Toni Aira » #CEJP

Un descentrat Casado

Toni Aira — Mon, 15 Oct 2018 13:20:06 +0000

Aquest dilluns, segon comentari d’actualitat per a El Món a RAC1, d’en Jordi Basté, avui a tomb de les últimes barbaritats que ha deixat anar Pablo Casado (PP) sobre Catalunya. Aquí us deixo el text i l’àudio de la píndola.

L’Espanya dèbil

Toni Aira — Wed, 02 Jul 2014 16:04:49 +0000

He volgut titular aquesta peça com «L’Espanya dèbil», igual com ho podria haver fet amb «L’Estat dèbil» o «El poder espanyol dèbil». Vostès trien, però el fons de l’argument que els proposo és el mateix. Perquè d’entre les moltes lectures que ens posa damunt la taula el cas de la detenció i imputació de l’expresident Nicolas Sarkozy a França una és, malgrat totes les mancances i patologies pròpies (i en més d’un cas greus) del país gal, la convicció i l’acció en conseqüència que allà demostra el poder i les institucions respecte d’una estructura de l’Estat que es vol i es considera forta. Això a Espanya no passa, i és simptomàtic.

En les eleccions presidencials de 2012 Sarkozy tenia un eslògan contundent: «La França forta». I va perdre. A partir d’aquí la seva coalició electoral va entrar en una etapa plena de convulsions que l’ha debilitat molt. En paral·lel, la França presidida pel socialista François Hollande ha esdevingut la baula feble de l’eix franco-alemany, on bàsicament mana i marca la pauta l’Alemanya d’Angela Merkel. Tot plegat ha passat i en un cas té conseqüències en el camp de la dreta (que perd pes inquietantment en favor de l’ultra Front Nacional), i en l’altre cas també es deixa notar en un govern francès molt desorientat i desacreditat per diferents motius. Malgrat tot, les primeres reaccions a França davant la detenció i posterior imputació de Sarkozy per un presumpte cas de «corrupció activa» no van descodificar aquest fet en clau de debilitat o de gran drama per l’Estat a França. I l’expresident, si s’escau, serà jutjat.

L’afer lliga en aquest punt força amb alguns dels debats que es plantegen a Espanya en els últims temps. Per exemple, amb un de molt recent a propòsit del blindatge express d’un rei Joan Carles I ja retirat del càrrec. És una mostra més d’una Espanya, i més concretament d’un poder espanyol, que es reivindica orgullosament forta però que amb el procedir dels seus més alts representants institucionals (al poder Executiu, al Legislatiu i al Judicial) demostren una molt poca confiança en aquesta fortalesa a ulls dels mateixos que la prediquen.

El (no)debat express que ens han regalat a propòsit del blindatge del monarca sortint és una mostra d’això que els dic. Va dir Mariano Rajoy que aquest procedir era el més «normal», titllant implícitament d’anormals els qui no pensen com ell, cosa que fa sovint. La possible desfilada d’un ex cap d’Estat davant el jutge com a amenaça per a la fortalesa de les institucions. Aquesta és la seva tesi. Però això justifica el no-debat? Tan poc es confia en la fortalesa de l’Estat que el simple plantejament de sotmetre qüestions com aquesta a debats aprofundits ja s’identifica amb un atac? Sí, certament. I aquest n’és només un indicador.

Que des del poder espanyol s’hagi fet l’analogia directa entre que Catalunya pugui votar sobre el seu futur i que en una hipotètica consulta surti el «sí» a la independència és una altra prova de la debilitat amb què es contempla l’Estat a si mateix. Poc que confien en els arguments que defensarien l’estatus quo i l’actual model, que ja els veuen perdedors d’entrada i per tant fan campanya i dediquen tots els seus esforços al «no vot» abans que al «no independència». I com aquest indicador de clara consciència de debilitat, molts altres, com el fet que la diplomàcia espanyola hagi d’anar a roda de declaracions com la de l’ambaixador nord-americà a Espanya, James Costos, quan diu que davant d’hipòtesis de futur com el de la independència de Catalunya caldrà adaptar-s’hi. Abans no han pogut impulsar una ofensiva diplomàtica a l’alçada (i amb el grau d’eficàcia) que s’espera d’un Estat amb solera, i han d’anar forçant rectificacions posteriors a cop de piulada a Twitter. Força poca cosa. I sempre projectant força por al canvi, al moviment. Així és com un poder espanyol poruc i conservador en el pitjor sentit de la paraula considera que perquè una cosa no s’engegui a rodar l’important és que no canviï, quan força sovint la història ens demostra que l’encert en aquests casos es troba en tot el contrari, en apostar pel canvi i en l’adaptació que diria Costos. Però persisteixen en l’error, en la por, en considerar-se ells mateixos dèbils i fer que realment el seu Estat ho sigui. En això com a mínim són coherents.

