Aquest dilluns, a Els Spin Doctors de Catalunya Ràdio, hem fet programa sobre “L’alter ego del líder a la xarxa“. Els community managers dels polítics acostumen a quedar a l’ombra, però quan el líder els reivindica en públic… Això com canvia la seva rutina, si és que ho fa? Davant de patinades a la xarxa en veu del polític, com cal reaccionar? Fins a quin punt l’alter ego del polític a les xarxes s’ha de mimetitzar o acaba fent-ho?  Això i més ho hem respost amb Xavier Tomàs, politicòleg, que va ser director de Comunicació Digital de l’alcalde Xavier Trias, i que en l’actualitat és assessor del conseller d’Interior, Jordi Jané. Aquí us deixo aquests minuts de ràdio online. Gaudiu-ne!

I també del Per saber-ne més d’en Canosa.

També de la recomanació 2.0 a Política Aplicada de na Núria Escalona.

També del viatge a la història de Catalunya via compol, amb El més petit de tots.

I també, per reblar, el vers pervers del nostre col·laborador més líric.

I també del Per saber-ne més d’en Canosa.

També de la recomanació 2.0 Política Aplicada de na Núria Escalona.

També del viatge a la història de Catalunya via compol, amb El més petit de tots.

I també, per reblar, el vers pervers del nostre col·laborador més líric.

Aquest dilluns, a Els Spin Doctors de Catalunya Ràdio, vam parlar de política i Internet. De comunicació política i xarxes socials. Facebook, Twitter, Instagram, Linkedin… Cal ser a totes? Quines sumen què? I tantes altres preguntes que ens van contestar abastament Xavier Peytibi i Frederic Guerrero. Aquí us deixo aquests minuts de ràdio online. Gaudiu-ne!

I també del Per saber-ne més d’en Canosa.

També de la recomanació 2.0 Política Aplicada de na Núria Escalona.

També del viatge a la història de Catalunya via compol, amb El més petit de tots.

I també, per reblar, del vers pervers del nostre col·laborador més líric.

Alertíssima perquè aquesta setmana hem fet anys. Divendres, dia 7 de febrer de 2014, va fer 7 anys clavats des que un servidor va obrir un blog de nom La Cortina de Fum. Va ser el dimecres 7 de febrer de 2007, i els protagonistes del primer post de benvinguda van ser Ségolène Royal, Walter Lippmann i Second Life. L’espai virtual ja va passar quant a boom… En Lippmann mai no passarà perquè és una referència i un clàssic, i na Ségolène fa pocs dies tornava a ser notícia, en aquest cas no com a presidenciable, sinó com a ex d’un president François Hollande que efectivament ha vist sa vida privada exposada (i de quina manera!), en un procés d’hiperexposició i d’hipervisibilitat de la vida del comú dels mortals (més en el cas dels famosos) que 7 anys després no s’atura i va a més.

Curiositat: Aquell primer post es titula oficialment “Aquí va un nou blog!“… però si en mireu la URL veureu que un servidor, en un primer moment, va pensar titular-lo “La política i el món virtual”. Entranyable.

Bé, i el cas és que aquí a can web d’un servidor seguim mirant de millorar!

De fet, aprofitant l’efemèride, us duc notícies fresques sobre la web (remuntada i repensada per una especialista del ram que us recomano: na Núria Escalona). Algunes novetats potser ja les heu detectat i d’altres potser us han passat més desapercebudes. Però en resum: l’evolució digital no s’atura i aquí que intentem seguir-ne el ritme!

Us ho explico: Un dels principals canvis estructurals de l’actual web respecte de moments anteriors el podeu veure al Menú. On abans només hi havia una pestanya anomenada “Producció literària” que incorporava Llibres i Producció Acadèmica, ara aquesta pestanya ha desaparegut per convertir les antigues subordinades en dues pestanyes principals. Pero al web no només han canviat les pestanyes, sinó també l’estructura interior de cadascun d’aquests apartats.

La secció Llibres ha canviat radicalment. Si abans costava veure tots els llibres que he publicat, ara d’un sol cop els podem veure tots. I si volem saber-ne més sobre un en concret només cal clicar damunt la seva portada. D’altra banda, en l’apartat “Producció Acadèmica” trobareu diversos enllaços on aprofundir en els diferents textos publicats (tot i que aquí encara n’he d’afegir uns quants dels últims temps, perquè paro desbordat as usual…). Al mateix temps, al lateral podreu veure en quines universitats imparteixo docència i en quins grups de recerca col·laboro. Novetat del curs? El Màster en Comunicació Política i Institucional de l’idEC-UPF, que co-dirigeixo.

