De l’eix que aglutinava molts, al partit que ha d’intentar mobilitzar i reanimar els més fidels. Jordi Pujol va impulsar el 1974 un moviment polític que buscava atraure gent molt diversa per fer-la convergir (confluir, en llenguatge actual dels Pablo Iglesias i Ada Colau que miren de fer una cosa semblant per l’esquerra). Gent d’orígens diferents que convergirien en un punt de trobada. I d’aquí ve que el primer símbol convergent fos les quatre barres de la bandera formant un tronc que s’obria al capdamunt. Això aquell 1974, i poc després, d’aquell tronc i branques en brotarien unes fulles verdes que donarien peu al símbol de Convergència que més recorda la major part de gent: l’arbre.

L’arbre amb tronc conformat per quatre barres vermelles que desembocaven en unes fulles verd fosc ja acompanyava el 1977 el cartell del Pacte Democràtic per Catalunya (amb les sigles PDC que aspira a assumir el Partit Demòcrata Català), on els de Pujol compartien llista amb l’Esquerra Democràtica de Ramon Trias Fargas i el PSC-Reagrupament de Josep Verde.

El 1980, primeres eleccions al Parlament recuperat, i CDC ja es presenta en coalició amb Unió. L’arbre conviurà amb el logo clàssic dels democristians (una bandera onejant), i les lletres de la marca seguiran totes el format de l’arbre quadribarrat, que s’integrarà en la i de la paraula Convergència.

Als 90, en temps de Pere Esteve de secretari general, es va apostar pel color taronja. CiU es veia abocada a un pacte amb el PP, i el taronja en llenguatge cromàtic polític europeu ha sigut clàssicament sinònim de centre. Van posar CiU en blau marí (color sinònim d’ordre, d’institució) i ho van envoltar tot de taronja. Però allò no va acabar de rutllar, per aquest motiu al final la cosa va quedar en una línia taronja que subratllava el nom de la marca. I ja seria així fins al relleu de Pujol per Artur Mas.

El 2003, pel mètode clàssic a CDC que era aprofitar un cicle electoral per carregar la despesa en redisseny al treball gràfic de campanya, la marca es va compactar en les seves sigles CiU subratllades per una franja amb les quatre barres. Després de la crisi amb Josep Antoni Duran Lleida per la successió de Pujol, calia mostrar cohesió, i les lletres ben juntes podien sumar en aquesta línia. Això no treu que Convergència fes com sempre i aprofités el redisseny de la marca CiU per després simplement adaptar-se via reestyling amb les sigles CDC. Després dels dos intents fallits del 2003 i 2006 per accedir al Govern, el 2010 CiU va voler projectar-se en positiu, en clau guanyadora, no d’atac agre al tripartit, i va incorporar un somriure que convertia el logo en una icona. Franja-somriure taronja que en les eleccions del 2012 es convertiria en una fletxa que apuntava cap amunt. No era context per a gaires somriures, sí per elevar la reivindicació nacional. A Unió no va agradar, però va passar.

Junts pel Sí

Les últimes eleccions al Parlament, el 2015, ja la marca no existiria en cartell. La fórmula seria Junts pel Sí, que tenia una tipografia que recordava bastant la del convergents que CDC havia adoptat en un Consell Nacional Extraordinari on aquell mateix any havia nomenat coordinador general Josep Rull, i que apareixeria en petit a les eleccions al Congrés (també del 2015), al costat del logo de Demòcrates (els independentistes escindits d’Unió) i Reagrupament, tots sota el paraigua de Democràcia i Llibertat. El blau d’aquest últim logo era el clàssic de Convergència, que ja veurem si segueix en la seva nova etapa o si aquesta representa un retorn als orígens i recorre a la senyera.

(Per llegir l’article a EL PERIÓDICO, cliqueu aquí)

Ja hi ha nova direcció del Partit Demòcrata Català (mentre així se’n pugui dir), però val a dir que de la campanya de les dues candidatures que hi aspiraven n’hem tingut poca notícia fins divendres mateix, quan començaven les votacions.

La raó, per alguns, la «nefasta gestió» que Francesc Homs hauria fet a Madrid dels vots del grup de Convergència per triar els membres de la mesa del Congrés dels Diputats.

La raó, per uns quants altres, una molt més de fons, i on Homs no apareixeria com a causa, sinó com a conseqüència. ¿El resum d’aquesta segona opció? La dificultat de voler començar una nova etapa que sembli una nova era, amb un paper pel mig dels qui han protagonitzat l’etapa anterior.

L’eclipsi d’allò de bo que pugui arribar amb una nova etapa s’albira el primer i gran repte a superar. S’ha vist clar en l’elecció mateixa de la seva direcció.

«És evident que les declaracions de Marc Castells (alcalde d’Igualada i membre de l’equip renovador de Marta Pascal) no van ser un accident». Així de clar es mostra un dels homes de la nova coordinadora general. Castells, després que Homs fracassés en tots els seus intents davant els mitjans per mirar de justificar o dissimular el vot dels seus diputats a Madrid, va dir davant els micròfons de Catalunya Ràdio que no es pot tractar la gent d’imbècil. Textualment.

I és que, de fet, més enllà que aquest nou capítol hagi significat per a la nova direcció que a partir d’ara «s’ha acabat que Homs prengui decisions sol», allò que més posen en valor és que toca «parlar clar» i un comandament ferm de Marta Pascal que doti de coherència allò que volen que sigui el nou PDC.

¿Com es pot fer això, ja no amb Homs a Madrid, que tant ha manat i significat durant anys a partit i Govern, sinó amb el mateix Artur Mas presidint i (en molt menor mesura) amb Neus Munté de vicepresidenta? Serà difícil evitar la interferència, però segurament les ulleres de protecció contra aquest eclipsi de sol que tan ràpidament pot cremar la mirada fresca del «nou» partit haurà de ser una direcció que dirigeixi. I aquesta tasca executiva, al PDC, recau en l’equip de 12 membres de la direcció que ja lidera Marta Pascal.

No repeteixen partida. Tots són nous. Es volen desvinculats totalment de «vicis i no vicis» de l’etapa anterior, assumint-ne bàsicament les qüestions administratives que se’n puguin derivar. ¿Però això, de veritat, com es fa? Per començar, mirant de cara allò que els pot eclipsar. Aquesta, paradoxalment, és en aquest cas la millor protecció si és que volen evitar lesions irreversibles.

(Per llegir l’article a EL PERIÓDICO, cliqueu aquí)