Només hi ha una cosa més absurda que apel·lar als altres a sumar-se a un projecte mentre et reivindiques tu com a pur i titlles els altres de nouvinguts: que aquest pedigrí que exhibeixes sigui fals. Està passant entre alguns que ara asseguren que són referendistes de tota la vida. Perquè és cert que hi ha hagut una part de l’independentisme que ha exhibit massa en els últims temps que n’ha estat «de tota la vida», però com a mínim aquests en això no menteixen. Ara bé, molts dels qui aquesta setmana han sobreactuat més a donar la benvinguda al president Carles Puigdemont per la seva aposta pel referèndum menteixen quan vénen a dir-nos que ells hi eren abans o que ho han defensat sempre.

Ni el dret a decidir ni el referèndum van néixer amb Pablo Iglesias ni amb Ada Colau i, per tant, ni ells ni els seus altaveus mediàtics haurien de poder dir ara, amb aquell punt de supèrbia que els caracteritza, que els independentistes s’hi sumen. La bandera del dret a decidir, a Catalunya, la va agafar primer, i la va prioritzar en el debat polític, l’independentisme. La societat civil sobiranista, seguida al Parlament molt especialment per (llavors) CiU i Esquerra. Alguns, per exemple, des d’Iniciativa, se’n reien i apuntaven que la cosa no anava només d’independència, sinó sobre el «dret a decidir sobre tot», també sobre model sanitari i altres polítiques concretes. La seva batalla era, principalment, la d’erigir-se com els grans antagonistes de les retallades i combatre el govern d’Artur Mas. Legítimament, però feien això, igual com després es van implicar a fons en la reivindicació del referèndum per a Catalunya, (llavors) amb Joan Herrera al capdavant. Quan se’n van despenjar no va ser només cosa d’ells i el convuls pati polític independentista hi va ajudar. Però, dit això, sembla absurd que alguns vulguin donar lliçons als altres per l’aposta decidida pel referèndum, més quan finalment sembla que es recupera aquesta bandera tal com ells reclamaven.

Puigdemont hi aposta. El seu govern també. Han enfilat la qüestió de confiança i ara encararan els pressupostos, que Oriol Junqueras i la CUP hauran de reblar. I Catalunya Sí Que Es Pot no s’hi tanca en banda. És un primer pas, pureses absurdes a banda. Perque amb «referendistes de tota la vida» segurament seria complicat construir res de gruix. En canvi, amb molta gent, com més gent i més diversa millor, rere un objectiu de país tan ambiciós, tot és possible.

Per llegir l’article a EL PERIÓDICO, cliqueu aquí)

I com diu un spin nostrat amb molta escola, en Jordi Trilla, tota estètica té la seva ètica. És a dir, que tot allò que vesteix, acompanya i acull (per exemple una de les conferències polítiques que a Catalunya s’han posat com de moda)… mereix d’anàlisi. I així ho hem fet aquesta setmana al Divendres de TV3. Com sempre, amb aquella alegria i ganes de fer-ho amè per a tots els públics. Aquí us en deixo el vídeo.

Concretament ahir vam parlar del seu, de l’intern que haurà d’aprovar el posicionament d’ICV. “Sí-llibertat de vot”? Fa tota la fila que serà ratificat. I ahir en vam parlar amb na Dolors Camats, en la reobertura de cal Polièdric de Catalunya Informació. Aquí us en deixo l’àudio.

Divendres, L’Oracle va tancar temporada i van tenir-hi de convidat, Joan Herrera (ICV), que entre altres titulars va deixar-ne aquest: “Rajoy, a efectes pràctics, està fent tot el que no va fer Aznar”. Aquí us deixo l’àudio del programa.

Aquest dimecres, al Polièdric de Catalunya Informació, Joan Herrera d’ICV. El vam entrevistar a dues mans amb en Martí Farrero. Aquí en teniu l’àudio. I la foto del post és cosa del cap de premsa d’Iniciativa, Dani Álvarez. Titular d’Herrera: “El federalisme dels socialistes empitjora l’autonomia”.

Aquesta setmana, al Polièdric de Catalunya Informació, vam tenir Jaume Collboni, portaveu del PSC, havent de fer molts equilibris a l’hora de parlar de la consulta, del PSOE i de les primàries a Barcelona. Aquí l’àudio.

Divendres passat, 6 de desembre, Dia de la Constitució, amb les notes de l’himne espanyol sonant de fons i a tot drap en l’acte que a la plaça de Sant Jaume havien organitzat PP i Ciutadans, Artur Mas i el seu conseller de la Presidència, Francesc Homs, enfilaven a Palau la proposta de pregunta que el president posaria damunt la taula dels partits pel dret a de­cidir.

