Hi ha un acudit popular que defineix el jersei com aquella peça de roba que les mares posen als seus fills al parc quan elles tenen fred. La idea és la de la protecció dels progenitors als seus fills, fins i tot quan ells no ho necessiten. Però quan s’és petit això va així, de la mateixa manera que també arriba un moment que la criatura creix i es troba «sola davant el perill».

Amb els candidats passa una cosa semblant, ja que la major part del temps viuen confortablement entre els consells i l’assistència dels seus assessors i equip. Però hi ha un moment que es queden allà sols, davant els adversaris directes i sense intermediaris. És el moment dels debats televisius, i en el context nord-americà, el dels cara a cara, un contra un, duel sota el sol, o millor, sota el focus de les càmeres.

Des que el 1960 es va produir el primer debat cara a cara televisiu de la història, ja res va tornar a ser igual. En aquelles eleccions es van enfrontar Richard Nixon i John Fitzgerald Kennedy. Finalment, s’imposaria JFK per uns milers de vots. Havien partit tots dos com a aspirants (cap havia sigut abans president) i les enquestes reflectien quelcom molt pròxim a l’empat. I aleshores van arribar els debats televisius per ajudar a decantar la balança. I en van ser més d’un, però el primer va marcar un abans i un després.

Els enquestats, celebrat el cara a cara, van reflectir una clara tendència: els que l’havien seguit per ràdio donaven com a guanyador del duel Nixon, mentre que els espectadors del debat televisiu deien que havia sigut Kennedy qui s’havia imposat. Algú (i els seus spin doctors) havia entès millor que el seu adversari el nou format.

ELS ASSESSORS de Kennedy havien captat que aquella confrontació televisiva no anava de convèncer el seu rival ni d’imposar-se amb un gran carregament d’arguments. La cosa anava (i va), sobretot, de parlar directament al públic, d’aconseguir una connexió emocional amb l’audiència. En aquest fet resideix bona part del secret de l’èxit (o del fracàs) en un debat electoral, en cadascun dels seus formats. Aquests últims dies n’hem vist un, el del town hall debate, que facilita especialment aquest simulacre de diàleg a moltes bandes, amb l’excusa de la confrontació cara a cara.

El town hall debate procedeix com a format de les audiències locals en les quals històricament els ciutadans han entaulat conversa amb els seus representants més pròxims. És un espai que presidents com Barack Obama han reproduït en les seves visites a ciutats i pobles dels Estats Units. I és una idea que va inspirar un programa televisiu que a Espanya va tenir el seu moment d’èxit en el primer mandat de José Luís Rodríguez Zapatero. Es va estrenar el 27 de març de 2007, a TVE-1, presentat pel periodista Lorenzo Milá i amb el títol Tengo una pregunta para usted, señor presidente.

Va ser un èxit d’audiència, després va tenir rèpliques amb altres polítics com Mariano Rajoy, Gaspar Llamazares, Josep-Lluís Carod-Rovira o Josep Antoni Duran Lleida, però no s’havia inventat res. De fet, només un mes abans, el 5 de març, Nicolas Sarkozy havia protagonitzat a la LCI francesa un espai clavat: J’ai une question à vous poser. El format, igualet: un president (o candidat) davant d’una selecció de ciutadans que li formulen preguntes, i amb un periodista de repartidor de paraules. Una manera de mostrar proximitat i contacte «directe» amb els votants potencials, si no t’equivoques en el preu d’un cafè (Zapatero), si et negues a confessar el teu sou (Rajoy) o has de reivindicar que et dius Josep-Lluís (Carod) «aquí i a la Xina Popular».

HI HEM vist Hillary Clinton i Donald Trump en el penúltim dels seus debats televisius de campanya. Un format en què dóna per a molt més l’espontaneïtat d’un Trump que fins i tot va amenaçar de ficar a la presó la seva oponent en cas de ser president. La formalitat i el punt distant de Hillary (tot i que està treballant per dissimular-ho al màxim) no resulta. D’aquí ve que un Trump que arribava al cara a cara en hores baixes sobrevisqués al repte.

Perquè els debats segueixen tenint èxit, en audiència i en repercussió. Perquè marquen estats d’ànim, i per tant, d’opinió. I perquè si són de debò, sense jersei, sense la protecció dels seus en directe, duels sota el sol, com aquells del llunyà Oest, amb el candidat sol davant el perill, tenen encara un punt de morbo i d’interès irresistible. I això és audiència i vots en potència. Encara avui.

Per llegir l’article a EL PERIÓDICO, cliqueu aquí)

Dimecres, qüestió de confiança amb dos teòrics protagonistes principals: el president Carles Puigdemont i la CUP. Però hi ha un “tercer home” (com Carod es reivindicava fa uns anys), i aquest és el conseller d’Economia, Oriol Junqueras. Perquè és vicepresident però sobretot és el responsable de les finances i del pressupost del Govern. Aquesta va ser la idea, quan ERC hi va apostar. Una conselleria de pes per forjar la imatge d'”home de govern” del presidenciable d’Esquerra. Si no tira endavant el pressupost, oportunitat perduda per a ell (a banda de l’evident perjudici per al conjunt de ciutadans).

Molta gent actua ja com si les enquestes fossin certes. És així com donen per fet que Junqueras serà president en un marge aproximat d’un any. I, segurament, la teoria diria que ja n’hi hauria prou, amb l’estratègia de ficus que es confon amb el mobiliari per no fer gaire res ni patinar gaire mentre els teus adversaris directes es van esmicolant sols (vegeu aquí l’antiga CDC). Però no. No quan vas prometre construir un “nou país”. I això es fa manuals d’instruccions típics a banda, i sumant al conjunt del país quan més cal.

El president Puigdemont farà segur un discurs motivador, aquest dimecres al Parlament. I la CUP farà bondat acompanyada d’algun foc artificial. Però el moment seria el de Junqueras, si anuncia que ha aconseguit que els cupaires aprovin el pressupost del govern de la desconnexió. Estiguin atents a les seves pantalles.

 (Per llegir l’article a Món.cat, cliqueu aquí)

(Article d’avui a EL PERIÓDICO)