Aquest dimarts, a Els Matins de TV3, taula d’actualitat on hem parlat de la dimissió d’Esperanza Aguirre, l’operació antiterrorista a Catalunya, les primàries del PSOE i l’operació antiterrorista i les eleccions presidencials a França. Tot plegat amb Gemma Ubasart, Jordi Mercader, Andreu Barnils i un servidor. Aquí us deixo el vídeo de la primera part. I també el de la segona part.

N’hi havia més fora que dins. Pablo Iglesias, Susana Díaz, Albert Rivera, Esperanza Aguirre, el procés sobiranista i uns quants més (milions de ciutadans) ahir no van ser al Congrés dels Diputats, però en realitat sí. El seu caloret, en terminologia de Rita Barberá, el notaven ses senyories al clatell, i més d’un podria haver-se excusat, després del seu discurs, amb alguna cosa semblant a la que va adduir dilluns l’alcaldessa de València sobre el seu moment de vergonya aliena al balcó de l’Ajuntament, fallant entre falleres: «Em vaig quedar en blanc». Els nervis ho haurien justificat a ulls d’una majoria. Els nervis preelectorals, concretament.

Mariano Rajoy ahir notava al seu clatell el caloret de les eleccions municipals i autonòmiques, i el de protocandidats com Aguirre i uns quants més naturalment inquiets a l’espera que el dit diví del líder els ungeixi com a caps de llista per poder engegar la campanya oficialment. I ell, que es va voler reivindicar (massa) com el gran candidat amb un missatge subjacent clar: «Si guanyem, serà gràcies a mi». Això davant d’un Pedro Sánchez d’estrena, que sentia ahir (molt) el caloret de Podem i el d’enemics íntims seus com la presidenta andalusa. Tot plegat va influir en la seva intervenció, força en fals.

Però a Rajoy, a qui el sempre afilat Antón Losada ha descrit en el seu llibre Código Mariano com un veritable killer polític que té com a gran virtut haver venut a tothom que a ell això del poder i de la política no li fa ni fred ni calor, els nervis li van jugar una mala passada. Això o la supèrbia, o totes dues coses alhora. Però el cas és que el seu to amb el líder de l’oposició va tenir trams desagradables, per displicents. «Ha sigut patètic», va tancar el president del Govern en la seva última frase de rèplica a Sánchez. I així es referia al seu contrincant, no al conjunt de l’intercanvi, que sens dubte hauria merescut, per buit, aquest apel·latiu.

Incomoditat de Duran

¿I Josep Antoni Duran Lleida? Palpava el caloret del procés, que és evident que li és molt incòmode perquè, com a representant de CiU, durant bona part de la seva primera intervenció va fer com si la cosa no anés amb ell i la va deixar per a un tram final del seu discurs força confús. Tant, que després Rajoy ben bé ni es va molestar a dedicar ni uns minuts a la qüestió, com de passada i recitant les frases de sempre, amb el mateix entusiasme amb què el portaveu de CiU al Congrés havia fet esment de la cosa.

¿I els petits? Caloret al clatell per a tot. Perquè un Alberto Garzón (IU) molt atropellat és evident que hi nota el d’Iglesias, igual com a Rosa Díez (UPD) li passa (i li pesa) amb el d’Albert Rivera i Ciutadans.

Tots ells, es notava, sentien al seu clatell el caloret, l’alè escalfadíssim, d’una ciutadania a tocar d’unes eleccions. Noten caloret i ens volen fer creure que és escalf en favor de les respectives sigles. Però tots sabem que no és així. Ells també. I així fan.

(Per llegir l’article a EL PERIÓDICO, cliqueu aquí)