“Expressió de joia?”, pregunta Jordi Sánchez a punt de sortir de Lledoners. “Sí, home, sí, és una victòria, no com si anéssim d’enterro”, contesta Jordi Cuixart. Llavors irromp Oriol Junqueras: “No, no, enterro, enterro, que si no sembla que ens alegrem que hi hagi molts represaliats”. I van sortir la major part d’ells amb cara d’alegria. Per variar, no es posaven d’acord amb el com però sí amb el què.

Tots rere una estelada i la pancarta “Freedom for Catalonia” que Joaquim Forn recordava que ja havia utilitzat quan aprofitant la projecció dels Jocs Olímpics de Barcelona ‘92, ell i altres joves activistes van passejar amb la flama olímpica. Ahir va ser la flama del Canigó, la qui va rebre Bassa, Forcadell, Rull, Turull, Romeva, Sánchez, Junqueras, Cuixart i Forn a la seva sortida de presó, un foc amb simbologia vinculada amb la persistència i la vitalitat de la cultura catalana. Volia Pedro Sánchez un gest de l’independentisme? Segueixen independentistes. Com s’ho faran? Això ja és tota una altra història.

Aquest dimarts van saltar als mitjans dues bufetades que encara ressonen. La d’un un ciutadà a Emmanuel Macron , i la que el secretari general de Junts, Jordi Sánchez, va plantar via carta al president d’Esquerra, Oriol Junqueras .

La memòria col·lectiva, en general força curta, i també certa tendència mediàtica a dedicar sempre als de Carles Puigdemont la presumpció de maldat podrien fer pensar que ahir va començar tot. Però no. I és que la carta de Sánchez responia clarament als atacs que durant setmanes i amb origen a Esquerra atribuïen als ‘juntaires’ voler tutelar Pere Aragonès des de Waterloo.

Ahir Junts deia per via del seu líder empresonat que el president no serà tutelat des del Consell per la República, però que tampoc hauria d’estar-ho des de la direcció de l’Euzkadi Buru Batzar en què semblaria que munta una cúpula d’Esquerra amb ganes, segons diuen, d’imitar un Partit Nacionalista Basc regit per una bicefàlia que ben bé només ells han sabut fer harmònica i practicable a l’Europa Occidental.