Té un equip de comunicació amb una important mili prèvia als mitjans. Per tant, poc o gens d’allò que fa públicament és improvisat. La seva màxima responsable de premsa, María Antonia Prieto, excap de la delegació del diari ‘Abc’ a Catalunya, compta amb dues antigues companyes de redacció al seu equip, Iva Anguera de Sojo, la seva segona, i la jove Natalia Araguás. Durant anys van estar a l’altra trinxera, la periodística, i saben què ven als mitjans. Saben del seu ritme i del seu llenguatge (que via imatges també diu molt, marca perfil). I així, De Luna, amb el poder polític que li dóna al PPC la delegació i amb un equip que li ha sabut donar notorietat mediàtica, creix. Tot i que de vegades també es passi de voltes, com amb la foto amb la División Azul. ¿Va massa disparada?

S’ha erigit en l’abanderada de l’espanyolisme a Catalunya. I això amb una Alicia Sánchez-Camacho que, segons els seus, “està desdibuixada” d’ençà de l’escàndol per la gravació de les seves converses amb l’ex de Jordi Pujol Ferrusola al restaurant La Camarga. I amb un Jorge Fernández que també diuen els seus que ha quedat “anímicament tocat” per l’afer.

Un company de files admet que De Luna “té mà i controla part de l’agenda dels ministres a Catalunya. El seu càrrec, al PPC, no és poca cosa”. Tampoc a Madrid, on la també polèmica i mediàtica delegada del Govern, Cristina Cifuentes, sona amb força per a majors reptes. Alguns l’han situat els últims dies com a hipotètica candidata del PP a l’alcaldia de Madrid en substitució d’una molt desgastada Ana Botella, però pels que coneixen bé per dins el PP de Madrid això és una pista falsa.

Un alt càrrec popular ho té clar: “Esperanza Aguirre espera erigir-se, després d’un previsible mal resultat del PP en les eleccions europees del 2014, en la solució d’un partit tocat, i ella precisament aspira a ressorgir com a candidata a l’alcaldia”. Segons aquesta hipòtesi, Cifuentes, “dona de la seva més estricta confiança”, seria l’opció d’Aguirre com a cap de cartell a la Comunitat de Madrid, en substitució de qui va ser-ne relleu a la presidència, un Ignacio González feble i amb expectatives pobres. I elles, a l’alça. Viuen un moment dolç, al contrari que altres, tot i que si se’ls nota massa els pot acabar explotant a les mans.

(Per llegir l’article a EL PERIÓDICO, cliqueu aquí)

Gallardón és de sabre modern, una arma blanca corba, habitualment usada pels oficials de cavalleria i infanteria. Perquè Gallardón és un oficial de Mariano . Si s’ha de dir que no agrada la sentència del Tribunal Constitucional sobre Sortu, es diu. I després, en petit comitè, s’admet davant de periodistes selectes que al govern del PP li va bé que el TC faci «la feina bruta». Perquè ell fa anys que està al servei de Rajoy, però sobretot de si mateix com a hipòtesi de futur que no renuncia a ser. Diuen els seus crítics que està descol·locat. Que no ha guanyat amb el canvi de la seva cap de premsa de tota la vida, Marisa González, per una jove Elena Marín, que va fitxar de La Gaceta i l’assessora des que és ministre. Però, ¿des de quan un ministre de Justícia tenia tanta quota de pantalla com ell ara? Aquí el tens. 

També és present la seva enemiga íntima. Aguirre és més de katana, arma blanca de tall únic, corbat, tradicionalment usada pels samurais. L’esgrima no és el seu fort. Se sap única al PP actual, potser per com s’ha anat quedant sola en la primera línia (dura). I, complexa com poques, si com els samurais s’ha de recórrer al harakiri, ho farà, però per presentar batalla fins al final, que no quedi. Ella a la seva. A seguir deixant clar davant dels mitjans i qui calgui que Rajoy és un tou. ¿Que això implica demanar públicament que es tanqui el TC? Doncs es demana. 

Alícia, que sembla fora d’aquestes batalles, es deixa notar internament. Al servei de Mariano i de Cospedal. Ella és més de floret. El touché el fa amb la punta. Amb finezza . Aquesta setmana, en plena polèmica sobre el català titllat d’«aragonès oriental», no n’ha parlat, i això que té les seves reserves amb la línia del PP aragonès. Li han fet entrevistes i el tema no ha sortit. ¿Però des de quan a Sánchez-Camacho li cal que li preguntin sobre un tema per posar-lo damunt la taula si vol? No ha volgut fer soroll amb el cap de gira. Perquè ella no opta a ser el seu recanvi, sinó que lluita de debò perquè això no passi a curt termini.

