Donar-se per al·ludit. A partir d’aquí pair fatal una hipotètica crítica que reps. I, automàticament, sense dedicar ni un minut a contraargumentar el suposat retret, passar a l’atac per mirar de destruir qui ha verbalitzat un punt de vista seu, per punyent que sigui. Això apunta a autoritari. I descriu uns quants dels actors polítics i mediàtics que ahir van saltar com a feres després de la lectura que Pep Guardiola va fer d’un manifest prorefrèndum a Montjuïc. En un tram del seu discurs, aquest referent per a molts (més enllà de l’àmbit esportiu) parlava d’un “Estat autoritari”. I alerta perquè aquí feia esment de l’Estat (per tant, el poder) espanyol, no d’Espanya (del país sencer i els seus ciutadans tots dins).

A banda que, en un Estat del tot sa, Guardiola (i qui sigui) hauria de poder gaudir la seva llibertat d’expressió sense l’amenaça del linxament i l’acarnissament personal, val a dir que allò que jo hauria verbalitzat com a “tics autoritaris” hi són. I el poder espanyol ens n’ha donat sobrades mostres. Els n’apunto només tres. Una de fa pocs dies i un parell d’aquest dilluns mateix, en reacció al moment Guardiola.

El passat 22 de maig, el president Carles Puigdemont va fer una conferència a Madrid, en el context d’un espai municipal que va cedir per a l’ocasió l’alcaldessa Manuela Carmena, malgrat el veto del govern espanyol i de les forces majoritàries al Congrés perquè el cap del govern català pogués explicar el seu projecte a la capital espanyola. Tic autoritari 1: la campanya que el PP (des del govern i des del partit) van impulsar per intentar evitar que un electe fes un simple discurs. Van arribar a dir que aquella conferència on es defensaria un referèndum era “anticonstitucional”. I, davant de quatre arreplegats (sort d’això), van fer un acte sota l’eslògan “No en Cibeles”, on Andrea Levy (diputada al Parlament), Alicia Sánchez Camacho (Diputada al Congrés) i el cap de files del PP a l’Ajuntament de Madrid no només van mostrar el seu rebuig a un acte de llibertat d’expressió impecable, sinó que a més van interpel·lar Carmena perquè s’hi repensés i no acabés autoritzant aquella conferència. Tic autoritari, mínim. I els socialistes, xiulant.

Aquest dilluns mateix, tic autoritari 2: surt disparada la vicepresidenta del govern espanyol, Soraya Sáenz de Santamaría, amb un llenguatge impropi del seu càrrec, més comú entre els pinxos, i titlla de “burrada” l’acte a Montjuïc i allò que s’hi va dir. Fa això, amb un to entre sobrat i maleducat, parla del “rollo de la independencia”, i a la vegada escampa de nou falses acusacions sobre allò que diu que passa a Catalunya, però amb mala sort. I és que, mentre ella a TVE deia que a Catalunya no es deixa que se sentin les veus pro espanyolistes, al seu delegat al país, Enric Millo, l’entrevistaven dient coses semblants a TV3. De nou, estigmatitzant, des del poder i els seus altaveus, una reivindicació democràtica i pacífica i unes institucions que com a mínim són tan legítimes les que ara assumeix el PP. I els socialistes, posant al mateix nivell els uns i els altres.

I també d’aquest dilluns, però de la mà d’una diputada socialista en la línia de Pedro Sánchez, tic autoritari 3: Margarita Robles, en unes declaracions en un programa de televisió en directe, i sobre la polèmica amb Guardiola, deixa anar que “quan es faci autocrítica del que passa a Catalunya (parlant del cas Pujol), es podrà parlar d’altres coses”. És a dir, que ja ells des de Madrid ens donaran permís per poder parlar (a tots els ciutadans de Catalunya i als seus representants) del que pertoqui, quan a ses senyories del Congrés i companyia els plagui. Perquè, evidentment, sempre hi haurà una excusa (per ridícula i grotesca que sigui) que els permeti dir que això que passa a Catalunya millor no tocar-ho perquè hi ha altres prioritats, que evidentment són les seves i avall. Això també és un tic autoritari. I gràcies, Pep, per posar en titulars de pertot obvietats com aquestes que clamen el cel. El teu prestigi i projecció hi ha posat una part del mèrit. L’altra, els tics autoritaris que aquest diumenge, amb raó, vas atrevir-te a denunciar en veu alta.

(Per llegir l’article a elmon.cat, cliqueu aquí)

El debat d’investidura de Pedro Sánchez

Aquest dijous, a “El Debat de la 1″ hem analitzat el debat d’investidura i les possibles vies polítiques futures de pacte. Però també vam poder entrevistar a Xavier Doménech, i la presidenta del Partit Popular de Catalunya i secretària primera de la Mesa del Congrés de Diputats, Alícia Sánchez-Camacho, per saber l’orientació i la justificació del seu vot de cara a la segona votació de divendres.

A plató, amb el director i conductor del programa, Quim Barnola, i un servidor debatent amb Joan López Alegre, Toni Bolaño, Esther Vivas, Andreu Mayayo i Nacho Martín.

Que diuen que Quentin Tarantino ja està coent nova pel·lícula: The Hateful Eight. I serà western com aquell gran Django desencadenat que va estrenar l’any 2012. En tinc moltes ganes. Perquè una de Tarantino promet sempre descàrrega adrenalínica, i el cas és que la nostra política fa una temporada llarga que ens té fets a emocions fortes, però apunta aquest 2015 a mascletà final digna del crescendo culmen d’una pel·li d’en Quentin. Ahir seguia la sessió de control al Parlament i ho veia clar.

Artur Mas fa tota la fila d’en Django. Que aguanta i aguanta, calla i calla, empassa i empassa, rep d’aquí i rep d’allà, i es va contenint perquè té un pla, i sap que això no sortirà sol. Ha de mantenir posicions i esperar el moment oportú, però abans ja ha hagut d’aguantar molt. Ell va carregant-se i carregant-se de raons i de ganes de tornar-s’hi, però està clar que finalment saltarà i tindrà per a tots. Ahir el veia al Parlament contestant Alícia Sánchez-Camacho, Oriol junqueras, Miquel Iceta, Albert Rivera, Joan Herrera i David Fernández. Ell anava rebent a tort i a dret, per A i per Z. No rebia per part de ningú un gest que no fos atacant, ni tan sols de la mà del soci de legislatura. I ell va començar a saltar. Com deia el nom d’aquell curiós grup de música: “Se atormenta una vecina”. Com al final de les pel·lis de Tarantino. Coming soon.

I com passa sempre a les pel·lis del director de Kill Bill, és evident que moguda n’hi ha hagut de principi a fi, però que el final serà en alt. Mas, per exemple, ja no defuig el cos a cos amb les qüestions més espinoses i lletges de debatre. Ha vist clar que del soci ja no en pot esperar res a l’hora de driblar les càrregues de profunditat que l’oposició dirigeix a CiU per erosionar-la amb l’argument de la corrupció i de les polítiques socials. Som a tocar d’unes eleccions municipals (i després d’unes catalanes on hem quedat que això serà campi qui pugui), i ERC no renuncia a banderes que es disputa amb la Cup i Iniciativa. Mas sap que rebrà foc a discreció pertot, i ha decidit (finalment) tornar-s’hi.

