Mirar de superar i de no empitjorar la greu situació en què ens trobem reclama diagnòstics potser crus i poc simpàtics, però imprescindibles. S’ha d’assumir, per exemple, que una part important de la societat catalana ha passat del xoc de l’1-O i d’aquella violència policial que ho va sacsejar tot a un estat de perplexitat davant de l’espectacle polític que, lluny d’oferir una perspectiva de reagrupament i de recompondre consensos trencats per allò d’aquell dia i pel que va venir després, ofereix un horitzó preocupant amb una crispació creixent i amb un desgast important de les institucions, com hem vist aquesta setmana al Parlament.

Una sensació que personalment m’envaeix és que, paradoxalment, dos anys després d’aquella jornada històrica amb urnes i amb més de dos milions de catalans participant contra tots els elements, ens trobem exactament on ens ha volgut sempre l’espanyolisme més rampant. Estem embussats en un fangar, amb les institucions catalanes degradades i instal·lats en una dialèctica de confrontació total on l’Estat ja ha demostrat que té les de guanyar. O, si no ho volem veure així, assumim que, en aquest context, com a mínim l’independentisme ja ha demostrat que té totes les de perdre.

En l’estratègia de la crispació i de l’enfrontament total, ja hem vist quina és la capacitat organitzativa dels partits sobiranistes, el poder de les nostres institucions i les habilitats de l’independentisme polític per resistir l’embat. Davant d’això, un gran problema radica en el fet que mentre les institucions catalanes estan aturades en el cop físic i mental del 155, Madrid no frena, ara fins i tot de la mà d’un PSOE de Pedro Sánchez que ha deixat enrere la defensa (ni que fos retòrica) de la «nació de nacions», per passar a un jacobinisme desacomplexat que diu en seu parlamentària que té per a Catalunya el mateix pla que per a Andalusia, Extremadura, Galícia, La Rioja o qualsevol altra autonomia.

Enfortir les institucions
No es pot demanar a les institucions catalanes que tinguin la velocitat de creuer que reclamaria el moment, perquè l’empremta que ha deixat la intervenció de l’autogovern ha sigut profunda. Però sí que s’ha d’exigir el que marca la mínima lògica i que aconsella que, davant de l’atac o l’amenaça, la resposta d’un país ha de ser l’enfortiment de les institucions. I, lamentablement, en l’espiral en què ens trobem tots atrapats, l’escenari és exactament el contrari. Les institucions pateixen una clara degradació a causa de factors externs, però també interns. L’independentisme no conforma un Govern de Catalunya prou executiu o sinònim de solucions quotidianes. I el Parlament no només no legisla, sinó que, a més, viu sessions convulses a l’estil degradant que li desitjaven fa anys els qui menys el respecten i li valoren el poder simbòlic i real. Per això, tristament, dos anys després de l’1-O, som més prop d’un nou 155 que de la independència o d’un referèndum vinculant. Assumir això hauria de ser un primer pas per intentar remeiar-ho. Entre tots.

(Per llegir l’article a EL PERIÓDICO, cliqueu aquí)

La unitat independentista s’invoca tant que ella al final s’acaba manifestant. Així, any rere any, des de ja en fa uns quants, veiem que això sobretot passa bàsicament al carrer però que no es practica, especialment ni a les institucions ni en la vida política. Problema: passades les Diades, l’esperit unitari que es manifesta modèlicament i massivament cada Onze de Setembre és menys sinònim de res pràctic i perd força. Potser perquè a cada interpel·lació desatesa pels partits independentistes, més relegat a simbòlic deixen el paper de la moltíssima gent que malgrat tot persisteix estoicament en sortir al carrer i mostrar un múscul sobiranista que sens dubte hi és, però que no empeny l’acció política com voldrien les associacions i com els polítics asseguren que passa, però no.

L’èxit de convocatòria és innegable. Xifres a banda (com cada any), salta a la vista que és impressionant i que està a l’abast de molt poques altres causes polítiques en el nostre entorn. Amb tot, l’independentisme ha d’interrogar-se urgentment si no és probable que aquelles manifestacions que abans eren sinònim de força i ​​d’impuls hagin acabat reconvertint-se en miratges d’harmonia i en moments puntuals de representació festiva d’una unitat que la resta de l’any no es veu per enlloc.

