La imatge és força esclaridora. Mirin qualsevol plànol del ple del Parlament on s’enfoqui el grup del PSC. Identifiquin Jaume Collboni i fixin-se en qui té a banda i banda, i davant i darrere seu. Totes elles ben centrades “a tir de càmera”. Són Laia Bonet, Rocío Martínez-Sampere, Eva Granados i Consol Prados. Més lluny, tres fileres d’escons enllà, i menys centrada, Mònica Lafuente, a qui també paga la pena parar atenció, i que comparteix amb aquest grup una condició concreta: és portaveu del PSC en una comissió legislativa del Parlament. Collboni és el coordinador dels portaveus socialistes en aquestes comissions. Les legislatives són les de més pes polític, i en elles regna aquest grup. De fet, la majoria de portaveus socialistes en les comissions del Parlament són dones. Guanyen tretze a nou, sense quotes que valguin.

Tenen clar que “la vella guàrdia” no els ha posat pals a les rodes “sinó al contrari”. I són conscients que com a portaveus socialistes en algunes de les comissions parlamentàries més importants (Afers Institucionals; Economia, Finances i Pressupost; Empresa i Ocupació; Agricultura, Ramaderia, Pesca, Alimentació i Medi Natural; Benestar, Família i Immigració, i Cultura i Llengua) tenen un pes “ni que sigui intern”, en el context de la pitjor conjuntura històrica del PSC, amb escasses referències institucionals fent-hi ombra o marcant la pauta. “Les Collboni girls”, la majoria, menys Prados i Martínez-Sampere, s’estrenen aquesta legislatura com a diputades. Tenen bona sintonia amb les joventuts del partit. De fet, com el grup de “joves” diputades i Collboni, Javi López, el primer secretari de la JSC, té identificat el problema generacional que afecta el PSC quant a protagonistes polítics i quant a massa de votants; “Jaume, ets el jove del grup parlamentari, amb 42 anys!”, li hauria observat amb preocupació (…)

(Per llegir l’article complet d’aquest diumenge a ElPuntAvui, i fer.-hi comentaris, cliqueu aquí)

Carles Fabró és el cap del gabinet de relacions externes i protocol del govern de Catalunya. Un departament que penja jeràrquicament de l’oficina del president. I de què s’ocupa aquest gabinet? Ras i curt: de la litúrgia del poder, que és una part important del relat. Fabró i el seu equip tenen cura del poder de les formes, d’allò que sortirà en fotos i vídeos als mitjans.

Aquest dimecres, com es fa sempre que el president Artur Mas assisteix a un acte públic, un equip del gabinet de Fabró va visitar d’hora la seu de la Cambra de Barcelona, força abans de l’inici de l’acte convocat per Foment i el seu ministre, José Blanco, de cara a celebrar la decisió de la UE. Objectiu de l’equip de protocol? Que el fons d’escenari en què Mas, Blanco i el president de la Cambra compareixerien fos “neutre”. I entenguin en aquest cas neutre per “no de Foment”.

Del govern de Catalunya era obvi que no ho seria perquè tot just les gestions de Palau havien forçat un dia abans que Mas hi fos present, i presidint, com li pertoca en rang davant d’un ministre a Catalunya. Si Blanco havia convençut la Cambra perquè fos aquesta institució la que organitzés, la comunicació de l’acte ho havia de projectar així. La Generalitat no lluiria al màxim, però el govern espanyol tampoc. El poder de les formes.

Així, com si de lluitadors de judo es tractés, els homes del secretari general de la Presidència, Quico Homs, van dedicar els seus esforços amb relació a aquesta foto a aprofitar la força de l’oponent per mirar d’imposar-s’hi. De la possible estratègia socialista d’apropiament del concepte del corredor els havia posat definitivament en alerta l’acte de diumenge dels socialistes a Sabadell, amb un Alfredo Pérez Rubalcaba que va voler deixar clar un titular: que CiU, amb el PP, no havia volgut apostar en el seu dia pel corredor. Resposta? Dilluns tarda, des de Palau es fa córrer entre els informadors el malestar del govern amb aquesta estratègia. Dimarts matí la premsa especula sobre si Mas anirà o no a l’acte del dia següent, i aquell mateix dia, després d’esmorzar amb la lectura a El Periódico de l’article “Benvinguts al corredor mediterrani”, del secretari d’estat de Transports, Isaías Táboas, surt Homs i compareix en roda de premsa post-Consell Executiu per desvetllar que Mas hi serà. “Que hi anirà i presidirà”, deixa clar el seu equip a la Cambra i als mitjans en una convocatòria de premsa en què s’hi insisteix especialment (…)