Ahir va mostrar-se implacable. Acusacions sobre el cas Innova a Reus? Recordatori de qui el va impulsar (tripartit PSC-ERC-ICVEUiA). Apunt sobre qui va començar a burxar-hi? Recordatori de com l’alcalde de CiU va acudir a la justícia i com el seu govern va començar a mirar de redreçar el nyap. Proposta de debat monogràfic sobre el tema? Proposta d’ell d’entrar en detall sobre el cas Innova i altres (que diu que en té “moltes ganes”). Discussió sobre els consorcis sanitaris? Recordatori que la llei que els contempla va ser aprovada quan al govern català hi havia ERC i ICV. Indignació democràtica perquè el govern de CiU tira endavant el consorci sanitari de Lleida malgrat resolució del Parlament? Recordatori que n’hi va haver que es van passar pel clatell una resolució del Parlament en contra de foradar Barcelona per fer passar pel seu centre el túnel de l’AVE, amb Iniciativa aplaudint-ho. I més. Era un no parar. Mas, desencadenat. Veu que s’apropa el final de la pel·lícula (vegis aquí legislatura) i ha decidit que si això ha de ser com una d’en Tarantino i ha de morir fins l’apuntador, fóra bo que no fos l’únic que absurdament hi deixés la pell. Django, a més, al final se’n salva (i aquí disculpin per l’spoiler). Veurem com li surt. Com a mínim, ara fa la fila que no es resigna al típic final que tothom dóna per fet. Agafin les crispetes. I l’impermeable. No serà apte per a tots els públics.

(Per llegir l’article a El Singular, cliqueu aquí)

N’Alicia ja té qui la guardi. És a dir, que la líder del PP, Alicia Sán­chez-Camacho, ja té nou guardià del missatge, nou director de comunicació, i per cert, amb molta mili. Fins al mes de novembre passat, el coordinador de Presidència i Comunicació del Partit Popular de Catalunya era l’experimentat, sempre discret i més que eficient Eladio Jareño, però ho va deixar per assumir de nou (ja hi va ser fins al 2007) la direcció de RTVE-Catalunya. El seu domini era tal que ara les seves funcions les assumiran dues persones: Marta Blasco com a responsable del gabinet de la presidenta, i com a nou director de comunicació un home que aquesta mateixa setmana s’ha incorporat al càrrec provinent de Madrid. Es diu José Manuel Martínez i és un català que ha treballat a la capital espanyola des de fa anys, més concretament com a director de comunicació d’un ministeri que és sinònim de comunicació de crisi: Sanitat.

Segurament Ana Mato i la crisi de l’ebola ha estat el gran repte de Martínez en els últims temps. Però cal recordar que ell ja havia estat dircom del ministeri de Sanitat en temps de Celia Villalobos i la crisi de les vaques boges. Anava ensenyat, doncs. Això sí, amb la malaguenya es va trobar amb tot un animal polític i comunicatiu de ministra, mentre que amb la crisi de l’ebola es va trobar amb una política que tenia pànic a comunicar. Fàcil no ho va tenir (excepte en el més plàcid període de la ministra Ana Pastor), i ara tampoc no serà el cas amb Sánchez-Camacho, en aquesta ocasió segurament per ser l’extrem oposat a Mato en això del comunicar. Les crisis amb ella són d’un altre tipus. Així que Martínez tindrà la feina que se li va girar durant anys a Jareño per mirar de contenir-la.

Periodista format a la UAB, Martínez va treballar abans de reincorporar-se al ministeri amb Mato a mitjans com la televisió balear IB3 i el diari La Razón, aquí com a cap de Continuïtat. I ara assumeix el lideratge a l’ombra d’una comunicació del PP català que ha estat lligada durant anys, històricament, al concepte comunicació de crisi, amb molts moments convulsos i lideratges controvertits en molts casos discutits internament i molt poc considerats pel conjunt de la societat catalana. Però per a Martínez això no és cap sorpresa. Coneix bé el partit. I ja havia estat el responsable de comunicació d’Alberto Fernández Díaz, actual líder del partit a l’Ajuntament de Barcelona. A Moncloa el tenen molt ben considerat i en saber-ne el nou destí, la vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría va arribar a dir: «¡Pagueu-li bé!». Cal, quan la crisi et va en el sou.

