BEATE BAUMANN

Hi ha assessors que apareixen a les fotografies. I després hi ha Beate Baumann: la persona que gairebé mai hi sortia, però que era present en totes les decisions importants.

Discreta fins a l’extrem. Al·lèrgica als focus. Durant més de dues dècades va ser la confident, estratega i ombra política d’Angela Merkel, des dels seus inicis inesperats a la CDU fins als setze anys al capdavant d’Alemanya, amb ella de Cap de l’Oficina de la Cancelleria.

Quan molts subestimaven Merkel, Baumann va veure una cosa diferent: una líder capaç de convertir la prudència en fortalesa i la paciència en una forma de poder.

No era una assessora de grans discursos ni de gestos espectaculars. La seva especialitat era una altra: protegir espais de decisió, ordenar prioritats i assegurar que cada moviment encaixés en una estratègia més gran.

Entre les seves parets es filtraven crisis financeres, negociacions europees, tensions geopolítiques i pactes de govern. Baumann exercia una influència singular: no buscava dirigir l’orquestra, sinó garantir que totes les peces sonessin al mateix compàs.

La seva lleialtat era absoluta, però no passiva. Formava part d’aquell cercle reduït de persones capaces de dir al líder allò que ningú més s’atreveix a dir-li.

Els grans assessors no sempre construeixen el relat. A vegades protegeixen una cosa encara més valuosa: la capacitat de mantenir el rumb mentre tot al voltant canvia.

Avui, recordar Beate Baumann és recordar que algunes de les figures més influents de la política europea van exercir el seu poder sense necessitat de pronunciar discursos ni ocupar titulars.

Hillary Clinton no va poder ser, i altres líders internacionals com Dilma Rousseff o Cristina Fernández de Kirchner ja van passar. Ara que Barack Obama deixarà el poder, li ha passat el testimoni com a «líder del món lliure» i ella ha acceptat el repte. Angela Merkel es presentarà a una nova reelecció, després d’anys com una de les poques dones en la cimera del poder a nivell mundial. Un poder, per cert, impulsat des de l’ombra per dues rara avis més. Dues dones, les seves fidels escuderes, que també són excepcions a la regla, en un món on els assessors de comunicació i els estrategs dels grans líders també acostumen a ser homes.

Beate Baumann, la directora de l’Oficina de la cancellera (la seva cap de gabinet), i Eva Christiansen, la seva gran consellera de comunicació i discurs, ja van estar amb ella fa 15 anys, quan molt pocs apostaven per una líder en potència a qui es coneixia com «la noia» de Helmut Kohl. I totes tres, en un partit i en general en un món del poder dominat pels homes, han arribat fins aquí. Ara el partit de Merkel fa temps que encadena mals resultats a les urnes a nivell local, però conegudes per la premsa com les Girls-Camp de la Cancelleria, elles són aquí. I han superat obstacles pitjors.

BEATE BAUMANN, ‘L’ENTORN’

Juntes des de 1992, fa dècades que treballen colze a colze diàriament. Allà on Merkel ha tingut responsabilitats polítiques, i per tant despatx, el de Baumann ha sigut annex al de la seva cap. També a la Cancelleria, on és la directora de l’Oficina de la cancellera des que van aterrar el 2005. De fet, Baumann ja havia acompanyat Angela Merkel també en la seva estrena a la secretaria general del seu partit, la CDU, el 1998, com a cap del departament de Planificació.

Sempre amb vestit jaqueta (com Merkel), amb pentinat còmode i amb poques floritures (com Merkel) i amb maquillatge gairebé inexistent (aquí Merkel ha hagut de cedir), accentua més que la seva líder la fredor i la distància en el tracte amb tercers. No ofereix entrevistes i fuig de les càmeres com de la pesta. El seu àmbit d’actuació és la rereguarda de Merkel i té molt present que per ser-li útil és necessari que tot el protagonisme recaigui en la cancellera.

Formada en part a Cambridge, a la Gran Bretanya, és una ferma creient en la utilitat de les enquestes i els sondejos al servei de l’estratègia política. Ella els encarrega, els escruta i n’extreu conclusions que van directes a una Merkel que acostuma a actuar en conseqüència. La premsa alemanya ho té clar i quan ha de descriure l’entorn de Merkel, el cercle queda ràpidament delimitat en un primer nivell jeràrquic: Beate Baumann.

La simbiosi entre elles és molt gran, fins al punt que s’apunta un cert mimetisme en la gesticulació de les dues dones. El poder de Baumann és temut i reconegut per tots els que coneixen l’escena política germànica. No en va ha sigut considerada la segona dona més poderosa d’Alemanya. I no té cap ministeri ni dirigeix cap consell d’administració. És una spin doctor, una assessora. De les poques dones que exerceixen aquesta condició en la política internacional al més alt nivell.

EVA CHRISTIANSEN, LA TERCERA DONA

Va ser portaveu de la CDU quan Merkel era secretària general, abans que arribessin a la Cancelleria alemanya. Fa molt que van començar a treballar juntes. De fet, diuen d’ella que coneix Merkel millor fins i tot que el seu propi marit, Joachim Sauer, i és la seva principal assessora en comunicació. A partir del 2010, al Govern de Merkel va assumir una doble funció, sumant a les seves tasques com a principal consellera en comunicació les de Planificació, Assumptes Polítics i Especials. Aleshores va incorporar l’àrea de discurs de la cancellera. En conjunt, la visibilitat de Merkel està a les seves mans. Des del control de la intensitat de la llum a l’estudi d’una entrevista, fins quan i on es realitzarà si ella considera que és convenient. Ha sigut tradicionalment la gran gatekeeper (duanera) d’Angie. La barrera última davant els mitjans.

Ella és l’única que es pot anivellar mitjanament a Baumann en proximitat i influència sobre Merkel. És la tercera dona, adaptant aquell famós film El tercer home, protagonitzat per Orson Welles.De fet, van ser aquestes tres dones, convençudes de les seves capacitats, les que es van conjurar per canviar la imatge escleròtica i corrupta d’una CDU decadent. I van triomfar. Amb Merkel recolzant-se sobretot en totes dues, i gairebé en exclusiva en un partit que tenia ple d’enemics abans d’aconseguir el poder.

(Per llegir l’article a EL PERIÓDICO, cliqueu aquí)