Toni Aira » eleccions

Perquè només importi la pilota

Toni Aira — Fri, 13 Mar 2026 09:45:40 +0000

Avui, a El Nacional, un grup de professors universitaris (i barcelonistes), entre altres Xavier Sala-Martín, Anton Maria Espadaler i un servidor, hem publicat un article conjunt a propòsit de la tria que aquest diumenge hem de fer els socis del Barça. L’hem titulat “Perquè només importi la pilota“. Aquí us el deixo:

El futbol pot semblar, a simple vista, un joc senzill: empènyer una pilota fins que entra a la porteria. Però darrere de cada gol hi ha una estructura complexa i un procés de presa de decisions que acaben influint en els resultats obtinguts. El Futbol Club Barcelona és un dels pocs clubs de futbol del món que segueix pertanyent als seus més de 140.000 socis, que seran els encarregats d’escollir en els propers dies la junta directiva que els representarà els propers anys. Cada junta directiva té, com a mínim, dues grans àrees en què ha de rendir comptes al soci: l’àrea esportiva i l’àrea econòmica.

En l’àmbit esportiu, la junta directiva sortint ha sumat més de 65 títols. L’equip de futbol ha viscut una renovació gairebé completa de la plantilla respecte de la temporada 2021-2022. L’aparició de talents formats a la Masia, com Lamine Yamal o Marc Bernal, s’ha combinat amb l’aportació de futbolistes consolidats com Robert Lewandowski o Raphinha. Paral·lelament, l’equip femení ha dominat el panorama estatal i europeu, encadenant títols continentals en les darreres temporades. L’handbol es manté com a referència absoluta a Espanya i a Europa; el bàsquet ha aconseguit dues lligues i l’hoquei patins continua mostrant una hegemonia gairebé incontestable. Tot plegat, en un context condicionat per les restriccions del fair play financer, que afecta tot el club.

Els resultats de la gestió esportiva es poden observar també comparant el valor comptable dels jugadors amb el seu valor real. La comptabilitat, que té la prudència com un dels seus valors fonamentals, no permet revaluar els actius al seu valor real. Per tant, el valor dels jugadors de la Masia (que no tenen cap cost d’adquisició), o els que es fitxen a un preu raonable i després incrementen el seu valor mentre estan al club, no es veu reflectit en els estats financers. En aquest sentit, si es vol valorar la gestió esportiva d’un club de futbol, no només s’han de comptar els títols aconseguits, sinó que també s’ha de tenir en compte el valor generat per les seves decisions, tot comparant el valor comptable dels jugadors amb el seu valor real. En el cas del FC Barcelona, s’observa que en l’últim balanç de situació auditat els jugadors del club tenien un valor net comptable de 189 milions d’euros, mentre que el seu valor de mercat, que es pot observar en una web especialitzada com Transfermarkt, supera els 1.100 milions. Per tant, en aquest aspecte, la direcció esportiva del club ha generat una plusvàlua latent que supera els 900 milions d’euros.

Pel que fa a l’àrea econòmica, l’evolució ha estat especialment significativa. El club ha passat d’una situació marcada per tensions de tresoreria i la necessitat de refinançar deutes per evitar incompliments, a consolidar-se com un dels clubs amb més capacitat d’ingressos del futbol europeu. Tot això sense que els socis haguessin d’efectuar cap aportació de diners en forma d’aportació extraordinària. Actualment, segons la UEFA, el club lidera els ingressos per venda de samarretes i se situa entre les entitats amb la facturació més alta del continent, tot i que l’abonament al Camp Nou és el més econòmic dels principals equips europeus. Segons Forbes, el valor del club s’estima en 5.700 milions, amb un increment del 20% respecte al 2021. Addicionalment, el cost de la plantilla esportiva representa aproximadament el 54% dels ingressos del club —per sota del límit del 70% recomanat per la UEFA—, mentre que el deute net continua reduint-se. Tot i que encara queden alguns reptes per a assolir una plena solidesa financera, la situació actual és substancialment més solvent que fa cinc anys. En un futur pròxim, l’estadi de futbol del primer equip es convertirà en un dels més grans del món i, si es compleixen les previsions, aportarà 400 milions d’ingressos anuals al club.

Més enllà de la subjectivitat que té l’esport com a element intrínsec, és possible valorar l’àrea esportiva i l’àrea econòmica d’un club a partir de dades objectives. És la responsabilitat de cada soci, l’autèntic propietari de la institució, analitzar-les i emetre el seu veredicte en forma de vot. D’aquesta decisió dependrà la direcció que emprengui el club en els propers anys i que, com s’ha recuperat durant l’últim mandat, el barcelonisme només hagi d’estar pendent de la pilota.

