Igual que els clubs de futbol es troben que la mínima polèmica institucional es pot convertir en el gran tema quan els seus equips no tenen lliga i els mitjans van escassos de material per omplir pàgines i graelles esportives, en política, i en època semivacacional, es pot elevar al quadrat la repercussió d’una cosa que en el passat no ha generat un especial enrenou. Ha succeït amb els fanalets amb estelada que l’agrupació local de l’ANC ha promocionat amb motiu de la cavalcada de Reis de Vic. Es munta el gran drama per una cosa així d’absurda, i mentrestant, el Consell de Ministres de Mariano Rajoy fa una setmana va passar de reunir-se, el president del Govern va passejant a trot i amb xandall per Galícia, i el PSOE continua dessagnant-se disparant-se constants trets als peus.

Això de Vic ja fa quatre anys que es promou i ningú havia muntat la polèmica sobreactuada que PP i Ciutadans s’han tret de la màniga aquests dies. I podríem qüestionar-nos si això de «polititzar» les festes amb els nens pel mig no ho fa tothom (amb més o menys èxit de convocatòria), com el PP en dies assenyalats o amb governs municipals com el d’Ada Colau a Barcelona, impulsant pessebres a la plaça de Sant Jaume amb ‘performances’ imaginatives i amb Joan Miró, Pau Casals i J. V. Foix de Reis Mags en lloc de Melcior, Gaspar i Baltasar. Que em sembla genial, que chapeau pels artistes que s’ho han pensat, però que si et va més el solstici d’hivern que el Nadal, no cal que emmascaris el que un pessebre significa, no solament religiosament, sinó també culturalment, socialment i per als nens. Però, tal com he dit, endavant.

Hi ha pocs espais que escapin de la política. Jo preferiria que la canalla no estigués pel mig, però vist l’èxit de tal intenció, i ja que tots s’hi posen més o menys, l’ideal seria no fer gaire l’hipòcrita ni esquinçar-se les vestidures per uns fanalets amb estelada, que, per cert, tot apunta que, després de la propaganda gratuïta, seran uns quants més dels que havien previst en un principi els promotors de la iniciativa.

Per unes altres coses ens hauríem de preocupar políticament. Per exemple, per un PSOE amb vocació de fanalet vermell, entossudit a caure posicions i deixar distància entre ell i el PP. Aquí a Catalunya van dient que el Govern no governa (i per cert, detall: Carles Puigdemont i el seu Executiu sí que s’han reunit els dos últims dimarts, com cada setmana fora del període nadalenc). I allà a Madrid, a mastegots entre companys socialistes, amb la gestora del PSOE que ja sembla la direcció de Susana Díaz, obsessionada amb placar Pedro Sánchez. És la vocació de fanalet vermell que els està enfonsant sense pressa però sense pausa.

Amb raó Rajoy no té res a dir de Federico Trillo i el Iak-42, i Pablo Iglesias pot anar fent vídeos a Youtube i dient que un tronc li ha parlat (en homenatge a la mítica sèrie ‘Twin Peaks’). El PSOE i polèmiques absurdes ja distreuen prou dels problemes reals que els altres tenen a casa.

(Per llegir l’article a EL PERIÓDICO, cliqueu aquí)

Que diu Francesc Homs que cada vegada entén menys l’Assemblea Nacional Catalana. Sort que l’ANC de Jordi Sànchez deien que la controlava Convergència, no? Però el cas és que el problema no és entendre o no l’ANC, sinó aconseguir-ho amb l’independentisme en conjunt. Diu Homs això de l’ANC (amb viatge incorporat a la CUP) i li falta temps a Gabriel Rufián per fer com de pacificador, per venir a dir que cal que Convergència i CUP hi posin seny (per igual), i que aquí ara la cosa no va de guanyar uns independentistes als altres, sinó que guanyi l’independentisme. Quan es fan llistes electorals, mirin que costa convèncer ERC d’això, però quan fan discurs els surt la frase brodada. Qui els entengui (a tots plegats, aquí sí), que els compri.

Espanya anava fent un dels seus ridículs polítics més estrepitosos en dècades, amb unes eleccions repetides cinc mesos després de les anteriors per incapacitat manifesta de ses senyories, i aquí els partits catalans, en comptes de sucar-hi pa, han decidit competir-hi en inoperància. Això sí, amb una diferència substancial quant a les respectives societats i electorat: a Madrid tenen un Estat propi, mentre que aquí no i al pas que anem pinta molt més lluny del que ja imaginava una majoria en si prudent de mena.

Perquè ara diuen que anem de Referèndum Unilateral d’Independència, de RUI. I ja de tantes lletres que anem afegint al procés que no sé si estem participant en un mega mot encreuat d’aquells d’en Màrius Serra, o si realment els partits independentistes tenen previst algun dia posar-se a la feina en equip, que és condició sine qua non per tenir alguna opció, per remota que sigui, enfront del poder institucional i polític espanyol. Perquè, mentre això no passi, estem bàsicament davant una ruïna de debat, a distància del mínim seny exigible a representants polítics teòricament implicats en una causa tan complicada. Perquè, mentre això no passi, serà absurd creure en un RUI ni en res que se li doni un aire, demanant sacrificis als ciutadans, funcionaris o directors d’institut, per exemple, amb ses senyories de fons tirant-se els plats pel cap.

(Per llegir l’article a Món.cat, cliqueu aquí)

Tinc un amic periodista, molt i molt anti independentista, que és en teoria del Barça però que ja fa uns quants anys que vol que el seu club perdi totes les finals. Ja veuen el mal que està fent això del procés, que té a gent, abans mig centrada, que ja no toca ni quarts ni hores. Ell té la teoria que si al Barça li va malament, el sobiranisme se’n ressenteix, per allò dels estats d’ànim col·lectius. I és que la cosa, en definitiva, va de l’esperit guanyador, que diuen que s’encomana, o del perdedor, que es veu que també.

I amb aquesta cantarella de fons, ens trobem que el FC Barcelona fa la seva feina la major part dels temps. I sí, amb victòries com la de la final de Copa d’aquest diumenge, en gran part per com hi ajuda l’espanyolisme més cavernari, les seves victòries s’annexen a les del catalanisme. En aquest cas, indefectiblement, a l’estelada independentista. El Barça aquesta temporada ha fet doblet, i diumenge la victòria va ser doble: Barça sobre el Sevilla, i independentisme sobre espanyolisme. Però, i aquest esperit guanyador s’encomana prou a la traducció política de tot plegat? En tinc jo més dubtes que el meu amic anti indepe.

Veig la CUP amb esperit guanyador bàsicament en assemblees on allò que es vol és mirar de marcar gols als aliats circumstancials que tan clar ens deixen cada dia que els fa angúnia de sostenir al govern. Veig Esquerra amb esperit guanyador de classificacions en les eleccions on superin Convergència, no tant com els primers del rànquing, en aquest cas, a quatre dies de les eleccions espanyoles, el colauisme i el podemisme. Veig els convergents amb esperit guanyador… bàsicament de temps. I veig l’Assemblea Nacional Catalana amb unes batalles internes on no acabo d’entendre què hi volen guanyar exactament uns i altres.

I tot això, tan petit, quan el camp sobiranista fa temps que és un clam per aconseguir una victòria col·lectiva dificilíssima i sense precedents. Veig tot plegat i penso si l’esperit guanyador, de tan poc que a Catalunya l’hem tret a passejar, no fa massa vida tancat en capelletes que no sumen prou quan més falta ens fa, en teoria no gaire lluny d’una gran final.

(Per llegir l’article a Món.cat, cliqueu aquí)

Si d’Artur Mas podíem dir que era un líder hamletià, a l’estil del príncep danès protagonista de la cèlebre obra de William Shakespeare, amb aquell patir i aquella tendència natural i cantada a un destí (en aquest cas polític) fatal, de Carles Puigdemont es pot dir que és un líder gramscià, en transició. Així, adaptant un concepte famós del filòsof sard Antonio Gramsci, podem dir que vivim políticament (i socialment) en un món que no acaba de morir i en un altre que no acaba de néixer. En aquest context li ha tocat ser president a Puigdemont.

La Catalunya autonòmica ja fa temps que, tal com ho havíem entès tota la vida, ja no té sentit. Fins i tot Esperanza Aguirre va parlar al seu dia de comunitats autònomes artificials, per descriure la part més absurda d’allò del cafè per a tothom. Els socialistes proposen un nou estilisme i han apostat per l’eslògan del federalisme. Però aquest món no acaba de morir del tot.

En contrast, els partidaris de la independència veuen que el tenim pressa va ser un bon reclam mobilitzador, però que ara s’haurà de gestionar, quan es veu que la cosa va per llarg (no podia ser d’una altra manera). Ara ja fins i tot el president de l’ANC, Jordi Sànchez, diu que el procés s’ha d’acabar i que no dóna més de si. Asseguren que ha arribat l’hora de la independència. Però tampoc acaba d’arribar.

Context relliscós

En aquest context, Carles Puigdemont culmina els seus 100 primers dies de govern sent menys incògnita i mantenint l’expectativa. Els més crítics amb l’independentisme, amb el sobiranisme, amb Convergència, amb el Govern de Junts pel Sí o amb tot plegat podran dir que «encara no ha fet res». ¿Res més que gestos, potser? Però això segurament es podria aplicar a altres lideratges institucionals dels últims temps, com el de l’alcaldessa Ada Colau, fet que no resta el mèrit de no haver patinat gaire en un context tan relliscós.

S’ha de reconèixer que un Puigdemont que era una gran incògnita per a la immensa majoria quan el van nomenar president ha aconseguit posicionar-se bastant bé en poc temps i amb pocs recursos, i que ha vestit el càrrec de president sense projectar en cap moment la idea que li vagi gran. Això sí, l’expectativa la manté, cosa que també té el seu mèrit en un context en què la gent acostuma a desconnectar bastant ràpid de la política. És un líder en transició. ¿Cap on? I el dubte ens manté expectants. ¿Es consolidarà o no? ¿Impulsarà el seu projecte o no ho sabrà fer? ¿Creixerà com a líder, també electoral, o es prejubilarà políticament ben aviat? Dubtes no hamletians, sinó gramscians, propis d’un temps i d’un país en transició, en procés de canvi profund, no sabem exactament cap on.

(Per llegir l’article a EL PERIÓDICO, cliqueu aquí)

Aquesta setmana, en una entrevista al “Polièdric” de Catalunya Informació, el president de l’ANC, Jordi Sànchez, ha afirmat que cal una llista independentista unitària en cas de noves eleccions espanyoles. Sànchez ha advertit que si es presenten separats la foto de la nit electoral serà que l’independentisme no haurà guanyat les eleccions espanyoles a Catalunya. En vam estar paralant intensament i aquí us en deixo el vídeo.

Aquest dijous, al programa puntCAT de TV3, en Xavi Coral ha entrevistat a Jordi Sànchez, president de l’ANC, qui s’ha referit a les tensions internes que han aparegut a l’entitat i ha reclamat als partits independentistes més generositat per tal de preservar la majoria social. I en Tian Riba, en Nacho Martín Blanco, la Núria Ribó i un servidor que vam poder parlar-ne en la taula de debat, també amb ell. Aquí us en deixo el vídeo.

Aquest és un concepte de cadena vinculat a la història d’Espanya. El d’un crit amb versions posteriors no menys denigrants, com “Muera la libertad y vivan las cadenas”, “Viva el rey absoluto y vivan las cadenas” o “Vivan las cadenas y mueran los negros –com els absolutistes es referien als liberals–”. Molt edificant i democràtic, tot plegat. Oi que m’entenen la ironia?

En contrast, aquí vivim en una societat catalana on tradicionalment la immensa majoria de l’espectre polític s’ha caracteritzat per la defensa de les llibertats democràtiques, liberals de veritat a banda, que aquí sí que n’hi ha i tenen pes polític. Una societat on el parlamentarisme té un pedigrí contrastat i que viu una cruïlla històrica, aquesta sí, on es lliga ara una cadena i el concepte llibertat.

L’ANC i Òmnium Cultural ens proposen unir en motiu de la Diada de 2013, amb una cadena humana, tots els pobles i ciutats del país en defensa de la independència de Catalunya. Visca, doncs, la cadena. La nostra, perquè aquesta és sinònim de suma, de resistència pacífica, de reivindicació solidària, de repte col·lectiu impossible d’assolir sense comptar amb els individus. Perquè serà puntual, única i irrepetible, com la gran manifestació de l’Onze de Setembre de 2012. Perquè així el poble, pacíficament, fent un cop més de la llibertat individual i col·lectiva la seva bandera, tornarà a atraure la mirada del món. Vers Catalunya i la seva reivindicació i vers Espanya i el seu concepte de llibertat, que la retrata i, en contrast, avala el dret a decidir dels catalans per exemple sobre com desmarcar-nos-en definitivament i nítida.

(Per llegir l’article al NacióDigital, cliqueu aquí)