(Per llegir l’article complet i fer-hi comentaris, cliqueu aquí)

La vida són cicles, i aquells joves nacionalistes que poc després van haver d’emprendre una travessia pel desert, avui, ja reinstal·lats en el poder, tenen relleu en el sottogoverno (i més enllà), guiats per una nova generació que potser d’aquí a una dècada haurà fet un recorregut similar al seu. I, com en les nissagues de tot tipus, amb certes millores incorporades. Una de clau: la nova generació convergent, la que comença a emergir via planter, té en el flanc municipalista un dels seus forts.

Els actuals homes del president Artur Mas i de l’alcalde Xavier Trias van emergir en política, molt especialment, a través de la cuina de Palau. Eren també sobiranistes, però mentre que a finals dels noranta el grup de Mas era força reduït i hermètic, l’actual planter nacionalista es resisteix a definir-se com a grup. Malgrat això, com admet un d’ells sense problemes, “hem sigut sempre d’Artur Mas, fins i tot en els moments més durs, i hem crescut a l’ombra dels Madí, Homs, Forn, Oriol Pujol i Lluís M. Corominas”.

Noms? Uns quants, sottogoverno de Mas i Trias a banda. Per exemple, Miquel Buch, president de l’Associació Catalana de Municipis i alcalde de Premià de Mar; Albert Batalla, alcalde de la Seu d’Urgell i diputat; Mercè Homs, regidora de Ciutat Vella; Joan Ramon Casals, que serà alcalde de Molins de Rei en el segon tram de la present legislatura i responsable de política municipal de CDC, i Cesca Domènech, responsable de sectorials de CDC. I en aquest grup, que no es considera com a tal i que no és el tot de la nova fornada convergent, també hi podríem ubicar noms com ara Marc Solsona i David Saldoni, alcaldes de Mollerussa i de Sallent, respectivament, així com Marc Castells, alcalde d’Igualada; David Font, alcalde de Gironella, i Albert Marco, president del Consell Català de l’Esport.

Són joves vorejant la trentena, molts dels quals, pares i mares de família, tots sobiranistes, gran part ex-JNC, i la majoria força tecnòfils. Gairebé tots amb càrrec oficial, aquests dies han estat víctimes de la crisi de connectivitat de Blackberry, i això, Jordi Cuminal, director general de Comunicació i una de les cares més visibles del grup, ho aprofita per fer-ne ironia dirigida als seus homòlegs socialistes: “Nosaltres no fem com els joves del PSC, que es fan dir «generació Blackberry» identificant-se amb una tecnologia. Això, com diria Pla, és una collonada. Pocs valors i idees demostren tenir.”

Aquesta generació emergent a Convergència vol “participar en el debat ideològic” del proper congrés del partit, que amb molta probabilitat se celebrarà a finals de març del 2012: “Ser sobiranistes no ens identifica com un corrent, sinó com el que som, gent de Convergència.” Defensen que la centralitat del catalanisme és el sobiranisme, i des d’aquesta òptica van preparant el futur. “Anem fent”, diuen.

(Per llegir l’article Des de l’ala oest complet d’avui diumenge a ElPuntAvui, cliqueu aquí)

En el seu entorn més immediat n’hi ha que s’hi refereixen com a Sosoman, manllevant el malnom que al seu dia es va popularitzar per descriure un Zapatero secretari general per sorpresa del PSOE. “No el podrem titllar de mudito com fèiem amb el president Montilla, però d’expansiu tampoc no n’és”, admet un spin doctor socialista. De fet, al caràcter introvertit de Navarro la tecnologia li serveix de bon escut protector: “Pel carrer és habitual veure’l amb els cascos escoltant l’Ipod, va ser dels primers a voler un Iphone quan va sortir al mercat, i d’un temps ençà te’l trobes sempre amb l’Ipad a les mans, abstret de tot, remenant-hi.”

