El poder ja no és el que era, o així ho va escriure Moisés Naím al seu llibre El fin del poder (2013), però la diferència entre tenir-lo o no tenir-lo sovint marca un abisme entre partits. El 2016, dues formacions que aspiraven a ostentar-lo i que a molts els van convèncer que així seria han vist com les seves circumstàncies es convulsionaven i els seus líders, estrelles mediàtiques rutilants fins fa poc, patien una apagada que veurem si remunten. La política no és una tertúlia. I si bé als platós de televisió, el paper i la bona oratòria ho aguanten gairebé tot, en l’arena política el combat és molt més dur, llarg i deixa més cicatrius. Els ha passat a dos astres polítics ara de llum minvant, Pablo Iglesias i Albert Rivera. L’un, a Podem, centrat a mirar de guanyar batalles internes amb estratagemes de vellíssima política i desaprofitant l’ocasió de superar un PSOE en hores baixes, sense líder i ostatge de l’estratègia PP. L’altre, a Ciutadans, eclipsat i menyspreat per un PP que fa no tant el temia.

Iglesias va voler anar de Felipe González i podria acabar com Julio Anguita. En l’àmbit personal podria ser que això no li importés gaire, ja que ell mateix ha manifestat sovint la seva admiració per l’exlíder d’IU, a la vegada que ha mostrat el seu pesar per la trajectòria de qui va ser durant lustres totpoderós líder socialista. Però, políticament, qui havia de ser l’impulsor de la nova esquerra espanyola i alternativa al PP fa mesos que lliura una lluita per imposar tant si com no les seves idees i sobretot la seva persona a la d’un Íñigo Errejón de qui també es va dir al seu dia que formava amb Iglesias un tàndem guanyador a l’estil del que juntament amb Felipe havia completat durant anys Alfonso Guerra. I que aviat que ha saltat pels aires aquesta aliança comparada amb aquella.

Rivera va voler anar d’Adolfo Suárez, a qui cita reiteradament en els seus discursos per allò de buscar la relació d’idees. Però si ell volia ser el Suárez de la Transició, dels grans pactes, de la telegènia i de les jugades audaces, aquest 2016 l’ha ubicat perillosament a la vora del Suárez del CDS, minorizat, escàs d’escons i amb l’ombra allargada del PP en el seu poc favorable horitzó electoral. Ha volgut ser el més monàrquic dels monàrquics, i igual que Suárez va ser el més amic de Joan Carles I, Rivera ha aspirat a annexar la seva imatge a la de Felip VI. Però tampoc la monarquia és el que era. L’aspiració de Rivera ha sonat massa pretensiosa i, sobretot, massa insuficient per als resultats electorals que ha donat i per al que va prometre que transformaria i el que finalment aconsegueix que el PP li concedeixi, que més d’una vegada es queda en una foto reclamada amb malestar, i poca cosa més.

L’èxit o el fracàs en política es mesura sovint segons les expectatives generades. El nou Felipe i el nou Suárez anaven molt bé com a titulars i com a esgrimidors en debats. Però això, traduït en política, ha quedat el 2016 molt lluny del que prometien.

(Per llegir l’article a EL PERIÓDICO, cliqueu aquí)

(Per llegir l’article a Món.cat, cliqueu aquí)

La ronda de consultes del rei Felip VI i els possibles pacte

Aquest dijous, a “El Debat de la 1″ hem analitzat l’actualitat política entorn les consultes obertes pel rei Felip VI per investir president i les possibilitats de pactes que s’obren per formar govern.

A plató, amb el director i conductor del programa, Quim Barnola, i un servidor debatent amb Jordi Mercader, Joan Botella, Isabel Vallet, Joan López Alegre i Isabel Porcel.

He mirat de trobar una manera maca de dir en català l’expressió “a rey muerto, rey puesto”, i el més divertit que he trobat és “ves-te’n Anton, que el que es queda ja es compon”. La idea vindria a ser aquesta, sí, però no entrava en un titular. Una altra opció és “el rei és mort, visca el rei”, i d’aquí el títol de l’article, que val igual per Felip VI, Artur Mas i Mariano Rajoy. Evidentment, per motius diferents.

Pel que fa al Borbó, ahir va incidir en la pura realitat del que és Espanya (el seu poder molt especialment) i de com el canvi generacional pel que fa a Catalunya no s’hi deixa notar en res (de positiu). El seu pare, ja en la seva fase més crepuscular, va passar-se per l’arc del triomf la funció d’àrbitre que li pertocava i va ser clar contra allò que políticament i democràticament bull a Catalunya. Tots recordaran allò dels “galgos y podencos” o molt abans allò de “el castellano nunca fue lengua de imposición”, oi? Doncs el seu fill, a més de fer cares quan es topava Artur Mas o de fer discursos que bé podria haver signat Rajoy respecte de Catalunya, ara es nega a rebre la presidenta del Parlament en el tràmit habitual per nomenar oficialment nou president. Ha demanat que la cosa es faci per carta. Doncs es fa, i avall.

Queda clara la seva consideració respecte de les institucions catalanes, però també la rellevància del monarca. Poc servei que fa. Va passar el seu pare i Catalunya poc que ho va notar. Ara passa ell de les nostres institucions i Catalunya ja sabrà trobar qui la respecti i li sigui útil al més al nivell, potser algun dia elegint-lo via urnes. El rei és mort, visca el rei.

