Aquesta setmana hem tornat a tenir un exemple del dolç encant (electoral) que la maduresa (avançada) té els últims temps per als joves votants. Sobretot, si el lideratge polític de referència respira un aire contestatari i outsider. Va passar amb Bernie Sanders (75 anys) en la carrera per la nominació demòcrata per a la campanya presidencial nord-americana. Va passar amb Manuela Carmena (73), quan fa dos anys va ser elegida alcaldessa de Madrid. I ara s’ha repetit al Regne Unit amb un laborista Jeremy Corbyn (68) a qui han impulsat molt els joves.

Inspiren una generació mil·lennista, de la qual formen part individus altament dependents d’una tecnologia en què confien per al seu èxit present i futur. Són així i ho demostren amb el seu domini de les xarxes socials, però a la vegada creuen en el poder de l’acció directa per combatre aspectes com el canvi climàtic o la injustícia social. I amb les seves habilitats en el primer front (internet) ajuden a impulsar els líders polítics que es presenten com una amenaça per al sistema o l’establert a nivell local, nacional o internacional. Per aquest motiu aspirants com Corbyn son atractius per a aquest públic, que els reconeix la dedicació d’una vida a la defensa d’uns valors i unes banderes que sovint els han discutit fins i tot els seus. El líder laborista va votar més de 500 vegades a Westminster contra les directrius del seu partit, quan manaven els Tony Blair, Gordon Brown i altres defensors de la tercera via.

La seva llarga trajectòria l’ha portat a defensar banderes contracorrent, com el no a la guerra de l’Iraq i a les armes nuclears, o el sí a la nacionalització dels ferrocarrils. Coses concretes. I això, per tant, amb credibilitat, ha sigut atractiu per a uns joves desenganyats amb el màrqueting.

Experiència. Fortes conviccions (no pendulars). Claredat. Esperit rebel. És el cas de Sanders contra Clinton. El de Carmena contradient el mateix Iglesias. I el de Corbyn davant els que l’han pretès sepultar des que va assumir el timó al Labour.

(Per llegir l’article a EL PERIÓDICO, cliqueu aquí)

Una de (comunicació) política ficció. ¿Com vendre el referèndum per la independència a Espanya? ¿Com fer una campanya guanyadora per a aquesta causa, tal com marquen els cànons, en positiu? Amb una declaració d’amor, no de guerra. I això ¿com es podria fer amb unes mínimes garanties d’èxit? Per la via emocional, que és com se’ns apel·la millor a la raó. Amb molt internet, i especialment tirant de Facebook, que és la xarxa on més internautes hi ha, i més diversos, perquè aquest entorn ens ajudi a segmentar públics. Amb humor, a l’estil de les campanyes publicitàries d’Ikea, com aquella recent del ‘Digues-l’hi cantant’, on els millors amics, al no atrevir-se a dir als seus col·legues que el seu pis no valia res, optaven per deixar-ho anar a l’estil ‘La La Land’. I tot això, és clar, sense polítics pel mig.

Una campanya, per arribar al màxim nombre de persones possible, necessita existir, tenir notorietat, que se’n parli. D’entrada, una campanya a Espanya per al referèndum per la independència de Catalunya, si es planteja en clau d’humor, de gest de complicitat i de distensió, ja seria viral en si mateixa. Impactaria, a favor i en contra, però a la vegada trencaria tòpics i prejudicis. L’humor sempre desarma, desafia més que l’exabrupte. Com aquell Oriol Junqueras que, abans de ser vicepresident de la Generalitat, es va plantar al ‘Salvados’ de Jordi Évole, com si fos un membre adoptat d’una família andalusa que fins llavors semblava no entendre en absolut què significava això de ser independentista. Però allò era (des del prisma dels seus assessors) part d’una campanya de projecció d’un lideratge en particular, dins d’un conjunt d’accions ben pensades i diverses. Una campanya per divulgar el referèndum per la independència de Catalunya també requeriria accions molt diferents, entre elles una fase inicial d’impacte que trenqués esquemes, per exemple recorrent a l’humor i amb un punt d’autoparòdia, però sense polítics pel mig. Ells ja han protagonitzat massa tram del relat i sobre les seves ales pesa massa el plom del prejudici.