Aquestes barreres tecnològiques i de caràcter, que fins i tot el seu entorn més immediat pot arribat a traspassar molt de tant en tant, són un actiu o un passiu camí de la primera secretaria del PSC? Ell ja s’ha postulat, “però ha costat”, com diuen alguns dels seus defensors. És massa prudent, “molt passiu” segons els més crítics amb ell: “Es deixa endur per un laissez faire, laissez passer que per exemple a Terrassa té empantanegada la decisió del dia després d’ell, del seu relleu en cas que durant aquest mandat hagi de cedir la vara d’alcalde. L’escollit serà el regidor Jordi Ballart? Serà la regidora Carme Labòria? Potser cap dels dos aspirants de les dues nissagues amb més pes al PSC terrassenc? I, arribat el moment, Navarro prendrà explícitament partit per un candidat com al seu dia va fer l’alcalde Manel Royes per ell?

Els dubtes al voltant de l’opció Navarro per liderar el PSC no són pocs, però en tot cas són menys que les moltes incògnites que ara regnen al partit. Amb tot, a Nicaragua, la seva seu central, es té cada dia més clar que l’alcalde de Lleida, Àngel Ros, és una opció descartada. “S’ha acabat la broma”, tallen contundents. I d’aquí ve que ja no es tingui en compte l’opció de Miquel Iceta com a liderable. Ha fet un pas enrere i només s’hi posaria en cas d’arribar a peu de congrés amb alt risc de trencadissa del partit, polaritzat entre Ros i Navarro. “Llavors en Miquel podria ser una opció de consens.” Amb tot, aquest escenari es veu com a remot. Navarro es defensa a Nicaragua com un moderat que no aixeca gaires animadversions enlloc i que forma part dels qui encara avui controlen l’estructura del partit (…)

(Per llegir l’article complet d’aquest diumenge a ElPuntAvui, i fer-hi comentaris, clica aquí)

El càlcul polític a curt hauria aconsellat no fer una intervenció a l’estil guia telefònica dels temps de Jordi Pujol. Però Mas ho va fer, en un balanç on bàsicament només cabien sang, suor, llàgrimes… I retallades. No vol estalviar-nos ni un gram de la cruesa del moment, i s’hi va dedicar. No hi aplica cotó fluix, ni en el fons ni en la forma. I el seu posat, de fet, aquests dies al Parlament, amb aquella foscor en el vestir i en la fesomia, ens ha projectat, sobretot, el pes de la porpra del poder quan aquesta du annexa la gestió de temps convulsos.

Però, per què assumir tan estoicament la gravetat del moment si no s’albirés a l’horitzó un bri d’esperança? Els homes del president ho tenen clar: “Mas no quedarà com el president de les retallades”. El càlcul a llarg és evident. Cal assumir la gravetat del moment per posar-se com més aviat millor amb una teràpia dura que el pacient (vegi’s ciutadania) costarà que accepti. Però la idea és, i ha estat des del començament del govern Mas, que com més aviat s’assumeixi col·lectivament el greu moment econòmic i com més aviat s’admeti que calen sacrificis, més aviat s’enfilarà camí de la remuntada. Què això durà temps i demanarà nervis d’acer? Sí, i també confiar que tot plegat comenci a redreçar-se abans de les eleccions catalanes previstes per al 2014.

Hem dit 2014? “Encara hauran triomfat les tesis de Carod, pòstumament”, ironitza un alt càrrec convergent. I és que és possible que recordin la proposta Carod de referèndum per l’autodeterminació passats tres-cents anys clavats del 1714. Aquesta setmana CiU i Esquerra s’han posat d’acord al Parlament a tomb del pacte fiscal a l’estil del concert basc. L’entesa preveu una consulta a la ciutadania. Per al 2014, potser? Tindria certa èpica. De fet, la data en si, 2014, genera il·lusió a cal convergent. Per allò de l’èpica de la remuntada. Mas, en campanya, va apel·lar a “aixecar el país”, i tot apunta que això durà més temps del previst. Però, i si els astres s’acaben disposant bé? (…)

(Per llegir l’article complet d’aquest diumenge a ElPuntAvui, i fer-hi comentaris, cliqueu aquí)