Un altre dels apartats amb canvis és “Mèdia“. Al lateral podreu trobar les diferents aparicions i articles en funció del mitjà i el suport. D’aquesta manera és molt més fàcil accedir a un contingut determinat vinculat amb els mitjans on participo o he participat. Això a banda, també he fet canvis més estètics (també importants), com amb la capçalera.

Els mitjans socials són canals imprescindibles per mantenir una relació constant amb tots vosaltres. A poc a poc he anat tenint presència en altres plataformes més enllà de Facebook i Twitter. Així, amb la idea que ens hi puguem trobar fàcilment, he decidit destacar-les a la part superior del web, obrint. Abans eren al peu de l’indret, tancant. I per cert que si seguim un moment parlant del peu de pàgina, us diré que veureu que a la part inferior dreta hi he incorporat la possibilitat que us inscriviu via mail a la meva Newsletter, per rebre notícies fresques del que remeno sense haver de consultar a diari la web.

Les Newsletters seran una de les grans novetats del nou web. Com us deia, ara que can ToniAira.cat ja rutlla de fa uns anys, cal seguir investigant nous camins. Si voleu ser dels primers de participar d’aquesta novetat ja us hi podeu inscriure!

Altres canvis més petits però de tipus funcional els tenim a l’Agenda i al widget de xarxes. L’agenda, que fins ara només era en català també està disponible en la versió castellana, i a cada cita teniu enllaç a la font per ampliar-ne info. I el widget, tenint en compte el canvi d’usos en els mitjans socials, ja no recull Flickr i YouTube. Els he canviat per Instagram, una plataforma que m’agrada molt i que té molta rellevància per als mítics seguidors de ca la pista instagramer a través de la qual fan la #porraLCDF per mirar d’encertar entre divendres i dissabte de què anirà l’article de la secció La Cortina de Fum dels diumenges a El Periódico.

Ah! I finalment, com que amb l’evolució digital també avança la regulació legal d’eixe món online, aquí també ens hem posat al dia. A partir d’ara, cada cop que entreu a ma web, a la part superior podreu veure el text legal vinculat a la política de cookies (i per als qui vulgueu aprofundir-hi també trobareu un enllaç específic al peu de la pàgina).

Bé, doncs res més (que no ha estat poc). Que moltes gràcies, que amb 7 anyets estem fets uns xavals i que per molts més que puguem compartir moments mítics i intensos i plens de passió per l’actualitat, per la comunicació, per la política, i en general pel món que ens envolta.

Seguim!

Seth Godin, un dels grans referents en l’estudi del màrqueting, ho ha deixat clar: «Tot en el personatge polític explica una història, la seva roba, la seva parella, els seus assessors…». L’equip del líder també construeix el relat del polític, o tot el contrari. D’aquí que el tuit fora de lloc de Pere Navarro parlant de «borreguisme» i excusant així que no estava seguint l’entrevista de dilluns a TV3 al president Artur Mas sigui més que una anècdota. Diu coses, en conjunt. Igual com aquesta xarxa social i com s’hi gestiona la presència diu coses d’altres líders com el mateix Mas o Oriol Junqueras.

Mas s’hi està pensant molt. El seu equip li té reservats els comptes @arturmas i @presidentmas, però de moment encara no els activen. Volen que tinguin un diferencial respecte al Twitter del Govern (@govern). Volen que Mas es comprometi com a mínim a una foto a la setmana o a pensar un tuit amb valor afegit. En breu, a través de @govern, està previst que en un tuit amb foto es mostri una felicitació de Nadal del president manuscrita per als internautes. Hi van anant però Mas gestiona massa fronts per posar-se també en aquest com voldria. L’equip busca suma i autenticitat, amb molta cura pel càrrec que ocupa el seu líder.

Junqueras, per la seva banda, se sent més lliure. Ell mateix fa els seus tuits i aprofita moments com els desplaçaments en cotxe per posar-s’hi. Al seu equip saben bé que fa anar el whatsapp «a tot drap» i que hi crea grups constantment a cavall de l’actualitat. En té un amb el seu equip de comunicació i estratègia que es diu «Dubtes 2.0» i allà penja «vaig a publicar això… Què us sembla?». I a l’estona fa. Decidit però mirant de controlar.