(Per llegir l’article al Butlletí del CEJP, cliqueu aquí)

Quan aguantar ja no és suficient

Toni Aira — Wed, 28 May 2014 10:51:40 +0000

Aquests dies postelectorals, de nou amb un PSC tocadíssim com ja fa diverses cites amb les urnes que passa, la mà dreta de Pere Navarro al partit, Antonio Balmón, ha declarat que «la principal virtut que té ara el PSC és intentar aguantar». Una sincera i alhora preocupant reflexió que mostra exactament allò que no pot ser la política en l’actual context social, si és que vol reivindicar-se i tenir algun sentit i esdevenir d’alguna manera útil.

Resistir no és vèncer. No sempre. No ara. Li podia servir la màxima a Juan Negrín, l’últim president de govern de la República espanyola. Llavors, i en el context que li va tocar viure, durant la Guerra Civil, els anys trenta del segle passat, la proclama podia tenir el seu sentit. Però en la nostra societat actual, a la nostra política, que lliura mil batalles cada dia, això ja no li val. Resistir i prou és pansir-se, assumir el fet d’anar a remolc dels altres, no ser un agent actiu, renunciar al paradigma del prosumer que ens impregna a tots, que esdevenim productors i consumidors alhora, també de realitat. Si un partit, si una institució, renuncia a transformar la realitat, esdevé irrellevant, marginal o subsidiari i condemnat a anar a remolc d’altres, del vent que bufa, sense personalitat, sense identitat definida, sense projecte diferenciat que pugui ser tingut en compte o que pugui atraure el vot d’un gruix significatiu de la societat.

Deixar que els altres facin. I pensar que ja passarà. I no. Però aquest no és un mal que es pugui circumscriure a unes úniques sigles ni a un sol context polític. És un mal que s’escampa davant la gran quantitat d’actors que emergeixen i que tenen veu, a voltes institucional i ben organitzada, i sovint també ensordidora i via barricades virtuals que a través de la xarxa sobredimensionen col•lectius, consignes i protestes. I davant d’això, mirar d’«aguantar» i prou no és una solució a res. I a Catalunya, el moment polític que vivim reclama que els partits pel dret a decidir ho tinguin ben present i actuïn en conseqüència.

CiU, per exemple, s’equivocaria creient que després del resultat del 25-M ha «aguantat», i via. Té molta feina per fer, internament, que això també pot sumar o restar al projecte compartit, i externament, perquè és evident que només fer front comú i mirar de resistir o «aguantar» davant els envits del poder espanyol i els seus múltiples altaveus, això no és suficient. No n’hi ha prou, amb «aguantar». Cal produir realitat, a banda d’anar consumint-la i metabolitzant-la el màxim de bé possible. I a això estan cridats els partits catalanistes que estan pel dret a decidir. Cada dia que passa és un dia menys que els queda per «aguantar» i prou. És un dia menys que els queda d’excusa per no accelerar la suma, la producció de realitats que impulsin, que atreguin, que aportin alguna cosa diferent de la clàssica resistència numantina. Els cal alguna cosa nova, diferent, un projecte compartit i útil que així sigui descodificat fàcilment per una societat que, davant d’això sí, deixi d’«aguantar» l’actual estatus quo i la present manera de fer política, per sumar definitivament a la construcció compartida d’un nou país.

(Per llegir l’article al Butlletí del CEJP, cliqueu aquí)

La mirada

Toni Aira — Wed, 30 Apr 2014 16:36:02 +0000

Com vols liderar una societat que ajudes a estigmatitzar injustament? O és que ja hi has renunciat i bàsicament aspires que des de fora et passin la mà pel llom? M’ho he preguntat sobre el primer secretari del PSC, Pere Navarro, a partir de l’agressió que va patir fa uns dies i a partir de la seva reacció a aquest fet.

