Albano Dante Fachín, secretari general de Podem Catalunya

Aquest dijous, a El Debat de la 1 hem fet anàlisi de l’entrevista a Albano Dante Fachín, secretari general de Podem Catalunya. I també hem parlat de la reducció de condemna a Millet i Montull pel cas Palau i l’increment a l’extresorer de Convergència i Ferrovial.  Tot això a plató amb el director i conductor del programa, Quim Barnola, i un servidor debatent amb Jordi Mercader, Nacho Martín, Àlex Sálmon, Xavier Fina i Maria Vila.

Jordi Turull

Aquest dijous, a El Debat de la 1 hem fet anàlisi de l’entrevista a Jordi Turull, President del Grup Parlamentari de Junts x Sí i membre del PDECAT. I també hem parlat del judici del Cas Pretòria que ha començat aquesta setmana i que asseu al banc dels acusats destacats dirigents de Convergència, de la confessió de Félix Millet sobre les comissions a Convergència a canvi d’obra pública i dels pressupostos que es sotmetran a aprovació la setmana vinent entre altres. Tot això a plató amb el director i conductor del programa, Quim Barnola, i un servidor debatent amb Joan López Alegre, Jordi Mercader, Olga Ruiz, Andreu Mayayo i Esther Vivas.

Aquest cap de setmana, després d’un silenci volgut i evident, la coordinadora general del Partit Demòcrata, Marta Pascal, en ple xàfec pel cas Millet i pel 3%, ha volgut marcar distàncies amb l’etapa que la va precedir. Diu que el PDECAT “no té un problema amb el 3%” (una altra cosa és Convergència) i que “si hi ha algú que vol flirtejar amb la corrupció, no té cabuda” en el seu partit. No podrà dir que quan va assumir el repte d’impulsar un partit nou i hereu de CDC no estava avisada de les dificultats que això implicaria. Però tampoc se li podrà negar que haver posat la cara per liderar-ho, ara, en diu coses interessants. No li assegura l’èxit, ni de lluny, però la reivindica, com a mínim, per estar-ho intentant.

Va agafar el tren quan passava, i aquí val a dir que va tenir la sort dels qui saben estar en el lloc adequat i en el moment precís (no per casualitat, és clar). N’hi ha que mai de la vida veuen el tren del lideratge ni de lluny. Però també cal afegir que, ja fa temps que el poder en l’espai polític que havia representat Convergència es dóna més un aire al tron de Joc de Trons, on tothom que hi seu acaba socarrimat, que no pas al típic de les pel·lícules de prínceps i princeses de Disney, sempre amb happy end. El tron, a CDC d’un temps cap aquí i al PDeCAT des que va néixer, es dóna més un aire a barra de pollastre a l’ast que a púlpit confortable. Per tant, que Pascal s’hi posés en diu molt. No sé si del seu grau de temeritat o de cabuderia o de convicció, o de tot plegat, però del que estic segur és que supera de llarg la caricatura fàcil que en fan propis i estranys, molt centrada en la seva joventut, inexperiència i, per què no dir-ho, amb una suficiència masclista de fons que a casa nostra encara persisteix.

Surt Esquerra dissabte i Junqueras fa una demostració de força. Reivindica el seu lideratge i el seu espai. Reivindica la netedat de les seves sigles i el seu impuls. I fa bé. Perquè una Esquerra forta és imprescindible per als qui volen assolir la independència. Com també l’és el PDeCAT, igual d’imprescindible, per a això i per a la construcció d’un país homologable, amb un espectre polític que abraci la centralitat (i més enllà) de la seva molt diversa societat. D’aquí que els independentistes (petits interessos de part a banda) haurien de ser els primers de no recelar de l’impuls d’ERC ni de la voluntat de consolidació i de creixement del Partit Demòcrata. Perquè titllar els uns d’oportunistes o els altres d’acabats és un recurs de l’unionisme més rampant, que ja sap què fa quan s’hi posa.