L’estratègia és molt senzilla i consisteix bàsicament que el PP, i molt especialment el seu portaveu parlamentari, Enric Millo, i la seva presidenta, Alícia Sánchez Camacho, convoquen roda de premsa o compareixença (o emeten un comunicat) on critiquen del dret i del revés CiU o alguna de les seves iniciatives. La mascletà verbal sembla anunciar indefectiblement festival entre totes dues formacions. Això ocupa titulars als diaris, talls de veu a les ràdios i peces en informatius de televisió. El PP marca perfil. El PP, sembla, es fa valer. Però la praxi parlamentària després ens demostra que tot plegat té una escassa translació al Parlament, per exemple traduint-ho en pèrdua de votacions en ple per part de CiU i el seu govern. I és que els populars, després d’haver-se esbravat als mèdia, per exemple a tomb de les curses de braus o de l’impost de donacions, acaben arribant a fàcil acord amb els convergents, sense que aquests hagin cedit. Això sí, aquesta segona part de l’escena ja queda força més lluny de la mirada del públic, amagada entre la fullaraca de l’avorridot bosc informatiu parlamentari.

Del fet que el PP li salva els mobles a CiU en la majoria de les votacions no se’n parla gaire o gens, en contrast amb com els populars col·loquen una dialèctica de xoc i de reivindicació del seu paper davant els mitjans. El PP, en aquest sentit, ha aconseguit projectar que decideix molt més que allò que realment fa, amb molta tirada a donar llum verd a iniciatives de CiU ben bé sense modificació de la proposta nacionalista de partida. I això incomoda.

A CiU incomoda, per la forma, perquè els projecta com a ostatges d’un PP del qual voldrien distanciar-se al màxim possible i de qui saben que estan tenint un suport sistemàtic força econòmic quant a contrapartides polítiques. Però també incomoda als potencials socis parlamentaris alternatius, pel fons. Concretament a ERC: “El PP rebenta el preu del suport parlamentari”, se’n queixen. I és que, com vam avançar la setmana passada en aquest racó de diari, CiU i Esquerra estan sondejant-se de cara a recompondre ponts i futures enteses. Però això com es fa amb aquest tercer en discòrdia? Amb aquest PP que de facto exigeix tan poc a CiU? Com competir-hi des d’ERC sense semblar que es lliuren gratis totalment als braços de la federació?

A ERC, amb la nova etapa que s’està mirant d’encetar, l’eix independentista torna a ser prioritari per damunt de l’accent d’esquerres. I això en condiciona el discurs i l’acció, més exposats ara a l’erosió per part de forces com Solidaritat, uns altres tercers en discòrdia. “L’ERC de Joan Ridao i Joan Puigcercós podia fer com que no hi eren, però la d’Oriol Junqueras és sinònim del contrari”, apunta un escèptic amb el nou líder.

Doble tenalla, doncs, que de moment dificulta el pacte nacionalista (…)

(Per llegir l’article complet d’aquest diumenge a ElPuntAvui, i fer-hi comentaris, cliqueu aquí)

Alícia Sánchez Camacho surt a totes les travesses com a ministrable, i un altre català, Jorge Moragas, pinta que regnarà al complex de la Moncloa, a sa cuina, com a cap de gabinet o ministre de la Presidència. Són hipòtesis, com la de la victòria popular, ben plausibles. I a aquests noms catalans, en les últimes setmanes se n’hi afegeix un altre: Josep Piqué. El seu feeling amb Rajoy mai no ha deixat de ser-hi. Sona amb força per a carteres com Economia. El van veure dijous al Ritz? No, oi? Bon senyal.

I amb tant de català per metre quadrat en el govern d’un PP pujat a la cresta de sa majoria absoluta, quin espai li resta a CiU en la política espanyola? En tindrà? Cal? Per exemple a tomb del pacte fiscal, un dels cuiners de Sant Jaume és clar: “Això ja no s’ho creu ningú.”

Alternativa? L’arreplegament a Catalunya i l’evolució definitiva del discurs. Sobre el concepte de transició catalana, al carrer Còrsega també són clars: “La transició nacional va de l’autonomia a l’estat. No té més secret.” I reblen: “Ho tenim clar. però no podem fer-ho de la nit al dia perquè no tindríem credibilitat i no hi arrossegaríem tothom qui voldríem. Ha de ser un procés, curt. però procés. Fa temps que hi estem anant.”

