De l’eix que aglutinava molts, al partit que ha d’intentar mobilitzar i reanimar els més fidels. Jordi Pujol va impulsar el 1974 un moviment polític que buscava atraure gent molt diversa per fer-la convergir (confluir, en llenguatge actual dels Pablo Iglesias i Ada Colau que miren de fer una cosa semblant per l’esquerra). Gent d’orígens diferents que convergirien en un punt de trobada. I d’aquí ve que el primer símbol convergent fos les quatre barres de la bandera formant un tronc que s’obria al capdamunt. Això aquell 1974, i poc després, d’aquell tronc i branques en brotarien unes fulles verdes que donarien peu al símbol de Convergència que més recorda la major part de gent: l’arbre.

L’arbre amb tronc conformat per quatre barres vermelles que desembocaven en unes fulles verd fosc ja acompanyava el 1977 el cartell del Pacte Democràtic per Catalunya (amb les sigles PDC que aspira a assumir el Partit Demòcrata Català), on els de Pujol compartien llista amb l’Esquerra Democràtica de Ramon Trias Fargas i el PSC-Reagrupament de Josep Verde.

El 1980, primeres eleccions al Parlament recuperat, i CDC ja es presenta en coalició amb Unió. L’arbre conviurà amb el logo clàssic dels democristians (una bandera onejant), i les lletres de la marca seguiran totes el format de l’arbre quadribarrat, que s’integrarà en la i de la paraula Convergència.

Als 90, en temps de Pere Esteve de secretari general, es va apostar pel color taronja. CiU es veia abocada a un pacte amb el PP, i el taronja en llenguatge cromàtic polític europeu ha sigut clàssicament sinònim de centre. Van posar CiU en blau marí (color sinònim d’ordre, d’institució) i ho van envoltar tot de taronja. Però allò no va acabar de rutllar, per aquest motiu al final la cosa va quedar en una línia taronja que subratllava el nom de la marca. I ja seria així fins al relleu de Pujol per Artur Mas.

El 2003, pel mètode clàssic a CDC que era aprofitar un cicle electoral per carregar la despesa en redisseny al treball gràfic de campanya, la marca es va compactar en les seves sigles CiU subratllades per una franja amb les quatre barres. Després de la crisi amb Josep Antoni Duran Lleida per la successió de Pujol, calia mostrar cohesió, i les lletres ben juntes podien sumar en aquesta línia. Això no treu que Convergència fes com sempre i aprofités el redisseny de la marca CiU per després simplement adaptar-se via reestyling amb les sigles CDC. Després dels dos intents fallits del 2003 i 2006 per accedir al Govern, el 2010 CiU va voler projectar-se en positiu, en clau guanyadora, no d’atac agre al tripartit, i va incorporar un somriure que convertia el logo en una icona. Franja-somriure taronja que en les eleccions del 2012 es convertiria en una fletxa que apuntava cap amunt. No era context per a gaires somriures, sí per elevar la reivindicació nacional. A Unió no va agradar, però va passar.

Junts pel Sí

Les últimes eleccions al Parlament, el 2015, ja la marca no existiria en cartell. La fórmula seria Junts pel Sí, que tenia una tipografia que recordava bastant la del convergents que CDC havia adoptat en un Consell Nacional Extraordinari on aquell mateix any havia nomenat coordinador general Josep Rull, i que apareixeria en petit a les eleccions al Congrés (també del 2015), al costat del logo de Demòcrates (els independentistes escindits d’Unió) i Reagrupament, tots sota el paraigua de Democràcia i Llibertat. El blau d’aquest últim logo era el clàssic de Convergència, que ja veurem si segueix en la seva nova etapa o si aquesta representa un retorn als orígens i recorre a la senyera.

(Per llegir l’article a EL PERIÓDICO, cliqueu aquí)

Estan passant coses que, sincerament i malgrat el meu optimisme antropològic, pensava que no veuria. Aquí s’està removent el tauler i el context està canviant. No sabem cap a on però la pulsió de canvi que respira la societat, a Catalunya no es topa amb un mur antipolític d’incomprensió i d’immobilisme. I bé, el cas és que passen coses a gran i a petita escala. A nivell d’un servidor i el seu cercle, els diré que fa quatre dies un bon amic, emprenedor dels de veritat, dels que ha muntat cosa nova i arriscant, em va deixar anar allò que mai un col·lega m’havia dit: “M’ha frapat un nou partit polític i me’n vull fer militant”. Parlava de Demòcrates de Catalunya.

Aquesta formació impulsada per Antoni Castellà i molts altres ex d’Unió té alguna cosa de partit fet a mida del moment. Practicable, diàfan, d’anar per feina però amb una base sòlida. Al meu amic, per exemple, va ser demanar informació sobre el nou partit, i ja li han concertat cita amb Pep Martorell, una de les ments més ben moblades de la politica catalana, jove i com tants altres quan estava al partit de la seva vida sota el domini de Duran i Lleida, amb un talent més desaprofitat que el del mític Oriol Grau en aquell programa d’en Buenafuente on feien conya d’aquesta circumstància. Però el moment polític i social del país no està per desaprofitar els actius que té i que li caldran per fer allò que la centralitat del catalanisme social i polític s’ha proposat impulsar contra poderosos elements i inèrcies.
I així va ser com va néixer Demòcrates de Catalunya, un partit que sona a nord-europeu en fons i forma. M’hi va fer pensar el molt efectiu i dinàmic acte de presentació que van fer a la sala Barts de Barcelona fa un parell de diumenges. M’hi va fer pensar això i fins i tot el seu nom, que té molt de link (i alerta aquí spoiler per als qui no tenen acabada la sèrie Borgen; deixin de llegir aquest paràgraf) amb la força política que la mítica Birgitte Nyborg impulsa, els Nous Demòcrates, en una de les sèries polítiques més interessants dels últims anys. Danesa. Política a demanda, amb substància, amb principis i passió.

I en contraposició a aquesta força emergent que neix amb uns objectius clars, Unió va enlletgint, en fons i forma. I sap greu. En fons, perquè parlen de fer bandera del seny, com si d’això no n’hi hagués també entre la molta gent i els partits que legítimament volen passar pàgina d’una relació de submissió amb un Estat que no escolta. I en forma, perquè aquest punt de fora de joc existencial que respiren fins i tot es veu en el seu nou logo. Si existissin els premis Razzies (els anti Oscar) del disseny (que segur que existeixen, però jo no els conec), aquest any tocaria rebre guardó al responsable del nou logotip del partit, propi de monument de rotonda. Rotondisme dut a l’extrem, per anar girant i no avançar. No hi ha per on agafar-lo, d’amorf que és. No s’entén. De fet, com la deriva que ha agafat un partit que mereix tots els respectes però que no sembla fet per a aquest moment.

Per sort, hi ha alternativa. Igual com hi és a l’actual relació entre Catalunya i Espanya. Parlem de “nova política” seriosament? Doncs potser que a Catalunya ho fem més a tomb de forces com Demòcrates de Catalunya, no tant com de Podem o Ciutadans. Perquè amb totes les cartes damunt la taula, ara es tracta de triar en sana competència, donant la cara com ho exigeix el moment. És el que tenen les democràcies. La danesa i la nostra, que s’haurien de poder equiparar. En tenim una gran oportunitat a tocar, entre altres per molts demòcrates i catalanistes convençuts que s’han proposat, en un temps nou no només retòric, fer coses noves.

(Per llegir l’article a El Singular, cliqueu aquí)