D’entrada cal advertir que no només defenso el dret de tothom a expressar-se lliurement, sinó que a més defenso que Jordi Évole digués el que va dir el cap de setmana al Sant Jordi, perquè n’he escoltat el discurs sencer i crec que matisa prou. Caldria que no perdéssim mai un esperit crític que per descomptat el necessita com l’aire que respira un moviment independentista que vol construir un país nou (entenc que en molts sentits, també en maneres de fer). No val a pensar que les coses no es podrien fer millor ja ara. No val esperar a viure una realitat i un context nou per llavors sí representar que tot canviarà partint de zero. S’han de posar moltes llavors en el camí, i sí, és cert, el problema de Catalunya en molts fronts, no ha estat només de manca de competències, sinó d’incompetències en la gestió. En això, val a dir-ho, reproduïm força esquemes d’arreu i de països amb Estat propi. No és un problema, doncs, ni exclusiu de Catalunya ni de l’independentisme que ara ens governa. És això una esmena a la totalitat a la política catalana, a la dels diferents governs que hi ha hagut a Catalunya (també els no independentistes i d’esquerres) o al sobiranisme en general? No, i de fet si es plantegés així, ens estarien fent trampa.

Jo no sé què pretenia Évole amb el seu discurs. Si era criticar només una part de la política catalana i caricaturitzar-la, no hi estaria d’acord. En canvi, com crec que va passar, si el que buscava era alertar que les coses es podrien fer millor i que l’excusa/realitat de manca de competències no és prou per explicar del tot problemes que ens assetgen i que no resolem prou bé en clau de país i en molts fronts, llavors totalment d’acord. I ho podem assumir així, com deia aquell, aquí i a la Xina Popular. I assumint-ho i autoexigint-nos el repte de millorar és com serem més forts i tindrem més autoritat per reclamar un ple autogovern que cal guanyar-se a pols.

Vivim en un Estat espanyol on el seu poder polític està ple d’incompetències que ens perjudiquen cada dia. Aquest dilluns mateix hem tingut la notícia que l’ex-governador del Banc d’Espanya Miguel Ángel Fernández Ordóñez desfilarà davant del jutge com a investigat/imputat per la salvatjada de Bankia, que van deixar que sortís a borsa quan se sabia que era insostenible. I això ens ha costat a tots els ciutadans del Regne milers de milions. Això és una incompetència que fins i tot pot haver estat delicte. Això és el que hem de demostrar en el dia a dia, amb paraules però també amb fets, que es pot superar si del que es tracta és de construir un nou Estat. I els qui vulguin fer com que el Partit Demòcrata és un llast per a això, com si fos el mateix que l’antiga CiU, com si no hagués canviat res i no hagués apostat per un canvi d’etapa clar, com si no governés amb ERC o com si fos el mateix que el PP (ara i abans), allà ells i la seva incompetència i fracàs a l’hora de mirar de fer una anàlisi mínimament rigorosa i plausible. Diran que CDC va pactar la llei d’estrangeria amb les forces majoritàries a Espanya i que en Duran va fer campanya amb la immigració. I passaran olímpicament del que ha dit el president Puigdemont en defensa de rebre els refugiats, i del que ha disposat el seu govern, i seguiran distorsionant la realitat al servei d’un discurs mentider per incomplet. Parlaran de l’ERC que feia el ridícul amb la seva gestió en els tripartits, i no els veuran ara preparats per governar malgrat les mostres de canvi de xip que han fet en aquest front. I seguiran sense descriure la realitat de forma prou ajustada. I així seguiran essent incompetents amb la seva anàlisi. Però això, assenyalar-ho no és atacar, sinó esperar millores. Com les que entenc que reclamava Évole l’altre dia i que crec que, sincerament, sense treure mèrit a la feina ben feta que també hi és, ens calen i ens caldran sempre, sense Estat propi o amb ell.

PS: Per als qui diguin que parlar d’incompetències de fora no justifica les de casa, dir-los que no crec que jo hagi fet tal cosa, ans al contrari, tot i que assumint l’evidència que ara com ara Catalunya no és independent, forma part de l’Estat espanyol, aquest existeix i la seva incompetència, per tant, també ens repercuteix (i de quina manera).