Qualsevol tipus d’agressió, verbal o física, s’ha de rebutjar de ple des del moment mateix en què es dóna. Això ja ho tenim. I, a partir d’aquí, només faltaria que en una societat democràtica i lliure no ens poguéssim preguntar sobre la gestió que d’allò en fa un representant públic. Perquè la solidaritat amb l’agredit hi és tota, però això no obliga a combregar a propòsit de les derivades que d’allò en faci el protagonista, i molt menys ens podem deixar de fer preguntes tot pensant que la seva mirada i el relat que en pugui fer a posteriori siguin neutres. No ho són. Com tampoc no ho és la seva mirada, ni tampoc aquella que vol projectar a la resta de la societat.

La mirada. A això (en plural) va apel·lar Navarro un dia després dels fets, en el seu relat als mitjans. Va relacionar la plantofada i l’insult que va rebre per part d’una dona a les portes de la catedral de Terrassa amb el moment polític que viu Catalunya. I va dir que troba que això ha estat fruit d’una crispació que palpa a la societat via, per exemple, «mirades» que li dediquen pel carrer.

La mirada. En principi és l’acció de mirar, de fixar la vista sobre algú o alguna cosa. I això ens situa en dos punts de partida bàsics: la voluntat de veure i la manera de mirar. I aquesta «manera de mirar» contempla encara un segon nivell de significació: el de la intencionalitat comunicativa. Què volen comunicar els ciutadans que es troben pel carrer un polític o persona pública quan el miren? Mil coses. Però les sabem exactament fins que no ens les verbalitzen? No, el que podem tenir és allò que va dir el mateix Navarro que el movia a derivar de l’agressió que va patir un clima social crispat: «percepcions».

La nostra percepció, el significat que atribuïm als estímuls que ens arriben a través dels sentits, es basa en les experiències. I les percepcions poden ser subjectives, depenent dels instints particulars, i selectives, en funció de la història individual, dels interessos i de les actituds. I seguiríem analitzant-ho i no ens ho acabaríem, però la conclusió és evident: la percepció de Pere Navarro (com la de la resta) és subjectiva i selectiva. Interessada, per descomptat. Però per sustentar-la cal basar-la en experiències tangibles, significatives. I aquí és on el relat del líder socialista col•lapsa. Perquè la societat catalana que diu voler representar (i sincerament no sé si ho diu ja com a pur recurs retòric i si realment hi ha renunciat) no apunta cap indicador factual en termes de violència que justifiqui la categorització que ell ha fet del puntual incident que ha patit. Una versió, la seva, que vol estigmatitzar una manera de pensar, però que de retruc ho fa amb el conjunt d’una societat que això no ho mereix. I menys de la mà d’aquells que la coneixen i que diuen voler defensar-la.

(Per llegir l’article al Butlletí del Centre d’Estudis Jordi Pujol -CEJP-, cliqueu aquí)

Gent d’ordre, procés ordenat

Toni Aira — Wed, 26 Mar 2014 19:05:14 +0000

Dir que els catalans són gent d’ordre és generalitzar tant com dir que els espanyols són de siesta o que els britànics són de prendre el te a les cinc de la tarda. No conec tots els catalans ni tots els espanyols ni tots els britànics, i per tant no sé si tots els primers són gent d’ordre, si tots els segons fan migdiada o si tots els tercers són addictes a la teïna. Segur que hi ha molts dels ciutadans respectius que no són de res de tot plegat. Però sí que és cert que en totes tres societats, en totes tres cultures, aquests factors (a banda de caricaturitzar-los) els descriu en part. La societat catalana ho ha demostrat de fa anys amb les seves successives apostes polítiques, i si això descriu el procés cap al dret a decidir, la cosa anirà bé. Si no, tot el contrari.

Aquí no hi ha una societat catalana eixelebrada que hagi perdut en massa la centralitat. Molt al contrari, la centralitat política s’ha anat desplaçant via una sistemàtica aplicació del mètode assaig-error, provant-ho per les vies més ortodoxes, meticulosament, i assajant-ne provatures de forma incansable. Així, el percentatge de fiabilitat dels qui ara s’han desplaçat i instal•lat en el sobiranisme és elevat. No hi han arribat per una febrada. En tot cas, el seu ha estat un procés d’escalfament per la via de l’ebullició lenta. Via un constant escalf de la flama, com per exemple ha alimentat aquesta mateixa setmana el Tribunal Constitucional sentenciant en contra de la declaració de sobirania del Parlament. En contra d’una declaració, reitero. I davant d’això, la reacció política catalana no pot refredar. D’aquí l’apunt de gent d’ordre i de procés ordenat que cal reclamar als nostres representants.