Aquest 11-S s’han tornat a sentir des de la tribuna d’oradors, per cloure la manifestació, apel·lacions a «aparcar les diferències». «Com es va fer l’1-O per defensar el dret a l’autodeterminació», va dir emfàtic l’actor David Bagés. Mentrestant, tothom veu que els partits independentistes han decidit fer el contrari: aparcar el dret a l’autodeterminació per defensar les seves diferències. La distància entre desideràtum i praxi és tan sideral que es diria que els mateixos representants que asseguren defensar la causa són els seus agents desactivadors més metòdics. I la gent això ho veu. La mateixa gent que l’ANC i Òmnium defensen que «mai no falla» i al costat de la qual reclamen que hi volen els polítics. El contrast dibuixa uns partits independentistes que bàsicament volen aquesta gent al seu costat, al carrer i a les urnes.

Els contundents discursos que s’han fet a la Diada van recordar en algun tram aquell cèlebre «vostès que poden, dialoguin sisplau» que la periodista Gemma Nierga va demanar als polítics espanyols en la manifestació per l’assassinat d’Ernest Lluch. El clam de la societat civil mobilitzada en clau independentista semblava dirigit, amb aquest punt d’indignació i de súplica, als seus representants. Un clam per fer que, per començar, dialoguin de veritat entre ells.

I és que, certament, el primer que haurien de tenir clar els partits independentistes, si finalment i contra tot pronòstic decideixen actuar amb unitat estratègica, és per a fer què la practicaran a banda d’invocar-la retòricament fins a l’extenuació.

(Per llegir l’article a EL PERIÓDICO, cliqueu aquí)

Que la política visqui la major part del temps de la manipulació emocional no vol dir que això es faci sempre per la via fàcil ni sense gaires càlculs. De fet, més d’un líder i més d’un partit polític corren el risc de morir d’èxit, de tant que calculen. Treballen massa la generació d’estats d’opinió i confien en excés en el gas sentimental que emanen. Gairebé tots cauen en això, però més els que són al govern. A Espanya això cal aplicar-ho a Pedro Sánchez i al PSOE. A Catalunya, als partits independentistes.

Diferents economistes fa temps que apunten que podríem estar molt a prop d’una greu crisi econòmica. Tant de bo no l’encertin, però, si fos el cas, ¿amb quina feina feta i amb quins pressupostos s’hi enfrontaria Espanya? Càrrecs i assessors de diferent condició fa massa mesos que cobren per anar als seus despatxos (o no) sense rumb ni funcions definits. A Barcelona, ​​fa temps també que diferents conselleries esperen que els seus interlocutors a Madrid deixin d’estar en funcions per resoldre quotidians “problemes reals” d’aquells que els socialistes deien que s’havien de resoldre, procés a part. I mentrestant, Sánchez sembla entregat al ‘dolce far niente’, va confiant que el temps juga al seu favor, que res de tot això arriba prou a la gent i que, en canvi, la negativa de Pablo Iglesias d’investir-lo a baix cost desgastarà Podem i el beneficiarà a ell, electoralment, és clar. Aquell anar calculant.

I a Catalunya no anem gaire millor. Som molt a prop de la Diada i l’independentisme al màxim a què aspira és que JxCat i ERC concedeixin uns dies de treva i que en públic es tirin els plats pel cap el menys possible. Però en privat tots sabem que continuen sense compartir gaire més que el poder al Govern. ¿Però quin Govern? ¿Són dos que viuen en paral·lel o potser una suma zero? I d’aquí el tam-tam constant sobre si ERC vol eleccions i JxCat no. El càlcul.

Una gran autoesmena
Amb aquest panorama, l’únic clar és que avançar eleccions ara no és la resposta. Ni aquí ni a Madrid. No sense que uns i d’altres admetin, per aquesta via, una gran impotència i incapacitat. No sense que això impliqui una gran autoesmena al que fins ara han dit defensar els dos governs i els seus protagonistes.

“Som l’esquerra”, deia fins fa poc el PSOE, mentre que s’hauria mostrat incapaç de pactar-hi i hauria donat aire a la dreta. “Unitat per avançar”, ha defensat l’independentisme. ¿Per avançar eleccions, volien dir? I, en tot cas, ¿avançar-les per a què? ¿Amb quina perspectiva de millora? Aquest seria el càlcul que sí que haurien de fer, uns i d’altres.