(Per llegir l’article a EL PERIÓDICO, cliqueu aquí)

Aquesta setmana que n’Alícia Sánchez Camacho ha tornat a fer-se notar (en sa línia…) ha demanat entre altres coses unitat als partits unionistes. Sense que serveixi de precedent els diré que la idea té la seva lògica, admetem-ho. I bé, tot i que (com la resta de mots que pronuncia) això no és més que un eslògan tàctic per mirar de quedar com la més espanyola enfront de Ciutadans i per mirar d’enfonsar encara una micona més el PSC, el cas és que no tinc cap dubte que en desenllaçar les diferents cites amb les urnes de 2015 aquesta (PP-C’S-PSC) serà una aliança que veurem. I segurament quallarà força sobretot a l’Àrea Metropolitana de Barcelona, que és allà on en més d’un cas (i de dos) aquests partits podran sumar. Podemos no s’hi afegirà per allò que són l’alternativa al PP, cosa que els socialistes van perdent amb tota la resta de l’equipatge.

És així de cru però un PSC que va ser referent del catalanisme viu de fa temps bàsicament abocat a mirar de fermar poder municipal al cinturó metropolità. A Barcelona, com a excepció, mirarà de fer-ho de la mà d’un Jaume Collboni que podria sumar amb CiU i Esquerra, amb Trias i Bosch. Així podria annexar de nou una imatge d’utilitat i d’institució al màxim nivell municipal, i amb un biaix centrat i catalanista. Però això diuen les enquestes que ho faria, en el millor dels casos, com a tercera força al consistori, amb moltes opcions de quart o vagin vostès a saber. Això sí, Barcelona a banda, els companys de camí que es dibuixen a l’horitzó del PSC són en Rivera i n’Alícia. I ella que hi va jugant. Sense manies. I així de tibant que tenim a un Miquel Iceta que ahir al Parlament va perdre el seu habitual posat flegmàtic en el seu diàleg creuat amb el president Mas.

PSC i PP. PSC i PSOE. Quins companys de ruta que s’han anat a buscar els socialistes catalans… o què cruel que ha estat el destí amb ells. Tot i que diguin-li destí o diguin-li , en terminologia Alfonso Guerra, un país que ja no el coneix ni la mare que el va parir. I els socialistes que persisteixen amb un xip del segle passat, d’un país que ja no és, quan contra el PP ells vivien molt millor i a Madrid tenien algú amb vista que sabia com generar expectatives d’alguna cosa plausible a uns catalans encara no prou escaldats. Avui tenen n’Alícia a l’horitzó i en Pedro Sánchez de líder.

Ara! Diuen que no hi ha mal que duri cent anys, i ahir que n’Alícia es queixava que a TV3 la treuen poc, vaig llegir les conclusions d’un informe que diu que no, que la veiem força sobretot si atenem a la seva representació al Parlament i si la comparem amb líders com un Oriol Junqueras que estaria clarament infrarepresentat en els informatius del canal català. És a dir, que el problema no és que n’Alícia surti poc als mitjans, sinó que com més surt, pitjor. Igual com un Pedro Sánchez que no para de mostrar-se i que com més el veus menys ganen et vénen de votar-lo ni que sigui remotament o en una altra vida. Així que per al PSC encara queda esperança. A en Pedro i n’Alícia els agrada més una càmera que a mi sucar pa a la salsa. No està tot perdut, Iceta. Tot i que en les municipals que són a tocar ells siguin del poc que et quedi per surar.

(Per llegir l’article a El Singular, cliqueu aquí)

Malament quan el diàleg és sinònim de no res, de cap solució, de cap proposta concreta. Aquest és el concepte de diàleg que impulsa el PP i el govern de Mariano Rajoy. Un diàleg de cartró pedra que consisteix a escenificar trobades com la d’aquest dimecres amb Artur Mas (després d’onze mesos sense posar-s’hi) i que bàsicament li serveixen al president espanyol per venir a dir que li ha verbalitzat a la cara al seu gran antagonista polític allò que ja tots sabem: no a res de rellevant o complex. No a fer res per resoldre allò que ell mateix va acabar per reconèixer fa quatre dies (per fi) com un «problema d’envergadura». La seva proposta més concreta és cada tant asseure’s i fer com que es dialoga, i ell podria estar-se així d’aquí a l’eternitat.

