Però ni la seva mala instrucció fa automàticament innocent al padrí Francisco Correa, ni la seva absolució pel procés contra Franco el reivindica. Que Garzón s’ha regit durant dècades més per l’afany de notorietat que pel de justícia és vox populi. Que li ho preguntin si no als independentistes de qui l’insigne exjutge va atropellar els drets l’any 1992, o als treballadors del diari Egin, que ell va clausurar.

Ha buscat la polarització i l’impacte per erigir-se en protagonista. Com a mínim en una ocasió provada, a qualsevol preu processal. I en el cas dels crims del franquisme, a qualsevol preu ètic, per abraonar-se sobre un front tan delicat amb el seu baiaix i poca cura habituals.

El periodista Francesc Canosa, en el seu nou i necessari llibre Entre el sabre i la bomba (Acontravent, 2012), ens descobreix la història d’Unió Democràtica de Catalunya, i amb ell fa justícia, de la de debò, quan ens explica una part, no fent-ne bandera i admetent que no és el tot d’una societat que va ser víctima del blanc i el negre, del blau i el roig, però que també hi va ser. I que precisament per no formar part de cap dels dos grans bàndols, ni Garzón ni gaire altra gent Ebre enllà no s’hi vol aturar. Massa feina. I lluiria massa poc.

Però hi van ser, gent com Pau Romeva, un dels fundadors d’Unió, que després de veure com el bàndol de Franco afusellava per catalanista al seu líder, Manuel Carrasco i Formiguera, havia d’acceptar els registres dels anarquistes de la FAI a casa seva. Persecució dels uns i els altres, i enmig d’això, encara amb prou lucidesa i valentia com per respondre a la pregunta “vós què sou, roig o blanc?” amb un genial “Sóc a quadrets!”. Perquè va haver-hi matís, i en ell també patiment, però això a Garzón no li ha interessat. L’equanimitat és justa però no dóna titulars. Per això l’hauran absolt d’aquesta, però no té perdó.

(Per llegir l’article a ElSingular, i fer-hi comentaris, cliqueu aquí)