Perquè si s’han d’avançar eleccions no és sota el signe del ‘quid prodest’ (qui guanya), sinó pensant com un nou escenari electoral pot millorar la situació. Ara, si la cosa és admetre que no donen per a més, que no volen continuar amb els actuals companys de viatge i que amb d’altres tot anirà millor, llavors sí, eleccions i que ens estalviïn ja aquesta paràlisi i aquesta agonia.

(Per llegir l’article a EL PERIÓDICO, cliqueu aquí)

Aquí un reculls dels meus articles d’opinió a El Periódico, entre el desembre del 2018 i l’agost de 2019.

Política gamberra i anticonsensos (11/12/2018)

El valor del diàleg (28/12/2018)

Patada, patapum, p’arriba (17/01/2019)

Massa foc (i gel) (3/02/2019)

El vicio de mandar (en la sombra) (14/03/2019)

Menys cap, més cor (2/04/2019)

El moment Volodímir (o de Vasil) (11/04/2019)

La burbuja de los debates (14/04/2019)

No hay derrotas dulces (29/04/2019)

La importància del factor sorpresa (15/05/2019)

El Rubicó de l’alternativa a Puigdemont (29/05/2019)

Sigues infidel però mira amb qui (14/06/2019)

Polítics al supermercat (26/06/2019)

Como si no hubiera un mañana (9/07/2019)

Panorama per ‘matar’ (29/07/2019)

Política en sèrie (9/08/2019)

Eleccions (d’entrada) no (30/08/2019)

Quan Pedro Sánchez començava i pocs el coneixien, en la seva anterior vida com a líder del PSOE, des del seu partit van justificar d’aquesta manera que en pocs dies aparegués a ‘Sálvame’ (Tele 5), ‘El Hormiguero’ (Antena3) i ‘Planeta Calleja’ (Cuatro): «La política ha d’anar allà on és la gent». Ergo, si la gent (és a dir, una part important de l’electorat) encara està endollada a la tele unes quantes hores al dia, la major part a programes com els esmentats, un polític que vulgui existir per a aquest públic no hauria de mostrar gaire manies a aparèixer en ells. En un parell d’anys la cosa ha anat a més (ràpid, com canvia tot avui dia) i la política ja ha decidit fins i tot incorporar els platós a la seva vida quotidiana, no només anant-hi, sinó convertint part de les instal·lacions del poder en plataformes televisives. Les comissions d’investigació que es constitueixen als parlaments ja són bàsicament això, i més quan per allà desfilen personatges d’aquells que ‘donen joc’.

Luis Bárcenas, Victoria Álvarez i Javier de la Rosa han sigut, aquesta setmana, una oferta atractiva. Tots amb experiència davant les càmeres, han desfilat pel Congrés (el primer) i el Parlament (els altres dos), en dues comissions d’investigació on el concepte que dona cognom a aquest marc («investigació») fa temps que va perdre sentit en la majoria de casos. I és que pocs esperen que s’hi reveli res especialment substancial fruit de cap investigació de cap diputat. La desfilada de testimonis variats, així com la seva submissió a interrogatoris amb forma de (micro)mítings de polítics erigits en jutge i part, dona a aquestes comissions un aire que, més que sumar prestigi a la política, la converteix en una versió amb ínfules d’allò del poli deluxe que Tele 5 va posar al seu dia de moda els dissabtes a la nit.

Aquest dilluns em despertava amb una entrevista a moltes veus que l’amic Jofre Llombart conduïa a RAC1 amb aquest personatge sinistre que es diu José Manuel Villarejo i que com a comissari de la policia espanyola va tenir molt a veure amb allò que anomenaren “Operació Catalunya”. De fet, l’individu ha estat ficat en això i en un munt més de sidrals llefiscosos, i malgrat tot, el PSOE s’ha unit al PP a l’hora d’impedir que desfili davant d’una comissió al Congrés dels Diputats on teòricament s’està investigant tot plegat. Dubte existencial que al moment em va assaltar en pensar-hi: tampoc no caldria, oi? Total, per a què? Hores després, seguint la compareixença de Luis Bárcenas a la mateixa casa i de Vicky Álvarez al Parlament, m’hi refermava mentalment amb èmfasi: no, no cal. Més antisistema allà on diuen que resideix la sobirania popular, no, si us plau. Prou ens han castigat aquests individus amb els seus moments de glòria a la televisió porqueria, als digitals porqueria i fins i tot al cine porqueria. Cal que ens empastifin també (i més) les institucions? No, sobretot si a més de tot plegat no se’n destil·la res de bo ni útil que aporti llum o conseqüències per als qui han delinquit.