«¿Per què a un amic ens atrevim a dir-li qualsevol cosa, menys quan es tracta de casa seva? Si et costa, canta-l’hi». Així comença aquell anunci de la famosa multinacional de mobles. I s’acaba amb un entranyable ‘La teva llar, el teu nou millor amic’. ¿S’imaginen ciutadans anònims catalans cantant totes les ficades de pota que els han separat d’Espanya, i acabant els miniclips amb un eslògan de l’estil ‘La teva veïna (Catalunya), la teva nova millor amiga?’ Un dir que es va a votar per decidir si es vol seguir així o no, però sense acritud, amb promesa d’amor fratern i versionant allò que Jeanette també va dir cantant: «Porque el mundo [Espanya en aquest cas] me ha hecho así».

No fan falta grans caravanes d’autobusos, ni grans mítings que puguin quedar mig buits. Avui dia, a través de les xarxes socials es poden viralitzar missatges i campanyes que arribin a gairebé tothom. Per exemple, a través del WhatsApp que tenim tots i des d’on els grups d’amics, familiars o pares del col·le s’envien diàriament mems, vídeos i ocurrències diverses que arriben de punta a punta del país, per no dir del planeta. Per exemple, a través d’un Twitter on es troben els més actius, els més polititzats, els més trols i molts joves, periodistes i polítics. Per exemple, a través d’un Facebook on es troba el gruix d’això que Mariano Rajoy descriu sovint com «la gent normal», molts dels que més passen de la política, les nostres mares i pares, i bona part del públic que via segmentació va ajudar molt a guanyar les últimes eleccions espanyoles al PP, amb ajuda d’assessors americans de l’equip de Jim Messina. Això últim és especialment possible i efectiu perquè el senyor Facebook, pagant-li, ens permet dirigir missatges en vena a públics que hàgim identificat prèviament com a objectius de la nostra comunicació, ja sigui perquè els hem classificat com a indecisos, com a basculants o com a decantadors de la balança segons el lloc o el segment de població.

Carles Puigdemont, al Parlament, va dir en els seus primers passos com a president allò de «gracias, Tribunal Constitucional, contigo empezó todo». Imitava Gerard Piquéi el seu famós «gracias, Kevin Roldán, contigo empezó todo». I aquella frase del president va sortir a tots els mitjans. I tots la vam entendre al segon. I va dibuixar un somriure fins i tot en els menys afins a l’autor de la frase homenatge. Ho va dir Milan Kundera: som l’homo sentimentalis. Se’ns apel·la a la raó a través de l’emoció. Com les cançons, com l’humor. Digue-m’ho cantant, això que aneu a votar. Segurament no passarà. Però hauria sigut divertit.

(Per llegir l’article a EL PERIÓDICO, cliqueu aquí)

Joventut i modernitat. Kennedy va ser el president més jove que s’havia elegit als Estats Units i el primer nascut al segle XX. I ho respirava, ho projectava i ho va impulsar a través d’un mitjà emergent, la televisió, on va saber treure partit de la seva imatge atractiva, fresca, confortable i curosa per imposar-se a un Richard Nixon que, pel que fa a imatge, generava un clar sex-reppeal. JFK era, sobretot en això, el pol oposat. I encara avui l’imiten.