I ni un peix al cove. Ni cinc de calaix. Cap proposta concreta respecte d’algun dels 23 fronts que, consulta a banda, li va posar ahir Mas damunt la taula. No fos cas. Ja saben que ara Cristóbal Montoro diu que el sistema de finançament no el revisaran quan tocava, no fos cas que entre les autonomies s’emprenyessin camí de les eleccions municipals. I ja sabem que quan Josep Antoni Duran i Lleida adverteix al Congrés sobre les conseqüències que aquesta intransigència en tots els fronts pot provocar, Alicia Sánchez-Camacho diu que fa un «numeret». Això és la tercera via per al PP. I ahir ho van tornar a escenificar per a delit del seu públic (i el de la immensa majoria d’aquell que li queda al PSOE): davant el vici de demanar, la virtut de no donar. Perquè aquest és el verb per a ells: donar, concedir (graciosament quan consideren que s’escau). I davant d’això, davant de qui exerceix i entén el poder així, el concepte és crònicament el de vèncer, no convèncer.

(Per llegir l’article a EL PERIÓDICO, cliqueu aquí)

Fa uns vint anys, però sembla com si hagués passat molt més temps, de quan José María Aznar i Rodrigo Rato es reunien i compartien àpats amistosament amb Josep Antoni Duran Lleida i Josep Sánchez Llibre a Aiguablava, Begur. Van passar aquells temps i també els de les reunions sovintejades de prohoms del PP a casa de l’excap de CiU a Madrid Joaquim Molins i a la de diferents empresaris catalans que treballaven per bastir ponts i estrènyer relacions entre CiU i el PP. Allò ja no hi és. Aquells eren els grans temps de Duran i el seu paper d’home pont de CiU amb Madrid. Però a la CiU actual i al president Artur Mas, aquest front ja no li interessa especialment. I a Madrid el PP diu no refiar-se’n, ja no només de Mas, sinó tampoc de Duran. 
Des del PP ho tenen clar: «Mentre Alicia Sánchez-Camacho advertia Mariano Rajoy de les dimensions del desafiament que estava impulsant Mas, Duran li anava traient ferro a la cosa, assegurant que tot plegat no aniria gaire enllà». I va arribar el pacte dels partits catalanistes per la data i la pregunta de la consulta, i Rajoy va tenir un disgust d’aquells que fa època amb Mas, i també amb Duran. A partir d’aquí, trencament total i desconnexió a Madrid amb el convergent, i pèrdua de credibilitat ben bé total d’un Duran de qui no dubten personalment però que consideren que ja no té paper, influència ni capacitat de condicionar res de rellevant enfront de Mas i el seu entorn, molt especialment del conseller Francesc Homs. Aquí és quan la figura política de Duran comença a quedar descavalcada, sense ningú a Madrid que li «doni aigua». Aquella va ser una desconnexió clau. I aquesta setmana se n’ha manifestat una altra. 
Després que diumenge passat EL PERIÓDICO va avançar el procés de retirada de Duran, a Convergència en un primer moment es van encendre les alarmes, sobretot per com se n’havien assabentat, a través d’un diari. Es va convocar reunió de la permanent de CDC, però amb la dimissió de Pere Navarro dimecres, dijous els de Mas van decidir tirar aigua al vi i rebaixar la reacció pública a l’últim episodi de soroll provocat pel soci socialcristià: «Tocava no fer res i agafar les crispetes davant el que passa al PSC», segons un dels estrategs de Mas, que hi afegeix: «En realitat, igual com a Catalunya molta gent ja ha desconnectat d’Espanya, a Convergència ho estem fent respecte d’un Duran que ja no compta, està superat». I en això últim, ara per ara, sembla que sí que estan d’acord a Sant Jaume i a la Moncloa.