Personatges com Bárcenas, Villarejo o Álvarez buiden el pap a plaer en uns mitjans de comunicació on, en molts casos, això passa previ “caixa cobri” o a canvi d’un tractament determinat per part del mitjà de referència o de companys de grup. Bárcenas n’ha estat el rei, en això d’aconseguir que altres parlin per ell a través de digitals porqueria que són màquines de desinformació massiva. Per tant, ja m’estaria bé que res de tot plegat no passés al Parlament de Catalunya o en un Congreso de qui també en pago les misses.

Ara Villarejo parla a través de programes de televisió i de ràdio amb prestigi, però la seva autèntica vocació la mostrava en cameos en pel·lícules de Chiquito de la Calzada i altres d’aquest nivell. Cine porqueria per algú que s’hi ha mogut tota la vida i que ara, ni amb totes les rentadores del món no se’n podria blanquejar la imatge. Un parlament no hauria d’ajudar a intentar-ho ni de lluny, sumant-se a la festa.

I Vicky Álvarez, a qui només supera en esperpent la seva antiga companya de confidències Alicia Sánchez Camacho, ja va fer el seu agost en els platós de la televisió porqueria. No trobo la justificació real perquè el Parlament sumi una plataforma de projecció a una subjecta d’aquestes característiques, més, hi insisteixo, quan no va annexa a cap esclariment real, a cap prova de pes o a cap cosa que no hagi dit del dret i del revés a través dels mitjans de comunicació. Això sí, el ventilador (amb funció d’aspersió selectiva) l’hi porta ella, en Bárcenas, en Villarejo i tota aquesta fauna. I la porqueria, au a volar, empastifant, de passada, les parets d’unes institucions que haurien de fer-se respectar més. M’agradaria creure que si algun dia a Catalunya podem muntar un nou país, coses d’aquestes es contemplaran d’entrada.

(Per llegir l’article a elmon.cat, cliqueu aquí)

El Canto del Loco recitava que «ja res no tornarà a ser com abans» en una de les seves cançons més populars. Una afirmació que els escau com un guant a les campanyes electorals, aquí i on sigui. Cada campanya és diferent de l’anterior, fins i tot quan les separen escassos mesos, com va ser el cas de les últimes dues eleccions generals espanyoles. El context, sempre en moviment, ho condiciona tot. Què no dir, doncs, d’aquelles primeres eleccions democràtiques post-dictadura que es van celebrar fa 40 anys a Espanya. I llavors, com en les primeres vegades en general, el que tocava era anar a empentes i rodolons, equivocar-se molt, però a la vegada viure-ho amb una intensitat que difícilment es torna a repetir amb el pas del temps i amb l’experiència.

Aquells anuncis electorals que avui podem recuperar a Youtube són, vistos ara, odes al «no vot». Amb aquells enquadraments impossibles, amb aquells cromes de pel·lícula de sèrie B i amb els polítics desentrenadíssims en l’art de plantar-se davant una càmera. Ni s’intuïen els temps de la platocràcia. Manuel Fraga, per exemple, passava bona part del seu missatge televisiu mirant a un costat de la càmera, a la dreta, és clar. Això sí, el candidat de la dreta més netament hereva del franquisme ja parlava de «plantar cara a els grans enemics d’Espanya, que són el marxisme i el separatisme». Això, per a una part de l’electorat encara avui no és vintage. Per a uns i per a altres, en canvi, avui veuríem com a revolucionari el que en el seu espot feia el candidat del PCE, Santiago Carrillo: fumar un cigarret que l’acompanyava durant tot el metratge.

Ja res no tornarà a ser com abans, com en aquella campanya. Tampoc els colors corporatius d’uns partits, d’unes coalicions i d’uns espais electorals que en molts casos encara estaven per construir. Avui dia, per exemple, tothom relacionaria el verd a Espanya amb un partit ecologista. Aquell 1977, aquest color, juntament amb el taronja (sinònim de centre en llenguatge polític en el nostre entorn), era el de la Unió de Centre Democràtic (UCD) d’Adolfo Suárez.