En la pel·lícula ‘Nixon’, d’Oliver Stone, un magnífic Anthony Hopkins ficat en la pell del president del cas Watergate, deambula en un moment donat per la Casa Blanca, de nit i atribolat per un escàndol d’escoltes il·legals que ja veu que li costarà el càrrec. Es deté davant el retrat presidencial de John Fitzgerald Kennedy, aquell en què el demòcrata es plega de braços i es mira els peus. Nixon sembla que li estigui parlant com si el tingués realment al davant, i diu: «Quan la gent et veia a tu, veia el que volia ser. Quan em veu a mi, veu el que és». El que segueix no ho diu però és obvi que la segona frase acabava el·lípticament amb un «i no li agrada». Perquè el lideratge polític també té un component aspiracional important, d’acceptació d’una autoritat i d’uns atributs que reconeixem (o volem fer-ho) molt especialment per la vista. D’aquí que, en imitació a Kennedy, molts líders, també en l’actualitat, cuidin tant el factor imatge, replicant bastant un model que JFK va elevar a la categoria de look mític i de referència.

IMPECABLE TOT I QUE INFORMAL

El francès Emmanuel Macron, el canadenc Justin Trudeau o l’espanyol Albert Rivera són (o busquen ser) això. Barack Obamaho va ser claríssimament, sempre impecable, fins i tot quan anava informal, amb un tall de cabells clarament identificable, amb uns vestits elegants a mida i amb unes combinacions de color en la seva vestimenta que queden bé en pantalla. Com en el mític debat que JFK va guanyar a Nixon, amb uns tons blaus a vestit, corbata i camisa, que amb el blanc i negre de la pantalla arribaven més harmònicament a l’espectador. Molt més, sens dubte, que el gris i blanc del seu adversari, que en part enlluernava i en part es confonia amb el fons del plató.

Aristòtil situava tres potes a la base de la retòrica: ethos, pathos i logos. I ja identificava l’ethos (el caràcter de qui comunica) com un factor tan important per persuadir com ho són el propi missatge i les característiques del públic receptor. Per això avui dia, en una societat hipermediàtica, rendida a la imatge, l’èmfasi és en el candidat com a principal factor de decisió del votant. I de fet, en gran mesura a partir de l’era Kennedy, la política es converteix més en l’art de comunicar el missatge directament del candidat al votant, sense el filtre de l’organització del partit. Així ho va deixar dit Joe Napolitan, un dels consultors i assessors polítics de referència durant dècades als EUA. «El candidat és el missatge», resumeixen avui els spin doctorsnord-americans. I la resta ho replica.

És aquella figura del «gendre perfecte» que Macron, Trudeau o Rivera busquen replicar, amb més o menys èxit, amb més o menys veritat. I és que la baixa lleialtat partidista fa anys que porta la gent a decidir el seu vot, en bona part, en funció del candidat. I els partits s’adapten a això, perquè els és més fàcil comunicar informació a través de la projecció de personalitats que a través d’idees complexes. I sí, evidentment, una imatge que pot ser elaborada estratègicament.

Macron i el seu vestit blau fosc, amb camisa blau clar a conjunt amb els seus ulls. Trudeau i el seu look fresc però de vestit la major part del temps. Rivera i les seves corbates estretes amb vestit de tall modern (per cert, amb un punt molt dels 50-60 del segle passat). El líder de Ciutadans fins i tot s’ha fet fotos que imiten el mític (i singular) retrat presidencial del nord-americà. La foto, sempre tan important. Com ho va ser per construir el mite de Camelot kennedià. Com ho va ser en l’etapa d’Obama a la Casa Blanca, amb el fotògraf Pete Souza allà buscant replicar estampes que respiressin aquell glamur.

(Per llegir l’article a EL PERIÓDICO, cliqueu aquí)

Aquest dimecres, al programa Divendres de TV3, amb l’Helena García Melero com a conductora, he analitzat els canvis de look i els motius dels polítics per fer-ho junt Cristina Salvador, consultora en comunicació. Aquí ens podeu veure en acció.