Des de Madrid, tant com puguin i més, s’alimentarà la confrontació i el soroll vinculat al procés. No en saben d’altra. És el seu mètode. Però la resposta des dels partits i les institucions catalanes no pot ser el pim-pam-pum, un fer com ells. Això els anivellaria en un estil que incomoda una majoria de la societat catalana, pensi aquesta com pensi. Rauxa? Sí, per treure una gentada al carrer i organitzar una cadena humana de punta a punta del país, per exemple. Però ben fet, amb seny, amb somriures, sense fer-ho contra ningú, sense crispació, sense contribució al caos. Els altres que facin amb el seu estil i que sumin per rebuig gent d’ordre al procés pel dret a decidir. I les institucions i els partits d’aquí a ser propositius, a fer passes sòlides i a no entrar en la dialèctica de la confrontació i l’insult. És un gran avantatge comptar, al capdavant del procés, amb un president que descriu força aquest procedir amb fermesa. Però la resta l’ha d’acompanyar i ell i els seus, a cada atac, hi han de contraposar un full de ruta clar i plausible. Així, en conjunt, una majoria de la ciutadania hi seguirà creient, no l’espantarà ni el TC ni cap altra instància espanyola, les seves incerteses seran poques i seguirà fent via amb ells. El procés continuarà, i una majoria dels catalans amb ell. Pas a pas. Ordenadament.

(Per llegir l’article al CEJP, cliqueu aquí)

Els cínics no valen per a aquest moment

Toni Aira — Thu, 05 Dec 2013 00:02:30 +0000

Del periodista polonès Ryszard Kapuciski, a més dels seus molts llibres i reportatges, ens ha quedat un recull d’entrevistes i conferències on reflexionava sobre l’ofici de periodista. El va titular «els cínics no valen per a aquest ofici» i venia a dir-nos que el cinisme és mal company de viatge (individual i col·lectiu) per a uns professionals amb tanta responsabilitat i poder a les mans com ho són els comunicadors. Cert, però, què no dir també del conjunt de la ciutadania, oi?

Walter Lippmann, l’any 1922, ja va advertir que la premsa (avui en diria «els mèdia») són com mapes que ens ajuden a moure’ns per un món del qual tenim poca experiència directa (cada dia que passa, més virtual). Ens dibuixen, per tant, un pseudoentorn, ens fan una construcció (cadascú la seva) d’allò que «està passant», però aquesta interpretació del món té efectes sobre la nostra realitat individual, ja que ens la condiciona i ens influeix en la nostra acció. És per això que en un moment com l’actual, a Catalunya, el cinisme hauria de quedar desterrat. Però no només de les pàgines dels diaris, de les pantalles de televisió i de l’ordinador, o de les ones de la ràdio. La primera responsabilitat és de la ciutadania, i després, en just ordre jeràrquic, de la política i dels mitjans. No a l’inrevés.

Perquè n’hi ha que han confós (interessadament, cínicament) l’acció del govern català i de la majoria parlamentària pel dret a decidir amb un grup de polítics que han decidit dur la seva societat a un carreró sense sortida. Saben (i d’aquí el seu cinisme) que ha estat una majoria de la ciutadania, la que ens ha dut i ens manté on som. I, en aquest sentit, el govern, la política, no deixa de ser un instrument, una eina. En metàfora (buscadament naïf) del periodista del New York Times David Brooks en article d’aquesta setmana mateix («The Stem and the Flower») ha dit: «El govern és essencial, però és la tija de la flor, no la flor». És a dir, que el govern és essencial, però qui dota de significat la seva acció és la ciutadania. En això ens trobem avui a Catalunya.

