Aquí us deixo entrevista trepidant amb en Robert Calvo a La Bruíxola d’Onda Cero, a tomb de L’altra Guerra de Successió (Catarata), pimpampimpam, que a més comença amb una picada d’ull mítica a la malaltada. Aquí us en deixo l’àudio. Ja em dieu si identifiqueu la cançó abans no ho dic jo ;)

Cinc anys després… publico nou llibre! I no sabeu l’alegria que tinc al damunt. MOLT content de la nova criatura i amb moltes ganes que el pugueu tenir a mans i que el puguem comentar. Així també parlem d’una altra cosa que no sigui coronavirus, que ja aniria sent-ne hora.

L’he titulat L’ALTRA GUERRA DE SUCCESSIÓ. L’hegemonia més disputada, i el publico amb l’editorial Catarata. Els protagonistes? Els dos grans universos electorals que composen el món (post)convergent i el món d’Esquerra, que fa anys que lliuren una guerra (amb mil i una batalles, sense aturador, a èpoques ben explícites, a èpoques mig dissimulades) per mirar d’imposar-se l’un a l’altre, camí d’ocupar el tron del sobiranisme que va deixar mig buit la desaparició de CiU.

El món (post)convergent ha fet ben bé tot allò que el manual diu que NO ha de fer qui vulgui construir un espai guanyador. Eppur si muove. Segueix comptant amb unes sorts i actius que el manté a totes en la lluita per l’hegemonia indepe. En contrast, ERC ha fet ben bé tot allò que aconsellen els grans estrategs de cara a construir una formació política exitosa… i malgrat això segueix tenint una sèrie de deures per fer i carrega amb certes creus que malgrat la seva progressió encara no li han permès imposar-se en unes eleccions catalanes, enquestes enllà.

Us explico en aquest llibre tot això, aquest escanejat dels uns i dels altres (i per descomptat, annex, del seu moment i del país que en part també descriuen). I ho faig ara perquè sens dubte en les properes eleccions catalanes (2020 o 2021, Covid-19 mediante) la guerra entre (post)convergents i republicans viurà un clar abans i després que en decantarà el desenllaç, la configuració de tots dos espais polítics i, de retruc, la del conjunt del mapa polític català. Poca broma.

Ganes de compartir aquesta anàlisi amb vosaltres perquè, com sempre en un servidor, la voluntat divulgativa l’hi he posat tota, junt amb l’ofici i la curiositat immensa pel món polític que fa ja prop de dues dècades que treballo als mitjans i a la universitat.

M’hi he posat, amb un munt d’entrevistats de tots dos bàndols, i confio que el resultat final us doni claus d’interpretació útils i que a més, a poder ser, us entretingui.

Ja m’explicareu! Bona lectura! Aquí el podeu comprar online al web de l’editorial.

I aquí us en vaig deixant ressò als mitjans:

Entrevista al TOT ES MOU de TV3, amb Helena Garcia Melero

Article “Les guerres de religió”, de Josep Martí Blanch a EL PERIÓDICO

Article “La ‘Carnalunya’ incest de llonganissa i botifarra”, de Francesc Canosa a l’ARA

“Sánchez pactó con Aragonés al margen de Torra otra prórroga de la alarma”, LA RAZÓN

“La otra guerra de sucesión”, CRÓNICA GLOBAL

“La successió impossible”, de Josep Gisbert a LA VANGUARDIA, sobre la presentació del llibre