(Per llegir l’article a EL PERIÓDICO, cliqueu aquí)

Es busca animal polític. I és que després del president flanby (un malnom que al·ludeix a un flam per la seva consistència tova), François Hollande, estava escrit que l’electorat francès optaria per un lideratge polític fort, marcat, carismàtic, que despertés passions. És el que són, cada un en el seu espai i al seu estil, Emmanuel Macron i Marine Le Pen. Ella, a més, amb la seva habitual contundència i capacitat de clavar titulars, va deixar sentenciat en el debat cara a cara amb Macron: «França tindrà una presidenta dona: o jo o Angela Merkel». O ella (França) o que segueixi manant Merkel i les seves polítiques econòmiques. Però ella no és l’única que ha controlat els titulars i les tècniques de màrqueting a l’última en aquesta campanya de les presidencials franceses.

Macron, en el mateix debat, va recriminar a Le Pen projectar una França de la queixa, derrotada i a qui tot la molesta. Ell, en canvi, va advocar pel que ha volgut personificar: la França del ‘Yes, we can’ i del ‘We can change the world’ que defensava el candidat Barack Obama en la seva mítica campanya del 2008. Macron no ha pronunciat aquestes frases eslògan específiques, però la seva campanya ho ha respirat. Força (elevant la veu en els seus mítings fins al crit). Optimisme (evitant la queixa i proposant canvis contundents). Joventut, la seva, que amb 39 anys podria ser el president francès més jove de la història. I tot això amb un estil de campanya a l’americana que deixava en innecessari l’intent d’alguns ocurrents que fa unes setmanes proposaven (via cartells a les parets de diferents ciutats) que Obama es plantés com a candidat en aquesta carrera presidencial.

Però la seva campanya, per als francesos que guarden el record d’aquell mític president socialista, «ha respirat molt François Mitterrand». L’escenografia dels actes de Macron respirava la grandeur presidencial que alguns han posat en dubte que tingui per raó d’edat o d’experiència. I ell, no obstant, s’ha recolzat en aquests elements. Amb força. Amb punch. Amb ambició i fam de poder, dos factors clau per al president que ha de succeir a l’Elisi l’anodí François Hollande.

El candidat socialista, Benoît Hamon, acusava massa aquest defecte, perquè era un candidat molt pla que a més en els debats televisius inicials va arribar a un pacte de no agressió amb l’esquerrà Jean-Luc Mélenchon. Decisió comunicativa per a un Hamon que es va difuminar, i que en canvi va projectar Mélenchon com l’alternativa clara i contundent (força) d’esquerres a Macron i Le Pen. A més ho va saber impulsar mediàticament amb cops d’efecte com els seus mítings simultanis en diferents ciutats, gràcies a hologrames. L’indi Narendra Modri ja va practicar la multipresència via holograma en la campanya de les eleccions generals índies de l’any 2014, i li va anar bé. Mélenchon va ser el candidat revelació de la primera volta.

I el candidat estrellat (el socialista Hamon a part, perquè ja es presumia) ha sigut François Fillon, d’Els Republicans. Si hagués passat a la segona volta, s’hauria erigit molt segurament en vencedor, però no ha pogut ser, per poc, sobretot si tenim en compte que la seva campanya ha sigut pura comunicació de crisi a partir que va esclatar un presumpte cas de tràfic d’influències i d’enxufisme, amb la seva dona i fills pel mig. Va muntar un gran míting sota la pluja i el vent (contra els elements), on va intentar capitalitzar la iniciativa judicial en clau d’atac, per victimitzar-se i projectar-se en clau de blanc dels atacs de forces fosques que no el volien al poder. Però no va quallar. Li va faltar ganxo per convèncer suficientment una part significativa de l’electorat.

El seu lideratge, sens dubte, no era el del seu predecessor Nicolas Sarkozy, i ja ni de lluny el de l’històric Mitterrand. Ells sí que haurien sabut treure petroli de l’atac. Igual que una Marine Le Pen que s’ha erigit en una fusió (també en el seu logo i imatge de campanya) d’aquell Partit Socialista (PS) del qual ha heretat molts votants i de la dreta clàssica que en part també la votarà. Una rosa és el seu símbol, però blava. O ells o nosaltres. Merkel o França. Immigrants o autòctons. El populisme de sempre però amb la seva cara amable. I molts ho compraran.

