Aquest dilluns, al Tot Barcelona, han publicat la primera entrevista d’una sèrie que han titulat amb el paraigua “L’entrevista improbable”, on Toni Bolaño conversarà amb personatges pròxims a l’independentisme i Cristina Puig parlarà amb els que veuen Barcelona com la capital d’una comunitat autònoma.

I Bolaño ha obert amb mi. I hem parlat força de Barcelona i del país. Aquí us deixo el titular principal que n’han extret, amb link a l’entrevista: “Que el Procés no serveixi a l’alcaldessa d’excusa per justificar-se”. Bon Nadal.

Vespre a La 2 – 31/01/2017

Aquest dimarts ens hem trobat al faristol del Vespre a La 2 i hem fet anàlisi d’actualitat sobre la prohibició de la circulació dels cotxes més contaminants per les rondes de Barcelona i el seu perímetre interior durant els episodis d’alta contaminació, el referèndum, el judici del 9N i la defensa que prepara Artur Mas. Tot això ho hem fet en intens debat amb Jordi Mercader i Joan Lopez Alegre. Aquí us en deixo el vídeo amb nosaltres.

Dilluns, al Catalunya Vespre de Catalunya Ràdio, tertúlia d’actualitat amb Sílvia Cóppulo. Entre d’altres, alguns dels temes més destacats han estat el debat sobre la moto i la bicicleta per la ciutat de Barcelona, la convocatòria del referèndum, la denúncia d’Homs a Rajoy i el proper judici de Mas, Ortega i Rigau pel 9N. D’això i més n’hem parlat amb Jordi Matas, Núria Ribó i Ramon Rovira. Aquí us en deixo l’àudio.

Dimecres a Bàsics de BTV, amb Eva Arderius conduint, després de l’entrevista a Mercé Homs, presidenta del PDECAT a Barcelona, vam fer debat sobre el l’elecció del candidat del PDECAT per Barcelona, els ciclistes incívics del metro i els animals com a regals de Nadal. Hi vam ser amb Albert Ortas i Enric Sierra. Aquí us en deixo el vídeo.

No s’ha parlat prou de l’exageració aplicada al llenguatge polític i el mal que això pot fer. Els últims dies, sense anar més lluny, s’ha titllat de “colpistes” els diputats independentistes que han ratificat al Parlament les conclusions de la comissió del procés constituent i que així han desafiat el Tribunal Constitucional. No ha estat un cop d’Estat, evidentment. Ha estat un nou cop de realitat, terme que utilitzo tunejant el títol d’aquella icònica pel·lícula sobre la Generació X protagonitzada per Winona Ryder, Ethan Hawke i Ben Stiller: ‘Reality bites’ (1994). Mossegades de realitat. Però, ¿quina realitat? La que ens diu que el problema català existeix i s’enquista, tot i l’obstinació dels de Mariano Rajoy de no voler posar-se políticament a això i recórrer a processos judicials o sancionadors per mirar de castigar el discrepant, no per mirar de convèncer, matisar o construir ponts de diàleg amb ell.

Però ja fa temps que aquestes mossegades són sobretot cops. I aquí sí, el terme ‘cop’ està ben utilitzat. Em fa venir a la ment aquell espot electoral del socialista Jaume Collboni, on anava rebent cops de puny amb guants de boxa. La realitat no és que piqui a la porta. Fa temps que l’està matxucant. Ses senyories van obrir la porta per veure qui demanava, i allà s’han quedat, amb cara d’astorats, rebent els cops a la cara, un rere l’altre, i ja fa anys, d’això. Així estan de noquejats, a Barcelona i a Madrid.

A Catalunya, l’independentisme diu que s’avança però ja fa temps que aquesta no és en absolut la sensació, ni tan sols en el camp sobiranista. Es confonen sovint els avenços amb els cops d’efecte, i la fermesa en les conviccions amb la gesticulació. El bloqueig polític i econòmic que aplica Madrid ha disminuït clarament el progrés del procés, i a aquesta realitat la majoria independentista al Parlament i al Govern hi contraposa més paraules que fets, més desitjos que realitat.

A Madrid, el mateix però a l’inrevés. S’ha renunciat a utilitzar la paraula i el diàleg més que en el pla retòric, i s’ha apostat per una ofensiva en clau nacionalista espanyola que és un dels arguments de campanya estrella del PP i que ha acomplexat un PSOE que sembla no saber exactament en quin món viu, aquí i allà. I així ens va. Així estem, que arribem al teòric final de curs, però això, un any més, realment sembla no tenir fi.

(Per llegir l’article a EL PERIÓDICO, cliqueu aquí)

Fa un parell d’anys, van nomenar un bon conegut (no tant com amic) secretari general d’un Departament del Govern. El vaig voler felicitar i li vaig demanar qui seria el seu gran projecte. Em va dir que cap, no fer soroll, no fos cas. Jo vaig preguntar “no fos que… què?”, i ell em va contestar “no fos cas que el conseller (de qui penjava i que entenc que l’havia nomenat) no s’emprenyés. Repregunta: “Com?”. Reresposta: “Sí home, que no pensi que vull destacar massa i que no se senti amenaçat”. En un context polític on malauradament aquest trist procedir no és anecdòtic, personatges com Santi Vila destaquen per poc que faci.

Jo no sé si és el millor candidat al Consell Nacional d’això que de moment han anomenat. No sé tampoc si serà la millor opció com a candidat del PDC (quan se’n digui oficialment) a l’alcaldia de Barcelona, ara que ell hi apunta menys dissimuladament. De fet, puc tenir la intuïció que pot ser així en tots dos casos, però no en tinc la certesa. Ara bé, el que tinc claríssim és que la seva no és una opció mediocre ni inercial. Va a contracorrent? Sovint, però de moment no ha comès grans errors. Sorprèn? Sí, té aquell rampell maragallà amb un punt de geni tocat per la tramuntana que, efectivament, agafa desprevingut. Incomoda certs instal.lats? Molts, de dins i de fora del seu partit, que ja és. Té allò que diu en un dels seus llibres del “perfil propi”? Sens dubte, i fa temps que, amb un hiperlideratge com el d’Artur Mas al seu partit i Govern, ha sabut treure el cap i aixecar el dit i existir en el mapa, com pocs dels seus correligionaris, alguns d’ells amb més poder polític que ell en més d’un tram del trajecte.

Dic això i no sé si els projectes de Vila quallaran. Però ho intenta, que no és poc. Genera expectativa. I això suma. I, per a mi, el més important és que a més sona a símptoma del que està passant a l’antiga Convergència, que malgrat cert fatalisme que els sobrevola (a ells i a la seva projecció de futur) de fa temps, no acaba de rendir-se i es reivindica. Reivindica el seu espai i no ser arrossegada per la inèrcia i per uns vicis acumulats que n’han estat llast important. Fer-ho, en general el PDC i en particular en Vila, no és en absolut garantia d’èxit. L’absurd, en tot cas, si es donen les circumstàncies que acompanyin, seria ni tan sols intentar-ho.

(Per llegir l’article a Món.cat, cliqueu aquí)

Aquesta setmana, a Els Matins de TV3, taula d’actualitat on hem parlat del conflicte a Gràcia i el rescat massiu al Mediterrani. Tot plegat amb Jordi Mercader, Astrid Alemany, Anna Sallés, Ricard Fernández i un servidor. Aquí us deixo el vídeo de la primera part. I aquí el de la segona part.