“Expressió de joia?”, pregunta Jordi Sánchez a punt de sortir de Lledoners. “Sí, home, sí, és una victòria, no com si anéssim d’enterro”, contesta Jordi Cuixart. Llavors irromp Oriol Junqueras: “No, no, enterro, enterro, que si no sembla que ens alegrem que hi hagi molts represaliats”. I van sortir la major part d’ells amb cara d’alegria. Per variar, no es posaven d’acord amb el com però sí amb el què.

Tots rere una estelada i la pancarta “Freedom for Catalonia” que Joaquim Forn recordava que ja havia utilitzat quan aprofitant la projecció dels Jocs Olímpics de Barcelona ‘92, ell i altres joves activistes van passejar amb la flama olímpica. Ahir va ser la flama del Canigó, la qui va rebre Bassa, Forcadell, Rull, Turull, Romeva, Sánchez, Junqueras, Cuixart i Forn a la seva sortida de presó, un foc amb simbologia vinculada amb la persistència i la vitalitat de la cultura catalana. Volia Pedro Sánchez un gest de l’independentisme? Segueixen independentistes. Com s’ho faran? Això ja és tota una altra història.

En això n’hem diferit especialment aquesta tarda amb en Rafa López al “Tot es mou” de TV3, ja que ell considera que sí, mentre que jo considero que mai en parlarem prou, de la situació que viuen líders socials i polítics empresonats en un país de l’Europa del sXXI. Aquí us en deixo el vídeo.

Vespre a La 2 – 25/10/2016

Aquest dimarts ens hem trobat al faristol del Vespre a La 2 i hem fet anàlisi d’actualitat sobre el ple de investidura convocat per Rajoy, l’abstenció del PSOE, la decisió del PSC de votar no a la investidura de Rajoy, el procès judicial contra Carme Forcadell, la desobediència a Badalona durant el 12O i la crisi provocada per la suspensió de la majoria d’accents diacrítics. Tot això ho hem fet en intens debat amb Jordi Mercader i Albert Fernández Saltiveri. Aquí us en deixo el vídeo amb nosaltres.

Pot ser que algun dia Catalunya sigui independent. Pot ser, fins i tot, que nosaltres ho veiem. Però, en tot cas, cada dia tinc més clar que si això passa haurà estat, sobretot, malgrat nosaltres. Una part important de la nostra societat (fins i tot, com cal, força més de la que ho fa ara) pot ser que hi persisteixi i en un moment donat es doni una conjuntura… i clic! Com ha passat en la major part de processos d’independència, en un moment es poden precipitar els esdeveniments, s’obre una finestra, i avall. Però això, ara per ara ho veig més lluny que ahir, tot i que confio que no menys que demà.

No em sobta l’ofensiva de Madrid per terra, mar i aire, passant de la divisió de poders quan els plau. Constato que davant de la desfilada davant els jutjats de responsables polítics com Mas, Ortega, Rigau, Homs i ara també Forcadell, la resposta política i ciutadana és escassa. Ho veig clar a la vegada que també trobo trist que certs polítics es planyin per patir això en primera persona i sense el retorn esperat de la seva ciutadania i “companys” polítics. Benvinguts al món, els diria.

No em sobta que els socialistes no s’espolsin els seus fantasmes i que es contradiguin a Badalona, ara estigmatitzant els uns, ara els altres, sense saber ells què fer ni amb qui. Constato que els partits independentistes segueixen amb les seves misèries de sempre, amb membres del Govern i del Parlament (teòricament a la mateixa trinxera), esbatussant-se o posant en dubte la convicció i compromís de l’altre. Això la CUP ho ha fet sempre respecte del PDECAT amb la boca gran, i ERC amb la boca petita. Els antics convergents, per la seva banda, prou feina tenen en saber què i on són, per a poder entrar gaire gens en la refrega amb els altres.

I tot això no em sobta, i ho constato, però fa pensar. Enfront dels qui des de l’independentisme (també periodistes en algun cas) es reclama al món (periodistes incorporats) un “optimisme compulsiu”, a mi els dubtes se m’aguditzen. Mai he anat pel món amb pompons de cheerleader, i si una cosa no la veig, la dic. Ara, massa sovint em ve el dubte de si tots plegats no ens haurem equivocat, per totes bandes, no només des de l’espanyolista, posant menys reflexió d’aquella que caldria per acompanyar tant de teòric moment decisiu. Potser és que hem volgut dir que anem passant pantalles però no és del tot cert. Potser és que un punt d’entusiasme més volgut que real ens hagi servit en algun moment per no veure allò que no va però que en agradaria que anés. Això últim és humà i passa pertot i en totes les facetes de la vida. Però enrocar-s’hi no té sentit. Més si te’n vols sortir. I si m’equivoco, que em desmenteixin ses senyories i companyia amb fets.

 (Per llegir l’article a Món.cat, cliqueu aquí)

Aquest divendres, a L’Oracle de Catalunya Ràdio, hem parlat amb Carme Forcadell, presidenta del Parlament, i també hem fet tertúlia d’actualitat amb Ferran Espada, Manuel Milián Mestre i un servidor. Aquí us en deixo l’àudio.