(Per llegir l’article a Món.cat, cliqueu aquí)

D’entrada cal advertir que no només defenso el dret de tothom a expressar-se lliurement, sinó que a més defenso que Jordi Évole digués el que va dir el cap de setmana al Sant Jordi, perquè n’he escoltat el discurs sencer i crec que matisa prou. Caldria que no perdéssim mai un esperit crític que per descomptat el necessita com l’aire que respira un moviment independentista que vol construir un país nou (entenc que en molts sentits, també en maneres de fer). No val a pensar que les coses no es podrien fer millor ja ara. No val esperar a viure una realitat i un context nou per llavors sí representar que tot canviarà partint de zero. S’han de posar moltes llavors en el camí, i sí, és cert, el problema de Catalunya en molts fronts, no ha estat només de manca de competències, sinó d’incompetències en la gestió. En això, val a dir-ho, reproduïm força esquemes d’arreu i de països amb Estat propi. No és un problema, doncs, ni exclusiu de Catalunya ni de l’independentisme que ara ens governa. És això una esmena a la totalitat a la política catalana, a la dels diferents governs que hi ha hagut a Catalunya (també els no independentistes i d’esquerres) o al sobiranisme en general? No, i de fet si es plantegés així, ens estarien fent trampa.

Jo no sé què pretenia Évole amb el seu discurs. Si era criticar només una part de la política catalana i caricaturitzar-la, no hi estaria d’acord. En canvi, com crec que va passar, si el que buscava era alertar que les coses es podrien fer millor i que l’excusa/realitat de manca de competències no és prou per explicar del tot problemes que ens assetgen i que no resolem prou bé en clau de país i en molts fronts, llavors totalment d’acord. I ho podem assumir així, com deia aquell, aquí i a la Xina Popular. I assumint-ho i autoexigint-nos el repte de millorar és com serem més forts i tindrem més autoritat per reclamar un ple autogovern que cal guanyar-se a pols.

Vivim en un Estat espanyol on el seu poder polític està ple d’incompetències que ens perjudiquen cada dia. Aquest dilluns mateix hem tingut la notícia que l’ex-governador del Banc d’Espanya Miguel Ángel Fernández Ordóñez desfilarà davant del jutge com a investigat/imputat per la salvatjada de Bankia, que van deixar que sortís a borsa quan se sabia que era insostenible. I això ens ha costat a tots els ciutadans del Regne milers de milions. Això és una incompetència que fins i tot pot haver estat delicte. Això és el que hem de demostrar en el dia a dia, amb paraules però també amb fets, que es pot superar si del que es tracta és de construir un nou Estat. I els qui vulguin fer com que el Partit Demòcrata és un llast per a això, com si fos el mateix que l’antiga CiU, com si no hagués canviat res i no hagués apostat per un canvi d’etapa clar, com si no governés amb ERC o com si fos el mateix que el PP (ara i abans), allà ells i la seva incompetència i fracàs a l’hora de mirar de fer una anàlisi mínimament rigorosa i plausible. Diran que CDC va pactar la llei d’estrangeria amb les forces majoritàries a Espanya i que en Duran va fer campanya amb la immigració. I passaran olímpicament del que ha dit el president Puigdemont en defensa de rebre els refugiats, i del que ha disposat el seu govern, i seguiran distorsionant la realitat al servei d’un discurs mentider per incomplet. Parlaran de l’ERC que feia el ridícul amb la seva gestió en els tripartits, i no els veuran ara preparats per governar malgrat les mostres de canvi de xip que han fet en aquest front. I seguiran sense descriure la realitat de forma prou ajustada. I així seguiran essent incompetents amb la seva anàlisi. Però això, assenyalar-ho no és atacar, sinó esperar millores. Com les que entenc que reclamava Évole l’altre dia i que crec que, sincerament, sense treure mèrit a la feina ben feta que també hi és, ens calen i ens caldran sempre, sense Estat propi o amb ell.

PS: Per als qui diguin que parlar d’incompetències de fora no justifica les de casa, dir-los que no crec que jo hagi fet tal cosa, ans al contrari, tot i que assumint l’evidència que ara com ara Catalunya no és independent, forma part de l’Estat espanyol, aquest existeix i la seva incompetència, per tant, també ens repercuteix (i de quina manera).

