Va dir ahir Pere Aragonès que per “primera vegada en molts anys no hi ha les mateixes cares al capdavant del Govern de Catalunya”. Tenint present que ERC va accedir al govern Maragall el 2003, va repetir amb Montilla el 2006 fins al 2010 i va tornar-hi el 2016 amb Puigdemont i el 2018 amb Torra, potser el president hauria pogut singularitzar en ell, en la seva cara al capdavant del Govern, com la gran novetat que volia destacar.

I si Maragall va ser el president de l’Estatut, Montilla el de la sentència de l’Estatut, Mas el del 9-N, Puigdemont el de l’1-O i Torra el de la pancarta, Aragonès ja vam veure ahir que bé podria ser el de la taula, de moment de diàleg i ja veurem si de negociació.

Però fer de la taula el gran bé a defensar, quan només hauria de ser una eina, no una bandera, genera les desconfiances que ell mateix va admetre ahir al Parlament. No ho tindrà fàcil. Com cap dels seus més recents predecessors. Cap novetat.

(Píndola d’opinió per a El Món a RAC1)

UMP (Unió per a un Moviment Popular) ja no existeix a França. ¿Ha mort? No, perquè aquesta formació, que en el seu dia va néixer de la fusió de diferents partits com aquell RPR que tampoc ja no existeix i que també va ser força de govern, ara es diu Les Républicains. Aquesta nova plataforma electoral, que neix sense sigles i en plural (com ho fa la moda, aquí allà) és el partit de Nicolas Sarkozy i d’Alain Juppé, com abans l’era la UMP, i com abans d’aquest l’era l’RPR de Jacques Chirac. ¿Ha mort el gaullisme? ¿Ha mort l’espai polític del centre-dreta a França? No, ha canviat de pell. A la darwiniana, ha sabut adaptar-se al medi, com ho fan la majoria de partits arreu, quan cal amb canvi de nomenclatura inclòs, com ara ho fa Convergència.

La mala notícia és això que està passant, per als apòstols de la desaparició de Convergència, que ja li cantaves les absoltes als anys 80 del segle passat, quan va caure la UCD d’Adolfo Suárez, amb qui comparaven l’invent de Jordi Pujol, Miquel Roca, Ramon Trias Fargas i altres. La mala notícia, per als qui sempre han trobat incòmode i sobrera l’existència d’aquest espai que com pocs ha ajudat a diferenciar i a singularitzar el mapa polític català, és que Convergència no va desaparèixer llavors, tampoc quan va perdre la majoria absoluta, tampoc quan va perdre el poder, tampoc amb la defenestració de Pujol ni ara amb el pas al costat d’Artur Mas. Perquè com ens deien a escola, a classe de Naturals, res no es crea ni es destrueix, únicament es transforma. I a Convergència són mestres en això del «transformisme».

La crisi del comunisme o de la socialdemocràcia ha afectat i afecta diferents partits que s’hi ubiquen, i això acostuma a passar amb totes les ideologies. Quan està a l’alça, bona salut. Quan decau, decadència. Però en això Convergència sempre ha estat una rara avis. L’és en tots els sentits, no només en l’ideològic, on és difícil de classificar. I potser d’aquí bona part de la seva connexió amb una part substantiva d’un país que també té el seu punt important de dificultat de classificar. Molts no s’expliquen com, tants segles després, Catalunya segueix existint i reivindicant-se. A molts els fa nosa. Però allà que aguanta.

Pasqual Maragall va dir al seu dia que el PSC era el partit que més s’assemblava a Catalunya. Aquell PSC ja no existeix ni ell en forma part. En canvi, Convergència (o com es digui) segueix disputant aquesta lliga que afortunadament mai ningú no guanyarà en solitari.

(Per llegir l’article a EL PERIÓDICO, cliqueu aquí)

El president Pasqual Maragall, passat el seu mandat, va arribar a confessar en petit comitè quina era la seva tàctica durant el seu govern tripartit per tenir entretinguts els seus socis d’Esquerra i així mirar d’evitar que li provoquessin “focs”: “Donar-los molta feina”. Tenir-los ocupats, vaja. Aquesta era la idea. Un procedir que Maragall va abraçar potser massa tard (i val a dir que de forma poc efectiva) quan ja el seu govern havia estat rebatejat per propis i estranys com un “Dragon Kahn”. Les peces que conformaven el Govern (no només a causa d’ERC) no acabaven d’encaixar i, com passa habitualment, els seus integrants es limitaven a carregar les culpes en la comunicació.

Matar el missatger és en aquest sentit un clàssic polític, molt especialment destinat a voler amagar problemes més de fons, de gestió política. “No ens hem sabut explicar bé”, “els mitjans han generat molt de soroll” i mil i una excuses de mal pagador més, són allò típic que un portaveu acaba havent de dir en sala de premsa o a peu de micro, quan ja és massa tard i el mal ja està fet.

Amb el tripartit, el problema de fons era que aquesta denominació va quallar per damunt de la de “govern d’entesa” o altres provatures que van intentar vendre els estrategs de comunicació de l’Executiu. ¿Per què? Perquè l’entesa no s’hi intuïa, i en canvi sí un engendre composat per tres formacions polítiques que sovint es veia que anava cadascuna per la seva banda. Aquest és un repte que el govern del president Carles Puigdemont amb Esquerra haurà de conjurar des del minut u, perquè alguna pista de fins a quin punt poden caure en repetir errors del passat ja l’han donat aquesta setmana.

Serà un dels reptes, entre d’altres, del Secretari de Comunicació, Miquel Martin Gamisans, i del director general de Comunicació, Jaume Clotet. En el govern d’Artur Mas, amb Josep Martí Blanch i Jordi Cuminal (en els càrrecs respectius), la de mantenir la coherència de discurs entre departaments va ser una obsessió, i així cada dimarts, quan els consellers es reunien a Palau, els seus directors de comunicació (tots) ho feien també per coordinar-se, uns pocs metres enllà. Aquesta setmana, dimarts, els directors de comunicació d’Esquerra ja van ser cridats a reunir-se a Calàbria, a la seu d’ERC. I aquesta segurament no és la idea. O no només, com a mínim, si el que es vol és que els debats mediàtics, en conjunt, no arrosseguin l’agenda del govern, sinó al revés. Fàcil, per sort, un Executiu no ho té mai, en aquest sentit. Però si ni tan sols ho intenta, gran error de partida.

(Per llegir l’article a EL PERIÓDICO, cliqueu aquí)