La televisió

Com a mínim, els de Suárez van captar ja llavors dos pilars de la comunicació política que encara avui aguanten. Un, que com diuen els ianquis, «el candidat és el missatge». I dos, la importància de la televisió. La seva figura aglutinava molt rere seu, electoralment parlant. I no va protagonitzar els grans mítings d’adversaris seus com Fraga o Felipe González. Va apostar per la televisió per mirar d’arribar directament als votants. S’avançava a la via «virtual» de contacte directe que avui dia els partits busquen a través de xarxes socials digitals com Facebook. I compareixia a l’estil president (més que candidat) i deia allò del «puedo prometer y prometo», quan encara es creia en això i no es tirava d’eslògans que anys després defensarien el «fets, no paraules».

«Nou horitzó»

Suárez apel·lava a un «nou horitzó», amb un aire a aquell John Fitzgerald Kennedy que proposava una «nova frontera» quan va decidir portar l’home a la Lluna. Però és que això, ni més ni menys, era el que es prometia en la campanya de les eleccions de 1977. La democràcia havia de solucionar tots els mals acumulats durant dècades de dictadura. I això, és clar, no seria així i acabaria generant frustració i distància de la ciutadania amb els seus polítics.

Però això en aquelles primeres eleccions potser ni s’intuïa. Els mítings no eren això sinó mitingarros. La gent s’amuntegava fins i tot en els cartells, com el del Pacte Democràtic per Catalunya, amb fins a tres candidats (Trias Fargas, Pujol i Verde Aldea) que hi compartien un protagonisme que avui assumeix (la simplificació dels missatges mana) l’estrella rutilant de cada casa. Però llavors els polítics baixaven a patolls a la sorra. Les places de toros i els camps de futbol quedaven petits. Molts dels grans partits es van posar a omplir aquests recintes amb entusiasme i, en més d’un cas, van confondre allò amb el que acabaria sent la seva realitat electoral aquell 1977 i més enllà.

(Per llegir l’article a EL PERIÓDICO, cliqueu aquí)

Donar-se per al·ludit. A partir d’aquí pair fatal una hipotètica crítica que reps. I, automàticament, sense dedicar ni un minut a contraargumentar el suposat retret, passar a l’atac per mirar de destruir qui ha verbalitzat un punt de vista seu, per punyent que sigui. Això apunta a autoritari. I descriu uns quants dels actors polítics i mediàtics que ahir van saltar com a feres després de la lectura que Pep Guardiola va fer d’un manifest prorefrèndum a Montjuïc. En un tram del seu discurs, aquest referent per a molts (més enllà de l’àmbit esportiu) parlava d’un “Estat autoritari”. I alerta perquè aquí feia esment de l’Estat (per tant, el poder) espanyol, no d’Espanya (del país sencer i els seus ciutadans tots dins).

A banda que, en un Estat del tot sa, Guardiola (i qui sigui) hauria de poder gaudir la seva llibertat d’expressió sense l’amenaça del linxament i l’acarnissament personal, val a dir que allò que jo hauria verbalitzat com a “tics autoritaris” hi són. I el poder espanyol ens n’ha donat sobrades mostres. Els n’apunto només tres. Una de fa pocs dies i un parell d’aquest dilluns mateix, en reacció al moment Guardiola.

El passat 22 de maig, el president Carles Puigdemont va fer una conferència a Madrid, en el context d’un espai municipal que va cedir per a l’ocasió l’alcaldessa Manuela Carmena, malgrat el veto del govern espanyol i de les forces majoritàries al Congrés perquè el cap del govern català pogués explicar el seu projecte a la capital espanyola. Tic autoritari 1: la campanya que el PP (des del govern i des del partit) van impulsar per intentar evitar que un electe fes un simple discurs. Van arribar a dir que aquella conferència on es defensaria un referèndum era “anticonstitucional”. I, davant de quatre arreplegats (sort d’això), van fer un acte sota l’eslògan “No en Cibeles”, on Andrea Levy (diputada al Parlament), Alicia Sánchez Camacho (Diputada al Congrés) i el cap de files del PP a l’Ajuntament de Madrid no només van mostrar el seu rebuig a un acte de llibertat d’expressió impecable, sinó que a més van interpel·lar Carmena perquè s’hi repensés i no acabés autoritzant aquella conferència. Tic autoritari, mínim. I els socialistes, xiulant.