(Per llegir l’article a EL PERIÓDICO, cliqueu aquí)

Al mateix New York Times s’ha plantejat la hipòtesi que polítiques de dretes com Kellyanne Conway, assessora de Donald Trump,podrien rebre més crítiques masclistes que les seves homòlogues d’esquerres. La republicana Sarah Palin, al seu dia, afirmava una cosa semblant quan estava a l’ull de l’huracà com a candidata a la vicepresidència dels EUA. I aquesta no és només una opinió d’ella ni d’un o dos analistes. ¿Podria ser una tendència el fet que dones de dretes que arriben al poder siguin criticades des de l’esquerra i moviments feministes amb arguments masclistes? O diguem-ho d’una altra manera: ¿podria ser que les critiquessin amb arguments que si els rebés com a atac una dona d’esquerres serien descrits com a masclistes? Potser sí, per allò dels estereotips i de com al trencar-los es trenquen també certes inèrcies.

Dirigents com Margaret Thatcher o Angela Merkel han seguit un patró molt masculinitzat. No només estèticament, amb els seus vestits jaqueta i talls clàssics, sinó també amb la seva contenció en el gest i amb un punt de duresa afegit que ha portat a anomenar-les dama de ferro i dama de gel, respectivament. Van seguir, a l’impulsar la seva carrera, un prototip de dones-home que les protagonistes de la nova dreta trenquen. I ho fan no només estèticament, sinó també pel que fa referència al seu comportament i manifestacions, que marquen distàncies amb l’estereotip d’aquestes dones gèlides governant. I això es critica, sovint amb molt més èmfasi amb què es critica dones d’esquerres. Per allò de trencar esquemes, el que és políticament correcte o el que està establert.

Així, les crítiques en premsa o en xarxes socials contra polítiques com la primera ministra britànica, Theresa May, se centren molt sovint en la seva actitud i en la seva estètica. No sabem què hauria passat si hagués sigut un home qui hagués hagut de pilotar el brexit, però a ella l’han qualificat reiteradament de feble i dubitativa. La van rebatejar com a Theresa Maybe (potser, en anglès). I la critiquen per frívola perquè somriu molt més que la seva teòrica referent, Margaret Thatcher, i perquè vesteix en excés «acolorida i extravagant». ¿A una dona d’esquerres l’haurien criticat per això? I, si hagués sigut així, ¿hauríem trigat a titllar-ho de masclisme?

¿Podria passar que les mandatàries de la nova dreta crispin més quan no responen a l’estereotip imposat per la tradició? De fet, al seu dia, va caure molt simpàtica una estampa del president Obama amb la seva llavors consellera, Valerie Jarrett, xerrant animadament i asseguts en unes escales en posició molt informal. La imatge de Conway asseguda de genolls al sofà del Despatx Oval ha donat la volta al món, massacrada a crítiques. ¿Potser perquè aquesta informalitat i desimboltura s’atribueix més a les dones d’esquerres que a les de dretes? ¿Potser perquè les dones de dretes, que per les seves formes no ho semblen, crispen més (i precisament per això últim)?

(Per llegir l’article a EL PERIÓDICO, cliqueu aquí)

¿El que va fer Ciutadans i va entronitzar de nou Albert Rivera el mes passat van ser unes eleccions primàries? Sí, a l’espanyola. Molt en la línia d’una de les grans tendències que més han marcat els processos de primàries en els partits espanyols: competició amb un únic candidat amb opcions de guanyar, amb dos aspirants alternatius gairebé desconeguts per la pròpia militància, i amb molt poc temps per a una campanya gairebé inexistent que provoca una baixa participació. ¿Això és el que està passant al PSOE? No. I per això hi ha opció de sorpresa. De totes maneres, aquesta possibilitat aniria molt en la línia del que s’està veient (i que no està donant el millor dels resultats) en molts partits socialdemòcrates del nostre entorn.