(Per llegir l’article a Món.cat, cliqueu aquí)

Entrevista a Lluís Rabell i a Teresa Freixas

Aquest dijous, a El Debat de la 1 hem fet anàlisi de l’entrevista al president del Grup Parlamentari de Catalunya Sí que es Pot al Parlament de Catalunya, Lluís Rabell i a la professora de Dret Constitucional i presidenta de Concòrdia Cívica, Teresa Freixas. I també hem tractat les declaracions de l’exjutge Santiago Vidal sobre la presumpta obtenció il·legal de les dades fiscals dels catalans, el possible avançament del referéndum i el naixement de la plataforma Concòrdia Cívica que uneix diferents entitats contràries al procès sobiranista. Tot això a plató amb el director i conductor del programa, Quim Barnola, i un servidor debatent amb Jordi Mercader, Xavier Fina, Andrea Mármol, Esther Vivas i Nacho Martín Blanco.

Fa uns dies sentia el líder d’Esquerra dir que “el junquerisme és amor” i pensava que això era mentida. Perquè és més (i millor). De fet, que per a molta gent això coli i faci gràcia, és un èxit que justifica el meu raonament. El junquerisme, sobretot, és feina (política) ben feta, i per tant amb el llirimanisme desterrat. Perquè els partits polítics no són oenagés. De la Cup molts van pensar que era el cas, i així ens ha anat a tots plegats, especialment al votant independentista. El fet d’assenyalar que Junqueras i els seus ho estan fent bé no és, així, cap reconeixement de bondat, sinó la constatació que ells, per la seva banda, estan mirant de fer bé la seva feina, i que se n’estan sortint força.

El junquerisme és, per exemple, haver pacificat internament un partit que tradicionalment havia estat una olla de grills. Que això és circumstancial i que la perspectiva de triomf hi fa molt? Sí, d’acord, circumstancial com tot a la vida. I quant a la perspectiva de l’èxit, allò que les enquestes et donen en un món que actua com si fossin ja fets constatats tot i les seves reiterades espifiades, val a dir que no hi era des del principi del projecte Junqueras. Unes quantes coses hauran sabut fer bé, ell i els seus. Que els seus adversaris per un espai polític hi han ajudat? D’acord, és cert. L’actual Partit Demòcrata ha sacrificat bona part del seu patrimoni electoral per un projecte, el de la independència, que n’ha fet fugir uns i dubtar uns altres, i s’està reposicionant en un camp, en un frame, on ERC és forta. Però el PDeCAT té els seus propis reptes, el seu propi camp per córrer i, si uns i altres ho fan bé, la resultant de la previsible pujada electoral d’ERC no hauria de ser necessàriament un daltabaix electoral de l’antiga Convergència. Que molts, visceralment, així ho voldrien? Aquest és un altre tema. I tres quarts del mateix hauria de poder passar amb els Comuns, que han irromput en un espai que podria fagocitar i eixamplar a la vegada l’antic espai del PSC, i que no per competir amb ERC per un tros del pastís electoral ha de desaparèixer del mapa ni ser estigmatitzat per tebi. És diferent, no és ERC, i a la vegada tampoc no és incompatible per col·laborar-hi, amb ells, el PDeCAT i la Cup, en la reivindicació troncal d’aquesta legislatura, que és el referèndum per la independència.

El junquerisme a escala de partit és això i en l’àmbit institucional és haver esborrat aquella imatge nefasta del pas d’ERC pels tripartits. Eren sinònim de xou, de soroll, de desori, d’ineficàcia, de tret al peu. Segur que injustament i reclamant de matís, però això va ser així. I ara, en fons i forma aporten solvència i discreció. Els senyors consellers d’ERC, vicepresident i responsable d’Economia inclòs, ja vesteixen com ministres. I els seus departaments, com els dels senyors consellers i president del PDeCAT, van fent com poden, però sense estridències. Diuen ara que assenyalar que Junqueras ha optat per una estratègia mediàtica de poca visibilitat és criticar-lo, i no és cert. Recordem-ho: no són una oenagé, i a més, polítics forts i amb un plus són necessaris per al procés independentista. Una altra cosa seria que Junqueras assumís aquest rol tota la legislatura, o que això no impliqués feina en el back office i en els moments claus, i per a això ja va bé fer els recordatoris que calguin, i així tothom s’assegura que això no passi, i avall. Però aquesta estratègia val a dir que no només el podria comparar amb Rajoy, sinó amb altres lideratges força més lluïts com el d’Angela Merkel. Menys visibilitat vol dir menys desgast però si implica més feina i resultats, oli en un llum. I podria ser el cas. I això sí que és estimable.

(Per llegir l’article a Món.cat, cliqueu aquí)