Aquest dilluns mateix, tic autoritari 2: surt disparada la vicepresidenta del govern espanyol, Soraya Sáenz de Santamaría, amb un llenguatge impropi del seu càrrec, més comú entre els pinxos, i titlla de “burrada” l’acte a Montjuïc i allò que s’hi va dir. Fa això, amb un to entre sobrat i maleducat, parla del “rollo de la independencia”, i a la vegada escampa de nou falses acusacions sobre allò que diu que passa a Catalunya, però amb mala sort. I és que, mentre ella a TVE deia que a Catalunya no es deixa que se sentin les veus pro espanyolistes, al seu delegat al país, Enric Millo, l’entrevistaven dient coses semblants a TV3. De nou, estigmatitzant, des del poder i els seus altaveus, una reivindicació democràtica i pacífica i unes institucions que com a mínim són tan legítimes les que ara assumeix el PP. I els socialistes, posant al mateix nivell els uns i els altres.

I també d’aquest dilluns, però de la mà d’una diputada socialista en la línia de Pedro Sánchez, tic autoritari 3: Margarita Robles, en unes declaracions en un programa de televisió en directe, i sobre la polèmica amb Guardiola, deixa anar que “quan es faci autocrítica del que passa a Catalunya (parlant del cas Pujol), es podrà parlar d’altres coses”. És a dir, que ja ells des de Madrid ens donaran permís per poder parlar (a tots els ciutadans de Catalunya i als seus representants) del que pertoqui, quan a ses senyories del Congrés i companyia els plagui. Perquè, evidentment, sempre hi haurà una excusa (per ridícula i grotesca que sigui) que els permeti dir que això que passa a Catalunya millor no tocar-ho perquè hi ha altres prioritats, que evidentment són les seves i avall. Això també és un tic autoritari. I gràcies, Pep, per posar en titulars de pertot obvietats com aquestes que clamen el cel. El teu prestigi i projecció hi ha posat una part del mèrit. L’altra, els tics autoritaris que aquest diumenge, amb raó, vas atrevir-te a denunciar en veu alta.

(Per llegir l’article a elmon.cat, cliqueu aquí)

Aquesta setmana hem tornat a tenir un exemple del dolç encant (electoral) que la maduresa (avançada) té els últims temps per als joves votants. Sobretot, si el lideratge polític de referència respira un aire contestatari i outsider. Va passar amb Bernie Sanders (75 anys) en la carrera per la nominació demòcrata per a la campanya presidencial nord-americana. Va passar amb Manuela Carmena (73), quan fa dos anys va ser elegida alcaldessa de Madrid. I ara s’ha repetit al Regne Unit amb un laborista Jeremy Corbyn (68) a qui han impulsat molt els joves.

Inspiren una generació mil·lennista, de la qual formen part individus altament dependents d’una tecnologia en què confien per al seu èxit present i futur. Són així i ho demostren amb el seu domini de les xarxes socials, però a la vegada creuen en el poder de l’acció directa per combatre aspectes com el canvi climàtic o la injustícia social. I amb les seves habilitats en el primer front (internet) ajuden a impulsar els líders polítics que es presenten com una amenaça per al sistema o l’establert a nivell local, nacional o internacional. Per aquest motiu aspirants com Corbyn son atractius per a aquest públic, que els reconeix la dedicació d’una vida a la defensa d’uns valors i unes banderes que sovint els han discutit fins i tot els seus. El líder laborista va votar més de 500 vegades a Westminster contra les directrius del seu partit, quan manaven els Tony Blair, Gordon Brown i altres defensors de la tercera via.

La seva llarga trajectòria l’ha portat a defensar banderes contracorrent, com el no a la guerra de l’Iraq i a les armes nuclears, o el sí a la nacionalització dels ferrocarrils. Coses concretes. I això, per tant, amb credibilitat, ha sigut atractiu per a uns joves desenganyats amb el màrqueting.

Experiència. Fortes conviccions (no pendulars). Claredat. Esperit rebel. És el cas de Sanders contra Clinton. El de Carmena contradient el mateix Iglesias. I el de Corbyn davant els que l’han pretès sepultar des que va assumir el timó al Labour.

(Per llegir l’article a EL PERIÓDICO, cliqueu aquí)

Una de (comunicació) política ficció. ¿Com vendre el referèndum per la independència a Espanya? ¿Com fer una campanya guanyadora per a aquesta causa, tal com marquen els cànons, en positiu? Amb una declaració d’amor, no de guerra. I això ¿com es podria fer amb unes mínimes garanties d’èxit? Per la via emocional, que és com se’ns apel·la millor a la raó. Amb molt internet, i especialment tirant de Facebook, que és la xarxa on més internautes hi ha, i més diversos, perquè aquest entorn ens ajudi a segmentar públics. Amb humor, a l’estil de les campanyes publicitàries d’Ikea, com aquella recent del ‘Digues-l’hi cantant’, on els millors amics, al no atrevir-se a dir als seus col·legues que el seu pis no valia res, optaven per deixar-ho anar a l’estil ‘La La Land’. I tot això, és clar, sense polítics pel mig.

