Donar-se per al·ludit. A partir d’aquí pair fatal una hipotètica crítica que reps. I, automàticament, sense dedicar ni un minut a contraargumentar el suposat retret, passar a l’atac per mirar de destruir qui ha verbalitzat un punt de vista seu, per punyent que sigui. Això apunta a autoritari. I descriu uns quants dels actors polítics i mediàtics que ahir van saltar com a feres després de la lectura que Pep Guardiola va fer d’un manifest prorefrèndum a Montjuïc. En un tram del seu discurs, aquest referent per a molts (més enllà de l’àmbit esportiu) parlava d’un “Estat autoritari”. I alerta perquè aquí feia esment de l’Estat (per tant, el poder) espanyol, no d’Espanya (del país sencer i els seus ciutadans tots dins).

A banda que, en un Estat del tot sa, Guardiola (i qui sigui) hauria de poder gaudir la seva llibertat d’expressió sense l’amenaça del linxament i l’acarnissament personal, val a dir que allò que jo hauria verbalitzat com a “tics autoritaris” hi són. I el poder espanyol ens n’ha donat sobrades mostres. Els n’apunto només tres. Una de fa pocs dies i un parell d’aquest dilluns mateix, en reacció al moment Guardiola.

El passat 22 de maig, el president Carles Puigdemont va fer una conferència a Madrid, en el context d’un espai municipal que va cedir per a l’ocasió l’alcaldessa Manuela Carmena, malgrat el veto del govern espanyol i de les forces majoritàries al Congrés perquè el cap del govern català pogués explicar el seu projecte a la capital espanyola. Tic autoritari 1: la campanya que el PP (des del govern i des del partit) van impulsar per intentar evitar que un electe fes un simple discurs. Van arribar a dir que aquella conferència on es defensaria un referèndum era “anticonstitucional”. I, davant de quatre arreplegats (sort d’això), van fer un acte sota l’eslògan “No en Cibeles”, on Andrea Levy (diputada al Parlament), Alicia Sánchez Camacho (Diputada al Congrés) i el cap de files del PP a l’Ajuntament de Madrid no només van mostrar el seu rebuig a un acte de llibertat d’expressió impecable, sinó que a més van interpel·lar Carmena perquè s’hi repensés i no acabés autoritzant aquella conferència. Tic autoritari, mínim. I els socialistes, xiulant.

Aquest dilluns mateix, tic autoritari 2: surt disparada la vicepresidenta del govern espanyol, Soraya Sáenz de Santamaría, amb un llenguatge impropi del seu càrrec, més comú entre els pinxos, i titlla de “burrada” l’acte a Montjuïc i allò que s’hi va dir. Fa això, amb un to entre sobrat i maleducat, parla del “rollo de la independencia”, i a la vegada escampa de nou falses acusacions sobre allò que diu que passa a Catalunya, però amb mala sort. I és que, mentre ella a TVE deia que a Catalunya no es deixa que se sentin les veus pro espanyolistes, al seu delegat al país, Enric Millo, l’entrevistaven dient coses semblants a TV3. De nou, estigmatitzant, des del poder i els seus altaveus, una reivindicació democràtica i pacífica i unes institucions que com a mínim són tan legítimes les que ara assumeix el PP. I els socialistes, posant al mateix nivell els uns i els altres.

I també d’aquest dilluns, però de la mà d’una diputada socialista en la línia de Pedro Sánchez, tic autoritari 3: Margarita Robles, en unes declaracions en un programa de televisió en directe, i sobre la polèmica amb Guardiola, deixa anar que “quan es faci autocrítica del que passa a Catalunya (parlant del cas Pujol), es podrà parlar d’altres coses”. És a dir, que ja ells des de Madrid ens donaran permís per poder parlar (a tots els ciutadans de Catalunya i als seus representants) del que pertoqui, quan a ses senyories del Congrés i companyia els plagui. Perquè, evidentment, sempre hi haurà una excusa (per ridícula i grotesca que sigui) que els permeti dir que això que passa a Catalunya millor no tocar-ho perquè hi ha altres prioritats, que evidentment són les seves i avall. Això també és un tic autoritari. I gràcies, Pep, per posar en titulars de pertot obvietats com aquestes que clamen el cel. El teu prestigi i projecció hi ha posat una part del mèrit. L’altra, els tics autoritaris que aquest diumenge, amb raó, vas atrevir-te a denunciar en veu alta.

(Per llegir l’article a elmon.cat, cliqueu aquí)

La vicesecretària d’Estudis i Programes del PP, Andrea Levy, viu des de fa mesos a cavall entre Madrid (on té despatx a la seu central del PP) i Barcelona, ​​com a diputada al Parlament de Catalunya. Això a banda, té un circuit televisiu i radiofònic en tertúlies i entrevistes que la porta de crani tot el dia. I, a sobre, quan hi ha eleccions, que últimament és sovint i que pinta que en breu tornarà a ser el cas, ha de recórrer Espanya, província a província, com a responsable de discurs i argumentari del PP. Com s’alimenta enmig d’aquest panorama? Com pot, encara que amb moments contundents, com el seu discurs públic?

Per esmorzar pren el seu únic cafè del dia, que és llarg i amb llet, sempre en una tassa Dean & Deluca de Nova York. I per acompanyar, no pot faltar mai un Donut. Li encanta aquest producte de brioixeria, que és la seva imprescindible dosi diària de dolç. De fet, així acostuma a obrir una jornada que acostuma a ser boja, tant que amb els seus més estrets col·laboradors, mig seriosament i mig en broma, ja tenen comentat que com a màxim l’agenda els permet fer un dinar important al dia. L’hora de l’esmorzar la acostuma a enxampar amb el circuit mediàtic en dansa, i de nit, o torna d’algun acte o reunió, o té tertúlies també, tot sempre fins tard.

Així, amb aquest panorama, Levy intenta preveure si “el menjar important del dia” serà el dinar o el sopar. Si veu clar que serà el sopar i que abans menjarà quan pugui però no abans de les 15h, tira d’un entrepà a mig matí. Té dos predilectes: el de fuet i el de croissant amb mortadel·la trufada i tomàquet confitat. Davant de la seu central del PP, a Madrid, diu que troba aquests i molts altres entrepans, en un lloc, pastisseria Mallorca, que li recorda a la cadena Farga de Barcelona.

No acostuma a menjar de forma molt abundant, sobretot perquè habitualment a primera hora de la tarda té reunions de treball gairebé sempre. Això sí, dues vegades a la setmana mínim (perquè així els ho van recomanar al seu dia i perquè s’ha aficionat molt a això) menja “berberetxos”. A la llauna o al vapor, la “tornen boja”. I per què li van recomanar? Doncs perquè tenen ferro, “més que la carn i els espinacs”, i això li dóna energia per a la seva agenda de bojos.

Li agrada especialment el peix (si es pot donar un “homenatge”, que sigui de marisc) però el menja especialment quan va de restaurant, perquè cuinar a casa li costa. De fet, a casa, si ha de cuinar (habitualment per sopar) tira bastant de pizza, de formatges, verdures al wok o d’alguna carn que abans s’ha congelat. Congela bastant.

Li agrada més el vi blanc que el negre, no li fa cap lleig a les canyes de cervesa, però últimament s’ha aficionat (i assegura que és “super tendència a Madrid”) al fino, xerès, camamilla, pal tallat i begudes per l’estil, tant per dinar com per sopar.