Aquesta setmana, a La Nit a 8TV, en Pol marsà s’ha animat a fer-me estrenar una secció, “Política per a no polítics”. En aquesta ocasió es tractava d’aprovar o suspendre els líders del Parlament, en clau de la seva expresió oral i de la seva comunicació no verbal. Aquí us deixo el programa sencer, i aquí el vídeo del meu espai.

Aquí el meu comentari sobre el paper de la líder de l’oposició al Parlament, Inés Arrimadas, ahir entrevistada a TV3 pel seu director, Vicent Sanchis. L’àudio el teniu en aquest link.

Inés Arrimadas

Aquest dijous, a El Debat de la 1 hem fet anàlisi de l’entrevista ala nova portaveu estatal de Ciutadans i presidenta del Grup de C’s al Parlament de Catalunya, Inés Arrimadas. I també hem tractat la situació actual de les pensions i les edats de jubilació. Tot això a plató amb el director i conductor del programa, Quim Barnola, i un servidor debatent amb Martí Saballs, Maria Vila, Toni Aira, Jordi Mercader, Xavier Fina i Nacho Martín Blanco.

Inés Arrimades

Aquest dijous, a “El Debat de la 1″ hem fet anàlisi de l’entrevista a Inés Arrimadas,presidenta del grup parlamentari de Ciutadans.  Però també hem fet anàlisi de l’actualitat política amb força intensitat sobre el debat de política general al Parlament de Catalunya. A plató, amb el director i conductor del programa, Quim Barnola, i un servidor debatent amb Maria Vila, Joan López Alegre, Nacho Martin blanco, Jordi Mercader i Xavier Fina.

La líder de Ciutadans al Parlament de Catalunya és gaditana de Jerez de la Frontera. Però als seus 34, ja fa anys que viu a Barcelona i que parla perfectament el català. Té capacitat d’adaptació al medi, i té fama d’aprendre ràpid. Flueix per la cambra catalana, lleugera, com la seva dieta (en general).

El més contundent, els seus atacs als partits independentista a banda, és, pel que fa a la seva dieta, l’esmorzar. El considera el menjar més important del dia, i sol esmorzar fruita (depèn de la temporada: kiwi, maduixes, taronges … la pinya NO li agrada), pa torrat integral amb oli i formatge fresc o gall dindi. Això acompanyat d’un got de llet desnatada o suc de taronja natural (els de pot no els pren). A mig matí, quan té temps, pren un mini entrepà de pa integral amb formatge i un got de suc natural o llet (sola o amb Cola Cao). Per cert, que és una addicta del formatge. Si no en menja en 2-3 dies, l’hi demana el cos.

I quan arriba l’hora de dinar, assegura que li va tot (carn, peix, pasta ..), però especialment els plats “de cullera”. El que no li agrada gens són vísceres, cervells, ronyons…

Com observem, la seva dieta sembla elaborada per un professional mèdic dels que treballen per una dieta equilibrada. Però aquests especialistes, els nutricionistes, acostumen a recomanar també cinc àpats al dia, cosa que Arrimadas, pel seu ritme de treball, del parlament al plató, del plató al partit i a mil i un llocs més, no es pot permetre sempre. Berenar, doncs, poques vegades, i quan ho fa pren un got de llet (sola o amb Cola Cao).

Per sopar, quan pot sortir especialment, li agrada el menjar japonès. En el més quotidià tira per coses simples com la truita, verdura, pit de pollastre a la planxa… això sempre que la seva agenda no li imposi sopars o pica-piques de treball.

És més de salat que de dolç. De fet els seus capricis són normalment coses salades, com uns bons ous ferrats amb patates. Unes postres que li encanten és el típic català “mel i mató”. I intenta no menjar fregits, però si n’hi ha, els menja perquè li agraden

(Per llegir l’articl a GASTROTALKERS, cliqueu aquí)

Reconozco que aluciné bastante cuando me enteré que Miquel Iceta, Inés Arrimadas y Xavier García Albiol compartían un grupo en el whatsapp con el título “Seny”. No me sorprendió tanto el hecho que tres partidos en teoría con programas y filosofías diferentes tuvieran al más alto nivel una sintonía tan entrañable, sino sobre todo por eso de la elección del concepto ‘seny’ para describirse a ellos y su software. Parece que hay quien en vez de querer caricaturizar la reivindicación catalana como una locura radical la han acabado interiorizando con todas sus consecuencias (muchas de ellas no positivas para ellos mismos).

