De l’eix que aglutinava molts, al partit que ha d’intentar mobilitzar i reanimar els més fidels. Jordi Pujol va impulsar el 1974 un moviment polític que buscava atraure gent molt diversa per fer-la convergir (confluir, en llenguatge actual dels Pablo Iglesias i Ada Colau que miren de fer una cosa semblant per l’esquerra). Gent d’orígens diferents que convergirien en un punt de trobada. I d’aquí ve que el primer símbol convergent fos les quatre barres de la bandera formant un tronc que s’obria al capdamunt. Això aquell 1974, i poc després, d’aquell tronc i branques en brotarien unes fulles verdes que donarien peu al símbol de Convergència que més recorda la major part de gent: l’arbre.

L’arbre amb tronc conformat per quatre barres vermelles que desembocaven en unes fulles verd fosc ja acompanyava el 1977 el cartell del Pacte Democràtic per Catalunya (amb les sigles PDC que aspira a assumir el Partit Demòcrata Català), on els de Pujol compartien llista amb l’Esquerra Democràtica de Ramon Trias Fargas i el PSC-Reagrupament de Josep Verde.

El 1980, primeres eleccions al Parlament recuperat, i CDC ja es presenta en coalició amb Unió. L’arbre conviurà amb el logo clàssic dels democristians (una bandera onejant), i les lletres de la marca seguiran totes el format de l’arbre quadribarrat, que s’integrarà en la i de la paraula Convergència.

Als 90, en temps de Pere Esteve de secretari general, es va apostar pel color taronja. CiU es veia abocada a un pacte amb el PP, i el taronja en llenguatge cromàtic polític europeu ha sigut clàssicament sinònim de centre. Van posar CiU en blau marí (color sinònim d’ordre, d’institució) i ho van envoltar tot de taronja. Però allò no va acabar de rutllar, per aquest motiu al final la cosa va quedar en una línia taronja que subratllava el nom de la marca. I ja seria així fins al relleu de Pujol per Artur Mas.

El 2003, pel mètode clàssic a CDC que era aprofitar un cicle electoral per carregar la despesa en redisseny al treball gràfic de campanya, la marca es va compactar en les seves sigles CiU subratllades per una franja amb les quatre barres. Després de la crisi amb Josep Antoni Duran Lleida per la successió de Pujol, calia mostrar cohesió, i les lletres ben juntes podien sumar en aquesta línia. Això no treu que Convergència fes com sempre i aprofités el redisseny de la marca CiU per després simplement adaptar-se via reestyling amb les sigles CDC. Després dels dos intents fallits del 2003 i 2006 per accedir al Govern, el 2010 CiU va voler projectar-se en positiu, en clau guanyadora, no d’atac agre al tripartit, i va incorporar un somriure que convertia el logo en una icona. Franja-somriure taronja que en les eleccions del 2012 es convertiria en una fletxa que apuntava cap amunt. No era context per a gaires somriures, sí per elevar la reivindicació nacional. A Unió no va agradar, però va passar.

Junts pel Sí

Les últimes eleccions al Parlament, el 2015, ja la marca no existiria en cartell. La fórmula seria Junts pel Sí, que tenia una tipografia que recordava bastant la del convergents que CDC havia adoptat en un Consell Nacional Extraordinari on aquell mateix any havia nomenat coordinador general Josep Rull, i que apareixeria en petit a les eleccions al Congrés (també del 2015), al costat del logo de Demòcrates (els independentistes escindits d’Unió) i Reagrupament, tots sota el paraigua de Democràcia i Llibertat. El blau d’aquest últim logo era el clàssic de Convergència, que ja veurem si segueix en la seva nova etapa o si aquesta representa un retorn als orígens i recorre a la senyera.

(Per llegir l’article a EL PERIÓDICO, cliqueu aquí)

Aquest dilluns, a Els Spin Doctors de Catalunya Ràdio, hem fet programa sobre el que suposa avui la construcció d’un nou partit polític. Ens ha acompanyat la Marta Vidal, comunicadora i portaveu de comunicació de Democràcia i Llibertat. Aquí us deixo aquests minuts de ràdio online. Gaudiu-ne!

I també del Per saber-ne més d’en Canosa.

També de la recomanació 2.0 Política Aplicada de na Núria Escalona.

També del viatge a la història de Catalunya via compol, amb El més petit de tots.

I també, per reblar, el vers pervers del nostre col·laborador més líric.

Hi ha una anècdota de les mítiques de la Transició que recorda com Camilo José Cela, fent una becaina a les Corts, va ser interpel·lat pel president de la Cambra, per advertir-lo que estava adormit. Quan el cèlebre escriptor s’hi va tornar i li va respondre que no estava adormit sinó que estava dormint, davant la sorpresa del seu interlocutor, va aclarir que no era el mateix, igual com no ho és estar fotut que fotent-li. Passa una mica això amb el paper (difícil paperot en més d’una ocasió) de Democràcia i Llibertat (DL) i ERC al Congrés. El seu paper discretíssim segurament és menys passiu, però, del que ens pensem.

Diuen les males llengües que Francesc Homs passa olímpicament del que s’esdevé a Madrid i que està com de vacances. I diuen també que Gabriel Rufián ja ha estat completament anul·lat per Joan Tardà, una vegada passada la campanya electoral oficial. Segons això, els dos caps de llista independentistes en les passades eleccions espanyoles estarien contribuint al fet que cap de les respectives formacions polítiques estigui tenint un paper que es correspongui al pes que els seus diputats poden tenir en el moment de decantar majories o opcions de govern. Un argument massa forçat. Perquè segurament és cert que la política madrilenya no és la gran passió d’Homs i segurament també Rufián era més una cara i bona part d’un eslògan, que no pas un home polític fet expressament per al moment que li ha tocat viure des de la primera fila. Però ni una cosa ni l’altra, sigui cert o no, explica del tot el paperot de les respectives forces a Madrid. I Pedro Sánchez, si se n’acaba sortint, els haurà d’agrair el gest en el futur.

Perquè, al contrari de Pablo Iglesias, que sembla no témer rebentar tot el procés de negociació i l’opció de govern alternativa al PP amb les seves paraules i amb la seva gesticulació, sinó tot al contrari, que Democràcia i Llibertat i ERC no facin exhibició del seu pes estratègic resta pressió al líder socialista davant els seus barons i davant un Partit Popular que està esperant qualsevol ocasió, per petita que sigui o que intueixi a l’horitzó, per caricaturitzar el candidat socialista com algú desesperat per ser president i disposat a pactar amb populistes i independentistes, gran anatema per a una part de l’opinió pública i publicada d’Espanya.

¿I tenen alguna garantia els independentistes d’algun retorn positiu per a ells o la seva causa? Bàsicament, l’opció plausible de treure’s del damunt el Partit Popular i Mariano Rajoy, que no seria poca cosa, ara com ara, i sobretot si s’aconsegueix amb un discret segon pla.

(Per llegir l’article a EL PERIÓDICO, cliqueu aquí)

Aquesta setmana, en una entrevista al “Polièdric” de Catalunya Informació, diputat de Convergència Democràtica per Democràcia i Llibertat al Congrés i portaveu adjunt, Carles Campuzano, ha assegurat que la falta de projecte compartit per a Espanya per part dels grans partits estatals dificulta la investidura d’un nou president espanyol. Aquí us en deixo el vídeo.