Entrevista al MÉS 324 de TV3, amb Xavier Graset

Entrevista en el programa AL ROJO VIVO, amb Antonio García Ferreras

Entrevista a LA NOCHE EN 24H, amb Marc Sala

Entrevista a EL SUPLEMENT de Catalunya Ràdio, amb Roger Escapa

Entrevista a COMUNICACIÓ21, amb Quim Miró

Entrevista al diari ARA, amb Núria Orriols

Entrevista per a BEERS&POLITICS, amb Marina Isun

Article “L’altra guerra de successió”, de Santi Vila, a LA VANGUARDIA

Entrevista a AQUÍ, AMB JOSEP CUNÍ, de SER Catalunya

Entrevista a EL VALLENC, amb Diego González

Entrevista a EL MATÍ DE RÀDIO 4, amb Ramon Castelló

Entrevista al PLANTA BAIXA de TV3, amb Xavi Rossinyol

Entrevista al VIA LLIURE de RAC1, amb Xavi Bundó

Entrevista a LA BRUÍXOLA d’Onda Cero, amb Robert Calvo

Entrevista al BÀSICS de betevé, amb Eva Arderius

Ressenya a EL PAÍS, de Camilo S. Baquero

Entrevista al QUÈ FEM? de TVECAT, amb Ricard Aparicio

Jo era director de Comunicació (dircom) del Partit Demòcrata, i com a tal vaig formar part de l’equip d’estratègia de la candidatura dirigit per Elsa Artadi, i i vaig fer tàndem amb Jaume Clotet com a responsables de la Comunicació de la campanya. Electoralment, allò va acabar esdevenint ben bé un miracle per com de bé va sortir, tot partint d’una gran improvisació de sigles i de candidatura, arran del 155. I com a botó de mostra de tot allò, us he volgut apuntar aquí l’evolució d’imatge que va dur-nos (en una tarda de diumenge) a parir el logo de Junts per Catalunya. Ho vaig fer enllitat per malaltia i amb el creatiu de l’agència de publicitat externa del partit i de la candidatura a l’altra banda del telèfon i del Whatsapp. I tot contrarellotge per poder incorporar el logo a la papereta electoral que havíem d’enregistrar al límit per poder concórrer com a llista als comicis. L’evolució gràfica va ser aquesta que us explico, imatge a imatge:

1. La idea que tot allò es feia PER Catalunya, pel moment polític excepcional, havia de quedar clara, i per això el creatiu va fer unes primeres proposta amb la “X” destacada. Però jo li vaig dir que allò em recordava massa a una marca electoral gens agradable, la de Plataforma per Catalunya, així que ho vam descartar.

2. La unió ha de fer la força. La idea era projectar la necessitat d’unitat i d’esforç col·lectiu, i el creatiu em va fer una nova proposta, inspirada (com em va mostrar amb una foto que també adjunto) en els castellers. Ho va fer després que li mostrès els meus dubtes sobre una imatge que em recordava a les mans del PSOE o de la UGT. Vam descartar-ho també.

3. I vam enfilar la fase clau. Vaig acotar la importància de la cosa al “Junts” i a “Catalunya”, i el creatiu em va proposar un logo bàsicament amb paraules (com l’original de Podemos). Però la inclinació de les lletres em recordava a les dels Comuns, i el color blau fosc era massa CiU, massa PDeCAT, per a una candidatura que havia de transcendir les sigles tradicionals i l’esquema clàssic de partit. Context excepcional, llista excepcional. Us apunto les imatges que ens vam anar creuant per Whatsapp, en aquest sentit.

4. La idea era incorporar la senyera d’alguna manera, per donar més vida a un logo massa pla només tirant de lletres. I d’aquí noves propostes que deixaven el blau i la lletra en diagonal enrere, però que també vaig descartar perquè em recordava massa al grafisme de la Cup.

5. Vam decidir fer reset. I el creatiu va tornar a tocar la paleta de colors i va recuperar unes lletres en diagonal que assegurava que eren tendència i que no era patrimoni de ningú. També va començar a fer provatures amb el degradat aplicat als colors. A mi em seguia recordant als Comuns, però el professional de la cosa gràfica em reiterava que allò era tendència i que moltes marques ho estaven utilitzant. Va arribar a tirar de verds, però ja li vaig dir que això per a l’espai polític era massa diferent (lligat en el nostre entorn a formacions ecologistes -Vox a banda-).

6. Vaig trobar que una cosa d’això es podia aprofitar: les lletres inclinades amb la senyera en vertical just a sota… em recordava l’arbre del primer logo de Convergència. I li vaig dir que tirès per aquí. Va fer algunes provatures més i així vam acabar arribant a la definitiva.

7. La segona tipografia era la bona. I així va quedar registrat el logo de la nova marca electoral i l’opció definitiva per a la papereta.

8. Passades les eleccions, per singularitzar-se més cromàticament, es va acabar adoptant aquesta opció: