Podria haver sigut una bona líder però el seu moment va passar». Ho diu, evidentment, un company crític del PP amb María Dolores de Cospedal, que molts donen per amortitzada després de l’escàndol pel cas Bárcenas i la Gürtel. «Ella no hi era quan tot va començar i va viure el seu apogeu, però Rajoy l’ha deixat als peus dels cavalls i ella no ho ha sabut gestionar». L’ha esquitxat massa, vaja. Encara que ella no ho assumeixi així. «Aspira a tot i creu que està en bona posició per a la carrera successòria de Rajoy», adverteixen al PP de Catalunya, on té alguns afins. De totes maneres, per a molts, és «una lideressa en diferit», com la famosa indemnització a Luis Bárcenas que va intentar explicar en una memorable roda de premsa que la seva poca convicció i explicacions embolicades van convertir en fenomen viral a les xarxes socials d’internet.

«En diferit», expressió que s’aplica popularment a la transmissió de ràdio o televisió que s’emet un temps després que hagi tingut lloc. Com el seu suposat lideratge. Va tenir el seu moment, però segurament el que en veiem ara ja no ho és. Encara que això sí, Cospedal persisteix en si mateixa. «Es doña erre que erre», ironitza sobre la seva «tossuderia» un assessor popular que rememora així la mítica pel·lícula de Paco Martínez Soria (Don erre que erre, 1970). Aquest és un dels secrets del seu èxit i, sobretot, de la seva capacitat de resistència. De contumàcia i tossuderia no n’hi falten. De fet són qualitats clau per a qui vulgui fer alguna cosa en política, especialment quan et falten altres característiques com el carisma o l’oratòria.

Ella no és una gran mitinguera. Ni tan sols acaba de fluir ni mostrar seguretat en unes rodes de premsa de les quals és habitual. S’hi posa davant el silenci habitual del líder i el mutis que fa Soraya Sáenz de Santamaría (la seva gran enemiga íntima, diuen), que ha posat distància entre la Moncloa i Génova 13 per aïllar el Govern (i a ella mateixa) dels escàndols de corrupció que infesten l’actualitat informativa del PP els últims anys.

Sense tropa a mà

Total, que han deixat Cospedal sola davant el perill. N’és conscient, ho porta tan bé com pot («amb Mariano no es pot enfrontar, ni tan sols enfadar-se») i creu que si acaba capejant el temporal això li donarà autoritat per reivindicar el seu paper protagonista l’endemà de Rajoy. No ho té fàcil, però ella, tretze són tretze, persisteix en la seva intenció.

«No ho té fàcil perquè no té tropa», asseguren al partit. «¿Esteban González Pons o Carlos Floriano són homes de Cospedal?», es pregunta retòricament un genovita experimentat. I la resposta és que segurament, com Cospedal sempre, ells són, bàsicament, d’ells mateixos. No s’ha d’oblidar que Cospedal va començar a despuntar seriosament com una dona d’Esperanza Aguirre, aquesta sí, lideressa amb totes les lletres. El 2004, quan la llavors presidenta de la Comunitat de Madrid la va nomenar consellera de Transports i Infraestructures, Cospedal va assegurar que «la meva mentora política actual és Esperanza Aguirre». Important, l’«actual». Demà ja ho veuríem. I demà va passar a ser el seu mentor Rajoy.

Ella diu ara, davant els atacs de l’antic tresorer del PP, que Bárcenas «menteix» i que ho demostrarà «les vegades que sigui necessari». És la seva conducta habitual. Tretze són tretze. Persistent en l’error, diuen alguns. Persistent en ella mateixa i en el que ambiciona, com a mínim. Amb aquesta contumàcia amb què va decidir ser mare soltera després de divorciar-se i abans de tornar-se a casar. Amb aquesta fixació per la política que va heretar del seu pare, afiliat a la UCD, i que la va portar a militar a les joventuts del Partit Reformista Democràtic de Miquel Roca, on el seu pare, Ricardo, va ser cap de llista en una candidatura. Amb aquesta persistència amb què va ingressar per oposició al Cos Superior d’Advocats de l’Estat el 1991. Amb què va treballar a l’Ambaixada d’Espanya als Estats Units i als ministeris de Javier Arenas i Ángel Acebes, dels quals seria successora com a secretària general del PP.

I tot això sense una gran capacitat de lideratge però amb molta persistència, això sí. És el que la manté dreta, a pesar de tot i a pesar de molts.

(Per llegir l’article a EL PERIÓDICO, cliqueu aquí)

En ella hi conflueixen circumstàncies particulars. Segurament, sobre el cas Bárcenas, ella va actuar de manera més correcta que els seus predecessors Javier Arenas i Francisco Álvarez-Cascos –per cert, ¿i Ángel Acebes?–. Però ha entrat en un bucle on el cas se l’ha acabat empassant, per exemple a través de moments com aquella compareixença davant dels mitjans en què va intentar explicar l’acomiadament de Luis Bárcenas («en diferit») i va acabar socarrimant-se en directe ella sola. «Però, és clar, en l’últim congrés del partit li va prendre Comunicació a Esteban González Pons i va voler ser la portaveu del partit perquè tenia pressa», adverteixen des de la cuina del PP. La comunicació, sense control del ritme, dels temps, més que catapultar pot cremar acceleradament. 

Aquests dies hem vist pel davant i pel darrere la claca en defensa de Mariano Rajoy, per exemple, al Senat, en la mítica sessió del «final de la cita», estil claca, i també tot el dia als mitjans quan cal, que és sovint. Però, ¿qui ha defensat Cospedal en tot l’assumpte Bárcenas? ¿Us sona? A mi tampoc. Ella sola dóna la cara per ella mateixa, i així la té. 

En canvi, Soraya Sáenz de Santamaría (tu a Génova 13, jo a la Moncloa) passa de perfil sobre tota l’empastifada general que viu el PP. I alguns al partit no desdenyen el fet que ella decideix, per exemple, si posa o no publicitat a TVE, perspectiva que inquieta molt les televisions privades i els grups mediàtics respectius en temps de crisi. Hi ha qui pensa que tot plegat podria estar ajudant a vetllar pel seu més que intencionat mutis sobre el tema. Ella, de perfil. Controlant la comunicació, un altre secret de l’èxit en política. Com que el contrari és un dels grans secrets del fracàs. 

Ja corre molt el tam-tam de congrés de partit (extraordinari o ordinari) que canviï a fons la cúpula del PP, és a dir, Cospedal. Mentrestant, Soraya, a disposar. Ella que cada divendres, després de la reunió del Consell de Ministres, parla de coses que, en teoria, importen a la gent i ella que sap, sobretot, què vol Mariano Rajoy.

(Per llegir l’article a EL PERIÓDICO, cliqueu aquí)