Tres dies abans, en la roda de premsa posterior al Consell Executiu, Homs, com a portaveu, havia tret pressió mediàtica al president al fixar la data de referència per a l’anunci d’un acord sobre la pregunta i la data de la consulta pels volts del 27 i el 31 de desembre. La premsa hi comptava. Per tant, amb els mitjans relaxant un punt la seva atenció i amb la generació (i la gestió) d’unes expectatives molt baixes sobre la possibilitat d’un acord imminent, el president va aprofitar el parèntesi de tres dies «de festa» a fons.

Segons els estrategs de Mas, en l’èxit final també hi va ajudar molt «la confiança, la discreció, l’ordre i la disciplina prussiana» que van mostrar els líders polítics implicats en la negociació, així com la velocitat en el desenllaç, entre dimecres i dijous. Molts factors van sumar a desviar la mirada i la pressió dels mitjans.

L’anunci de trobada entre Oriol Junqueras i Josep Antoni Duran Lleida, per exemple. I molt especialment la inauguració, el mateix matí de l’acord i amb gran polèmica mediàtica prèvia, del simposiEspanya contra Catalunya.

Des de l’equip de Comunicació de Presidència es va tenir especial cura que la premsa habitual que cobreix el Govern fos convocada i anés a la seu de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), a la inauguració del simposi que faria un Homs reconvertit en llebre per a l’ocasió. La pressió i els focus, a l’IEC, no a ­Palau.

Cortines de fum que van acomplir a bastament la seva funció. Mentrestant, Mas, Junqueras, Joan Herrera i David Fernández portaven molt personalment el diàleg per l’acord final. Pocs altres més que ells (a Palau, sobretot, el cap de Gabinet del president, Joan Vidal de Ciurana) estaven plenament al cas de com evolucionava tot. Es reduïa així el risc de filtracions a uns líders que van demostrar entendre la transcendència del moment.

La nit de dimecres a dijous uns quants van patir molt «per si algú se n’anava de la llengua» sobre un acord que ja només demanava la seva escenificació (imprescin­dible) l’endemà. Però al sentit d’Estat s’hi van sumar comportaments d’Estat. No debades, tots els qui dijous es van fer la foto a la Galeria Gòtica de Palau estan per un de veritat, independent o no.

(Per llegir l’article a EL PERIÓDICO, cliqueu aquí)

Aquest dimecres a la nit, un dirigent d’ERC va comentar en petit comitè: «No entenc com en l’equip de Presidència no estan treballant per a una foto de l’estil de Stormont amb tots els líders concentrats a Palau, arremangats i mans a la feina per culminar el procés de la data i la pregunta». Es referia a una imatge que va precedir el desenllaç final en la jornada coneguda com la dels acords de Divendres Sant, quan els partits nord-irlandesos (tots, unionistes i fins i tot el braç polític de l’IRA) van acordar la pau amb els caps de govern britànic i irlandès. Un moment històric que va desencallar la sortida a un conflicte (amb violència) no menys històric. A Catalunya, sense més violència que la verbal (encara que molta), ahir es va versionar aquella foto, amb el seu propi accent.

A la foto d’ahir a la galeria gòtica del Palau de la Generalitat no hi eren tots els partits, i encara menys el Govern espanyol, però la voluntat de projectar transcendència via imatge d’impacte es va aconseguir. Hi havia des «dels amics d’Hugo Chávez», en una caricatura de la caverna madrilenya, fins «als hereus neoliberals de Margaret Thatcher», en caricatura dels crítics més histriònics amb Artur Mas i el seu Govern. De la CUP a CiU, passant per ERC, ICV i EUiA. Planetes ideològics als antípodes en molts fronts, menys en aquest. Una cosa important, per tant.

Duran Lleida no hi era, però sí la vicepresidenta Joana Ortega i el conseller Ramon Espadaler, del seu cercle més pròxim a Unió. Mas tenia a tocar, a la seva dreta, just al darrere, la vice. I a la seva esquerra, Oriol Junqueras. Missatge: el president no està sol, al contrari, està molt ben acompanyat d’aquells que políticament comparteixen el seu projecte de consulta. El seu soci de federació i el seu soci de legislatura, amb antagonistes ideològics a l’eix esquerra-dreta, com Joan Herrera o David Fernàndez. I no va ser l’únic que va voler comparèixer ben acompanyat.

Pere Navarro va comparèixer des de la seu del PSC (missatge, no al Parlament), flanquejat a la seva dreta per Maurici Lucena (el seu número dos a la Cambra catalana i home en la línia Carme Chacón), i a la seva esquerra, per Núria Marín, l’alcaldessa de l’Hospitalet, hereva de Celestino Corbacho i la regidora que al seu dia va començar una campanya a la seva ciutat pel no a la independència en una hipotètica consulta. La bandera catalana al fons, com en la galeria gòtica de Palau, va ser l’única cosa que va unir les dues estampes de Mas i Navarro ahir. Aquest fil conductor encara queda.

