Aquest dilluns, hem celebrat la castanyada al programa Divendres de TV3, amb l’Helena García Melero com a conductora i 3 protagonistes especials que han rebut (i no) castanya: Rajoy, Sánchez i Rufián. Tot això acompanyat d’Alejandro López-Fonta, Marina Llansana, Sara González, Manuel Cuyàs i Tian Riba. Aquí ens podeu veure en acció.

Que diu en Justo Molinero que el diputat d’Esquerra Gabriel Rufián és “gilipollas” per parlar de “charnegos” al Congrés. No hi estic d’acord, i això que fa molt de temps que segueixo en Justo i n’admiro un munt de coses. Però el cas és que, sense posar-me en el fons d’allò que deia el famós comunicador sobre si Rufián es creu o no allò que diu, entenc per què el diputat va fer esment a aquest terme i sobretot per a denunciar què o, sobretot, per a defensar què en nom d’ERC. Això a banda, si en Justo o qualsevol altre es considera insultat quan sent que algú utilitza el terme “charnego”, és evident que la resposta no passa per un altre insult

És cert el que diu Molinero quan qüestiona que Rufián, nascut a catalunya fa 34 anys, hagi escoltat mai que ningu li digui això de “charnego”. Jo fa uns quatre anys més que el d’Esquerra, que volto per aquests mons de Déu, dels meus quatre avis només un era nascut a Catalunya, i tampoc no he tingut afortunadament mai aquesta experiència. Però és que de fet era això el que crec que Rufián volia remarcar quan en ple debat d’investidura a Madrid va dir: “Soy lo que ustedes llaman charnego, y soy independentista”. No se’n definia com a tal. Deia que uns altres així el podrien considerar. Alguns per exemple del PSOE, com Jordi Sevilla, un dels negociadors del PSOE per mirar de tirar endavant la investidura de Pedro Sánchez.

Sevilla, quan era ministre, l’any 2006 (i aquí en Rufián ja tenia els seus 24 anys ben bons), va ser enxampat en conversa amb un dirigent sindical, José María Fidalgo, tot especulant sobre si José Montilla seria president o no. Concretament, l’àudio va captar com l’alt càrrec socialista deia: “Es cojonudo para mil cosas, pero es muy pronto para un ‘charnego'”. I no, Esquerra fent-lo president va demostrar que ni “molt d’hora” ni “charnego”. Que aquí s’està per altres coses i que el càlcul polític passa pels fronts típics, elevats o prosaics, però allunyats de l’origen d’un candidat o l’altre. Jo, de fet, quan més he llegit o escoltat el terme “charnego” ha estat de la mà dels qui ara assenyalen el catalanisme polític majoritari com el responsable d’emprar aquest tipus d’expressions. De fet, a la biografia autoritzada de Montilla, Radiografía de la calma (Planeta, 2006), al començament mateix s’hi fa referència, jo diria que innecessàriament per allò d’assenyalar, com diu en Justo, allò que no és rellevant en aquesta societat. Però llavors ningú no va insultar Montilla o l’autor de la seva biografia. Ningú tan sols s’hi va posar per com la cosa podia fer tuf a electoralisme. Però, de fons, el problema és el que jo crec que volia destacar Rufían fa unes setmanes: que aquí n’hi ha que estan buscant una fractura social que no existeix.

N’hi ha, Pedro Sánchez mateix, que diuen que aquí a Catalunya s’està fracturant la convivència, i quan es fa això s’està atiant poc dissimuladament el fantasma de “dues Catalunyes” que, a diferència d’aquelles “dues Espanyes” de les quals tant se n’ha parlat, si és que existeixen, no han estat mai enfrontades per un catalanisme que ha comptat i que compta amb tothom, molt especialment ara que en el seu tronc polític central s’ha proposat impulsar un canvi d’statu quo que o es fa amb una gran majoria o no arribarà. I n’hi ha que a Madrid ho han identificat i ho volen combatre posant zitzània on hi ha harmonia o, com a mínim, respecte per la diversitat. No és de “gilipollas”, veure això.

Hi ha una anècdota de les mítiques de la Transició que recorda com Camilo José Cela, fent una becaina a les Corts, va ser interpel·lat pel president de la Cambra, per advertir-lo que estava adormit. Quan el cèlebre escriptor s’hi va tornar i li va respondre que no estava adormit sinó que estava dormint, davant la sorpresa del seu interlocutor, va aclarir que no era el mateix, igual com no ho és estar fotut que fotent-li. Passa una mica això amb el paper (difícil paperot en més d’una ocasió) de Democràcia i Llibertat (DL) i ERC al Congrés. El seu paper discretíssim segurament és menys passiu, però, del que ens pensem.

Diuen les males llengües que Francesc Homs passa olímpicament del que s’esdevé a Madrid i que està com de vacances. I diuen també que Gabriel Rufián ja ha estat completament anul·lat per Joan Tardà, una vegada passada la campanya electoral oficial. Segons això, els dos caps de llista independentistes en les passades eleccions espanyoles estarien contribuint al fet que cap de les respectives formacions polítiques estigui tenint un paper que es correspongui al pes que els seus diputats poden tenir en el moment de decantar majories o opcions de govern. Un argument massa forçat. Perquè segurament és cert que la política madrilenya no és la gran passió d’Homs i segurament també Rufián era més una cara i bona part d’un eslògan, que no pas un home polític fet expressament per al moment que li ha tocat viure des de la primera fila. Però ni una cosa ni l’altra, sigui cert o no, explica del tot el paperot de les respectives forces a Madrid. I Pedro Sánchez, si se n’acaba sortint, els haurà d’agrair el gest en el futur.

Perquè, al contrari de Pablo Iglesias, que sembla no témer rebentar tot el procés de negociació i l’opció de govern alternativa al PP amb les seves paraules i amb la seva gesticulació, sinó tot al contrari, que Democràcia i Llibertat i ERC no facin exhibició del seu pes estratègic resta pressió al líder socialista davant els seus barons i davant un Partit Popular que està esperant qualsevol ocasió, per petita que sigui o que intueixi a l’horitzó, per caricaturitzar el candidat socialista com algú desesperat per ser president i disposat a pactar amb populistes i independentistes, gran anatema per a una part de l’opinió pública i publicada d’Espanya.

¿I tenen alguna garantia els independentistes d’algun retorn positiu per a ells o la seva causa? Bàsicament, l’opció plausible de treure’s del damunt el Partit Popular i Mariano Rajoy, que no seria poca cosa, ara com ara, i sobretot si s’aconsegueix amb un discret segon pla.

(Per llegir l’article a EL PERIÓDICO, cliqueu aquí)