(Per llegir l’article a Món.cat, cliqueu aquí)

Hi ha un acudit popular que defineix el jersei com aquella peça de roba que les mares posen als seus fills al parc quan elles tenen fred. La idea és la de la protecció dels progenitors als seus fills, fins i tot quan ells no ho necessiten. Però quan s’és petit això va així, de la mateixa manera que també arriba un moment que la criatura creix i es troba «sola davant el perill».

Amb els candidats passa una cosa semblant, ja que la major part del temps viuen confortablement entre els consells i l’assistència dels seus assessors i equip. Però hi ha un moment que es queden allà sols, davant els adversaris directes i sense intermediaris. És el moment dels debats televisius, i en el context nord-americà, el dels cara a cara, un contra un, duel sota el sol, o millor, sota el focus de les càmeres.

Des que el 1960 es va produir el primer debat cara a cara televisiu de la història, ja res va tornar a ser igual. En aquelles eleccions es van enfrontar Richard Nixon i John Fitzgerald Kennedy. Finalment, s’imposaria JFK per uns milers de vots. Havien partit tots dos com a aspirants (cap havia sigut abans president) i les enquestes reflectien quelcom molt pròxim a l’empat. I aleshores van arribar els debats televisius per ajudar a decantar la balança. I en van ser més d’un, però el primer va marcar un abans i un després.

Els enquestats, celebrat el cara a cara, van reflectir una clara tendència: els que l’havien seguit per ràdio donaven com a guanyador del duel Nixon, mentre que els espectadors del debat televisiu deien que havia sigut Kennedy qui s’havia imposat. Algú (i els seus spin doctors) havia entès millor que el seu adversari el nou format.

ELS ASSESSORS de Kennedy havien captat que aquella confrontació televisiva no anava de convèncer el seu rival ni d’imposar-se amb un gran carregament d’arguments. La cosa anava (i va), sobretot, de parlar directament al públic, d’aconseguir una connexió emocional amb l’audiència. En aquest fet resideix bona part del secret de l’èxit (o del fracàs) en un debat electoral, en cadascun dels seus formats. Aquests últims dies n’hem vist un, el del town hall debate, que facilita especialment aquest simulacre de diàleg a moltes bandes, amb l’excusa de la confrontació cara a cara.

El town hall debate procedeix com a format de les audiències locals en les quals històricament els ciutadans han entaulat conversa amb els seus representants més pròxims. És un espai que presidents com Barack Obama han reproduït en les seves visites a ciutats i pobles dels Estats Units. I és una idea que va inspirar un programa televisiu que a Espanya va tenir el seu moment d’èxit en el primer mandat de José Luís Rodríguez Zapatero. Es va estrenar el 27 de març de 2007, a TVE-1, presentat pel periodista Lorenzo Milá i amb el títol Tengo una pregunta para usted, señor presidente.

Va ser un èxit d’audiència, després va tenir rèpliques amb altres polítics com Mariano Rajoy, Gaspar Llamazares, Josep-Lluís Carod-Rovira o Josep Antoni Duran Lleida, però no s’havia inventat res. De fet, només un mes abans, el 5 de març, Nicolas Sarkozy havia protagonitzat a la LCI francesa un espai clavat: J’ai une question à vous poser. El format, igualet: un president (o candidat) davant d’una selecció de ciutadans que li formulen preguntes, i amb un periodista de repartidor de paraules. Una manera de mostrar proximitat i contacte «directe» amb els votants potencials, si no t’equivoques en el preu d’un cafè (Zapatero), si et negues a confessar el teu sou (Rajoy) o has de reivindicar que et dius Josep-Lluís (Carod) «aquí i a la Xina Popular».

HI HEM vist Hillary Clinton i Donald Trump en el penúltim dels seus debats televisius de campanya. Un format en què dóna per a molt més l’espontaneïtat d’un Trump que fins i tot va amenaçar de ficar a la presó la seva oponent en cas de ser president. La formalitat i el punt distant de Hillary (tot i que està treballant per dissimular-ho al màxim) no resulta. D’aquí ve que un Trump que arribava al cara a cara en hores baixes sobrevisqués al repte.

Perquè els debats segueixen tenint èxit, en audiència i en repercussió. Perquè marquen estats d’ànim, i per tant, d’opinió. I perquè si són de debò, sense jersei, sense la protecció dels seus en directe, duels sota el sol, com aquells del llunyà Oest, amb el candidat sol davant el perill, tenen encara un punt de morbo i d’interès irresistible. I això és audiència i vots en potència. Encara avui.