El proper congrés de CDC ha de ser això, un nou pas en aquesta transició dels nacionalistes de Convergència cap a una aposta decidida per allò que Mas va pronunciar reiteradament en el seu discurs a TV3 en motiu de la Diada, i en la seva compareixença posterior a l’acte institucional al parc de la Ciutadella: la transició nacional catalana.

També es contempla amb alegria des de Sant Jaume i Còrsega, seus de govern i CDC respectivament, com a cal soci democristià hi ha moviment. Parin compte de la foto de la Diada, amb estelada de fons, dels democristians Josep Maria Vila d’Abadal, alcalde de Vic, i Antoni Castellà, secretari d’Universitats. I Josep Antoni Duran i Lleida? “Són les seves últimes eleccions com a candidat”, hi confien dirigents convergents. Sí, però li quedarien per davant 4 anys de diputat, oi? “Sense pintar res a Madrid?”, es pregunten retòricament les mateixes fonts.

Davant d’aquest escenari, decisions a curt? (…)

(Per llegir complet l’article d’aquest diumenge a l’AVUI, cliqueu aquí)

“Em va estranyar que Ridao dissabte passat no tirés la tovallola i pactés anar de dos d’Alfred Bosch a la llista. Potser per orgull. Potser perquè encara arrossega el trauma del 2004, que el va marcar molt. Potser mal aconsellat per Ignasi Llorente, que és del poc afí que li queda al partit.” Aquest junquerista de primera hora, interrogat sobre per què creia que finalment Ridao cediria, assegura: “Ell és de mena pactista i amb gran tendència a defugir el conflicte frontal.” I com que Llorente tampoc no respon a un perfil molt més guerrer, altres fonts d’Esquerra assenyalen el diputat Joan Tardà com una de les grans explicacions de l’enrocament de l’actual portaveu parlamentari al Congrés.

“El 90% dels avals de consellers nacionals aconseguits per la candidatura de Ridao per les primàries els ha obtingut a través de Tardà”, valora un dels homes d’Oriol Junqueras. El de Cornellà és molt apreciat a Esquerra, on la majoria el valora com un home íntegre. En ell i en la seva capacitat de convicció és on se centren els maldecaps dels junqueristes de cara a les primàries del dissabte 17 de setembre: “És força clar que Bosch s’hi imposarà, però el repte és que la votació no quedi ajustada, que no faci començar el mandat de l’Oriol amb sensació d’inestabilitat interna.” I és que l’equip de Junqueras, primer amb calma al partit, vol mirar d’eixamplar les actuals fronteres d’ERC, “sense dogmatismes”. Mitjançant la tècnica de l’aspersor que s’atribueix a l’eurodiputat i alcalde de Sant Vicenç dels Horts.

Alfred Bosch, l’aposta de Junqueras per Madrid, és això. Algú que havia estat a Esquerra, que se n’havia allunyat, i que ara hi torna per implicar-s’hi del tot. La foto de Junqueras amb Ramon Tremosa (CiU) i Raül Romeva (ICV) aquesta setmana en la presentació del llibre del republicà és part de la mateixa estratègia. Mirar de fer aspersió de forma transversal en l’àmbit del sobiranisme. Aquest vol ser el segell Junqueras de primera hora: un escoltar aquells que vulguin interactuar-hi. De fet, l’aspirant a líder d’ERC ja ho està aplicant (en off) en la construcció del seu projecte (…)

(Per llegir complet l’article d’avui jornada de Diada a can ElpuntAvui, cliqueu aquí)

Ara és el doctor Trias, l’alcalde, amb gest relaxat, més afable que mai, amb aquell vestir elegant però sempre amb algun detall trencador (en home de la seva quinta), ja sigui via sabates, americana, corbates o, molt especialment, les ulleres. Ara és més ell. Ha trobat el seu espai. Res a veure amb aquell Trias que en la sessió d’investidura d’Aznar, l’any 2000, incòmode i neguitós a la tribuna d’oradors del Congrés, va haver de declamar allò que el PSC li va retreure a mitja campanya ara fa uns pocs mesos: “A través de la col·laboració es poden apropar posicions. A vegades posicions que semblen estar molt distants, molt allunyades, doncs resulta que estan més properes del que semblava.” Ai, aquella porta oberta! Ai, aquell tensar la corda fins que sembli que la cosa pugui arribar a trencar-se… però no! Era l’art de ciuejar. I a Trias, a Madrid, la cosa se li va resistir.