Però fixeu-vos que l’expressió val en un altre sentit. Per allò de la capacitat d’adaptació que tenim tots plegats i també per allò que ningú no és imprescindible per molt valuós que sigui. El president Artur Mas ha fet un gran gest que l’honora, i poques hores després de la seva renúncia, diumenge mateix després del debat d’investidura del nou cap de govern, i com bé observava ahir l’amic Melcior Comes a Twitter, la major part dels masistes ja eren puigdemontistes. El nou president va projectar autenticitat, senzillesa i proximitat, a la vegada que contundència, convicció i coratge. La majoria d’analistes van coincidir en destacar-ne la frescor i el to curós i ben argumentat. Van saber trobar-ne, en definitiva, un còctel d’atributs que el fa diferent de Mas i que a la vegada, sembla, el pot fer més adequat per al moment present. I tot plegat sense entrar a discutir que Mas tenia tot el dret de seguir on era. El rei ha mort, visca el rei.

Què passarà amb Rajoy? En veia la compareixença diumenge, com mirant de contraprogramar o de fer-se un forat a l’agenda arran de la investidura al Parlament català, i a més de com és habitualment d’insuls, hi veia un líder caduc, de moment passat, reivindicant-se a la desesperada. La seva va ser la típica (en ell) compareixença espitada i sense preguntes, en pura clau d’autoreivindicació. No reivindicava Espanya, sinó la seva candidatura a la presidència del govern espanyol. Volia semblar que duia l’alternativa però es projectava com extemporani i sobreactuat. I bàsicament tirava de Catalunya per mirar de compactar rere seu el PSOE i qui fos que pogués pescar. Massa evident. Massa groller. En el seu cas és evident que fins i tot els seus el trobaran poc a faltar quan se’n certifiqui un traspàs polític que cada dia sona amb més força que podria ser ben a prop.

El director de Comunicació de la Secretaria General de la Casa del Rei, Jordi Gutiérrez Roldán, va ser en el seu dia delegat de TV-3a Madrid, a principis dels anys noranta del segle passat. Es nota que Felip VI el té al seu costat. Es va notar en el seu primer missatge de Nadal aquesta mà i la d’una reina Letizia que abans que monjo va ser cuiner. És a dir, que com a periodista i presentadora de telenotícies va saber molt abans d’esdevenir consort reial la importància de donar bé en càmera i de comunicar amb convicció sabent mirar als ulls de l’audiència per provar de connectar amb ella.

D’aquí, i de l’entrenament d’anys intensificat en els últims mesos, la impecable intervenció que en l’aspecte formal va oferir el nou rei. La seva dicció era clara (més que la del pare, sens dubte) i el seu to buscava calidesa, proximitat, igual com les seves mans, en diferents moments estenent-les en direcció a la càmera, com buscant el contacte, tímidament, això sí, sense la mítica campechanía que s’atribuïa al seu pare.

En el gest, en el discurs verbal i no verbal de Felip VI en el seu missatge de Nadal, es respirava més allò de “la professional” de la mare (així va descriure Joan Carles I la seva esposa Sofia). Es respirava més del mètode de la mare i de la seva dona.

En el primer discurs de Nadal del nou rei hi havia sens dubte molt més les maneres d’un diplomàtic que les d’un cap de forces armades (que també l’és). I és que en part a això va voler dedicar el seu monòleg: a la promoció del diàleg.

Ell s’erigeix en el gran pont, en el gran tub de cola d’impacte que ha de mirar de fermar Catalunya a Espanya. Catalunya, per cert. La va anomenar, amb totes les lletres, i en això va posar èmfasi. I va tirar del factor econòmic però sobretot del “sentimental” per venir a dir que el lògic i necessari seria seguir units.

Res de nou sota el Sol, ni res que no esperéssim d’un monarca espanyol. Això sí, tirant sense utilitzar explícitament aquestes paraules del que en el seu dia, en 2008, va ser l’eslògan electoral de Mariano Rajoy, “amb cap i cor”, el seu to va ser ahir, en un discurs que se sabia que seguirien milions d’espanyols (per allò de totes les televisions emetent en directe), molt diferent al de qualsevol dirigent del PP o del seu govern. Ho va ser ahir com ho és sempre en boca d’un Felip VI que assumeix la transcendència del que està passant a Catalunya.

I el to conciliador no li va treure un pèl de contundència, fins i tot citant textualment l’eslògan d’un partit que si ha fet bandera d’alguna cosa amb especial èxit ha estat del seu espanyolisme i del seu combat contra el nacionalisme català. Perquè sí, va parlar de “la força de la unió”, eslògan de Ciutadans. I és que, sens dubte, una figura com la d’Albert Rivera lliga amb el nou rei molt més que la de Rajoy. Espanyolitat desacomplexada, un punt de modernitat, ni que sigui per contrast generacional amb els que manen des de fa anys, i domini de la retòrica per parlar clar i contundent, però concitant més adhesions que anticossos.

(Per llegir l’article a EL PERIÓDICO, cliqueu aquí)