Per llegir l’article a EL PERIÓDICO, cliqueu aquí)

De l’eix que aglutinava molts, al partit que ha d’intentar mobilitzar i reanimar els més fidels. Jordi Pujol va impulsar el 1974 un moviment polític que buscava atraure gent molt diversa per fer-la convergir (confluir, en llenguatge actual dels Pablo Iglesias i Ada Colau que miren de fer una cosa semblant per l’esquerra). Gent d’orígens diferents que convergirien en un punt de trobada. I d’aquí ve que el primer símbol convergent fos les quatre barres de la bandera formant un tronc que s’obria al capdamunt. Això aquell 1974, i poc després, d’aquell tronc i branques en brotarien unes fulles verdes que donarien peu al símbol de Convergència que més recorda la major part de gent: l’arbre.

L’arbre amb tronc conformat per quatre barres vermelles que desembocaven en unes fulles verd fosc ja acompanyava el 1977 el cartell del Pacte Democràtic per Catalunya (amb les sigles PDC que aspira a assumir el Partit Demòcrata Català), on els de Pujol compartien llista amb l’Esquerra Democràtica de Ramon Trias Fargas i el PSC-Reagrupament de Josep Verde.

El 1980, primeres eleccions al Parlament recuperat, i CDC ja es presenta en coalició amb Unió. L’arbre conviurà amb el logo clàssic dels democristians (una bandera onejant), i les lletres de la marca seguiran totes el format de l’arbre quadribarrat, que s’integrarà en la i de la paraula Convergència.

Als 90, en temps de Pere Esteve de secretari general, es va apostar pel color taronja. CiU es veia abocada a un pacte amb el PP, i el taronja en llenguatge cromàtic polític europeu ha sigut clàssicament sinònim de centre. Van posar CiU en blau marí (color sinònim d’ordre, d’institució) i ho van envoltar tot de taronja. Però allò no va acabar de rutllar, per aquest motiu al final la cosa va quedar en una línia taronja que subratllava el nom de la marca. I ja seria així fins al relleu de Pujol per Artur Mas.

El 2003, pel mètode clàssic a CDC que era aprofitar un cicle electoral per carregar la despesa en redisseny al treball gràfic de campanya, la marca es va compactar en les seves sigles CiU subratllades per una franja amb les quatre barres. Després de la crisi amb Josep Antoni Duran Lleida per la successió de Pujol, calia mostrar cohesió, i les lletres ben juntes podien sumar en aquesta línia. Això no treu que Convergència fes com sempre i aprofités el redisseny de la marca CiU per després simplement adaptar-se via reestyling amb les sigles CDC. Després dels dos intents fallits del 2003 i 2006 per accedir al Govern, el 2010 CiU va voler projectar-se en positiu, en clau guanyadora, no d’atac agre al tripartit, i va incorporar un somriure que convertia el logo en una icona. Franja-somriure taronja que en les eleccions del 2012 es convertiria en una fletxa que apuntava cap amunt. No era context per a gaires somriures, sí per elevar la reivindicació nacional. A Unió no va agradar, però va passar.

Junts pel Sí

Les últimes eleccions al Parlament, el 2015, ja la marca no existiria en cartell. La fórmula seria Junts pel Sí, que tenia una tipografia que recordava bastant la del convergents que CDC havia adoptat en un Consell Nacional Extraordinari on aquell mateix any havia nomenat coordinador general Josep Rull, i que apareixeria en petit a les eleccions al Congrés (també del 2015), al costat del logo de Demòcrates (els independentistes escindits d’Unió) i Reagrupament, tots sota el paraigua de Democràcia i Llibertat. El blau d’aquest últim logo era el clàssic de Convergència, que ja veurem si segueix en la seva nova etapa o si aquesta representa un retorn als orígens i recorre a la senyera.

(Per llegir l’article a EL PERIÓDICO, cliqueu aquí)

Jo no inclouria Josep Antoni Duran i Lleida dins la categoria de damnificats pel fenomen “allò que el procés s’endugué”. Per una qüestió bàsicament generacional i de mínima lògica amb el pas del temps, era evident que el líder democristià no tenia gaire més recorregut, de feia dies (llegeixis anys). Si a això li sumem que el seu discurs ha quedat clarament depassat pel context i per altres actors que a banda i banda poden defensar posicions similars amb més força, credibilitat i suport social, el traspàs polític n’estava cantat. Però això no vol dir que una figura com la seva no es trobi a faltar. Per qui?

