S’ha comentat força, i no per manca de motius, el desgavell vital i electoral a cal convergent. Però, en canvi, com si fossin forces polítiques que ja es donen per amortizades del tot, no es comenta gaire la pràctica desaparició d’Iniciativa i l’estancament a la baixa del PSC. Recordem, per a qui no hi caigui o no ho hagi viscut, que aquests partits van governar durant dècades l’Ajuntament de Barcelona. Ara Iniciativa hi torna, gràcies a Ada Colau, i el PSC s’hi ha afegit de resquitlló, però en una posició subsidiària. Si aspiren a tornar a governar al Govern de la Generalitat, on també van campar durant 7 anys de tripartits amb Esquerra, serà igualment amb la participació imprescindible del món Colau. Però res no està garantit.

A can Iniciativa ja donen per fet que el colauisme haurà de liderar la “confluència d’esquerres” que pretenen impulsar junt amb un Podem que a Catalunya, amb un lideratge com el d’Albano Dante Fachin, queda clar que o assumeix el segon pla que va mantenir en les eleccions municipals a la capital, o no podran créixer com pretenen en zones frontereres amb PSC i ERC. Això ho veu tothom, menys Fachin i potser un Iglesias encara noquejat pels resultats del 26-J, amb mala maror interna i amb un recel evident vers el lideratge de l’alcaldessa de Barcelona. D’aquí els numerets de pati d’escola, per exemple reclamant quotes de pantalla i de poder en el Grup Parlamentari de Catalunya Sí Que Es Pot (CSQEP). Un festival de “nova política”, vaja. I, mentrestant, Colau parlant de desnonaments, afortunadament per a ells. Però malauradament per a tots plegats, qualla de fa temps el run-run que l’alcaldessa és en aquest càrrec com a transició cap alguna més alta responsabilitat. És el que té, ser ben bé l’únic reclam electoral d’un espectre polític en convulsió constant.

En paral·lel, al PSC ara estan de primàries i la tria tampoc no la tenen fàcil. Núria Parlon s’hi ha repensat, després de l’espantá que va protagonitzar fa dos anys, i ara ja sí, amb la creença que els socialisme català ja ha tocat fons, pretén desplaçar un Miquel Iceta que va assumir inesperadament el lideratge del partit quan tothom xiulava i mirava a una altra banda. Iceta i el seu equip han fet una feina molt meritòria i han evitat un daltabaix que podria haver estat encara més contundent del que ha anat essent en les seves successives cites amb les urnes dels últims temps. Això sí, a ell el van anunciar (i els seus així ho constataven en públic i en privat) com un líder de transició. Havia d’endreçar la casa i passar el relleu a una nova generació. Ara s’hi resisteix i demana que no l’aturin en aquest moment, en anglès i en homenatge a la cançó de Queen. Iceta, Parlon i Colau, tres polítics en transició, vagin vostès a saber cap a on.

 (Per llegir l’article a Món.cat, cliqueu aquí)

Tothom ho sap, que a Iniciativa suporten Ada Colau (i també Pablo Iglesias) per pura necessitat i instint de supervivència, però que no els poden veure. Ja fa molts mesos que gent d’aquest partit va començar a fer córrer que Colau bàsicament allò a què aspira és a ser presidenta d’Espanya. Com dient que això de ser alcaldessa de Barcelona li fa una il·lusió totalment descriptible. De bon rotllo. Ahir, dilluns, les cúpules dels respectius partits tenien les clàssiques reunions d’obertura de setmana i després la tradicional roda de premsa. A Iniciativa, preguntats a tomb de la vaga del metro en plena setmana del Mobile World Congress a Barcelona, bàsicament van aconseguir dir que Colau s’hi ha implicat en primera persona com no van fer altres alcaldes. I algú podria dir-los que si això és el millor que tenen a dir de Colau en aquest afer, és escàs.

Si en anteriors ocasions l’alcalde de torn no va implicar-s’hi tant però no hi va haver vaga, el primer que ens ve al cap és que potser millor que s’hi impliquin els respectius equips i els que en saben. Però aquest no és el fons de l’assumpte. Perquè, certament, que l’alcaldessa Colau s’impliqui en primera persona en una negociació com aquesta (com ens volen vendre) no diu tant d’ella com poc dels seus predecessors, en cas que no ho fessin. Oi que m’entenen? El normal a què aspirem els ciutadans és que davant d’un possible problema que ens afecti a la majoria, l’alcalde s’hi aboqui a totes. No és un plus, són uns mínims. Però ja si tot això es queda a més bàsicament en un gest, sense resultats que hi acompanyin, hi ha el perill evident que Colau s’encaselli en una tipologia de dirigent polític molt aficionat a la foto opportunity. 

Ada Colau té a l’oposició municipal gent important. Quim Forn, ara liderant de facto el grup de CiU, té l’Ajuntament al cap, ell que el pilotava des d’un segon pla en l’etapa de Xavier Trias com alcalde. I té un Jaume Collboni i un Alfred Bosch amb ambició, que en breu podrien entrar al govern municipal, i així disputar quota de pantalla (i de foto, i de pressupost, i de gestió) a l’alcaldessa. Per tant, Colau haurà de saber trobar el seu espai, i fer compatible el seu relat combatiu amb conseqüències pràctiques (i positives) per als ciutadans barcelonins.

De moment, el fet que ella i allò que representa socialment i políticament estigui al capdavant d’un ajuntament com el de Barcelona, gestionant realitat i problemes gruixuts com el de la vaga del transport, ja ha fet un gran bé. La CUP ahir li retreia que allò que ara defensa des de la poltrona del poder en la seva negociació amb els sindicalistes ho hauria criticat d’haver fet el mateix un govern de Convergència, per exemple. Són banderes de demagògia i d’oportunisme polític i de superioritat moral que als de Barcelona en Comú ja no els quedaran. No amb una mínima credibilitat, com a mínim. I això és bo. Com en general, de moment, això d’Ada Colau a l’Ajuntament. Ha fet caure tòpics. Ara, a més, caldrà veure si també sap construir en positiu.

(Per llegir l’article a Món.cat, cliqueu aquí)