És de cínics convertir l’instrument en la causa. Hi ha mitjans i polítics que fomenten aquesta construcció esbiaixada del moment que estem vivint. La resta, si ens hi fem, si assumim aquesta pseudorealitat com «la realitat», ens estarem fent un flac favor. Perquè també ho diu Brooks: «El govern pot preparar l’escenari, però no pot ser el joc». La pilota és a la teulada dels ciutadans. I aquí (ara menys que mai) no s’hi valen els cínics. No s’hi val a carregar les institucions d’un plus d’emotivitat que ens dugui a l’autohistèria. Perquè si no hi arribem no haurà estat només cosa del govern o del Parlament. La seva capacitat, la seva realitat és limitada. Però tampoc no podem ser cínics amb la política i assumir que precisament ara no farà res «perquè en general no hi és quan la necessites». Com el columnista Michael Gerson també ha advertit, aquest tipus de cinisme és el luxe dels privilegiats. I nosaltres, els catalans, d’això no en som. Ni de privilegiats en el marc de l’Estat espanyol, ni de cínics (confiem-hi) perquè el moment (més que mai en generacions) així ho reclama.

(Per llegir l’article al Butlletí del CEJP, cliqueu aquí)

L’alternativa espanyola

Toni Aira — Wed, 22 May 2013 18:52:03 +0000

La Diada de Sant Jordi d’enguany, el Palau de la Generalitat va comptar amb uns convidats especials: familiars d’Antoine de Saint-Exupéry, l’autor d’El Petit Príncep. El president Mas és un gran admirador d’aquest llibre, que ara ha fet setanta anys, i fins i tot el va homenatjar en el seu discurs institucional de la jornada. Però Saint-Exupéry va fer més que aquella obra. Va ser una de les veus de la resistència francesa i va publicar obres d’interessant reflexió sobre els valors humanistes, com Terra dels homes (1939).

Això, després de realitzar reportatges, per exemple a l’Espanya del 1936, encara tan present. D’ell, sobre l’actualitat, em quedo amb una frase senzilla i prescriptiva: «per veure-hi clar, n’hi ha prou amb canviar la direcció de la mirada». Ens serveix, per com n’hi ha que encara volen defensar que hi ha una alternativa raonable a l’Espanya actual, una alternativa (falsa) que hauria de dissuadir els catalans d’aspirar a decidir a les urnes si paga la pena seguir-hi implicats.

Però és quan els José María Aznar parlen, que alguns hi veuen clar. Aprofitem-ho, ara que ha tornat a passar. Perquè ells ens redirigeixen la mirada cap a on rau el perquè de tot plegat. En la manca d’alternatives reals, raonables i plausibles per a Catalunya dins d’aquesta Espanya, de la d’ahir, de la de sempre i de la que pugui estar per venir. Perquè el poder espanyol (avalat per àmplies i persistents capes de la societat espanyola expressada ja força vegades a les urnes) ha tingut, té i tindrà un projecte d’assimilació i de dissolució de la identitat catalana en la castellana. Amb aparent guant de seda o amb manifesta mà de ferro, però sempre conduint en la mateixa direcció. I les declaracions televisives d’Aznar obrint la porta a un hipotètic retorn a la primera línia de la política ens ho deixa ben clar: l’alternativa a Mariano Rajoy no és el també jacobí Alfredo Pérez Rubalcaba i el seu PSOE, sinó un Aznar que també en això, a més de fer-ho en franquesa, els supera.

Aquesta és la veritable alternativa espanyola al projecte actual. Encara més Espanya. Encara més espanyolitat entesa com a uniformitat i com a imposició de la vella Castella a la resta d’identitats de l’Estat. És a dir, un persistir en l’intent d’anorreament de la realitat catalana, de la seva cultura i la seva llengua, fins i tot de forma més explícita. Pot ser així? Per descomptat. Tan clar com que l’alternativa catalana a aquesta realitat ja no passa per esperar-ne cap gest de comprensió o de conciliació reals. No hi seran.

L’opció és clara: enfocar la mirada a l’horitzó per veure-hi clar. Un futur on Espanya seguirà essent com és (o pitjor), amb una Catalunya que per tant seguirà igual de maltractada o en condicions encara més paupèrrimes. Triar entre aquestes dues alternatives ja no és assumible. Fa venir basarda només de pensar-hi.

L’home es descobreix quan es mesura amb l’obstacle, proposa Saint-Exupéry a Terra dels homes. I, sens dubte, toca entomar el repte ja. S’imposa mesurar, a l’alternativa espanyola, la catalana. Assumir el gran obstacle i, davant d’ell, descobrir-hi la solució.

(Per llegir l’article a l’últim Butlletí del CEJP, cliqueu aquí)