Per a periodistes com un servidor segur. Sento ser tan descarnadament sincer, però el cas és que era un filó. Obria la boca o piulava a Twitter, i sabia perfectament com tocar el ressort de la reacció d’altres. No deixava indiferent i aquesta era una de les seves grans habilitats de sempre. La premsa, les teles i les ràdios, sobretot els caps de setmana quan la major part de líders encara no havien descobert que aquest és un bon context per fer-se escoltar enmig del descans general i dels companys de pati polític, tenien amb ell material assegurat. I això el va projectar espectacularment.

Després, també el trobaran molt a faltar els adversaris polítics. Em refereixo en aquest punt als que ho eren de CiU, i més concretament de Convergència. Tenien en Duran sempre un aliat estratègic i ben disposat quan li convenia (que era força sovint) a l’hora de desgastar el partit de Jordi Pujol en el seu dia, i sobretot de principis dels 2000 i fins ara amb Artur Mas al capdavant i en el punt de mira. Duran sempre era sofert a l’hora de lloar-lo o contraposar-lo com a exemple de moderació i de seny des del catalanisme. Amb ell sí que s’hi podia parlar, et venien a dir. I així la caricatura de radical de l’altre obtenia una bona empenta. No seríem justos si no assumíssim que hi ha vora uns 100.000 votants que segurament el trobaran a faltar.

I també els nostàlgics de CiU i dels seus bons temps. Però més enllà del que acabo d’apuntar, poc més. Aquesta vida cruel, on avui hi ets i demà ja no, té aquestes coses. Els telèfons deixen de sonar molt ràpid, i els whatsapp deixen d’atabalar quan un fa un mutis i abandona (o és abandonat per) l’escenari. Les elits que li feien la gara-gara, els grups de comunicació que n’inflaven la representació i els polítics de Madrid que l’elogiaven com a estadista ja tenen altres amb qui provar sort i mirar de servir-se’n.

I aquí a Catalunya, potser l’hipotètic fracàs del procés sobiranista li permetria aixecar el dit amb allò de “jo ja ho deia”. Però aquesta és una magra aportació, sobretot quan hi ha cua entre els qui es fan a sobre (de fa temps) aquesta autoreivindicació. Ell, ben mirat, ja va tirar d’aquest recurs abans d’hora durant la passada campanya catalana i també durant l’espanyola. I avall que fa baixada. Tot dura el que dura, de vegades moltíssim, però també tot acaba. Semblava en aquest cas que no passaria mai, i mirin.

Aquest dijous, el programa “Més324″ amb Xavier Graset, després d’haver vist el debat a 7 amb els caps de llista per Barcelona de cara les eleccions generals del 20-D retransmés per  TV3 i Catalunya Ràdio , hem fet anàlisi del debat.  Referèndum, finançament, federalisme, independència, transparència, polítiques socials, regeneració, què ens farà decantar el vot? Aquest són els temes que vam analitzar i comentar amb els periodistes José Antich, Neus Tomàs, Esther Vivas i Eduard Voltas, l’empresari Alejandro Lopez Fontas, i servidor.  Aquí podeu veure el programa sencer.

Aquesta setmana, en una entrevista al “Polièdric” de Catalunya Informació, el portaveu de Demòcrates de Catalunya i diputat electe, Antoni Castellà, ha assegurat que les negociacions de Junts pel Sí amb la Cup han començat bé, prioritzant acords sobre el pla de desconnexió amb Espanya. I en vam parlar força. Aquí us en deixo el vídeo.

Felipe González, que és moltes coses i entre elles gat vell, quan fa uns mesos es propagava el rum-rum que Pablo Iglesias recordava el líder socialista de jove, va deixar caure en el programa televisiu de Pepa Bueno: «Doncs no ho veig, la veritat. I a mi que em recorda Aznar…». Diana. Per allò del gest agre, del míting amb to de renyar, del somriure forçat. Tenia sentit. La semblança era raonable, com n’hi ha entre l’estratègia de Rajoy, d’Iglesias, de Rivera, dels socialistes i fins i tot de Duran Lleida davant del procés sobiranista i les eleccions del 27-S. Ho confien tot al fracàs. Gran error.

