Val a dir que l’article d’ahir del conseller Andreu Mas Colell on expressava seriosos recels davant d’un possible pacte amb la Cup segur que és compartit per una part substantiva del votant de Junts pel Sí. Hi ha pors fundades a què pot significar un paper decisiu de la Cup durant la legislatura del procés. Però un cop assumit això, deixin que apunti només dues idees annexes. Una: assumir l’actual aritmètica parlamentària com a inviable per tirar endavant el procés sobiranista seria tant com dir que Cup i Junts pel Sí van mentir quan va donar a entendre que s’entendrien en l’essencial, que van dir que era construir un Estat independent. I dos: sembla que ja es dóna per fet que Artur Mas ha cedit en tot davant la Cup, quan això no és cert.

(Per llegir l’article al Món.cat, cliqueu aquí)

Ahir em van passar per WhatsApp un d’aquells vídeos virals que corren com la pólvora. I la cosa anava d’un vídeoclip amb un títol de cançó entranyable: “Viejoven“. Va de gent jove que sembla vella, pel que diu, pel que fa, pel que projecta. Casualment, o no, a la pantalla de la tele apareixia en aquell moment Javier Maroto, del PP, en teoria un dels puntals de la presumpta renovació a can Rajoy. Però el seu discurs bé el podria haver pronunciat el molt vintage president espanyol que ens ha tocat en gràcia, igual com el fundador del seu partit Manuel Fraga, i no tant Aznar perquè aquest ara el tenen sortit de mare. De fet, els volia fer un apunt sobre l’últim sidral a can PP (però no només), perquè els confessaré que el moment Mas-Cup em té força cansat i això que de la controvèrsia sobre si els cupaires faran president el candidat de Junts pel Sí només en fa uns dies. Però és que ja veníem cansats de casa, en això. Els partits independentistes fa massa que desafien la sort. I la paciència del votant la tenen massa posada a prova. Per tant, apunt sobre l’univers PP (amb l’independentisme al fons).

Diuen que hi ha fins i tot alguna enquesta que diu que el 20 de desembre els populars podrien quedar tercers en les eleccions espanyoles. A partir d’aquí, primera idea: a veure si els de Junts pel Sí troben un raconet entre negociació i negociació per investir Mas, i van confegint una llista que ajudi a rebentar el mapa polític espanyol. La seva fragmentació política, la debilitat dels seus actors és un escenari a no menystenir. A Catalunya, l’independentisme no va tan sobrat de forces com per no voler aprofitar aquesta oportunitat. I una candidatura potent que irrompi al Congrés dels Diputats amb una trentena o una vintena llarga de diputats podria aportar oxigen. I fora idees velles i esquemes antics. L’esperit “viejoven” aquí no ha de tenir cabuda. Que les noves generacions de polítics, ara que som en plena transició catalana, no badin amb prejudicis del passat.

I segona idea: Aznar té raó. I ja em perdonaran però els periodistes, més enllà de fílies i fòbies, hem de mirar de ser equànimes. Aquest home és com és i molt del que diu fa la basarda que fa, però té raó quan diu que Ciutadans pot fer un forat important pel centre-dreta al PP de Mariano Rajoy. Perquè no hi ha res més retro i caduc que l’antipolítica (o la no-política, dit en suau) que practica un partit que de nou pot passar de la majoria absoluta a l’oposició, així de cop, per mèrits propis. Per desconnectat del món, no només de Catalunya. Estan cansats, exhausts, i ara davant la puixança de Ciutadans a les enquestes només se’ls ocorre dir (al pobre d’en Maroto mateix) que els d’Albert Rivera són de centre-esquerra. Sí, és clar, que li ho diguin a Carina Mejías o a totes les agrupacions que al País Valencià van passar-se en bloc del PP a Ciutadans tan bon punt els d’Alberto Fabra anaven esmunyint-se de les institucions. El discurs de la impotència, de la decrepitud fins i tot en boca de gent jove. Un procedir que del PP es pot esperar (i fins i tot celebrar) però que d’altres hauran de conjurar amb totes les seves forces. Apuntin aquí a Catalunya. I que ningú no rigui fins que no hagi acabat la funció. A veure qui guanya a “viejoven”.

(Per llegir l’article al Món.cat, cliqueu aquí)

No cal demanar perdó per guanyar. No si es fa netament i democràticament i àmpliament i contra els elements, com ha estat el cas a Catalunya. És força nostrada, l’autoflagel·lació, però seria del gènere absurd que amb 72 de 135 escons algun independentista se sentís perdedor. Només podria passar per un excés d’autoexigència, per comprar els arguments de l’espanyolisme o per confondre guanyar de molt i no de moltíssim amb perdre.

72 escons, 4 per damunt dels 68 que donen la majoria absoluta, amb ben bé un 78% de participació és una dada espectacular. Un resultat electoral que en qualsevol racó democràtic del món i sense un incompetent polític al capdavant del govern de l’Estat hauria de moure alguna cosa. Que a Espanya quan passen coses d’aquestes, els seus principals partits només es mouen per traure ferro a la cosa? Doncs és el seu problema (cada dia més greu i irrecuperable). Però no comprem des de Catalunya aquest procedir tan absurd. Per no caure-hi només cal fer una ullada a la premsa internacional (de dretes i d’esquerres) i veurem clar que qui vaga per l’espai sideral, abans Ca-talunya no se n’hagi independitzat, és Espanya. El gruix dels seus polítics i de la seva premsa, més concretament.

Dic tot això bo i sabent que el resultat electoral no va ser el millor dels possibles. Perquè sabia que la Cup queia molt simpàtica pertot però que, de tenir paper decisiu, podria plantejar certs dubtes en el procedir, d’aquells que distreuen de l’objectiu que per damunt de moltes altres coses uneix en la il.lusió el bloc majoritari i guanyador de l’electorat. Així, l’última força política podrà tenir pendent la primera durant uns dies o setmanes sobre si l’important ara és pensar en si Artur Mas és president o no. I això malgrat que a Madrid això seria celebrar amb xampany, malgrat que com a interlocutor al món s’ha demostrat una sort, i malgrat que ha fet el que pocs se n’esperaven des del sobiranisme i ha convertit la coalició hegemònica de l’autonomisme en un record del passat. Ha sacrificat CiU per impulsar un projecte polític que en transcendeixi i ara encara li retrauran la corrupció d’una cosa que ja ni existeix i n’hi haurà que voldran anar més enllà que cap jutge, que sembla ser que ni ha pensat en ell per aquests temes.

És com de gag del Polònia, pensar que tanta il·lusió, tant d’assolit i tanta feina (gens fàcil) que encara queda per fer es pot aturar en pensar si la persona proposada per la llista que ben bé triplica la segona serà o no serà president. És com estrany però passa. Ens descriu també. Com quan comprem el relat dels altres i no sabem valorar victòries polítiques que costen molt d’assolir i que aquells que les neguen miren a distància sideral. L’independentisme no ha de demanar perdó per guanyar, però ha de reflexionar i no ha de pensar que per haver-se imposat el 27-S ja ho té tot assolit. Perquè no és així. Perquè aquestes eleccions no anaven més que de superar una etapa més en una llarga cursa d’obstacles. Encara s’és a temps d’ensopegar, i molt. Però seria una pena i, sobretot, seria absurd.

(Per llegir el diari a el Món.cat, cliqueu aquí)