¿I Navarro, el seu Twitter i el seu equip què ens han transmès en els últims temps? En resum, la desorientació general del partit i la dificultat per quallar que està tenint el líder. ¿Qui va ser l’autor del tuit de la discòrdia des del compte de Navarro? Un membre de l’Executiva del PSC diu: «Serà un d’aquells misteris difícils de resoldre». Sigui com sigui, la ferida a la credibilitat del líder en primera persona (del singular o del plural) hi va ser. La vida política resumida en un tuit. Igual com també descriu poc control que això passés en el marc d’un piscolabis de Nadal amb la premsa que antics responsables de comunicació del partit adverteixen que en altres temps s’hauria canviat de dia en coincidir amb l’entrevista presidencial. «Per raons òbvies d’agenda politicomediàtica que hauria d’haver contemplat el líder i sobretot els seus assessors». ¿Descontrol general? En un tuit hi cap.

(Per llegir l’article a EL PERIÓDICO, cliqueu aquí)

Dijous, al Curs de Campanyes Electorals que organitza l’amic Pau Canaleta a la UdG, vaig impartir una sessió sobre la interacció entre agenda política i agenda mediàtica, i el paper del líder polític i institucional en tot plegat.

A can PSOE munten aquest cap de setmana una convenció que abans de néixer ja és morta. La idea era provar a veure si amb una mica de focs d’artifici començaven a remuntar el vol, però tot plegat amb un fer molt antic. Massa. Fatalment. Primer per pensar que aquest tipus d’akelarres polítics generen en la ciutadania efectes positius com els d’antas (que diria ma iaia), abans del gran desengany (o d’un munt d’ells). Segon, per la vella (però que molt vella) tradició d’organitzar debats en vertical, de dalt cap avall. De la cúpula a la plebs militant i ciutadana. Rubalcaba no en sap d’altra perquè ell és molt d’antas. Però en una setmana on sabies que et publicarien unes dades del CIS (que sabies que serien nefastes) i amb un debat Catalunya-Espanya com l’actual, a quina llumenera li va passar pel cap dir que en aquesta convenció no es parlaria ni de primàries ni de la relació PSC-PSOE? A un de cognom Tiranosaurus Rex mínim. I així segueix el PSOE i sa presumpta tercera via annexa: de derrota en derrota fins la final.

Un s’equivoca una vegada i no passa res, és humà. Hi torna i sempre tindrem l’excusa que som l’únic animal aficionat a ensopegar dues vegades amb la mateixa pedra. A la tercera ja ens fa arrufar el nas, alguna cosa falla. I si hi persisteix, hem d’entendre que som davant d’una ensarronada. Amb el PSOE i amb el PSC ens trobem en aquest últim estadi. Drama per a ells: les enquestes apunten clar que cada cop ensarronen menys gent. Tan poca que a Espanya el PP ara puja en intenció de vot i a Catalunya el PSC podria quedar quart en la distribució d’escons. És a dir, que no cola el fet que persisteixin en l’error. Que no té sentit que facin com José Montilla dimarts al Senat, una vegada més proposant-li a Mariano Rajoy la presumpta “nova” tercera via (quan és un procedir més vell que l’anar a peu), que ell respongui (evidentment) com sempre i que llavors els socialistes es facin els ofesos però diguin que hi persistiran. Utilitat d’aquesta opció política? Per a la resta (cúpula i càrrecs de l’indret ben remunerats a part), zero. Per a Rubalcaba i Montilla? Un seguir estirant el xiclet i un seguir aferrats a la poltrona, amb el qui dia passa any empeny style, però enredant bàsicament a aquells pocs que encara ho volen perquè són ionquis d’aquest procedir. De groupies fins i tot en Josmar en deu tenir, però oi que veiem que mai no seran una majoria?

En política, quan muntes un circ i et creixen els nans has d’entendre que has d’enfilar la retirada. És fer això, marxar qui ha muntat l’invent, o tancar la paredeta en conjunt. Quan perds elecció rere elecció (alguna amb majoria absoluta del contrincant), quan ets sinònim de tap generacional i d’idees, quan la teva motxilla és tan pesada que no et deixa avançar ni a tu ni als qui tens rere teu en fila índia, has de plegar. Està passant amb el PSOE, claríssimament en fons i forma, en lideratge i en discurs, i amb el PSC, amb lideratge nou però que sona a massa antic. Aquest cap de setmana faran conferència amb l’eslògan Socialistas, ¡conectamos!. Rubalcaba amb l’electorat? Catalunya amb Espanya? El PSOE amb una nova generació? Com a molt (i sembla que amb dificultats manifestes), el PSC amb el PSOE, no? Pregunta: amb quin perfil de votant pretenen connectar? Amb quin nou discurs? Amb quin nou lideratge? Amb quina credibilitat? Si hi ha algú a la sala, si us plau, manifesti’s.

(Per llegir l’article a El Singular, cliqueu aquí)

Aquí us en deixo el vídeo.