(Per llegir l’article a EL PERIÓDICO, cliqueu aquí)

Aquesta setmana que demà comença ja serà a les llibreries un volum sobre el pensament polític de Joan Herrera, però no només. I ara m’explico. El presentarà el dia 10 en conversa amb Gemma Nierga a la seu de la Fundació RBA, el llibre es titula Quanta desigualtat pot suportar la democràcia? i conté molt de relat, però no només d’Herrera, sinó també (i sobretot) d’Iniciativa. Els ha ajudat molt a endreçar-se, a autoordenar-se, sobretot quant a discurs i la seva coherència. El projecte, en conjunt, mira d’autodefinir-se millor, conscient que n’hi ha qui els acusa d’indecisos per exemple davant la disjuntiva entre independència sí o no. 
El llibre ha estat fet a diferents mans. Hi ha ajudat, entre d’altres, Marc Rius, un dels grans cervells a l’ombra de l’actual projecte ecosocialista. Herrera, amb ell i altres del seu pinyol, ha volgut «aprofitar pàgines pel davant» per explicitar el seu pensament sobre d’on vénen (amb esment crític del Tripartit incorporat), però sobretot amb mirada de futur per situar el propi discurs i posicionar-lo a llarg en moment transcendent que reclama autodefinició. Se senten interpel·lats pel moment decisiu que viu el país. 
Amb tot, aquesta setmana, val a dir que Iniciativa, més que interpel·lada s’ha sentit pressionada («i d’una manera molt poc agradable») per una Esquerra d’Oriol Junqueras que segons l’entorn d’ Herrera «ha volgut enviar un missatge a Artur Mas a través nostre». ERC els acusa de fer pinça amb els de Josep Antoni Duran Lleida per boicotejar un acord per la pregunta que ha de protagonitzar la consulta sobre el futur de Catalunya. Segons l’equip del líder ecosocialista, «nosaltres i Unió som l’excusa que posa ERC per afegir pressió sobre un Mas que té una papereta molt complicada». 
La tesi d’Iniciativa diu que no només a Madrid n’hi ha que estan interessats en «incendiar» el debat i els ànims dels qui hi participen. ICV detecta molts nervis («inexplicables») a Esquerra, però el malestar no està instal·lat només al partit de Junqueras. És general. S’apropa el gran part i les contraccions es deixen notar pertot. A Iniciativa, per exemple, ara via llibre, tindran oportunitat d’anar marcant i definint més la seva posició de present i de futur després que ja hagin dit la seva (i ben diferent) el soci d’EUiA, Joan Josep Nuet; el sector crític del soci, encapçalat per l’exdiputat Jordi Miralles, i l’esperit lliure de l’encara eurodiputat Raül Romeva.

(Per llegir l’article a EL PERIÓDICO, cliqueu aquí)

En l’espècie de salvatge Far West en què s’està convertint la política catalana, la referència a l’última pel·lícula de Quentin Tarantino sembla inevitable: Django, desencadenat. I no ho dic només pel més emfàtic i gesticulador Mas que recordo en un debat parlamentari. La majoria de líders catalans han definit força el seu discurs, l’han llimat de matisos i posen més èmfasi i contundència a l’hora de defensar-lo. És el cas d’un Joan Herrera molt contundent en la crítica però no agre. És el cas d’un David Fernàndez (CUP) amb bona retòrica i amb acolorit assortiment de samarretes pancarta. I és el cas també d’un Oriol Junqueras sempre gesticulador, molt aficionat a parlar amb sentències, mai amb papers a la tribuna d’oradors, i ahir a l’hemicicle ben d’hora, ben d’hora, ben d’hora (Pep Guardiola style), esperant torn de paraula, quan ben bé ni havien obert encara els llums de l’indret. La qüestió és fixar imatges potents a la retina de l’espectador votant. Una tècnica que se li resisteix a un Pere Navarro que queda desdibuixat ­perquè vol ser contundent però altres ho són estratosfèricament més que ell, i vol estendre la mà però altres ho practiquen ja de fa temps i concretant. Navarro ahir arrufava el nas com volent posar gravetat al que deia, mirant d’evitar el seu somriure càndid, però enfront de Mas i el procés sobiranista ja hi ha Albert Rivera i Alícia Sánchez-Camacho.

La presidenta del PPC, ja de na-tural amb una certa tirada a l’histrionisme, va buscar el cos a cos amb Mas, i el va trobar. Això sí, també va buscar el soci de CiU, Junqueras, recorrent al clàssic del president a l’ombra. El líder d’ERC reia força,

escoltant Sánchez-Camacho. Els seus dards ja li van bé. Com a Mas. Com a ella, que busca desesperadament depassar un contundent i clar estil Ciutadans que per exemple qualifica Mas de «president bomba». Definint antagonistes, mobilitzant la pròpia tropa contra un adver-

sari clar en un moment cru. Gairebé tots els partits han identificat que el moment reclama postures cla-

rament diferenciades, i això es deixa notar en el seu discurs, en fons i forma desencadenats. Wild, Wild West.

(Per llegir l’article a EL PERIÓDICO, cliqueu aquí)