(Per llegir l’article a EL PERIÓDICO, cliqueu aquí)

Va ser el 1996 quan va néixer Espe, el seu àlter ego polític, i el bateig va anar a càrrec dels reporters d’El Gran Wyoming en el mític Caiga Quien Caiga. El programa es va estrenar a Espanya el mateix any que la seva Espe com a ministra d’Educació i Cultura.

La pintaven d’ignorant, però ella ho va aprofitar per agafar desimboltura i més: «Vaig entendre que em proporcionaven una popularitat enorme i la possibilitat de donar-me a conèixer, cosa que hauria costat molts milions aconseguir». Com el «que parlin de mi encara que sigui bé» que s’atribueix a un irònic Salvador Dalí, un altre mag en l’art d’atraure l’atenció de la premsa per a més glòria dels seus objectius. Quan el 1999 Aguirre va deixar el ministeri per presidir el Senat, la coneixia mig Espanya i part de l’altra. El seu equip ja l’anomenava la jefa i treballava per crear la lideresa que ja és, aprofitant «l’avorriment» del Senat per muntar-li un circuit constant amb periodistes.

I en l’obstinació per mantenir-se a primera línia contra vent i marea (o contra Mariano Rajoy, com ho prefereixin), l’ha acompanyat durant anys un nucli dur format per Nacho González, el seu vicepresident i portaveu a la Comunitat de Madrid, Javier Fernández-Lasquetty, actual conseller de Sanitat del mateix Govern, i Regino García-Badell, el seu cap de gabinet des dels temps del ministeri. Fernández-Lasquetty el va precedir. Ells dos han estat els que han tingut més mà en els discursos d’Aguirre. Regino més, sobretot des que Lasquetty assumeix un rol públic important. I així, a l’ombra, també és el seu home clau en el control de Telemadrid. Està casat amb la viceconsellera d’Educació, Alicia Delibes, que ha estat col·laboradora de Libertad Digital, el diari de Federico Jiménez Losantos, un dels principals candidats a aconseguir un Telemadrid privatitzat. Els mitjans de Losantos s’han encarregat d’engrandir sobre un determinat votant la figura de la lideresa. I amb ells, El Mundo, l’editorial del qual, La Esfera de los Libros, va publicar el 2009 una mena d’hagiografia d’Aguirre titulada La Presidenta. A seques. Sempre al seu costat.

(Per llegir l’article complet a EL PERIÓDICO, cliqueu aquí)

Si no fos perquè n’hi hauria que encara voldrien vendre que la lideresam’hauria fet entrar en raó o espantat i que jo l’hauria cregut com fan els bons jans, jo aquest divendres al Calderón no xiularia l’himne espanyol. Ni que fos per deixar-la en el ridícul més espantós i mostrar-la davant tothom com una sobreactuada de la vida que amenaça amb mètodes del segle passat posats en pràctica per dictadors com Miguel Primo de Rivera.

Si no fos perquè tinc consciència que aquest tipus de partits tenen molt de política, jo aquest divendres al Calderón no xiularia l’himne espanyol. Ni que sigui per centrar l’atenció en allò que veritablement paga la pena, que és el futbol, l’últim partit de Pep Guardiola com a entrenador blaugrana i un previsible bany de bon joc del Barça a l’Athletic.

Si no fos perquè sé que malgrat que no ho vulguem des d’Espanya ens condicionen tant com volen l’agenda (a més de la cartera i l’autogovern), jo aquest divendres al Calderón no xiularia l’himne espanyol. Ni que fos per poder deixar d’escriure articles com aquests i no haver de parlar de l’Espe als mitjans, quan realment els protagonistes del moment són tots uns altres i l’actualitat mereix de fronts d’atenció molt més importants.

Si no fos perquè divendres no tinc entrada per veure la final in situ, em plantejaria tot això, i molt segurament acabaria fent el que em donés la gana, que molt probablement coincidiria amb el que faran la major part de les dues aficions. Ni que fos per deixar damunt la taula que per descomptat els Aguirre són molt més incòmodes i nocius per a Catalunya que les nostres hipotètiques i inofensives xiulades per a ells.

(Per llegir l’article a El Singular, cliqueu aquí)