Aquí coincideixen teòrica nova i teòrica vella política espanyola. Aquí coincideixen a equivocar-se, sobretot per deixar de banda allò que interessa la gent: la bona política. La que construeix, la que no ho confia tot al fet que la inèrcia hi faci la resta. Així, amb aquesta (no) política, Rajoy ha complicat moltíssim una solució raonable al que bull a Catalunya. I ell (potser no en sap més) hi persisteix fins al límit del ridícul, aquesta setmana vaticinant com si fos un pitonís que «Catalunya no serà independent», igual com abans va augurar que no hi hauria ni data ni pregunta per al 9-N, que aquest no existiria i tantes altres coses en la línia de l’antipolítica, de l’absència de solucions i de propostes constructives. La idea és esperar que s’aparegui la Verge en forma d’error letal de l’adversari, i així fa uns cinc anys que Rajoy fa amb Catalunya.

Rajoy és la quinta essència d’aquest procedir antipolític, però davant del procés, altres com Duran Lleida, davant la manca de projecte creïble i d’oferta amb prou ganxo o espai electoral, també hi cauen. I així és com el líder del que queda d’Unió diu que aquí s’ha emprès un «viatge al no-res». Rajoy diu que anem a l’«abisme». Igual d’engrescador.

Igual com Iglesias i el seu apèndix d’Iniciativa, que ho aposten tot a seguir identificant absurdament el procés amb Artur Mas, fins i tot ara que la llista independentista la liderarà un antic militant destacat ecosocialista, Raül Romeva.

Però ells hi persisteixen, amb el mètode (fracassat) de sempre envers Catalunya. Aquí ningú innova en la moguda política espanyola. I mentrestant, a Catalunya, la centralitat del catalanisme, avui per la independència, prova coses noves, es mou, es redefineix, deixa el món «anti» per sumar políticament i socialment. Per construir un estat, que com els altres no serà ni de dretes ni d’esquerres ni de centre. La ideologia, per als governs i les cambres de representació, allà on les diferències es deuen notar quan més es necessiten.

(Per llegir l’article a EL PERIÓDICO, cliqueu aquí)

Spike Jonze va escriure i dirigir, amb èxit de crítica i públic, una pel·lícula de nom Her, amb Joaquin Phoenix i Scarlett Johansson de protagonistes. Una frase de la cinta fa pensar en la política catalana, especialment aquest cap de setmana que els implicats en el procés sobiranista van fer córrer divendres que havia de ser «tranquil». La sentència pel·liculera diu: «El passat és només una història que ens expliquem a nosaltres mateixos». Deixar-se d’històries i de motxilles del passat és el que hauran de fer Convergència, Esquerra i la CUP si, com diuen alguns d’ells, a principis d’aquesta setmana vinent han de desenllaçar la història interminable del seu pacte «impossible» per teixir una llista independentista de consens.

Que el mapa polític català no el coneixerà a partir del 27-S ni la mare que el va parir (i aquí adapto frase il·lustre d’Alfonso Guerra) és una certesa com poques en tenim en aquests temps convulsos. Resistir-s’hi és inútil. Fer com si això no hagués de passar és fins i tot temerari. Molt especialment per a les formacions polítiques que es veuran afectades per aquest canvi de paradigma. En aquestes circumstàncies, ¿per què no aprofitar l’onada per agafar impuls, en comptes de tapar-se els ulls per no veure el que els ve al damunt, i que en més d’un cas els rebolcarà? No és moment per a laments, sinó per assumir la transcendència d’un moment que tindrà repercussions de fons. És moment d’això i d’actuar en conseqüència. A Madrid ho fan. Saben el que hi ha en joc i allà també es viu el moment de calma tensa que aquí protagonitzen especialment Artur Mas, Oriol Junqueras, David Fernández i les respectives tropes al costat de les entitats socials. Però els de Mariano Rajoytenen ara mateix massa expectatives dipositades en la desfeta que els mateixos independentistes es puguin infligir a si mateixos, com per xerrar o fer gaire més del compte. Simplement assenyalen el desgavell sobiranista, marquen paquet i de moment ja en tenen prou. De moment. A partir de la setmana vinent, si arriba un acord per una llista que faci de les eleccions del 27-S un plebiscit clar, llavors els nervis canviaran obertament de bàndol.

