Obre jornada amb un cafè de bon matí i després té clar que n’hi haurà uns quants més, “massa”, al llarg del dia. Es justifica dient que en realitat allarga molt els cafès: “Vaig amb la tassa a la mà durant moltes hores“. I el seu punt gourmet amb el cafè ho demostra amb una preferència clara: “Tallat o amb llet, a Itàlia sol”. Aquest link italià.

No és de les preceptives “cinc àpats al dia”, sinó de tres. Al matí, quan té temps, s’anima amb un entrepà (de fuet, xoriço o botifarra blanca), i quan no, magdalena acompanyada del seu cafè. El menjar del migdia, darrerament, va de menú, i a la nit acostuma a no perdonar: a casa. Per menjar, acompanya amb cervesa o vi blanc, i de nit és d’aigua.

El seu restaurant i plat ideal ja no existeixen. De què anava? “Esqueixada” de bacallà. Al restaurant del far de Sant Sebastià, entre Palafrugell i Tamariu. Hi intentava anar un cop l’any, “fins que un any l’esqueixada era bona però ja no absolutament extraordinària”. Va preguntar i va resultar que el cuiner havia anat a treballar a França. No li van saber dir on, així que aquell “quedarà com un plat mític” per Domènech.

Darrerament, amb la seva etapa de diputat a Madrid estrenada fa poc, ha anat a molts restaurants, però no destaca cap especialment, pel ritme que hi viu, tot i que confessa que sobretot té consciència d’haver menjat coses bones en alguns llocs on ho ha portat Íñigo Errejón.

Plats destacats? Això sí: li encanten els spaghetti frutti di mare fets en un barri de Venècia ( “que intento imitar i que amb si fer-ho força bé”, assegura). També li encanten els spaghetti a la putanesca, “però aquests (com el seu origen) són més de batalla”.

El peix li agrada gairebé tot, però “per motius biogràfics” diu que la truita sempre té un lloc especial en el seu podi. Pels mateixos motius (en aquest cas una temporada llarga a Nicaragua), li encanten els fesols amb arròs ( “abans no els podia suportar”). I de la seva terra, té predilecció especial per l’arròs negre i l’arròs a banda. I les carns? Li agraden gairebé totes, especialment el llom a la sal, encara que recorda amb gran afecte el ossobuco com a “plat d’infància”.

De quan menja fora, diu valorar especialment “algunes coses índies de les que sóc incapaç de saber el seu nom” però que considera extraordinàries. Li agrada la moussaka i menjar libanès de la qual tampoc sabria dir el nom de res en concret (encara que li encanti).

Per a les postres sempre es queda amb el tiramisú, “encara que mai trobo el que em feia una amiga italiana”, afegeix amb aquest punt de nostalgia.

(Per llegir l’article a GASTROTALKERS, cliqueu aquí)

La vicesecretària d’Estudis i Programes del PP, Andrea Levy, viu des de fa mesos a cavall entre Madrid (on té despatx a la seu central del PP) i Barcelona, ​​com a diputada al Parlament de Catalunya. Això a banda, té un circuit televisiu i radiofònic en tertúlies i entrevistes que la porta de crani tot el dia. I, a sobre, quan hi ha eleccions, que últimament és sovint i que pinta que en breu tornarà a ser el cas, ha de recórrer Espanya, província a província, com a responsable de discurs i argumentari del PP. Com s’alimenta enmig d’aquest panorama? Com pot, encara que amb moments contundents, com el seu discurs públic?

Per esmorzar pren el seu únic cafè del dia, que és llarg i amb llet, sempre en una tassa Dean & Deluca de Nova York. I per acompanyar, no pot faltar mai un Donut. Li encanta aquest producte de brioixeria, que és la seva imprescindible dosi diària de dolç. De fet, així acostuma a obrir una jornada que acostuma a ser boja, tant que amb els seus més estrets col·laboradors, mig seriosament i mig en broma, ja tenen comentat que com a màxim l’agenda els permet fer un dinar important al dia. L’hora de l’esmorzar la acostuma a enxampar amb el circuit mediàtic en dansa, i de nit, o torna d’algun acte o reunió, o té tertúlies també, tot sempre fins tard.

Així, amb aquest panorama, Levy intenta preveure si “el menjar important del dia” serà el dinar o el sopar. Si veu clar que serà el sopar i que abans menjarà quan pugui però no abans de les 15h, tira d’un entrepà a mig matí. Té dos predilectes: el de fuet i el de croissant amb mortadel·la trufada i tomàquet confitat. Davant de la seu central del PP, a Madrid, diu que troba aquests i molts altres entrepans, en un lloc, pastisseria Mallorca, que li recorda a la cadena Farga de Barcelona.

No acostuma a menjar de forma molt abundant, sobretot perquè habitualment a primera hora de la tarda té reunions de treball gairebé sempre. Això sí, dues vegades a la setmana mínim (perquè així els ho van recomanar al seu dia i perquè s’ha aficionat molt a això) menja “berberetxos”. A la llauna o al vapor, la “tornen boja”. I per què li van recomanar? Doncs perquè tenen ferro, “més que la carn i els espinacs”, i això li dóna energia per a la seva agenda de bojos.