Y así PSC y PP van drenando votos en Cataluña, cuando hace tiempo que el concepto de la ‘seny’, muy especialmente referido a los populares, no cuela que se relacione cuando hablamos del debate sobre el proceso soberanista, y muy especialmente en como lo están afrontando los hasta ahora dos principales partidos españoles, PP y PSOE. Es en este sentido que el nuevo gobierno de Cataluña y su presidente, Carles Puigdemont, fuerza libre de prejuicios y con muy pocas heridas de consideración que lo tengan a la defensiva, han sido un gran acierto estratégico. El tiempo sabrá reconocerle a Artur Mas, que ha sido el principal artífice político de que ambas cosas hayan sido posibles: nuevo gobierno y nuevo presidente. Y son buenas notícias para los catalanes en general y para los soberanistas en particular, porque proyectan idea de cambio, de avanzar, de ir al grano y de trabajar sin estridencias y con voluntad de aplicar el sentido común.

La situación de la política española y la de sus principales protagonistas hasta ahora ayuda. Un muestra de cómo sin tener que hacer mucho la idea de ‘seny’ se anexa fácilmente a Puigdemont y a su gobierno (y a sus reivindicaciones) en contraposición a sus adversarios: unas simples declaraciones cargadas de razón a la vez que de contundencia y de tranquilidad. Me refiero a cuando este fin de semana el presidente recriminó al presidente español en funciones, Mariano Rajoy, el lenguaje empleado por éste en utilizar la palabra ‘tregua’ para referirse a las relaciones con Cataluña. Que dice el aún líder del PP que “no hay tregua y el Estado continuará cumpliendo sus funciones”. Esto es lo que le queda, reivindicarse con el “Santiago y cierra España”.

Pero suena, como todo lo que está haciendo últimamente, tan desesperado como poco medido y sensato. No suena, en su tradición, en solución, y sí a voluntad de enquistamiento de un problema que parece evidente que lo ha identificado como una de las pocas vías que le quedan para reivindicarse ante una parte de su menguante electorado. Y ante esto, ‘seny’. Dice el presidente Puigdemont que lo que espera del Gobierno en funciones es “que no genere disfunciones y funcione”, al tiempo que lamenta el lenguaje “poco adecuado” utilizado por Rajoy al referirse a un “proceso democrático y pacífico”.

Y Puigdemont remachó, constatando que actualmente hay “desgobierno” en España y que, además, “no parece que a corto plazo haya voluntad de hacer un gobierno que resuelva los problemas de la gente”. Lo ve todo el mundo. Cae por su propio peso. Es de sentido común. Y tras esto tantas otras cosas.

(Para leer el artículo en el Món.cat, clicad aquí)

Foto: downloadsource.fr

Després del 27-S, el tauler de la política catalana ha canviat. Hi ha una nova constel·lació d’herois i malvats, de negociacions i travetes. No és difícil establir un paral·lelisme amb ‘Juego de tronos’, on s’entaula la guerra dinàstica pel control de Ponent i l’amenaça dels Altres.

La política catalana fa temps que va deixar l’erotisme enrere i es va endinsar en el que és més explícit, en el costat salvatge de la vida, que diria Bob Dylan. A l’estil de Juego de tronos, una de les grans sèries del moment. Es van deixar de subtileses i van rodar caps. Van emergir com mai els enfrontaments entre cases que fins fa poc pactaven o mantenien acords de no agressió més o menys estables. Van assumir, per tots costats, un estil semblant al dels trolls que incendien les xarxes socials cada dos per tres, sovint sense gaire sentit ni recorregut.

En definitiva, ens van portar (i aquí estem) a una lluita sense quarter on les regles i el fair play més d’una vegada llueixen per la seva absència. Com en la mítica sèrie. I com allà, la cosa se sap més o menys com va començar, però a cada capítol hi ha girs de guió i sorpreses que es carreguen personatges principals, secundaris i el que s’escaigui, que fan difícil dipositar esperances i certa confiança en algú, i que, entre els uns i els altres, es dibuixa un horitzó ple de suspens que només som capaços de descriure com a incert.

