Efectivament, com hadit l’alcaldessa Ada Colau aquesta setmana en les jormades del Cercle d’Economia a Sitges, un any després d’haver pres possessió, a Barcelona no s’hi ha instal·lat el caos. Certament, ella és un d’aquells antídots que Pablo Iglesias pot fer servir com a escut contra els atacs de Mariano Rajoy, Albert Rivera i Pedro Sánchez, que han apuntat als «perills» d’un possible govern dels de Podem a l’estil dels de Veneçuela i altres racons on la democràcia, la llei i l’ordre grinyolen. ¿Però això és suficient per salvar el balanç d’un any de gestió?

Colau segueix clavant titulars i imatges com pocs. El colauisme, per aquest flanc, es consolida políticament. Va retirar el bust de Joan Carles I de la sala de plens de l’Ajuntament, amb la qual cosa marcava distàncies, ja d’entrada, davanat l’establishment de sempre. S’ha erigit en una de les més fermes representants institucionals en defensa de l’acollida de refugiats sirians, posant l’accent en el seu perfil més social. Ha voltat per capitals de referència, com París o Nova York, amb fotografies i intervencions que la catapulten en projecció política (més enllà de Barcelona ciutat). Es va posicionar claríssimament en contra de la querella contra el president Artur Mas pel 9-N i segueix defensant el referèndum per a Catalunya, recollint el testimoni que el PSC ha abandonat pel que fa al catalanisme de base àmplia i no independentista que vol dominar el flanc progressista i metropolità. I, en aquesta línia, i en la de la defensa més elemental de drets com la llibertat d’expressió en democràcia, va sumar-se al posicionament del president Carles Puigdemont de no anar a la final de la Copa del Rei si no podien entrar-hi les banderes estelades.

Se n’han fet uns quants llibres, i ara fins i tot una pel·lícula que ja és als cinemes. Té nerviosa molta gent que mana molt a Esquerra, perquè els barra el pas a un segment de l’electorat on aspiraven a arribar després de la davallada d’un PSC que no pot amb ella però que s’hi ha acabat sumant a Barcelona per pur esperit de supervivència. Però davant la primera crisi greu d’ordre públic (i més enllà) a la capital catalana, enmig de tanta llum i alegria de mandat, el colauisme ha projectat certes ombres. Mínim, pel que fa a gestió.

«No tinc un coneixement directe dels fets», va dir Colau quan descrivia moments de conflicte, després de tres nits d’aldarulls a la ciutat on ella governa. ¿Incapacitat? ¿Desídia? ¿Inexperiència? I va donar suport als Mossos alhora que els demanava «proporcionalitat», com venint a dir que potser no n’hi havia hagut.

No és la CUP, evidentment, però tampoc no pot amagar (i segurament, múrria, no ho vol) l’activista que va ser i que la va catapultar a l’alcaldia.

(Per llegir l’article a EL PERIÓDICO, cliqueu aquí)