Li agrada especialment el peix (si es pot donar un “homenatge”, que sigui de marisc) però el menja especialment quan va de restaurant, perquè cuinar a casa li costa. De fet, a casa, si ha de cuinar (habitualment per sopar) tira bastant de pizza, de formatges, verdures al wok o d’alguna carn que abans s’ha congelat. Congela bastant.

Li agrada més el vi blanc que el negre, no li fa cap lleig a les canyes de cervesa, però últimament s’ha aficionat (i assegura que és “super tendència a Madrid”) al fino, xerès, camamilla, pal tallat i begudes per l’estil, tant per dinar com per sopar.

La líder de Ciutadans al Parlament de Catalunya és gaditana de Jerez de la Frontera. Però als seus 34, ja fa anys que viu a Barcelona i que parla perfectament el català. Té capacitat d’adaptació al medi, i té fama d’aprendre ràpid. Flueix per la cambra catalana, lleugera, com la seva dieta (en general).

El més contundent, els seus atacs als partits independentista a banda, és, pel que fa a la seva dieta, l’esmorzar. El considera el menjar més important del dia, i sol esmorzar fruita (depèn de la temporada: kiwi, maduixes, taronges … la pinya NO li agrada), pa torrat integral amb oli i formatge fresc o gall dindi. Això acompanyat d’un got de llet desnatada o suc de taronja natural (els de pot no els pren). A mig matí, quan té temps, pren un mini entrepà de pa integral amb formatge i un got de suc natural o llet (sola o amb Cola Cao). Per cert, que és una addicta del formatge. Si no en menja en 2-3 dies, l’hi demana el cos.

I quan arriba l’hora de dinar, assegura que li va tot (carn, peix, pasta ..), però especialment els plats “de cullera”. El que no li agrada gens són vísceres, cervells, ronyons…

Com observem, la seva dieta sembla elaborada per un professional mèdic dels que treballen per una dieta equilibrada. Però aquests especialistes, els nutricionistes, acostumen a recomanar també cinc àpats al dia, cosa que Arrimadas, pel seu ritme de treball, del parlament al plató, del plató al partit i a mil i un llocs més, no es pot permetre sempre. Berenar, doncs, poques vegades, i quan ho fa pren un got de llet (sola o amb Cola Cao).

Per sopar, quan pot sortir especialment, li agrada el menjar japonès. En el més quotidià tira per coses simples com la truita, verdura, pit de pollastre a la planxa… això sempre que la seva agenda no li imposi sopars o pica-piques de treball.

És més de salat que de dolç. De fet els seus capricis són normalment coses salades, com uns bons ous ferrats amb patates. Unes postres que li encanten és el típic català “mel i mató”. I intenta no menjar fregits, però si n’hi ha, els menja perquè li agraden

(Per llegir l’articl a GASTROTALKERS, cliqueu aquí)

Pocs no coneixen al carismàtic i mediàtic president de Cantàbria, Miguel Ángel Revilla, de qui una de les estampes que la majoria retenim en la memòria és la d’ell obsequiant unes anxoves a l’inquilí de torn de la Moncloa. Però això no ho fa només en clau de promoció d’un producte que es relaciona molt amb la seva regió. Els que el coneixen bé el descriuen com un “fanàtic tastador d’anxoves”, que sap identificar gairebé d’on van sortir i on les van pescar. Això és així, però pel que fa al menjar, Revilla té les seves altres predileccions, anxoves a part, i és considerat “un tipus amb paladar”.

Per esmorzar, és de llet amb “sobaos”, un pa de pessic típic de Cantàbria que s’ha popularitzat fa anys més enllà d’aquesta comunitat, gràcies a la pastisseria industrial. I el què hagi aquí serà del poc sucre que ingerirá durant el dia, ja que és molt més de salat que de dolç.

És de menjar frugal, poc, però plats contundents. És de plats de cullera, de guisats… amb una predilecció especial: el cocido de Liébana, típic de Liébana, molt semblant al cocido madrileny, però per exemple amb el cigró típic de la zona, més petit. I amb el cigró, la seva carn de matança, patata i verdures com la col.

Lo seu és la cuina tradicional, no la més innovadora, i quan viatja per Espanya tendeix a demanar per l’especialitat o el plat o producte típic del lloc. De primer, en grup, és de demanar un variat de tapes, on no pot faltar el formatge (del qual n’és fan)… si no és que el reserva per a les postres.

A Santander hi té un restaurant destacat d’entre els seus predilectes: Zacarías, d’on li agrada amb destacada afició l’arròs amb verdures i bolets. Ell, de fet, és molt aficionat als bolets (amb els moixernons al capdavant), i li agrada cuinar i anar a agafar-los a la muntanya.

Per acompanyar dinar i sopar és de vi negre molt per sobre del blanc, i més de Ribera que de Rioja. A casa acostuma a sopar fruita, entre setmana. I quan queda amb els amics, ell és feliç si troba un restaurant amb zona a l’aire lliure on poder fumar cigars. Tanca amb això i amb un whisky.
(Per llegir l’article aGASTROTALKERS, cliqueu aquí)