàsicament les qüestions administratives que se’n puguin derivar. ¿Però això, de veritat, com es fa? Per començar, mirant de cara allò que els pot eclipsar. Aquesta, paradoxalment, és en aquest cas la millor protecció si és que volen evitar lesions irreversibles.

(Per llegir l’article a EL PERIÓDICO, cliqueu aquí)

Un dubte raonable de fàcil resposta podria ser interrogar-se sobre si d’una designació digital per part d’un líder sortint es pot forjar un lideratge fort, amb recorregut i opcions d’èxit. La resposta és sí. I si no ho veuen clar, atenguin només a dos exemples: Mariano Rajoy i Artur Mas. Potser no tenen tots aquests atributs que acabo d’apuntar. Per a molts no, per a molts altres sí, però en tot cas és evident que malgrat ser designats i tutelats en un principi pel seu antecessor, han manat durant anys en els seus respectius partits. I manar, en algun cas, sobretot en el de Mas, ha anat força annex al concepte de liderar. Però aquest origen de lideratge cada vegada ho té més complicat per quallar, i d’aquí l’èxit de l’operació Marta Pascal.

Ho ha fet a la seva manera, com cantava Frank Sinatra, i el seu ascens ha agafat per sopresa el més pintat. No a ella, que fa temps que es prepara, no només acadèmicament i políticament, sinó sabent de la importància que té en política el com, i treballant-hi, i recorrent al bon i discret consell de bons coneixedors, entre bambolines, de l’estratègia i de la comunicació de la política. Pascal és jove, però ha sabut recórrer a veterans del ram. Va saber aprofitar el seu pas per Ensenyament en temps d’Irene Rigau, i no només ho dic per la defensa que d’ella en fa l’exconsellera. Igual com David Bonvehí, «un cervell ordinador», ha tingut com una mena de pare polític en Jordi Turull, a qui ara ha descavalcat de l’opció de liderar el nou PDC, amb la mateixa feina sistemàtica, pulcra i de formigueta que el portaveu parlamentari del grup de Junts Pel Sí li ha ensenyat a practicar durant anys.

El més que previsible tàndem guanyador en la tria de direcció que es farà al PDC en una setmana ha sabut tirar d’equip renovador, però sobretot, que és allò que importa a l’hora d’aspirar a liderar en els temps que corrent, ho ha fet a la seva manera. Passant dels pares. Les pressions que ha rebut aquesta setmana Pascal de totes bandes han estat molt fortes, i ha sabut dir no a gent de molt de pes, a nivell institucional i de partit.

No ha volgut quotes. La nova direcció demòcrata, si la vota la base, serà la que ella ha volgut muntar, no la de Mas ni la de Carles Puigdemont, tot i que està clar que entre ells dos l’actual president hi connecta i hi ha sabut impulsar més gent en sintonia, no només municipalista, sinó també generacional i en la clau de canvi que ell representa. El de Pascal, en aquest sentit, és un triomf també de Puigdemont. Amb ella fent a la seva manera al partit, ell tindrà l’opció de poder prémer l’accelerador per fer-ho encara més al Govern.

(Per llegir l’article a EL PERIÓDICO, cliqueu aquí)