Però Josep Antoni Duran i Lleida és tota una altra cosa. Ell, a Madrid, es trobava en la seva salsa amb el vell art de ciuejar, que potser l’era fins fa dos dies (literalment). Aquell fer-se valer per la via de la tensió permanent mai culminada en trencament de la baralla. A Madrid, aquest art assumia la seva màxima expressió. I, per aquesta via, “porti cap aquí aquesta competència”, “no em trepitgi aquesta altra”, i “prou de fer mal a Catalunya!”, que per cert va ser l’eslògan de Duran l’any 2004. En això ha consistit l’art de ciuejar durant tres dècades. Anar defensant Catalunya davant d’una agressió exterior que es dóna ben bé per fet que ens és crònica. Sí? L’ha de ser? És inevitable? No hi haurà mai trencament? En això, la Convergència actual, amb un pes sobiranista creixent, ha començat a contraposar-hi un altre art de ciuejar. Un que mira d’anar guanyant terreny internament i dialèctica. I això com es fa? Per exemple, mirant de virar el discurs del seu candidat a Madrid, que, per aquelles coses de la vida (i dels pactes de federació), és el líder d’Unió.

D’una veu sobiranista convergent: “Duran va començar la seva precampanya dient que aquestes serien les eleccions de l’economia i de la implicació del catalanisme en el govern espanyol. Llavors, l’Oriol Pujol encén el debat sobre el número dos deixant palès que l’accent sobiranista ha de ser nítid a la candidatura. Al final, ell no anirà de segon de Duran, però aquest acaba parlant de concert econòmic i boicoteja la reforma PP-PSOE de la Constitució no votant-la! Allà saben que això és d’abans i després.”

Conjunció astral? La pressió de Pujol i el sector sobiranista? La pinça PP-PSOE? (…)

(Per llegir l’article complet d’aquest diumenge a l’AVUI, cliqueu aquí)

Madí va marxar, i d’uns mesos ençà “viu molt bé, fa el que li agrada, s’estalvia les moltes coses desagraïdes que té la política, i cada cop és més clar que no hi tornarà”, assegura un polític en actiu que el coneix bé. Retirada per a llarg? Pinta així. I ara, a Palau, entre els cuiners de l’estratègia i la comunicació de la nau convergent va arrelant una certa sensació d’haver mort el pare.

L’ombra de Madí va ser molt allargada durant els primers mesos, fins i tot durant les primeres setmanes després d’accedir al poder. Pesava com una llosa per a alguns dels encarregats de pilotar l’estratègia comunicativa del Govern. Premsa, oposició i companys de partit ja s’encarregaven que fos així. S’apuntaven descoordinacions diverses, manca de planificació, poc control sobre les compareixences dels diferents consellers, i no hi van faltar frases de l’estil “això, amb en David, no hauria passat”. Però ell, “enretirat”, no hi ha estat, i ara, acabat el curs polític per parèntesi estival, el balanç que fan propis i estranys de la situació del govern és molt diferent a la de desordre que s’hi va ensumar en un principi, ja amb pressupostos aprovats al Parlament i les lleis òmnibus amb llum verda per ser treballades a la cambra. I això, en pocs mesos.

La sensació d’haver tancat curs amb els deures fets s’estén a Palau, a nivell polític i a sa cuina. Algunes claus? “Es va aguantar la pressió forta dels primers mesos, ha rodat com calia la coordinació a nivell de departaments i cada dia que passa incidim de forma més eficient en el disseny del relat governamental”, defensa un estrateg de Palau.

La pressió. Dura de gestionar a primera línia política, però també a nivell de cuina. En això una certa mili hi ajuda. Dada: dels caps de gabinet dels dotze consellers del govern, només tres no han acabat curs. Tots tres d’una conselleria amb titular independent: Justícia, Cultura i Salut. És la batalla política, que també causa baixes a les trinxeres (…)

(Per llegir complet el meu article d’aquest diumenge a ElPuntAvui, cliqueu aquí)