Els protagonistes diversos de la història són molts, però aquí en van uns quants que respiren, a la seva manera, el mateix que grans personatges de la trama televisiva. No us quedeu només amb la semblança física, o amb el gènere de l’individu. Deixeu fluir la imaginació, i si coneixeu bé la sèrie, en més d’un cas veureu que no heu de fer un gran esforç per veure’n el paral·lelisme. ¡Ah! I si no sou seguidors del producte televisiu, igual això us animarà a posar-vos-hi.

Carles Puigdemont
Tyrion Lannister

Heroi per accident, l’un. Líder pel mateix l’altre. No us fixeu només en les grenyes respectives, ni en la talla del personatge de ficció ni en la de l’actual president català. Per Tyrion ningú donava ni un euro (o la moneda que es gasti a Desembarcament del Rei) perquè no estava cridat ni remotament a encapçalar les esperances de regnar dels manaires de la seva família. Ell s’ocupava de les seves coses quan els girs de guió del procés el van exposar i el van portar a haver d’assumir una responsabilitat (i segurament un destí) que no s’hauria imaginat mai, només en els seus somnis més bojos.

Oriol Junqueras
Jaime Lannister

A un republicà, que el coneguin com el mata reis (metafòricament, és clar) hauria de ser la cosa més elogiosa del món. A Jaime Lannister el van rebatejar així i la seva fama el persegueix. Tots sabien a què aspirava, a Rei, i va poder ser Mà del Rei (la seva extensió), però bàsicament ha sigut Lord Comandant de la Guàrdia Reial. Les relacions amb els membres de casa seva són tempestuoses i, en molts moments, contradictòries, i incorporen de l’incest a la traïció, passant per l’amor i la lleialtat contra pronòstic més absoluta. La casa Lannister sovint recorda el millor i el pitjor que tenen els polítics sobiranistes i les seves vicissituds.

Inés Arrimadas
Joffrey Baratheon

Va arribar a regnar. Per poc temps, però ho va fer. Per aquells atzars del guió i d’una història on res és el que sembla. ¿I on va regnar? Bàsicament a casa seva, a la seva fortalesa. Com una Arrimadas, igual que Joffrey barreja de dues cases (andalusa i catalana), que bàsicament va heretar del gran líder del seu partit quan aquest va decidir expandir els seus dominis i deixar Catalunya com una plaça forta. Ella regna aquí. ¿Per quant temps? Segur que més que Joffrey.

Miquel Iceta
Varys

Sap que no regnarà mai, però ell no juga aquesta lliga, com a mínim en aparença. La seva tasca és influir, manar des de les bambolines del poder on sempre s’ha sabut moure amb habilitat i destresa. I només ha fet un pas endavant i ha arriscat quan s’ha mogut sota els seus peus tothom i l’status quo on havia viscut tan confortablement. No és explícitament ni dels uns ni dels altres, sinó bàsicament d’ell i les seves circumstàncies.

Lluís Rabell
Samwell Tarly

Un personatge molt secundari encara que amb esclats de protagonisme que en el cas de Lluís Rabell es van centrar bàsicament durant la campanya electoral, quan el seu gran líder el va deixar sol i a la seva sort. Com va fer John Nieve a Samwell Tarly al Castell del Mur, i aquest gairebé no ho explica.

Xavier garcía Albiol
Khal Drogo

És clarament d’una altra tribu, d’una de bastant diferent que es reivindica com a tal amb les seves pintures i estètica. Hi ha voluntat no només de fixar-se com a diferent, sinó, sobretot, de marcar un perfil amenaçador. Però Khal, sota una aparença mastodòntica i ferotge, és fràgil. Com el lideratge d’un Albiol que sovint ensenya les dents però que ha arribat al lideratge del PP de Catalunya en un moment òptim per a la cocció ràpida de qui ocupés aquest lloc.

Anna Gabriel
Pardal Suprem

No es coneix el nom del Pardal Suprem, el líder de la Fe dels Set, que és l’organització que s’autoproclama a la sèrie com a guardiana de les essències i d’una fe que consideren que els altres posen en perill. El nom del líder i de la resta no se sap perquè no importa. En teoria la cosa és col·legiada. ¿Us sona? Però el Pardal Suprem és un indiscutible primus inter pares, i no són molts però condicionen (¡i de quina manera!) la vida de la casa regnant.

(Per llegir l’article a EL PERIÓDICO, cliqueu aquí)