Una campanya, per arribar al màxim nombre de persones possible, necessita existir, tenir notorietat, que se’n parli. D’entrada, una campanya a Espanya per al referèndum per la independència de Catalunya, si es planteja en clau d’humor, de gest de complicitat i de distensió, ja seria viral en si mateixa. Impactaria, a favor i en contra, però a la vegada trencaria tòpics i prejudicis. L’humor sempre desarma, desafia més que l’exabrupte. Com aquell Oriol Junqueras que, abans de ser vicepresident de la Generalitat, es va plantar al ‘Salvados’ de Jordi Évole, com si fos un membre adoptat d’una família andalusa que fins llavors semblava no entendre en absolut què significava això de ser independentista. Però allò era (des del prisma dels seus assessors) part d’una campanya de projecció d’un lideratge en particular, dins d’un conjunt d’accions ben pensades i diverses. Una campanya per divulgar el referèndum per la independència de Catalunya també requeriria accions molt diferents, entre elles una fase inicial d’impacte que trenqués esquemes, per exemple recorrent a l’humor i amb un punt d’autoparòdia, però sense polítics pel mig. Ells ja han protagonitzat massa tram del relat i sobre les seves ales pesa massa el plom del prejudici.

«¿Per què a un amic ens atrevim a dir-li qualsevol cosa, menys quan es tracta de casa seva? Si et costa, canta-l’hi». Així comença aquell anunci de la famosa multinacional de mobles. I s’acaba amb un entranyable ‘La teva llar, el teu nou millor amic’. ¿S’imaginen ciutadans anònims catalans cantant totes les ficades de pota que els han separat d’Espanya, i acabant els miniclips amb un eslògan de l’estil ‘La teva veïna (Catalunya), la teva nova millor amiga?’ Un dir que es va a votar per decidir si es vol seguir així o no, però sense acritud, amb promesa d’amor fratern i versionant allò que Jeanette també va dir cantant: «Porque el mundo [Espanya en aquest cas] me ha hecho así».

No fan falta grans caravanes d’autobusos, ni grans mítings que puguin quedar mig buits. Avui dia, a través de les xarxes socials es poden viralitzar missatges i campanyes que arribin a gairebé tothom. Per exemple, a través del WhatsApp que tenim tots i des d’on els grups d’amics, familiars o pares del col·le s’envien diàriament mems, vídeos i ocurrències diverses que arriben de punta a punta del país, per no dir del planeta. Per exemple, a través d’un Twitter on es troben els més actius, els més polititzats, els més trols i molts joves, periodistes i polítics. Per exemple, a través d’un Facebook on es troba el gruix d’això que Mariano Rajoy descriu sovint com «la gent normal», molts dels que més passen de la política, les nostres mares i pares, i bona part del públic que via segmentació va ajudar molt a guanyar les últimes eleccions espanyoles al PP, amb ajuda d’assessors americans de l’equip de Jim Messina. Això últim és especialment possible i efectiu perquè el senyor Facebook, pagant-li, ens permet dirigir missatges en vena a públics que hàgim identificat prèviament com a objectius de la nostra comunicació, ja sigui perquè els hem classificat com a indecisos, com a basculants o com a decantadors de la balança segons el lloc o el segment de població.

Carles Puigdemont, al Parlament, va dir en els seus primers passos com a president allò de «gracias, Tribunal Constitucional, contigo empezó todo». Imitava Gerard Piquéi el seu famós «gracias, Kevin Roldán, contigo empezó todo». I aquella frase del president va sortir a tots els mitjans. I tots la vam entendre al segon. I va dibuixar un somriure fins i tot en els menys afins a l’autor de la frase homenatge. Ho va dir Milan Kundera: som l’homo sentimentalis. Se’ns apel·la a la raó a través de l’emoció. Com les cançons, com l’humor. Digue-m’ho cantant, això que aneu a votar. Segurament no passarà. Però hauria sigut divertit.

(Per llegir l’article a EL PERIÓDICO, cliqueu aquí)