(Para leer el artículo en EL PERIÓDICO, clicad aquí)

Aquesta setmana, a El Debat de La1, hi vam tenir la presidenta del PPC, Alícia Sánchez-Camacho. Regalar la defensa del “sí vot” als partidaris del “sí independència” no és un error flagrant? I ventilar-se el debat sobre l’abdicació en una sessió llampec no provoca més antipolítica? Les dues preguntes (en síntesi) que li vaig poder fer. Aquí les seves respostes.

N’hi ha qui ho nota per les coses que diu… Però aquest dimarts al Vespre a La2 ho vam fer oficial perquè va haver d’admetre que sumava oficialment 54 anys (oi que sembla mooolt més gran…?) ;)

Aquí us deixo el vídeo del debat, amb moment dolç present per tancar.

De totes les ciutats de l’Estat espanyol, a veure si endevinen on farà Vox el seu primer míting. Si han pensat en Barcelona, l’han encertat, perquè efectivament el pròxim dijous dia 20, a les 19h, el partit de José Antonio Ortega Lara, Santiago Abascal i Aleix Vidal-Quadras hi farà el seu primer míting. De moment reserven Ortega Lara per a un següent acte, com a part de la dosificació d’impactes mediàtics que treballen amb escrupolositat els estrategs de Vox. Així, aquest dijous a l’Aparthotel Atenea Barcelona,Vidal-Quadras i Abascal tindran tot el protagonisme, amb evident accent en el veterà polític català, ja virtual candidat de la nova formació a les eleccions europees del mes de maig. Atenea, per cert, en la mitologia grega deessa, entre altres, de la guerra (que en donaran) i de l’estratègia, que la treballen força. 

Ho tenen tot molt pensat. Tot molt (ben) calculat. Fins i tot la ubicació del recinte triat té un perquè. «És entre les Corts i Sarrià, zones on calculem que podem tenir un dels nostres més importants nuclis de vot a Catalunya», confessen. ¿Però per què a Barcelona? ¿Per què a Catalunya d’entre tots els racons de la península? No només pel fet de reivindicar-la precisament ara com a part d’una Espanya que veuen amenaçada. N’hi ha més. Hi ha ganes de picar en terreny del PP i d’erigir-se en clars antagonistes del sobiranisme català, però també hi ha ganes de trepitjar l’ull de poll del Movimiento Ciudadano d’un Albert Rivera que no va voler integrar Vidal-Quadras en la seva llista europea quan aquest l’hi va proposar. 

ALIANÇA FALLIDA

Un dels homes de màxima confiança d’Aleix Vidal-Quadras i assessor de comunicació seu des de fa anys, el consultor mataroní Joan López Alegre, va mirar de convèncer Rivera de les bondats d’una llista amb l’actual vicepresident del Parlament Europeu. Li van posar totes les facilitats, Vidal-Quadras no demanava anar de número 1 de la llista i li assegurava treball conjunt per mirar de captar un vot «indignat espanyolista i de dretes». 

Però Albert Rivera se sent fort i vol vots de dretes i d’esquerres. L’ham que utilitzarà és un que ja li ha donat fins ara bons resultats: la bandera de la regeneració i la defensa d’un model d’Estat que ataqui qualsevol altre nacionalisme que no sigui l’espanyol. Però ara ha aparegut Vox, que li vol disputar a Ciutadans part del seu vot, i per això, per deixar-ho clar, obre amb míting a Catalunya. Per això i per burxar també en un PP català amb una Alicia Sánchez-Camacho amb qui Vidal-Quadras manté una íntima enemistat des de fa bastants anys.

(Per llegir l’article a EL PERIÓDICO, cliqueu aquí)