El futbol pot semblar, a simple vista, un joc senzill: empènyer una pilota fins que entra a la porteria. Però darrere de cada gol hi ha una estructura complexa i un procés de presa de decisions que acaben influint en els resultats obtinguts. El Futbol Club Barcelona és un dels pocs clubs de futbol del món que segueix pertanyent als seus més de 140.000 socis, que seran els encarregats d’escollir en els propers dies la junta directiva que els representarà els propers anys. Cada junta directiva té, com a mínim, dues grans àrees en què ha de rendir comptes al soci: l’àrea esportiva i l’àrea econòmica.

En l’àmbit esportiu, la junta directiva sortint ha sumat més de 65 títols. L’equip de futbol ha viscut una renovació gairebé completa de la plantilla respecte de la temporada 2021-2022. L’aparició de talents formats a la Masia, com Lamine Yamal o Marc Bernal, s’ha combinat amb l’aportació de futbolistes consolidats com Robert Lewandowski o Raphinha. Paral·lelament, l’equip femení ha dominat el panorama estatal i europeu, encadenant títols continentals en les darreres temporades. L’handbol es manté com a referència absoluta a Espanya i a Europa; el bàsquet ha aconseguit dues lligues i l’hoquei patins continua mostrant una hegemonia gairebé incontestable. Tot plegat, en un context condicionat per les restriccions del fair play financer, que afecta tot el club.

Avui a la tertúlia de “El Món a RAC1″, hem obert tot comentant una bona estona la notícia (fantasma) de si l’Estadi del Camp Nou podria dur el cognom de la farmacèutica Grífols. I després hem tingut debat (molt) intens sobre política catalana, especialment. Aquí us en deixo l’àudio.

Aquest dimarts, a Els Matins de TV3, taula d’actualitat on hem parlat del fitxatge d’Ernesto Valderde com a nou entrenador del Barça, l’enfrontament de les juntes del Barça de Josep Maria Bartomeu i Joan Laporta, després de l’anunci fet ahir per l’actual president blaugrana de no elevar al Suprem la demanda per responsabilitat civil contra l’anterior equip directiu, la cimera del referèndum, el paper de Podem i dels comuns, les relacions amb Madrid i el cas Palau. Tot plegat amb Jordi Mercader, Gemma Ubasart, Joan Manuel Tresserras i un servidor. Aquí us deixo el vídeo de la primera part. I també el de la segona part.

Tinc un amic periodista, molt i molt anti independentista, que és en teoria del Barça però que ja fa uns quants anys que vol que el seu club perdi totes les finals. Ja veuen el mal que està fent això del procés, que té a gent, abans mig centrada, que ja no toca ni quarts ni hores. Ell té la teoria que si al Barça li va malament, el sobiranisme se’n ressenteix, per allò dels estats d’ànim col·lectius. I és que la cosa, en definitiva, va de l’esperit guanyador, que diuen que s’encomana, o del perdedor, que es veu que també.

I amb aquesta cantarella de fons, ens trobem que el FC Barcelona fa la seva feina la major part dels temps. I sí, amb victòries com la de la final de Copa d’aquest diumenge, en gran part per com hi ajuda l’espanyolisme més cavernari, les seves victòries s’annexen a les del catalanisme. En aquest cas, indefectiblement, a l’estelada independentista. El Barça aquesta temporada ha fet doblet, i diumenge la victòria va ser doble: Barça sobre el Sevilla, i independentisme sobre espanyolisme. Però, i aquest esperit guanyador s’encomana prou a la traducció política de tot plegat? En tinc jo més dubtes que el meu amic anti indepe.

Veig la CUP amb esperit guanyador bàsicament en assemblees on allò que es vol és mirar de marcar gols als aliats circumstancials que tan clar ens deixen cada dia que els fa angúnia de sostenir al govern. Veig Esquerra amb esperit guanyador de classificacions en les eleccions on superin Convergència, no tant com els primers del rànquing, en aquest cas, a quatre dies de les eleccions espanyoles, el colauisme i el podemisme. Veig els convergents amb esperit guanyador… bàsicament de temps. I veig l’Assemblea Nacional Catalana amb unes batalles internes on no acabo d’entendre què hi volen guanyar exactament uns i altres.

I tot això, tan petit, quan el camp sobiranista fa temps que és un clam per aconseguir una victòria col·lectiva dificilíssima i sense precedents. Veig tot plegat i penso si l’esperit guanyador, de tan poc que a Catalunya l’hem tret a passejar, no fa massa vida tancat en capelletes que no sumen prou quan més falta ens fa, en teoria no gaire lluny d’una gran final.

(Per llegir l’article a Món.cat, cliqueu aquí)

Aquesta setmana, a Els Matins de TV3, taula d’actualitat on hem parlat de la prohibició de les estelades, la visita d’Otegi, la reunió de Puigdemont-Puig i els pressupostos catalans. Tot plegat amb Jordi Mercader, Joan López Alegre, Carme Colomina, Gemma Ubasart i Jordi Prat. Aquí us deixo el vídeo de la primera part. I aquí el de la segona part.