Aquest article el signen, col·legiadament, professors de prestigi que ho són o ho han estat en diferents universitats que, a més, són barcelonistes: Toni Aira Foix, Josefa Boria Reverter, Sergi Basco Mascaró, Joan B. Casas Onteniente, Anton Maria Espadaler Poch, Francesc Martí Palomares, Ester Oliveras Sobrevias, Luz Parrondo Tort, Jordi Perramon Costa, Xavier Sala Martín

Al racó de pensar

Toni Aira — Tue, 14 May 2024 17:51:53 +0000

La columna de la setmana a La Vanguardia: Al racó de pensar.

Recomençar o resignar-se

Toni Aira — Wed, 08 May 2024 17:41:22 +0000

La columna de la setmana a La Vanguardia: Recomençar o resignar-se.

Els últims de les Filipines

Toni Aira — Tue, 11 Apr 2023 15:03:04 +0000

La columna de la setmana a La Vanguardia: Els últims de les Filipines.

Borràs i la trituradora

Toni Aira — Tue, 04 Apr 2023 15:12:05 +0000

La columna de la setmana a La Vanguardia: Borràs i la trituradora.

En bones mans

Toni Aira — Tue, 08 Nov 2022 16:03:15 +0000

La columna de la setmana a La Vanguardia: En bones mans.

Curioses referències (i autoreferències) en els cartells #10N

Toni Aira — Fri, 01 Nov 2019 13:41:38 +0000

En clau de comunicació política us apunto algunes imatges que m’han vingut al cap quan he vist els cartells electorals dels diferents partits en motiu dels comicis del 10N. N’hi hauria moltes més i de més partits i d’iconografia propagandística de tot el món, però per resumir:

PSOE – PEDRO SÁNCHEZ

El cartell amb més “ego” i amb menys “nosaltres” de tots, el de Pedro Sánchez s’autoreferencia al seu de fa mig any, que ja recordava a un del candidat del PSC en les eleccions catalanes de 2012…

… que a la vegada es va dir que recordava a una portada de Esquire amb George Clooney de protagonista:

PP – PABLO CASADO

Una imatge distesa, relaxada, en “diàleg” amb algú que és allà (potser tu?)… que recorda l’Alfredo Pérez Rubalcaba candidat el PSOE de 2011, a qui també es volia fer especialment proper, després d’anys de fama d’home dur de l’aparell de partit.

I alguna de les fotos escollides per a la imatge d’aquella campanya, una corretja de rellotge surt per allà, com en un dels cartells de Casado.

PODEMOS – PABLO IGLESIAS

Intent de “regreso al futuro”? Pablo Iglesias intenta recuperar l’esperit de 2014, en les seves primeres eleccions com a cap de cartell, quan va donar la campanada. Ha guanyat en maduresa, en quilos i en desgast polític. Temps era temps…

CIUDADANOS – ALBERT RIVERA

Albert Rivera ha canviat les banderes espanyoles del seu cartell de fa sis mesos per persones. Li caldrà molta gent que no l’abandoni a les urnes. I així conjuga més nítidament que en els últims temps aquell “nosaltres” que ha de tenir tot cartell electoral. I busca més empatia, amb més somriure. Això sí, també “en marxa”, caminant, fent com que avança.

Feia temps que Rivera no s’envoltava de gent i optava en cartelleria per ser ll el protagonista en solitari, quan tenia un lideratge més fort:

VOX – SANTIAGO ABASCAL

Mirant a l’horitzó, al futur, allà on un líder diu que s’hi ha d’ara (a conquerir) i on els votants el segueixen, Santiago Abascal protagonitza un cartell de Vox que reprodueix allò que hem vist mil cops (en iconografia Che Guevara o Obama, per exemple), però que recorda, pel posat estil esfinx, a un cartell de CiU de 2011, amb Josep Antoni Duran i Lleida i Artur Mas de protagonistes.

Assessors o presidents?

Toni Aira — Fri, 11 Oct 2019 10:25:41 +0000

En el número de La Revista de ACOP d’aquest mes d’octubre de 2019, portada i unes quantes pàgines a l’interior per al meu article “¿Asesores o presidentes?”. A partir del protagonisme d’Iván Redondo, cap de gabinet de Pedro Sánchez a la Moncloa. Aquí us deixo link al contingut de la revista.