“A un secretari general elegit per la militància només el pot treure la militància”. Aquesta frase la projecta la candidatura d’un Patxi López que, paradoxalment o no, segueix al seu lloc sense haver dimitit després que precisament impulsessin el contrari els seus companys del comitè federal, encapçalats a l’ombra per una Susana Díaz que acaba de confirmar que serà candidata a les eleccions primàries del juny per elegir nou líder socialista. En contraposició, la víctima d’allò, Pedro Sánchez, s’erigeix com la possible sorpresa després que, una vegada més, tothom el donés per mort després de la seva decapitació política fa gairebé mig any.

Sánchez pot encarnar un dels valors afegits clàssics d’unes primàries: el candidat antiaparell, aquell que fa sentir a les bases que són elles i no “els de dalt” les que tenen el poder. Si a això s’hi suma que últimament en els partits socialdemòcrates acostuma a imposar-se el candidat en primàries més a l’esquerra, hem d’assumir que Pedro Sánchez té opcions reals de guanyar. També és veritat que quan això passa, fruit que aquí vota sobretot una militància molt ideologitzada i decantada més que l’electorat en general, s’acaben perdent les eleccions. Es guanyen les primàries però el candidat elegit perd els comicis en competició amb altres partits.

PRIMÀRIES POC OBERTES

A Espanya, les primàries encara estan poc obertes més enllà de la militància estricta. En proporció, a l’hora de la veritat, aquest tipus d’elecció compta amb poca participació de no militants, sobretot en comparació amb el que passa en països com la veïna França. Així, el retrat que ofereixen de l’electorat potencial és poc ajustat i no acostuma a impulsar a la victòria en unes eleccions en lluita amb altres partits.

A això Susana Díaz hi vol contraposar el concepte “guanyar”. Una militància socialista que fa temps que passa pel desert de l’oposició, i que veu negra la seva perspectiva de triomf, també vol assaborir alegria. I aquí un candidat que declara textualment que li agrada guanyar, com ho va fer Díaz, també pot generar una expectativa de victòria que acostuma a ser un altre dels factors clau que decanten unes primàries. Sempre parteix amb un plus el candidat que s’intueix amb més perspectiva d’imposar-se als adversaris externs, i això es pot prioritzar a la ideologia.

La presidenta andalusa, de fet, segons les enquestes, és més ben valorada pels votants del PP i de Ciutadans que pels del PSOE. Així podria disputar més vots a aquests adversaris en unes eleccions generals, però abans l’han de votar els seus. Veurem en pocs mesos de què té més ganes la militància socialista en els pròxims temps. Si de més esquerra o més guanyar.

(Per llegir l’article a EL PERIÓDICO, cliqueu aquí)

Quan el mes de gener passat, acabat d’ estrenar en el càrrec, Donald Trump va rebre a la Casa Blanca la primera ministra britànica, Theresa May, el missatge del president nord-americà al planeta va ser clar: «La Gran Bretanya és el meu gran aliat al món». Missatge intern que li va transmetre May al baixar de l’avió: «Al 10 de Downing Street ara hi manen les dones». Ella i les seves principals estrategues i assessores en comunicació.

L’estampa va ser captada per algun diari (pocs) i tenia a l’escalinata de l’avió la principal referència. Primer en va baixar la líder, i just uns passos al darrere, per aquest ordre, Fiona Hill (cap de gabinet), Lizzie Loudon (cap de premsa) i Katie Perrior (directora de comunicació, dircom). Als EUA i a la Gran Bretanya coneixen els professionals del seu ram com a spin doctors. Especialistes a controlar l’agenda política, la mediàtica i la pública, a través de la imatge, de la relació amb els mitjans i de la construcció d’un relat que, mitjançant fets i paraules, afavoreixi les opcions, la credibilitat i la potència del seu líder de referència.

CERCLE DE CONFIANÇA

Al cercle de confiança més estret de May, això recau principalment en dones, cosa que confirma una regla no escrita que es dona en els últims temps amb cada nova política que accedeix al poder, per molt conservadora que pugui ser en la seva ideologia: com més lideresses, més assessores al cim, allà on es prenen les decisions polítiques més importants i amb més conseqüències.