El passat dijpus, a L’Oracle de Catalunya Ràdio, vam parlar amb Valentín Anadón, portaveu del sindicat de Mossos d’Esquadra, i Toni Castejón, portaveu del sindicat autònom de la polícia SAP-FEPOL. Amb ells vam parlar de les estelades prohibides a la final de la Copa del Rei i l’atac informàtic al sindicat conseller dels Mossos i vam fer tertúlia l’Olga Ruiz i un servidor. Aquí us en deixo l’àudio.

Aquesta setmana, en una entrevista al “Polièdric” de Catalunya Informació, el portaveu adjunt del PP català al Parlament, Santi Rodríguez, es va mostrar sorprès per la prohibició de la Delegació del Govern a Madrid d’entrar estelades a la final de Copa entre el Barça i el Sevilla i va assegurar que el sentit comú diu que es tracta d’una decisió que no és normal. Pel que fa a la visita d’Arnaldo Otegi al Parlament català, el dirigent del PP va lamentar que se’l rebés abans que ETA s’hagi dissolt i hagi lliurat els arsenals d’armes. En clau electoral, Rodríguez va avançar que el PP mantindrà l’oferta de govern de coalició amb el PSOE si els resultats del 26 de juny no alteren els del 20 de desembre. En vam estar paralant intensament i aquí us en deixo el vídeo.

I finalment, a Catalunya, un president va convocar eleccions. En aquest sentit l’atenció mediàtica se centrava fa setmanes en Artur Mas, però no. CiU i ERC encara estan desfullant la margarida, assenyalant-se els uns i els altres amb el dit, tot buscant ja culpables del no acord. Per tant, mala peça al teler. I això és especialment greu perquè desgasta molt els dos grans actius polítics que té el procés. Però en aquest punt que segueixen encallats. En canvi, a can Barça, la primera institució social no política (ehem) del país, va saltar ahir la notícia. El desgast de la seva direcció era de fa temps insostenible. Però, per què?

Els motius? Diversos. De fet, una conjunció d’esdeveniments que s’han succeït desastrosament, un rere l’altre, al cap i a la fi, tots ells desencadenats per un pecat original que ve de Sandro Rosell i d’aquells que el van catapultar (ben bé empènyer contra la lògica més elemental) al tron de la presidència del FC Barcelona. Ell no era un home adequat per presidir el Barça, i malgrat tot va passar a ser el president més votat de la història del club. Per què? Per què va ser això i segurament un dels més nefastos presidents que ha tingut el club? Per què va marxar per la porta del darrere i encara no en sabem els motius reals? Pel mateix. Per aquell pecat original que ho explica tot: l’odi que mou muntanyes (i altres les ensorra).

Rosell i aquells que el van impulsar, promoure i catapultar bàsicament allò que volien era sepultar Joan Laporta i la seva presidència. En Sandro molt probablement sabia millor que ningú de les seves limitacions per entomar el grandíssim repte de la presidència d’aquest poltre salvatge que és el Barça a l’hora de ser conduït. Però el/s van poder les ganes de revenja. El/s van poder les ànsies d’acabar amb allò que els havia escapat de les mans i del seu control, i va/n passar a obviar per complet el que havia significat un període blaugrana que la resta de mortals entenia com a extraordinàriament positiu des del punt de vista institucional i esportiu. I van guanyar a la contra, quan el projecte Laporta ja s’havia esgotat. I un cop al capdavant de la institució no van saber què fer-ne, més enllà de destruir. Aquest és el pecat original que ha acabat ara amb una convocatòria d’eleccions anticipades que desacredita per repetir-hi aquells que han llençat per la finestra i que no han sabut reaprofitar o potenciar res de res del millor Barça de la història.

Cal “rebaixar la tensió”, diu ara Bartomeu. Ells, sí, segur. Aquells que la van disparar fins a uns límits insuportables i que no l’han sabut rebaixar ni guanyant, cosa que se’ls ha girat com un bumerang fins al punt que de ser-ne víctimes i de cronificar-la entre les seves pròpies files, a la seva junta mateix, i d’aquí entre altres factors, l’avançament.

La tensió no escamparà, com correspon al context de cursa electoral, i menys si el front esportiu segueix anant com en els últims temps. I a partir d’aquí, ara com ara, bàsicament incògnites: el candidat d’aquesta Junta serà en Barto sol o ell i algun altre? Agustí Benedito, molt ben posicionat, sabrà agafar cos de presidenciable i entendre que anar a la contra com a únic mèrit ha estat allò que ha mort acceleradament el projecte del rosellisme igual com ho pot fer amb un de nou? Joan Laporta s’hi presentarà o està valorant molt seriosament anar a l’àmplia llista electoral que està barrinant Artur Mas per si avança eleccions (catalanes)? I en cas de no tenir eleccions avançades al Parlament, farà el pas i sabrà reinventar-se per tornar a sonar a nou i en absolut sinònim d’odi i de passat com va ser el cas dels rosellistes? I finalment, com a mínim un altre candidat que encara no havia fet el pas de llançar-se a la palestra tot esperant que les eleccions fossin quan tocaven, d’aquí a un any, arriscarà amb una candidatura de prova i de presentació de credencials, o ho deixarà per a la propera? En breu, desenllaç de tot plegat. Que els de dalt de tot prenguin decisions acostuma a desenllaçar que la resta també s’hi posi en sentir-se interpel·lada. A Catalunya això també acabarà passant. No els sé dir encara quan, però sí que ja queda menys per saber-ho del cert.

(Per llegir l’article a El Singular, cliqueu aquí)