Però ara mateix el nervi és a Catalunya i força pertot. Aquesta setmana, al Parlament, un diputat d’Unió fidel a Duran Lleida confessava que si hagués sabut tot el que li passaria al seu partit, hauria votat no a la consulta interna. En contrast, avui els sobiranistes republicans d’Antoni Castellà impulsen un nou projecte polític. El lament o la il·lusió, deixant-se d’històries del passat que només interessen als de cada casa. Aquesta és la tria clau ara.

(Per llegir l’article a EL PERIÓDICO, cliqueu aquí)

Ara mateix, en un dels dos partits més antics del país s’està vivint un procedir més vell que l’anar a peu en la relació Catalunya-Espanya: s’està fent fora, sota assetjament, uns que en principi majoritàriament no en volien marxar i que creien que allà podien arribar a tenir-hi un espai mínimament confortable, però no. I es fa amb la política d’amb mi o contra mi. D’això és el que hi ha i t’ho menges si us plau per força. És allò de… tant vull que et quedis amb mi, que et diré de tot per plantejar una alternativa a això, i si algun dia et proposes marxar, t’assenyalaré com a traïdor, deslleial i no sé quantes coses més.

Passa això a Unió, amb una cúpula que ha decidit que davant la fractura del partit en dos no paga la pena mirar d’aplicar allò del diàleg que tant es posen a la boca per dir que Mas no l’ha practicat prou amb Rajoy. Una cúpula encapçalada per Duran i Espadaler, i que ha tractat el sector sobiranista del partit com a enemics a qui cal matxucar abans que plantejar-se tan sols l’opció remota de parar-hi l’orella. Però això no és d’ara.

Els ho explicaré amb una d’aquelles imatges mentals que de l’experiència de tots ens trasllada a un escenari polític de present, i així ho veiem clar. Una imatge com la que fa uns dies em plantejava una alumna de la facultat en veure Pedro Sánchez a la tele: “És com el típic guaperas de discoteca que quan obre la boca ho espatlla, sobretot perquè llavors es passa tota l’estona parlant d’ell i no aporta res”. Nítid. Oi que ho veuen? Doncs a mi el d’Unió em recorda a un pati d’escola. Concretament a una situació que s’hi pot donar i que molts de vostès, soferts lectors, segur que van viure en algun moment (i si no, enhorabona i alegria). Els ho exemplifico amb una experiència personal.

Fa uns anys, quan Pep Martorell dirigia la Fundació Inehca, d’Unió, va encarregar al meu amic Francesc Canosa que fes un reportatge, Memòria Viva, recollint els testimonis dels octogenaris i nonagenaris militants del partit que estiguessin disposats a explicar la seva experiència política durant dècades i en anys convulsos i històrics. Or pur. Els recomano la peça. Però al tema: el dia de la presentació, hi vaig anar. En arribar-hi, la sala ja era força a vessar, excepte en els seients de davant de tot, reservats a la cúpula. L’ambient era molt alegre. Hi havia gent de totes les edats, però, per raons òbvies, sobretot gent força gran que estava clar que feia temps que no veia companys i amics seus. Somriures, abraçades, cares d’emoció, certa cridòria (controlada)… i de cop, el silenci. Entrava a la sala Duran i el seu equip en formació. I els asseguro que les cares van mutar. La majoria. No totes, esclar. Però alguna cosa havia canviat a la sala. I a mi em va venir al cap la imatge de la colla que a la meva escola tenia el do de fer la vida impossible a uns quants del pati. I quan ells voltaven, la tensió surava en l’ambient.

Com ara ja passa obertament a Unió, amb espectacles lamentables com el que ens han regalat a tots per exemple a tomb de la presidenta Núria de Gispert, que ja no saben com dir que els fa nosa i que voldrien que marxés, i igual amb els vuit membres de la direcció a qui ahir van obrir expedient. Els volen fora. Ho faran possible però no ho diuen de front. Fan bullying, com certs nens a escola. I això, no cal dir-ho, és un procedir que una societat i una política adultes haurien d’evitar sempre. Com a mínim, els qui vulguin construir alguna cosa nova i que pagui la pena.

(Per llegir l’article a El Singular, cliqueu aquí)