I aquí May compleix amb una tendència que també ha impulsat la cancellera alemanya, Angela Merkel. De fet, no hauria de ser necessari que una dona arribés a l’escalafó institucional més alt perquè el seu entorn d’assessors comptés també amb dones, però fins ara l’experiència ens diu que així és en la majoria de casos. I així com Merkel té en Beate Baumann (cap de gabinet) la seva mà dreta i en Eva Christiansen (cap de comunicació) la seva mà esquerra, May s’ha envoltat d’un trio de dones que concentren molt de poder al 10 de Downing Street.

‘TOP SPIN DOCTOR’

Katie Perrior és coneguda com la «top spin doctor» de la primera ministra. És la seva cap de comunicació i, com la gran majoria dels de la seva espècie, ni ha passat desapercebuda per a la premsa i la resta de partits britànics, ni ha deixat d’estar perseguida per la polèmica des que va accedir al càrrec. En el seu cas, per un possible conflicte d’interessos. Ara Perrior és la responsable de construir a May un escut de protecció davant els mitjans, però es coneixen des de fa una dècada i ja havia treballat per a ella com a, per exemple, responsable de premsa i de discurs. De fet, asseguren que es va guanyar la confiança de May a la Conferència Tory del 2002, pel discurs conegut com a nasty party (partit antipàtic). Aquí Theresa May reclamava que el Partit Conservador es modernitzés i eixamplés la seva base i la seva perspectiva. I Perrior va seguir amb ella fins que el 2008 va passar a assumir la direcció de l’exitosa campanya de Boris Johnson (ara ministre d’Afers Estrangers) per a l’alcaldia de Londres. Llavors va ser quan la dircom va impulsar la seva pròpia companyia de relacions públiques, iNHouse Communications, que més endavant serien tres: iNHouse PR, iNHouse Connex i Hersay Ltd.

Aquestes han sigut precisament les consultores que li han reportat especials maldecaps en els últims mesos, ja que els laboristes la van acusar d’un possible conflicte d’interessos. Ella va assumir el càrrec al 10 de Downing Street el juliol del 2016, però no va formalitzar la seva renúncia a la direcció i participació en les seves empreses fins al desembre. Finalment sembla haver-se resolt la qüestió al·ludint a una demora administrativa en la petició de baixa que ella hauria cursat quan tocava. Així ha driblat, de moment, un dels riscos de tot dircom que passa per Downing Street: convertir-se, més que en escut, en punta de llança dels atacs de l’oposició al premier.

ESTRATEGA DEL ‘BREXIT’

Lizzie Loudon, secretària de premsa de May, va treballar de consellera especial de Iain Duncan Smith, fugaç líder del partit, quan aquest va exercir de ministre de Treball i Pensions de David Cameron, lloc que va abandonar, segons unes versions com a protesta per les retallades i segons unes altres pel seu euroescepticisme. Potser Loudon va confirmar la segona opció quan va passar a ser contractada com a membre de l’equip de comunicació per a la campanya favorable al brexit. Pels seus assessors també els coneixereu.

Fiona Hill, per la seva part, ja havia treballat amb May en etapes anteriors però va haver de dimitir per lluites internes del partit conservador. «Millor que caigui ella que la seva cap», havien assumit al seu equip després d’unes filtracions que afectaven adversaris interns de May i que venien del seu entorn. Però amb la premier instal·lada al cim, va tornar la seva fidel col·laboradora, que fa tàndem com a responsable de gabinet amb un altre clàssic spin de May: Nick Thimothy. «Tot el que arriba a Theresa abans ha de passar per Fiona i Nick». I pel seu despatx, que connecta, porta amb porta, amb el de May, no gaire lluny del de Katie i Lizzie, totes elles en l’epicentre del poder brit.

(Per llegir l’article a EL PERIÓDICO, cliqueu aquí)